dissabte, 14 de desembre del 2013

Mequinensa i les vies catalanes del segle XVIII

Per Jacinto Bonales
 
La modernitat de la nostra societat ha creat una xarxa de camins que ha transformat radicalment les rutes de transport tradicionals. Al segle XVIII, quan tothom havia de moure's a peu, en cavalleria o en llaüt, les comunicacions eren lentes i obligaven a fer constants aturades per descansar en els llargs trajectes. Viatges, però, que molt poca gent feia, acontentant-se d'anar als pobles dels voltants i, potser, a una de les ciutats més properes. Així doncs, la major part de la població vivia al poble, i en poques ocasions sortien a veure "món". Però de Mequinensa estant, aquests homes arrelats a la terra veien passar constantment a navegants (molts d'ells nats o veïns de Mequinensa) Ebre amunt i avall, i fins i tot, en comptades ocasions, Segre amunt. És ben conegut el paper central de Mequinensa dins la xarxa de transport fluvial de l'Ebre, tema sobre el qual s'ha escrit força; però menys conegut és el seu caràcter de nucli vertebrador de xarxes de transport per via terrestre. No en debades, aquí es cobrava l'impost senyorial de la lleuda tant al transport fluvial com al terrestre. Fem-ne cinc cèntims.
 
A la Mequinensa del segle XVIII no n'hi havia cap pont, ni sobre el Segre ni sobre l'Ebre, però n'hi havia dos passos de barca. És sabut que aquests passos s'empraven per tal que els veïns poguessin anar a treballar les seves terres a l'altra banda d'aquests rius, però no és tan sabut que fins a principis del segle XIX formaven part de la xarxa principal de vies de comunicació entre Catalunya i Aragó.
 
Des de Mequinensa sortia el camí que anava cap a Fraga i Tamarit, tot vorejant el riu Segre i Cinca, per travessar aquest darrer a la mateixa plaça de Fraga. En la mateixa direcció nord, però passant per dalt de Monegre, estava el camí que des del poble arribava a Montsó, baixant de la terra alta a l'alçada de Ballobar, i creuant el Cinca a Alcolea per travessar Alfántega i el Pueyo. A dalt de Monegre, però, estava també el desviament que duia a Candasnos. Finalment, en aquest quarter de terme sortia el camí a Saragossa que anava vorejant l'Ebre per la riba nord. Dellà Segre dos camins enllaçaven Mequinensa amb la Granja d'Escarp i amb Almatret, pujant vora el Segre el primer i riu Ebre avall el segon. I al migdia de l'Ebre tres camins s'obrien com un ventall per anar a Faió (primer vorejant l'Ebre i després pujant la serra), a Fabara i Nonasp, i el tercer a Casp.
 
Aquesta xarxa, paer sí sola tan sols ens parla de la connexió del nostre poble amb termes veïns, però en realitat eren unes vies transitades per nombrosos traginers que anaven des d'Aragó a Catalunya (i a l'inrevés) portant bestiar i mercaderies. Coneixem algunes d'aquestes vies (pel que fa a la xarxa de camins catalans) que mostren la importància de Mequinensa com a nus de comunicacions terrestres; veiem aquests camins:
 
- Camí de Cervera a Mequinensa: en realitat enllaçava el nord-est de Catalunya amb les viles de Terol a través de Casp i Alcanyís. Sortia de Cervera per l'actual N-II passant pel Talladell, Tàrrega, Anglesola i Bellpuig, on es desviava cap a Vilanova de Bellpuig i seguia vers Juneda travessant les Garrigues per Aspa fins Alcanó. Des d'aquest poble s'arribava a Torres de Segre, on s'agafava la barca per guanyar el riu Segre, i s'entrava a Aitona, on s'ajuntava al camí que des de Mequinensa anava a Lleida, travessant Seròs fins arribar a Aviganya i al monestir d'Escarp. Aquí s'havia de travessar el riu Cinca a gual, enllaçant amb el camí que de Mequinensa anava a Fraga. Al segle XVIII es considerava com a camí carreter, és a dir, prou ample i en condicions per passar carruatges, i l'únic inconvenient que tenia era la incomoditat de passar el riu Cinca a gual.
 
- Camí de Lleida a Mequinensa: Enllaçava Lleida, Balaguer i els Pirineus d'aquesta província amb les terres de Terol. Sortia de Lleida cap a Alcarràs per l'actual N-II i allí es separava del camí de Fraga seguint cap a Aitona, enllaçant amb el camí carreter de Cervera a Mequinensa travessant Seròs, els monestirs d'Aviganya i d'Escarp, i creuant el Cinca per gual, arribant a Mequinensa. Aquest camí també era carreter, i com l'anterior, durant determinats mesos en arribar al gual d'Escarp els viatgers havien de "dar la buelta à la Puente de Fraga" perquè baixava molta aigua pel riu Cinca.
 
