divendres, 14 de febrer de 2014

La Declaració de Mequinensa. Primera part: els orígens

Per: Pilar Arbiol
 
El castell de Mequinensa, protagonista mut de la història del nostre poble, va ser un cop més, l’any 1984, testimoni d’un fet que va omplir de veus, i de vegades crits, els mitjans de comunicació locals, i no tan locals, durant mesos. Un fet que va traspassar “fronteres”, esborrant-les o creant-les depenen de la interpretació. L’1 de Febrer d’aquell any els murs del nostre castell van recollir les inquietuds d’unes quantes persones provinents de diferents llocs, però amb una cosa en comú: la seva llengua i la preocupació pel seu futur.
 
Per entendre bé el present, no podem deixar d’estudiar el passat, així que farem una mica d’història per tal de situar-nos millor en el context que va promoure, fa trenta anys,  la necessitat de fer una Declaració de Mequinensa en defensa de la llengua.
 
Un passeig per la història
 
En els seus orígens medievals, la parla precatalana derivada del llatí vulgar va ser també la llengua pròpia del comtat de Ribagorça, un dels tres nuclis fundadors del futur Regne d’Aragó al costat dels comtats d’Aragó i de Sobrarbe. Des d’aquest comtat, així com des dels territoris contigus com el Pallars i l’Urgell, s’estendria, a altres zones del sud del Regne per acció de la reconquesta i de la consegüent repoblació. Així mateix, va desplegar també la seva influencia lingüística a altres zones situades més a l’oest, dominades per l’aragonès medieval.
 
La llengua aragonesa medieval, a la que alguns lingüistes anomenen també navarroaragonesa per la inicial dependència aragonesa respecte al Regne de Navarra, també té el seu origen en el llatí vulgar, i es va desenvolupar en les valls pirenaiques durant els segles VII i VIII. La conquesta dels territoris ocupats pels musulmans va propiciar també una expansió cap al sud d’aquesta llengua, arribant a la seva màxima extensió durant els segles XIII i XIV. La unió del Regne d’Aragó amb el Comtat de Barcelona -gracies al matrimoni de Ramón Berenguer IV de Barcelona i Petronila d’Aragó- va suposar una important  influència mútua entre la llengua aragonesa i la llengua catalana, fins arribar al punt que la Cancelleria Reial tindria com a llengües d’ús el llatí, el català i l’aragonès.  Un exemple el tenim en el còdex del Ceremonial de consagración y coronación de los reyes de Aragón, confeccionat durant el regnat de Pere IV, i conservat en les seves versions, llatina, aragonesa i catalana. (1)
 
En aquells temps, doncs,  el català i l’aragonès  no estaven limitats només a un ús popular sinó que també eren la llengua de la Cancelleria i de la Corona. Per tant, llengua de reis, nobles, senyors i cavallers, notaris, sacerdots i escrivans de les viles i ciutats.
 
Pergamí del 27 de noviembre de 1363, en català.
Ajuntament de Mequinensa, pergamí núm 15.
Durant uns segles, el territori de la Corona d’Aragó va viure aquesta realitat plurilingüista amb normalitat, respectant les diferents llengües que componien el seu territori i conservant la independència sobiranista dels dos conjunts territorials que la formaven.
 
Però tot això va canviar amb la instauració, el 1412, de la dinastia castellana dels Trastàmares a la Corona d’Aragó -després del Compromís de Casp- A partir d’aquesta data el castellà es va anar convertint progressivament en la llengua de la cort i de la noblesa aragonesa. Les classes altes i els nuclis urbans van ser els primers en castellanitzar-se gràcies a la contribució de diferents interessos materials, comercials i econòmics. Un exemple podria ser el comerç tèxtil català, que necessitava de la llana castellana, “casualment” en mans dels Trastàmara com a principals terratinents de Castella, i que va “empènyer” als comerciants catalans a aprendre la llengua castellana. L’aragonès va quedar relegat a una llengua d’àmbit rural o domèstic, patint un desprestigi social progressiu. El català també va patir els efectes d’aquesta castellanització; així, per exemple, als voltants de l’any 1500, les impremtes de Barcelona ja publicaven més en castellà que en català degut als interessos de mercat dels llibrers i editors de Barcelona. El plurilingüisme medieval d’Aragó era cada cop més difícil de mantenir, i poc a poc deixava pas a un monolingüisme castellà, si més no en l’àmbit oficial, que encara perdura en algunes parts de l’antic territori de la Corona d’Aragó.
 
