Per: Pilar Arbiol
El castell de Mequinensa, protagonista mut de la història del nostre poble,
va ser un cop més, l’any 1984, testimoni d’un fet que va omplir de veus, i de
vegades crits, els mitjans de comunicació locals, i no tan locals, durant
mesos. Un fet que va traspassar “fronteres”, esborrant-les o creant-les depenen
de la interpretació. L’1 de Febrer d’aquell any els murs del nostre castell van
recollir les inquietuds d’unes quantes persones provinents de diferents llocs, però
amb una cosa en comú: la seva llengua i la preocupació pel seu futur.
Per entendre bé el present, no podem deixar d’estudiar el passat, així que
farem una mica d’història per tal de situar-nos millor en el context que va
promoure, fa trenta anys, la necessitat
de fer una Declaració de Mequinensa en defensa de la llengua.
Un passeig per la
història
En els seus orígens medievals, la parla precatalana
derivada del llatí vulgar va ser també la llengua pròpia del comtat de
Ribagorça, un dels tres nuclis fundadors del futur Regne d’Aragó al costat dels
comtats d’Aragó i de Sobrarbe. Des d’aquest comtat, així com des dels
territoris contigus com el Pallars i l’Urgell, s’estendria, a altres zones del
sud del Regne per acció de la reconquesta i de la consegüent repoblació. Així
mateix, va desplegar també la seva influencia lingüística a altres zones situades
més a l’oest, dominades per l’aragonès medieval.
La llengua aragonesa medieval, a la que alguns lingüistes anomenen també
navarroaragonesa per la inicial dependència aragonesa respecte al Regne de
Navarra, també té el seu origen en el llatí vulgar, i es va desenvolupar en les
valls pirenaiques durant els segles VII i VIII. La conquesta dels territoris
ocupats pels musulmans va propiciar també una expansió cap al sud d’aquesta
llengua, arribant a la seva màxima extensió durant els segles XIII i XIV. La
unió del Regne d’Aragó amb el Comtat de Barcelona -gracies al matrimoni de
Ramón Berenguer IV de Barcelona i Petronila d’Aragó- va suposar una
important influència mútua entre la
llengua aragonesa i la llengua catalana, fins arribar al punt que la Cancelleria
Reial tindria com a llengües d’ús el llatí, el català i l’aragonès. Un exemple el tenim en el còdex del Ceremonial de consagración y coronación de los reyes de Aragón, confeccionat
durant el regnat de Pere IV, i conservat en les seves versions, llatina,
aragonesa i catalana. (1)
En aquells temps, doncs, el català i l’aragonès no estaven limitats només a un ús popular sinó
que també eren la llengua de la Cancelleria i de la Corona. Per tant, llengua
de reis, nobles, senyors i cavallers, notaris, sacerdots i escrivans de les
viles i ciutats.
Durant uns segles, el territori de la Corona d’Aragó va viure aquesta
realitat plurilingüista amb normalitat, respectant les diferents llengües que
componien el seu territori i conservant la independència sobiranista dels dos
conjunts territorials que la formaven.
Però
tot això va canviar amb la instauració, el 1412, de la dinastia castellana dels
Trastàmares a la Corona d’Aragó -després del Compromís de Casp- A partir d’aquesta data el castellà es va anar convertint progressivament
en la llengua de la cort i de la noblesa aragonesa. Les classes altes i els
nuclis urbans van ser els primers en castellanitzar-se gràcies a la contribució
de diferents interessos materials, comercials i econòmics. Un exemple podria
ser el comerç tèxtil català, que necessitava de la llana castellana, “casualment”
en mans dels Trastàmara com a principals terratinents de Castella, i que va “empènyer” als comerciants catalans a
aprendre la llengua castellana. L’aragonès va quedar relegat a una llengua d’àmbit
rural o domèstic, patint un desprestigi social progressiu. El català també va
patir els efectes d’aquesta castellanització; així, per exemple, als voltants
de l’any 1500, les impremtes de Barcelona ja publicaven més en castellà que en
català degut als interessos de mercat dels llibrers i editors de Barcelona. El
plurilingüisme medieval d’Aragó era cada cop més difícil de mantenir, i poc a
poc deixava pas a un monolingüisme castellà, si més no en l’àmbit oficial, que
encara perdura en algunes parts de l’antic territori de la Corona d’Aragó.
Amb l’arribada de Felip V, després
de guanyar la guerra de successió, i l’establiment del Decret de Nova Planta a
Aragó (1716), la situació lingüística no va millorar, tot el contrari. Finalment
es va constituir el castellà com única llengua oficial de la Real Audiència,
eliminant el llatí, el català i l’aragonès, i relegant aquestos dos últims a
l’àmbit més privat de la població.
Si tenim en compte, a més, que l’escola ha estat
sempre un poderós medi de difusió del castellà, no ens ha d’estranyar que l’any
1716 el Consejero de Castilla dictaminés que “en las escuelas de primeras letras y gramàtica no se permitan libros
en lengua catalana, escribir ni hablar en ella dentro de la escuela, y que la
doctrina cristiana sea y la aprendan en castellano” (2).