- Camí de Montblanc a Mequinensa: Camí carreter que enllaçava Saragossa i Casp amb el camp de Tarragona estalviant-se alguna jornada de viatge respecte al pas per Lleida. Sortia de Montblanc passant pel terme de Blancafort i travessant els pobles de Vimbodí, Tarrés i Albí fins arribar a Arbeca; i des d'aquí es dirigia cap a Castelldans, Granyena i Torrebesses per sortir directe a la Granja d'Escarp, seguint el riu Segre avall fins que es travessava el Segre amb barca o a gual.
 
- Camí de Prades a Mequinensa: De fet és una variant de l'anterior que uneix les muntanyes de Prades amb l'alt Aragó voltant el riu Ebre. Sortia de Prades baixant a Vilanova de Prades i, des d'aquí, anava al Vilosell i fins a Albí, on s'unia a l'anterior fins a Granyena i "Suchs", on canviava de direcció cap al terme d'Almatret i cap a Mequinensa. Aquest, però, no era carreter sinó que en la part inicial era "barrancoso, desfilado y cubierto de arboles".
 
- Camí de Tortosa a Mequinensa per la ribera: aquesta gran ruta terrestre anava paral·lela a la via fluvial. Sortia de Tortosa, anava dret a Bitern i Tivenys; pujava les costes de Som fins baixar de nou a Benifallet i Ginestar; passava els masos de Mora, Garcia, i després de fer el petit port conegut com "el pas de l'Ase" es sortia a Vinebre, girant cap al nord entrava al terme de Bovera i girava vers Maials. D'aquí recte a la Granja d'Escarp a l'ombra del Montmaneu, creuant el Segre amb barca.
 
- Camí nou de Tortosa a Mequinensa: A diferència de l'anterior, aquest era més transitat ja que no hi havia els inconvenients de les costes de Som i el pas de l'Asa que impedien el pas amb carros. A Tortosa es travessava el riu Ebre pel pont i es pujava riu amunt afins a Xerta, pujant després al pas de les "Trinxeres" i dret a Pinell. D'aquí es travessava la serra de Pàndols fins a un mesó conegut amb el nom de Camposines i s'arribava a Corbera, per continuar fins a Batea. Continuant cap al nord-oest s'entrava a Aragó per Fabara i seguint pels alts s'arribava a l'Ebre davant Mequinensa, creuant-lo amb barca. Aquest camí era tot ell carreter i nou, ja que es va construir l'any 1708 per ordre del Duc d'Orleans en el transcurs de la guerra de Successió.

Nota. (14/01/14), He localitzat un mapa del corregiment de Lleida on s'aprecien alguns d'aquests camins, concretament el camí de Tortosa a Mequinensa per la Ribera.
Font: ICC, fragment del mapa del comte Darnius, 1716.
 
 
 
 

divendres, 11 d’octubre del 2013

Drets senyorials i prestacions vassallàtiques a Mequinensa


Per Jacinto Bonales.

En el transcurs de l'edat moderna els habitants dels pobles estaven obligats a pagar tot un seguit d'imposicions i a satisfer tota una sèrie de prestacions que tenien un origen feudal. Aquests es pagaven o es realitzaven a favor del senyor del terme o, en el seu cas, dels diferents senyors, així com a les autoritats eclesiàstiques locals. Mequinensa, igual que altres pobles d'Aragó i de la pràctica totalitat dels de Catalunya, estava obligada a satisfer als seus senyors drets relatius a la senyoria territorial, a la senyoria jurisdiccional i als pagaments eclesiàstics. Veiem tot seguit les característiques d'aquests drets al nostre terme.


La senyoria territorial

En termes generals, el senyor tenia el domini sobre els homes (cristians i sarraïns, però no jueus, que eren de la Corona) i sobre el conjunt del territori. Aquest domini no s'ha d'entendre, necessàriament, com una «propietat» plena com l'actual, sinó com a una preeminència sobre tot el terme. En tot cas, en la majoria dels casos de Catalunya i de la Franja d'Aragó, la senyoria territorial existia i estava en mans dels senyors, que mantenien el control de les «vagants» (muntanyes, erms, sots dels rius), i deixaven als veïns el domini útil (la capacitat d'utilitzar, treballar, heretar i vendre) de certs béns (terres, edificis) a canvi d'un pagament anual (cens), ja fos anomenat emfiteusi (Catalunya), ja treudo (Aragó), i amb unes limitacions: la fadiga (temps que tenia el senyor per quedar-se el domini útil de la terra pagant la quantitat oferta pel comprador, normalment de 30 dies) i el lluïsme (en la compra-venda s'havia de pagar al senyor un terç del valor de la transacció).