Amb l’arribada de  Felip V, després de guanyar la guerra de successió, i l’establiment del Decret de Nova Planta a Aragó (1716), la situació lingüística no va millorar, tot el contrari. Finalment es va constituir el castellà com única llengua oficial de la Real Audiència, eliminant el llatí, el català i l’aragonès, i relegant aquestos dos últims a l’àmbit més privat de la població.
 
Si tenim en compte, a més, que l’escola ha estat sempre un poderós medi de difusió del castellà, no ens ha d’estranyar que l’any 1716 el Consejero de Castilla dictaminés que “en las escuelas de primeras letras y gramàtica no se permitan libros en lengua catalana, escribir ni hablar en ella dentro de la escuela, y que la doctrina cristiana sea y la aprendan en castellano” (2).
 
Evolució de l'aragonès, 1600 - 1940.
Sota aquest panorama, la situació original de plurilingüisme de l’antiga Corona d’Aragó es va transformar en una situació de disglòssia. És a dir, hi ha una llengua de “prestigi” (castellà) que domina sobre unes altres llengües “desprestigiades” (aragonès i català), tot i ser aquestes les llengües autòctones i més utilitzades. Però això no va impedir que aquestes dues llengües  sobrevivissin als carrers i es refugiessin en les cases del poble, entre la submissió i la resistència. L’aragonès va sobreviure en les valls dels Pirineus, en part gràcies al seu aïllament (actualment se situaria en les comarques de la Jacetania, del Alto Gállego, de Sobrarbe, la Ribagorza, la Hoya de Huesca, el Somontano de Barbastro, el Cinca Medio, los Monegros, i Cinco Villas),(3) mentre que el català va perdurar en la actual franja oriental d’Aragó (actualment comarques de La Llitera, el Matarranya, la Ribagorça, el Baix Cinca, el Baix Aragó-Casp) (4).
 
Mapa lingüístic d'Aragó.
 
Camí de la recuperació
 
No va ser fins a finals del segle XIX que es van donar els primers intents d’estudi de les llengües aragonesa i catalana de la Franja per part de Joaquín Costa (1846-1911), llicenciat i doctor en Dret i Filosofia i Lletres que va publicar entre 1878 i 1879 una sèrie d’articles amb el títol “Los dialectos de transición en general y los celtíberos en particular” on s’ocupa de la llengua de la Ribagorça i “de otros dialectos catalano-aragoneses”. El filòleg francès Jean Joseph Saroïhandy va recórrer la franja oriental d’Aragó des dels Pirineus fins a Mequinensa (durant l’estiu del 1896 va estar instal·lat a Graus des d’on va començar les seves investigacions) i va fer diferents informes lingüístics que reflectien una realitat que encara podem constatar actualment: “La lengua que se encuentra uno en Graus sufre diariamente la influencia del castellano, que es la lengua ensenyada en la escuela y la que todo el mundo conoce. Se piensa que el dialecto debe excluirse en el trato con gentes distinguidas y muchas personas nacidas en el país no lo ha usado nunca conmigo”. (5)
 
El mateix Saroïhanldy va presentar l’any 1906 un comunicat al I Congrés Internacional de la Llengua catalana on per primer cop es donava una visió de conjunt sobre l’estat del català en terres aragoneses.
 