Sota
aquest panorama, la situació original de plurilingüisme de l’antiga Corona
d’Aragó es va transformar en una situació de disglòssia. És a dir, hi ha una
llengua de “prestigi” (castellà) que domina sobre unes altres llengües
“desprestigiades” (aragonès i català), tot i ser aquestes les llengües
autòctones i més utilitzades. Però això no va impedir que aquestes dues llengües sobrevivissin als carrers i es refugiessin en
les cases del poble, entre la submissió i la resistència. L’aragonès va
sobreviure en les valls dels Pirineus, en part gràcies al seu aïllament
(actualment se situaria en les comarques de la Jacetania, del Alto Gállego, de
Sobrarbe, la Ribagorza, la Hoya de Huesca, el Somontano de Barbastro, el Cinca
Medio, los Monegros, i Cinco Villas),(3) mentre que el català va perdurar en la
actual franja oriental d’Aragó (actualment comarques de La Llitera, el
Matarranya, la Ribagorça, el Baix Cinca, el Baix Aragó-Casp) (4).
Camí de la recuperació
No va ser fins a finals del segle XIX que es van donar els primers intents
d’estudi de les llengües aragonesa i catalana de la Franja per part de Joaquín
Costa (1846-1911), llicenciat i doctor en Dret i Filosofia i Lletres que va
publicar entre 1878 i 1879 una sèrie d’articles amb el títol “Los dialectos de
transición en general y los celtíberos en particular” on s’ocupa de la llengua
de la Ribagorça i “de otros dialectos catalano-aragoneses”. El filòleg francès
Jean Joseph Saroïhandy va recórrer la franja oriental d’Aragó des dels Pirineus
fins a Mequinensa (durant l’estiu del 1896 va estar instal·lat a Graus des d’on
va començar les seves investigacions) i va fer diferents informes lingüístics que
reflectien una realitat que encara podem constatar actualment: “La lengua que
se encuentra uno en Graus sufre diariamente la influencia del castellano, que
es la lengua ensenyada en la escuela y la que todo el mundo conoce. Se piensa
que el dialecto debe excluirse en el trato con gentes distinguidas y muchas
personas nacidas en el país no lo ha usado nunca conmigo”. (5)
El mateix Saroïhanldy va presentar l’any 1906 un comunicat al I Congrés
Internacional de la Llengua catalana on per primer cop es donava una visió de
conjunt sobre l’estat del català en terres aragoneses.
L’any 1930 el filòleg mallorquí Mn. Antoni M. Alcover junt amb Francisco de
B. Moll van publicar el Diccionari
català-valencià-balear. Inventari lexicogràfici etimològic de la llengua
catalana en totes les seves formes literàries e dialectals, recollides dels
documents y textos antics y moderns, i del parlar vivent al Principat de
Catalunya, al Regne de València, a les Illes Balears, al Departament francès
dels Pirineus Orientals, a les valls d’Andorra, al Marge Oriental d’Aragó y a
la ciutat d’Alguer de Sardenya”.
Altres filòlegs han investigat sobre les llengües d’Aragó, com els alemanys
Hadwinger i Günther Haensch, o els catalans Griera, Barnils, Montoliu,
Coromines, Badía i Margarit. Llàstima que aquest interès per les llengües
aragoneses no s’hagi estès entre la comunitat de lingüistes aragonesos fins ja
entrada la dècada de 1970, amb la transició democràtica (amb algunes excepcions
com Maties Pallarés o Manuel Alvar).
Hem de tenir en compte, però, que aquestes mostres d’interès intel·lectual
per les llengües aragoneses no tenien res a veure amb un interès per la
recuperació de l’ús de les mateixes pels seus propis parlants. És a dir, l’aragonès
i el català d’Aragó eren considerats com una parla vulgar, inferior, que
mostrava la rusticitat i la humilitat de qui s’expressava amb elles. Era
menyspreat i infravalorat i se’l va passar a denominar “chapurreau” amb una clara intenció despectiva. I és que segons el
diccionari de la Real Academia Española “chapurrar” es “hablar con dificultad un idioma, pronunciándolo mal y usando en él
vocablos y giros exóticos”. En altres casos, aquestes llengües van prendre
denominacions totalment localistes, convertint a una part d’Aragó en una mítica
Torre de Babel, on cada poble parla una llengua diferent a l’altre:
“benabarrés”, “fragatí”, “mequinensà”, “maellà”, “nonaspí”.... Com podem veure,
la situació no ha canviat gaire des de començaments del segle passat.
Amb la instauració de la segona república el 1931, que va constituir España
com un “Estado integral, compatible con la autonomía de los municipios y
regiones”, Aragó va organitzar un
moviment autonomista que va culminar en el “Congreso pro Autonomia de Aragón”
que es va celebrar a Casp l’1 de maig de 1936. En aquest congrés es van aprovar
les bases d’un futur Estatuto de Autonomía, que no reconeixia l’existència del
multilingüisme aragonès, com es pot comprovar en l’article 3er del “Anteproyecto
de Estatuto de Autonomía de Aragón de 7 de Junio de 1936”, que diu que “El
idioma castellano es lengua oficial en Aragón”. De totes maneres l’esclat de la
Guerra Civil el 18 de Juliol va deixar en no res aquesta iniciativa
autonomista.