A Mequinensa però, la senyoria territorial era molt laxa, ja que des de la conquesta els senyors estaven interessats en «repoblar» de cristians el territori. Així doncs, la majoria de les terres eren «lliures» dels veïns cristians que les posseïen, encara que alguns béns (cases i terres) estarien subjectes a pagament de cens emfitèutic o treudo. No passava el mateix amb els béns dels musulmans; aquesta comunitat havia de pagar per cap d'any (ninou) la «sofra», consistent en 16 sous per cada casa que tingués bestiar de treball, i 12 sous per cada casa que no en tingués (els bracers). Els drets i prestacions per senyoria territorial a Mequinensa eren els següents:

Censos: com hem dit algunes cases i masos pagaven censos al senyor (els Montcada i, després, per herència, els Medinaceli), i ho feien en gallines, pagant anualment al voltant de cinquanta parells. Amb aquest pagament simbòlic, que feien cristians i musulmans, es reconeixia el domini directe (o superior) del senyor sobre les cases, és a dir, sobre el conjunt de les heretats. A més els musulmans havien de pagar l'onzè dels productes d'horta del Sot de Viols, per concessió senyorial de 1307, reservant-se els Montcada el dret de fadiga només de deu dies sobre aquestes terres en cas que les venguessin.

Les herbes i muntanyes, com a «vagants», eren del senyor, i aquest havia de donar permís per utilitzar-les, ja com a conreu, ja com a pastura, ja com a font de fusta per a ús domèstic. L'any 1355 els Montcada van concedir en emfiteusi el terme i la muntanya a la universitat de cristians i musulmans a canvi d'un cens anual de 300 sous, amb el que seria el poble el que decidiria què fer amb aquestes terres, però l'establiment fou anul·lat pel senyor l'any 1362, veient que la població no prosperava. Així aquell any va donar llibertat i franquesa a tots els habitants de Mequinensa per conrear, pasturar, fer llenya, carbó, caçar i fer foc a tot el terme, sense cap impedient senyorial. Ara bé, si el comú arrendava les herbes (les pastures), el senyor en percebria la meitat del preu.

La lleuda era un impost que pagaven els «estranys», és a dir, els forasters, i que gravava les mercaderies que circulaven per riu i per terra. Sens dubte era el més important dels impostos senyorials ja que el riu, en aquella època, era el principal mitjà de transport de mercaderies. A finals del segle XV es va arribar a cobrar 7000 sous anuals.

El senyor, a més, controlava en monopoli els molins, forns, carnisseria i pesqueries que serien cedits (el forn, la carnisseria i les pesqueries) a alguns vassalls del senyor sota pagament anual en moneda i, posteriorment, al comú.

Finalment trobem un altre conjunt de drets de la senyoria territorial que consisteixen en prestacions personals: la jova i la guarda. La guarda consistia en pujar al castell, en èpoques determinades, a fer això, guarda, essent escollits un número d'homes cada dia i havent de passar per aquesta tasca tot el poble per tanda.

La jova era, en canvi, una prestació vassallàtica en treball. Un cert número de dies a l'any els veïns, cristians i musulmans, havien d'anar a fer jova, és a dir, a treballar a les terres del senyor (quan aquest encara disposava de patrimoni al terme i el posava en conreu), a fer obra al castell (continuada aquesta jova, per ordre de l'ajuntament, després de finalitzat el règim senyorial), i a fer obres de neteja i manteniment a les basses del secà, i a les sèquies del rec.

La senyoria jurisdiccional

El govern del terme i l'administració de justícia, eren prerrogatives del senyor jurisdiccional que, en aquestes comarques, coincidia en la figura del senyor territorial. És veritat que existien les figures dels consellers i jurats, posteriorment alcalde i regidors, però depenien directament del senyor jurisdiccional i del seu procurador o governador. D'altra banda, la justícia, en primera instància, l'executava un veí, el batlle, que era designat pel mateix senyor jurisdiccional. Aquest dret jurisdiccional es traduïa no només en l'exercici de la justícia (i en el cobrament de les corresponents taxes judicials, que percebia en part el batlle i en part el senyor), sinó també en tres impostos: la quístia, el fogatge i els bans.

La Quístia, altrament dita quèstia o qüèstia, és el més comú dels impostos per la «jurisdicció civil i criminal, alta i baixa, mer i mixt imperi». Es podia pagar en comú, és a dir, que l'ajuntament pagava al senyor un valor determinat per tot el poble, havent fet el comú el repartiment; o bé individualment, pagant una quantitat fixa cada casa «antiga» del poble, restant exemptes les cases noves, però quedant aquestes al marge de la participació en les institucions municipals. En el pagament d'aquest impost senyorial podem entreveure que Mequinensa tenia un règim força especial, essent molt lleu la pressió del senyor sobre el poble. Des de l'edat mitjana només pagaven la quístia els musulmans a raó de 6 lliures jaqueses cada any. Després de l'expulsió, al segle XVII, l'impost va desaparèixer, però el senyor va incrementar les rendes ja que va crear un nou delme sobre aquestes terres que pagarien els nous possessors.

El Fogatge és un impost procedent dels «mals usos» medievals que a Catalunya va ser suprimit amb la sentència de Guadalupe al segle XV, si bé va continuar en molts pobles ja amb aquest nom, ja canviant-se a quístia. Es tracta d'un pagament fix, anual, que havia de satisfer cada casa. A Mequinensa no es va pagar mai.

Els Bans són l'equivalent a les multes, i les imposava el batlle i fins i tot els jurats o regidors, a tot aquell que incomplia alguna norma local. Com arreu, els bans no podien arribar a 3 lliures, és a dir, que les multes podien ser des d'un sou fins a 59 sous. Els diners es repartien de forma diversa entre el senyor, el batlle i el comú.