L’any 1930 el filòleg mallorquí Mn. Antoni M. Alcover junt amb Francisco de B. Moll van publicar el Diccionari català-valencià-balear. Inventari lexicogràfici etimològic de la llengua catalana en totes les seves formes literàries e dialectals, recollides dels documents y textos antics y moderns, i del parlar vivent al Principat de Catalunya, al Regne de València, a les Illes Balears, al Departament francès dels Pirineus Orientals, a les valls d’Andorra, al Marge Oriental d’Aragó y a la ciutat d’Alguer de Sardenya”.
 
Altres filòlegs han investigat sobre les llengües d’Aragó, com els alemanys Hadwinger i Günther Haensch, o els catalans Griera, Barnils, Montoliu, Coromines, Badía i Margarit. Llàstima que aquest interès per les llengües aragoneses no s’hagi estès entre la comunitat de lingüistes aragonesos fins ja entrada la dècada de 1970, amb la transició democràtica (amb algunes excepcions com Maties Pallarés o Manuel Alvar).
 
Hem de tenir en compte, però, que aquestes mostres d’interès intel·lectual per les llengües aragoneses no tenien res a veure amb un interès per la recuperació de l’ús de les mateixes pels seus propis parlants. És a dir, l’aragonès i el català d’Aragó eren considerats com una parla vulgar, inferior, que mostrava la rusticitat i la humilitat de qui s’expressava amb elles. Era menyspreat i infravalorat i se’l va passar a denominar “chapurreau” amb una clara intenció despectiva. I és que segons el diccionari de la Real Academia Española “chapurrar” es “hablar con dificultad un idioma, pronunciándolo mal y usando en él vocablos y giros exóticos”. En altres casos, aquestes llengües van prendre denominacions totalment localistes, convertint a una part d’Aragó en una mítica Torre de Babel, on cada poble parla una llengua diferent a l’altre: “benabarrés”, “fragatí”, “mequinensà”, “maellà”, “nonaspí”.... Com podem veure, la situació no ha canviat gaire des de començaments del segle passat.
 
Amb la instauració de la segona república el 1931, que va constituir España com un “Estado integral, compatible con la autonomía de los municipios y regiones”,  Aragó va organitzar un moviment autonomista que va culminar en el “Congreso pro Autonomia de Aragón” que es va celebrar a Casp l’1 de maig de 1936. En aquest congrés es van aprovar les bases d’un futur Estatuto de Autonomía, que no reconeixia l’existència del multilingüisme aragonès, com es pot comprovar en l’article 3er del “Anteproyecto de Estatuto de Autonomía de Aragón de 7 de Junio de 1936”, que diu que “El idioma castellano es lengua oficial en Aragón”. De totes maneres l’esclat de la Guerra Civil el 18 de Juliol va deixar en no res aquesta iniciativa autonomista.
 
No serà fins la tornada de la democràcia quan es pot veure un petit canvi en les reivindicacions polítiques i culturals del territori aragonès, amb un tímid reconeixement per part dels habitants de les zones de parla aragonesa i catalana, de la seva realitat lingüística i cultural.  Com a mostra d’aquesta reivindicació tenim l’exemple de J. Royo, professor de la Ginebrosa, que durant el curs 1975-1976 va començar a donar classes de català fora de l’horari lectiu, que van ser suspeses per ordre de la Inspección del Ministerio de Educación  de la Provincia de Teruel. O la petició feta al 1978 per l’alcalde de Fraga Francisco Beltran, sol·licitant la introducció de l’ensenyança del català com assignatura optativa a l’Institut Ramon J. Sender d’aquesta localitat, petició que no va ser atesa pel Ministerio per no tenir una base legal. Un altre exemple reivindicatiu el tenim en la creació de diferents associacions que treballen per la defensa, promoció i dignificació de les llengües que es parlen a Aragó: Consello d’a Fabla Aragonesa (1976), Ligallo de  Fablans de l’Aragonés (1982), Associació de Consells Locals de la Franja (1985), Afraga-Institut d’Estudis Fragatins (1989) de la que deriva l’actual Institut d’Estudis del Baix Cinca (1989) com organisme del Instituto de Estudios Altoaragoneses, Associació Cultural del Matarranya (1989), Amics de Fraga (1991), FACAO-Federació d’Associacións culturáls de l’Aragó Oriental (1996), Associació cultural Lliterana “Lo timó” (1997), Centre d’Estudis Ribagorçans (2003), etc.
 