No serà fins la tornada de la democràcia quan es pot veure un petit canvi
en les reivindicacions polítiques i culturals del territori aragonès, amb un
tímid reconeixement per part dels habitants de les zones de parla aragonesa i
catalana, de la seva realitat lingüística i cultural. Com a mostra d’aquesta reivindicació tenim
l’exemple de J. Royo, professor de la Ginebrosa, que durant el curs 1975-1976
va començar a donar classes de català fora de l’horari lectiu, que van ser
suspeses per ordre de la Inspección del Ministerio de Educación de la Provincia de Teruel. O la petició feta
al 1978 per l’alcalde de Fraga Francisco Beltran, sol·licitant la introducció
de l’ensenyança del català com assignatura optativa a l’Institut Ramon J.
Sender d’aquesta localitat, petició que no va ser atesa pel Ministerio per no
tenir una base legal. Un altre exemple reivindicatiu el tenim en la creació de
diferents associacions que treballen per la defensa, promoció i dignificació de
les llengües que es parlen a Aragó: Consello d’a Fabla Aragonesa (1976), Ligallo
de Fablans de l’Aragonés (1982), Associació
de Consells Locals de la Franja (1985), Afraga-Institut d’Estudis Fragatins
(1989) de la que deriva l’actual Institut d’Estudis del Baix Cinca (1989) com
organisme del Instituto de Estudios Altoaragoneses, Associació Cultural del
Matarranya (1989), Amics de Fraga (1991), FACAO-Federació d’Associacións
culturáls de l’Aragó Oriental (1996), Associació cultural Lliterana “Lo timó”
(1997), Centre d’Estudis Ribagorçans (2003), etc.
Com veiem, durant la dècada dels 70, hi ha un moviment de sensibilització
envers els drets del les minories lingüístiques aragoneses, que es va fer
sentir també en els mitjans de comunicació, tant en ràdios com en publicacions
regionals. Això no vol dir que aquest tema es generalitzés a tota la opinió
pública, ni molt menys. Tenim el trist exemple de l’escola d’Areny de Noguera
(Ribagorça), on l’any 1982 es castigava amb una multa de cinquanta pessetes als
alumnes que parlessin català durant les classes (6). En aquest cas, el tema de
les llengües minoritàries es barrejava amb altres temes que no tenen res a
veure amb els pròpiament culturals i lingüístics, com poden ser polítics, de
fronteres administratives, o inclús diocesans.
Però a tot això, quina va ser la resposta institucional per part d’Aragó? El
primer debat polític sobre la problemàtica lingüística aragonesa va començar
amb el procés d’elaboració del projecte d’Estatuto de Autonomía el qual recull
en el “Artículo séptimo. Las diversas
modalidades linguísticas de Aragón gozarán de protección, como elementos
integrantes de su patrimonio cultural e histórico” (7). Com podem
constatar, a nivell institucional (igual que a nivell ciutadà), tampoc es
reconeixia el valor de l’aragonès i el català d’Aragó, amagant-los en
l’anonimat de “modalidades linguísticas”,
negant-li així el respecte i la dignitat que es mereixen. Aquest article tampoc
contempla la possibilitat d’un reconeixement de l’aragonès i el català d’Aragó
com a llengües oficials a les comarques on s’utilitzen, per tant era previsible
que després no s’assumissin les competències sobre l’ensenyament d’aquestes
llengües, com efectivament va passar.
Aquest posicionament del govern aragonès vers les llengües aragonesa i
catalana, mirant cap una altra banda, i considerant-les únicament un patrimoni
museístic objecte d’estudi per a filòlegs escèptics ( i asèptics), va provocar
la reacció d’una part dels parlants “implicats”, que es van negar des d’un
primer moment a considerar la seva llengua una simple peça de museu i reivindicant
la seva dignitat. La llavor que va
portar a la Declaració de Mequinensa estava sembrada.
Notes:
(1) Fernando Gonzalez Ollé: Actitudes linguísticas de los reyes de Aragón.
Universidad de Navarra.
(2) José R. Bada Panillo: El debate
del catalán en Aragón. p. 21
(3) Segons el Consello Asesor de l’Aragonés: Resoluzions e Informes (2000-2011), IEA, CFA, REA, Osca, 2011. Francho
Nagore: Os territorios lingüísticos en
Aragón. REA Zaragoza, 2011. Citat al
llibre Mapa Linguístico de Aragón
editat per Sociedad Cultural Aladrada.
(4) Segons Joan coromines: Onomasticon
Cataloniae (1989-1997), Barcelona. Citat al llibre Mapa Linguístico de Aragón editat per Sociedad Cultural Aladrada
(5) Citat per Cristian Marco Villanueva: Lengua aragonesa. Historia y situación actual. Treball de final de
carrera UOC p. 21.
(6) El ribagorzano. Graus, desembre
1982.
(7) Llei Orgànica 8/1982, de 10 de agost, d’Estatut d’Autonomia d’Aragó.