El delme i la primícia

El delme era un tribut eclesiàstic de caire universal que, en teoria, estava destinat a subvenir les necessitats de l'església; però en la realitat normalment pertanyia als senyors gràcies a una concessió de la Santa Seu. A Mequinensa, el caire de conquesta tardana sobre els musulmans, i la necessitat de repoblar de cristians i d'adoctrinar als musulmans, feu que els conqueridors donessin el delme al rector del poble que, durant uns segles ho seria el de Fraga. Amb la segregació parroquial el delme restà a mans del rector de Mequinensa. Els musulmans no pagaven delme ja que el senyor els va eximir del pagament. A principis del segle XVII, en expulsar als musulmans, el ple domini de les seves terres van retornar a mans del senyor, que les concedí a diferents cristians havent de pagar-li a ell el delme del que produïssin. Així als segles XVII i XVIII a Mequinensa hi havia dos delmes, el delme en general, que cobrava el rector del poble, i el delme «de les terres dels moros» que cobraven els Montcada i per herència els Medinaceli. Es pagava delme de blat, sègol, ordi, civada, cànem, lli, oli, vi i corders, i la quantitat era de cada deu unitats collides, una per al delme i 9 franques per al productor.

La primícia era una espècie de delme «menor» que es creà per a pagar als rectors dels pobles, ja que normalment el delme estava en mans dels senyors. A Mequinensa, com el delme s'havia concedit al rector, els senyors van atorgar aquest dret al Comú, al conjunt del poble, és a dir, a l'ajuntament. Aquest emprava els diners per «l'obra» de l'església: el comú o universitat de veïns i singulars cristians de Mequinensa eren els propietaris de l'edifici, i l'ajuntament esmerçava la primícia en el manteniment de l'edifici i, en ocasions, en la lluminària. Es pagava primícia de tots els fruits que pagaven delme, i la quantitat era de cada trenta parts de collita, una per a primícia, pagament que, com el delme, estaven obligats a efectuar tots els veïns de Mequinensa, així com els terratinents que treballaven terres del terme.

Un conjunt de prestacions que desapareixerien íntegrament al segle XIX amb la revolució liberal.

 
Nota: Aquesta aportació es basa en documentació consultada per l'autor i amb l'extraordinària obra de recerca de Marta Monjo publicada amb el títol Sarraïns sota el domini feudal. La Baronia d'Aitona al segle XV. Lleida: Edicions de la Universitat de Lleida, 2004.

dissabte, 20 de juliol del 2013

Un patrimoni de més de 2000 anys a Mequinensa.


Per Jacinto Bonales

Molt sovint convivim, sense adonar-nos, amb el que podem anomenar com patrimoni discret. Béns patrimonials d’un alt valor cultural, històric o etnogràfic que no valorem per quant s’han convertit en objectes quotidians, que els hem vist “tota la vida”. Sí, sempre han estat allà. Alguns més nous que altres, però que representen el valor etnològic i la contínua funcionalitat d’aquests al llarg dels segles. En aquest article parlarem d’un d’aquests tipus de béns, quotidià, proper, i que ha perdut ja el seu paper, restant en l’oblit de la modernitat. En podem trobar al llarg i ample del secà de Mequinensa, però ens centrarem ara només en els múltiples que encara existeixen a Monegre. De què estem parlant? Anem primer a fer un repàs de la seva història...
Bassa del Jordi de la Solera. Segle XX

Fa uns tres mil anys, les comunitats humanes del Bronze de la vall de l’Ebre gaudien ja d’una important xarxa de camins per a la circulació del bestiar transhumant. Aquestes xarxes comunicaven zones de pastura de llarg abast, però al seu pas per les terres planes de secà els camins es van confeccionar unint punts naturals d’abeurada -basses- (la mateixa paraula és d’origen preromà) per als ramats. Aquesta xarxa serà aprofitada i perfeccionada segles després per la cultura ibera, aportant la base sobre la que s’establiria la xarxa viària romana fa dos mil anys.
Accés amb escales a la bassa de Angel de la Roja

De tots són conegudes les importants vies romanes i les seves característiques constructives. Junt a les famoses calçades que unien les diferents províncies, es van crear tota una sèrie de vies que estructuraven el territori de les ciutats formant una trama regular (juntament al parcel·lari) anomenada “centuriació”. Ara bé, aquestes s’establien sobre les àrees de conreu i colònies, però les vies del “saltus” o espai de pastures seguien altres lògiques: orogràfiques i de connexió d’àrees. Igual succeïa amb les vies secundàries que unien diferents ciutats i els seus ramals cap als municipis i diferents entitats de població (com els vicus). Així, en les grans calçades havia establiments per al descans de viatgers i les seves cavalleries, però en les petites rutes gairebé no hi havia altra infrastructura que algunes cases (vil·lae), alguns poblets (vicus) i algun que altre hostal aïllat. Si per aquestes passaven cavalleries i ramats, com podien sobreviure sense aigua en les llargues jornades de les terres de secà de la vall de l’Ebre?
Bassa del Ros de Massalcoreig