Com veiem, durant la dècada dels 70, hi ha un moviment de sensibilització envers els drets del les minories lingüístiques aragoneses, que es va fer sentir també en els mitjans de comunicació, tant en ràdios com en publicacions regionals. Això no vol dir que aquest tema es generalitzés a tota la opinió pública, ni molt menys. Tenim el trist exemple de l’escola d’Areny de Noguera (Ribagorça), on l’any 1982 es castigava amb una multa de cinquanta pessetes als alumnes que parlessin català durant les classes (6). En aquest cas, el tema de les llengües minoritàries es barrejava amb altres temes que no tenen res a veure amb els pròpiament culturals i lingüístics, com poden ser polítics, de fronteres administratives, o inclús diocesans.
 
Però a tot això, quina va ser la resposta institucional per part d’Aragó? El primer debat polític sobre la problemàtica lingüística aragonesa va començar amb el procés d’elaboració del projecte d’Estatuto de Autonomía el qual recull en el “Artículo séptimo. Las diversas modalidades linguísticas de Aragón gozarán de protección, como elementos integrantes de su patrimonio cultural e histórico” (7). Com podem constatar, a nivell institucional (igual que a nivell ciutadà), tampoc es reconeixia el valor de l’aragonès i el català d’Aragó, amagant-los en l’anonimat de “modalidades linguísticas”, negant-li així el respecte i la dignitat que es mereixen. Aquest article tampoc contempla la possibilitat d’un reconeixement de l’aragonès i el català d’Aragó com a llengües oficials a les comarques on s’utilitzen, per tant era previsible que després no s’assumissin les competències sobre l’ensenyament d’aquestes llengües, com efectivament va passar.
 
Aquest posicionament del govern aragonès vers les llengües aragonesa i catalana, mirant cap una altra banda, i considerant-les únicament un patrimoni museístic objecte d’estudi per a  filòlegs escèptics ( i asèptics), va provocar la reacció d’una part dels parlants “implicats”, que es van negar des d’un primer moment a considerar la seva llengua una simple peça de museu i reivindicant la seva dignitat.  La llavor que va portar a la Declaració de Mequinensa estava sembrada.
 
Notes:
 
(1)  Fernando Gonzalez Ollé: Actitudes linguísticas de los reyes de Aragón. Universidad de Navarra.
(2) José R. Bada Panillo: El debate del catalán en Aragón. p. 21
(3) Segons el Consello Asesor de l’Aragonés: Resoluzions e Informes (2000-2011), IEA, CFA, REA, Osca, 2011. Francho Nagore: Os territorios lingüísticos en Aragón. REA Zaragoza, 2011.  Citat al llibre Mapa Linguístico de Aragón editat per Sociedad Cultural Aladrada.
(4) Segons Joan coromines: Onomasticon Cataloniae (1989-1997), Barcelona. Citat al llibre Mapa Linguístico de Aragón editat per Sociedad Cultural Aladrada
(5) Citat per Cristian Marco Villanueva: Lengua aragonesa. Historia y situación actual. Treball de final de carrera UOC p. 21.
(6) El ribagorzano. Graus, desembre 1982.
(7) Llei Orgànica 8/1982, de 10 de agost, d’Estatut d’Autonomia d’Aragó.
 
 
 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Què et sembla aquesta notícia? digues la teva!!!