Els romans (o ibero-romans), van aprofitar el coneixement heretat a les nostres terres: van adequar les basses naturals que existien en els antics camins i van construir altres d’artificials. Exemple d’això ens ho proporciona la via prerromana –renovada i aprofitada en època romana– que unia Azuara (Beligio), Belchite, Albalate del Arzobispo, Massalió, Calaceit, Gandesa i Tarragona, flanquejada entre Belchite i Massalió de nombroses basses d’aigua. Aquest sistema es va estendre per tota la vall i es va donar també a Mequinensa per tal d’abastar d’aigua als ramats quan peixien pel secà, no havent de baixar a l’Ebre o al Segre més que en els períodes més durs de l’estiu.
Bassa pràcticament destruïda

Hem dit que les basses naturals es van adequar, al temps que es creaven altres de noves, de caire artificial. Les primeres van ser protegides amb pedres tallades, donant forma circular a la bassa, per tal que els ramats no les malmetessin, i havent d’extraure manualment l’aigua. Les segones van ser resultat d’una ingeniosa obra constructiva: situades en paratges adequats, gairebé sempre circulars i en pedra tallada, recollien l’aigua canalitzada pels desguassos del propi camí. Així, en dies de pluja, l’aigua d’un tram del camí anava directament a la bassa. Un cop plena, comptava amb un sobreixidor que retornava l’aigua de nou a la part baixa del camí. Evidentment, en aquestes bases l’aigua també havia de ser extreta manualment, vessant-se sobre piques de pedra tallada per tal que beguessin els animals.
 
Entrada d'aigua i accés amb escales.
El fet que els veïns poguessin disposar de reserves d’aigua per als seus ramats va fer que proliferessin les basses construïdes a mans de particulars. Però el fet que un particular fes una bassa no implicava la seva absoluta propietat: procedint l’aigua del camí, tots els ciutadans tenien l’ús “uti singuli” de l’aigua de les basses. El seu ús era un dret públic.

En època islàmica l’ús de les basses no només va continuar sinó que va ser potenciat per les autoritats: durant segles les nostres terres van ser frontera entre l’islam i la cristiandat, i els camins eren recorreguts per genets que havien de fer abeurar les seves cavalleries a les basses...

Bassa del Garrut
Al llarg del darrer mil·leni les basses han tingut un paper fonamental com a punt d’abeurada dels ramats ja senyorials (bàsicament dels ramats dels Montcada o els seus arrendataris), ja dels habitants. La seva funcionalitat ha estat tan important que s’han mantingut i construït de noves fins a mitjans del segle XX. I sempre amb la mateixa característica jurídica: les basses poden ser privades, però tots els veïns tenien dret a treure aigua i vessar-la en les piques per tal que begués el bestiar.

Actualment pràcticament cap bassa d’aquest tipus està en ús. Ja per la modernització dels camins que ha portat en molts casos a situar-los per sota del nivell de la bassa; ja per haver d’extreure l’aigua manualment, no podent-se amorrar les bèsties; ja per l’abandó de la pràctica i l’erosió; ja per haver estat cegades per tal d’evitar accidents, les nostres bassetes pateixen un procés de ràpida desaparició. Veritables obres d’enginy, joies etnogràfiques i històriques, són poques les que conserven el seu encant.
 
Bassa de Rafeliste
Potser alguna quedarà, com a mostra d’un passat d’agermanament de l’home amb l’hostil secà, com a pràctica de superació de l’advers Monegre, com a ús racional d’aprofitament de l’aigua, com a símbol de la riquesa del patrimoni cultural de Mequinensa... en tot cas, tot sovint mirant el cel me’n recordo d’elles i d’aquella dita local “cel de petxinetes, aigua a les bassetes”.


...

Exemples dels camins com a sistemes de drenatge
a Monegre. L'aigua baixava cap a les basses.
Fotos: Manolo Arbiol "Rafelista"
 
Agraïm a Rogelio Arbiol, que va créixer a Monegre i que tant bé el coneix, la informació proporcionada per confeccionar aquest article.

dimarts, 9 de juliol del 2013

Un riu de riqueses: notes sobre el comerç fluvial al segle XVIII


Per Jacinto Bonales

Aquell juny de l’any 1773, en Josef va tornar a Mequinensa. Els llaüts atracaven al moll ja buits, car els fardells de rics teixits s’havien descarregat Ebre amunt, i de ben segur que bona part de la esplèndida roba de cotó que abans duien ja s’havia venut a les botigues de Saragossa. Al moll, en Raimundo Ibars l’esperava neguitós, amb aquells moviments que el delataven quan les coses anaven mal donades. En Josef el va tranquil·litzar tot dient-li que ja estava tot en ordre i que no calia patir. Junts, van anar a la plaça de la vila on, a la casa del Comú, esperarien protocol·làriament que en Pedro Aguilar, l’Alcalde primer de Mequinensa, es dignés a fer acte de presència.

Llaüts amarrats a Mequinensa

En Josef estava ja molt avesat a les traves burocràtiques d’aquests reialmes. Ell, en Josef Bugeia Attard, amb només vint anys acabats de complir, havia après ràpidament del seu pare, en Benito Bugeia, i era el primer valedor de la riquesa creixent d’aquesta família de comerciants. Ell, com els seus pares (en Benito i la Maria), era nascut a Zejtun, a la llunyana illa de Malta, i quan a l’illa les coses es van tornar insuportables, es van traslladar a la península Ibèrica, tot muntant un petit taller de cotó a Xàtiva (València), igual que molts altres dels seus compatriotes. Allí van veure que les condicions no eren com les de Malta, i que aquí sí, podien deslliurar-se del poder de les grans famílies de comerciants i provar de fer riquesa com a intermediaris, tot comprant i venent els teixits que es continuaven elaborant a l’illa mediterrània.

Llaüt navegant al terme de Faió
I fou així com el maltès va conèixer la nostra vila de Mequinensa. La forma més ràpida i barata per vendre teixits maltesos al reialme d’Aragó era, sens dubte, fent pujant els fardells de roba riu amunt... i qui millor que els patrons mequinensans per fer-ho? La seva valia estava més que demostrada, i la seva fama anava més enllà del mateix riu. Així doncs, els navegants mequinensans van començar a treballar amb el Josef, o el senyor Bugeia, com vulgueu, fent pujar des de Tortosa fins a prop de Saragossa els fins teixits que arribaven al port de València. Però el comerciant maltès de naixement i xativí d’adopció, no tornaria pas amb la bossa plena de monedes. Quina pèrdua de diners i de temps! Si havia de fer tractes amb les mequinensans per pujar mercaderies, els mantindria també per baixar-les! Fou en la primera estada al poble que en Josef conegué al Raimundo Ibars. Propietari i acaparador de fruits, també va veure oportunitat de negoci. Aviat van arribar a un tracte: Raimundo compraria tot el sobrant de les collites d’oli del poble i comarca, i les concentraria a Mequinensa, on embarcarien en llaüts riu avall de mans de Josef Bugeia. Aquest pagaria l’oli amb l’or obtingut a les vendes de teixits a Saragossa, i vendria l’oli per tota la Mediterrània ajudat pels comerciants maltesos.
Llaüt, Ebre avall...

Però l’alcalde de “Miquenenza” es va negar: estava prohibit treure del reialme l’oli, car segons les ordres del Corregidor, primer s’havia d’abastar Saragossa d’aquest producte. Aquell 12 de juny de 1773, el somrient Josef Bugeia, acompanyat pel ja més tranquil Raimundo Ibars, van ser rebuts per l’alcalde, al qui van lliurar –davant de notari, per si de cas– el tan valuós paper: un despatx del Reial Acord signat a Saragossa autoritzant a Josef a comprar, vendre i transportar pel riu tant d’oli com pogués. S’obria la porta que convertia l’Ebre en un riu d’oli, en un riu d’or... (1)

Sí, no es pot pas negar. Els mequinensans eren bons patrons i bons navegants. I per això estaven presents en les principals companyies o societats comercials que solcaven l’Ebre. Encara que en aquella segona meitat del segle XVIII les coses no es posaven fàcils per als navegants. En aquells anys que la població creixia, els erms es començaven a conrear, i les necessitats i anhels dels pobles anaven en augment. I si la riquesa augmentava, el Reial Patrimoni també ho feia: els pobles volien acabar amb l’esclavitud del secà i van començar a demanar al Rei que els hi donés autorització per fer noves xarxes de rec. I els més rics –i els senyors també– demanaven també prendre aigua de l’Ebre per construir molins i batans. Així, d’aigua cada vegada baixava menys –si bé n’hi havia per a tothom!-, i parades i assuts es van aixecar, reconstruir i reparar per tot el riu.
Pla d'obra del nou assut de Flix, de l'any 1748.

Fou a la vila de Flix on es van produir més problemes. La reparació de l’assut, concretament al “Raiget” -que va ser eixamplat- originà problemes a la societat formada pels patrons mequinensans Miquel Joan Oliver i Melcior Oliver, amb el riba-rojà Andreu Arbolí i el saragossà Antoni Garcia: el pas dels llaüts per Flix es va complicar de tal manera, i les discussions amb l’arrendatari del baró va arribar a tal grau, que un dia els navegants van arrencar tota una filera de pedres de l’assut, en ple dia, i amb mig poble present. El cas, com és evident, va arribar als tribunals que manaren la reparació de la destrossa, però les parts ja havien arribat a un acord... i és que, com deia Quevedo, pagant sant Pere canta... (2).

....
(1) Arxiu Històric de Lleida, Protocols notarials, Llibre 1170, sense numerar, 12 de juny de 1773.
(2) Arxiu Històric de Lleida, Protocols notarials, Llibre 1302, foli 141 i següents.

divendres, 10 de maig del 2013

Els veïns de Mequinensa al segle XIV

Per Jacinto Bonales


Mitjançant diferents documents del segle XIV relatius a Mequinensa hem redactat una llista dels veïns o caps de casa (o de família) que van viure en diferents moments d’aquell segle. Com podeu veure no es tracta de cap estudi sinó tan sols la transcripció dels noms. Donem aquí una eina per als interessats en l’onomàstica i en els orígens geogràfics dels primers habitants de la nostra vila, ja que una relació d’aquest tipus permet, d’una banda, la comparació dels noms locals amb els cartularis i diplomataris de diferents àrees de Catalunya i d’Aragó, i d’altra banda, mitjançant alguns cognoms podem apropar-nos a l’àrea d’origen d’aquestes famílies. Gràcies als pergamins conservats a l’Ajuntament de Mequinensa (números 5 de 1331; 26 de 1340; 15 i 16 de 1363; 2 i 9 de 1388) i dels aportats per la historiadora Marta Monjo (1), hem pogut elaborar aquesta relació dels caps de casa, és a dir, no de tots els habitants, sinó dels representants legals, l’autoritat de cada llar. Destaquen emperò els dos pergamins de 1388 (en realitat, un original i una còpia) relatius al judici dut a terme a Tortosa contra la Universitat i l’Aljama de Mequinensa per manca de pagament d’uns crèdits. En dits documents es relacionen –creiem– gairebé totes les famílies de la nostra vila, incloent-hi les vídues, cosa infreqüent en les assemblees de Consell General on les dones restaven al marge. Passem tot seguit a detallar la relació que està formada pel cognom seguit del nom, religió, any documentat i càrrec conegut.


Abcaer, Ebrahem d' (sarraí, 1388)
Abcaer, Muça d' (sarraí, 1388)
Abçayt, Abçayt d’ (sarraí, 1331, jurat)
Abçayt, Iuzy (sarraí, 1370)
Abinydaf, Abdallam (sarraí, 1331)  
Abtidatxo (a) de Famico, Macot (sarraí, 1388)
Abtidatxo (a) de Famico, Juce  (sarraí, 1388)
Abtidatxo (a) de Famico, Açmet (sarraí, 1388)
Abtidatxo, Caer (sarraí, 1388)
Abtidatxo, Cayt (sarraí, 1370)
Abtidatxo, Macot (sarraí, 1388)
Abtidatxo, Maffomado (sarraí, 1340, jurat)
Abtidatxo, Mafoma (sarraí, 1370)
Abtidatxo, Mahoma (sarraí, 1388)
Abtidatxo, Mofferig (sarraí, 1370, 1388)
Abundalem (a) Traum, Muça (sarraí, 1388)
Açadam (a) Cordo, Mahoma (sarraí, 1388)
Adurahem, Adurahem fill de Faraig (sarraí, 1388)
Adurahem, Fferrigot (sarraí, 1388)
Afamiquo, Maçot (sarraí, 1370)
Albayer, Adulernis (sarraí, 1388)
Alcayt, Caet (sarraí, 1388)
Alentorn, Guerau (cristià, 1363, conseller)
Alentorn, Maria vídua de Bernat (cristiana, 1388)
Alentorn, Miquel (cristià, 1362)
Algadar, Alí (sarraí, 1363)
Algadar, Caet (sarraí, 1388, jurat)
Algadar, Muça (sarraí, 1363)
Algadar, Muça (sarraí, 1388)
Algadar, Nuza  (sarraí, 1370)
Algezar, Braym (sarraí, 1370)
Algordell, Abdelá (sarraí, 1388)
Alitzar, Ibraffim (sarraí, 1388)
Almenar, Antonio d' (cristià, 1388)
Almenar, Arnau d' (cristià, 1388)
Almenar, Bartolomeva vídua de Pere d' (cristià, 1388)
Almenar, Domènec d' (cristià, 1388)
Aloll (a) Ferrantes, Alhate (sarraí, 1388)
Alpinell, Mahoma (sarraí, 1388)
Arnau, Pere (cristià, 1331)
Aziz, Abdella d' (sarraí, 1362)
Aziz, Alí de Fomado d' (sarraí, 1388)
Aziz, Aziz de Fomado de (sarraí, 1388)
Aziz, Çait d’ (sarraí, 1331)
Aziz, Culema d’ (sarraí, 1399, jurat)
Aziz, Culema de (sarraí, 1370)
Aziz, Culema de Caet d' (sarraí, 1388, jurat)
Aziz, de Braim Daziz (sarraí, 1362, jurat)
Aziz, fill de Braim Daziz (sarraí, 1355, jurat)
Aziz, Fomado d' (sarraí, 1388)
Aziz, Fomado d' (sarraí, 1362)
Aziz, Fomado d' (sarraí, 1363)
Aziz, Fomado de Culema d' (sarraí, 1370)
Aziz, Maffoma de Cayt d' (sarraí, 1363)
Aziz, Mafoma d' (sarraí, 1370, jurat)
Aziz, Mahoma d' (sarraí, 1388)
Aziz, Mahoma d’ (sarraí, 1340, jurat)
Baberon (a) Soroller, Adinetris (sarraí, 1388)
Bacha, Mahoma de (sarraí, 1388)
Baleff, Juce (sarraí, 1363)
Ballestar, Guillem (cristià, 1388)
Ballester, Bernat (cristià, 1363)
Ballester, Bernat (cristià, 1388)
Ballester, Domènec (cristià, 1388)
Ballester, Pascasio (cristià, 1388)
Ballester, Pere  (cristià, 1363)
Barbastre, Alfons de (cristià, 1362, 1363, saig)
Barrassons, Famado de (sarraí, 1355, jurat)
Bassarrons, Fomado de (sarraí, 1362, jurat)
Belforat, Joan de (cristià, 1388)
Bellestar, Berenguer (cristià, 1362)
Belver, Ferrer de (cristià, 1388)
Belvís, Bartomeu de (cristià, 1388)
Benasch, Barcelona vídua de Domènec de (cristià, 1388)
Bençala, Aziz Fomado de (sarraí, 1370)
Bençala, Azmet de (sarraí, 1388)
Bençala, Farragot de (sarraí, 1370)
Bençala, Fferrargum (sarraí, 1393, alamí)
Bençala, Fomado de (sarraí, 1388)
Bençala, Mofferigot de (sarraí, 1388, alamí)
Bençalla, Azmet (sarraí, 1370)
Bertran, Domènec (cristià, 1363)
Betrians, Domènec (cristià, 1363)
Betriano, Pere (cristià, 1388)
Biora, Bartomeu de (cristià, 1388, jurat)
Busón, Joan (cristià, 1362)
Cabiroig, Mahoma de (sarraí, 1388)
Calbo (a) Gilet, Ebrahem del (sarraí, 1388)
Caliz, Ramon (cristià, 1363)
Cardona, Joan de (cristià, 1331, batlle)
Carnicer, Guillem (cristià, 1388)
Carnicer, Guillem [un altre] (cristià, 1388)
Casal, Pericot (cristià, 1362)
Caserres, Domènec (cristià, 1388)
Casp, Alí (sarraí, 1388)
Cavaller, Maria vídua d'en Vela (cristiana, 1388)
Cavaller, Pere  (cristià, 1331)
Cavaller, Vera  (cristià, 1363, jurat)
Çaydell, Alí de (sarraí, 1388)
Çaydell, Culema de (sarraí, 1388)
Cerdà, Bernat (cristià, 1362)
Cerdà, Bernat (cristià, 1388)
Cerdà, Joan (cristià, 1363)
Ciquo, Joan (cristià, 1331)
Cisteller (a) de Girona, Llorenç (cristià, 1388)
Claver, Bernat  (cristià, 1388)
Clavon, Bernat (cristià, 1362)
Clavon, Domènec (cristià, 1362)
Clavon, Francisca vídua de Domènec (cristiana, 1388)
Conxell, Domènec (cristià, 1388)
Corbet, Agnit[..]d (sarraí, 1331, jurat)
Corbet, Alí (sarraí, 1370)
Corbet, Alí de (sarraí, 1363)
Corbet, Alí de (sarraí, 1388)
Corbet, Ferratgot de (sarraí, 1362)
Corbet, Fomado (sarraí, 1370)
Corbet, Fomado de (sarraí, 1388)
Corella, Caer (sarraí, 1388)
Corella, Çayt de (sarraí, 1363)
Corella, Mahomar de (sarraí, 1388)
Cosit fill de Berenguer, Salvador (cristià, 1388)
Cosit, Amada vídua de Jaume (cristià, 1388)
Cosit, Andreas (cristià, 1388)
Cosit, Guillem  (cristià, 1388)
Cosit, Jaume (cristià, 1362, 1363, jurat)
Cosit, Jaume (cristià, 1388)
Cosit, Pere (cristià, 1362)
Cosit, Salvador (cristià, 1388)
Cossí, Joan (cristià, 1331)
Cossit, Domènec (cristià, 1362)
Costollano, Ramon (cristià, 1388)
Coves, Jaume de (cristià, 1331)
Culeima, Aziz de (sarraí, 1370)
Cusit, Jaume (cristià, 1362)
Cuta, Abdella de (sarraí, 1388)
Dabçayt, Braym (sarraí, 1363)
Dabeayt, Zuleima (sarraí, 1362)
Daberait, Brafim (sarraí, 1362)
Daberait, Juce (sarraí, 1362)
Dabraet, Mahoma (sarraí, 1388)
Dabutafim, Suleima (sarraí, 1362)
Dalfont, Fomado (sarraí, 1388)
Daltanoz, Famado (sarraí, 1362, 1363)
Deray, Zuleima (sarraí, 1362)
Dolvit, Ponç (cristià, 1388)
Estamarit, Ramon (cristià, 1362, 1363)
Famadiel fill de Matxar (sarraí, 1362)
Felip, Jaume (cristià, 1388)
Ferrabim, Alí de (sarraí, 1362)
Ferrabim, Aziz de (sarraí, 1363)
Ferrabim, Azmet de (sarraí, 1363)
Ferrabim, Açmet de (sarraí, 1393, jurat)
Ferrabim, Azmet de (sarraí, 1370)
Ferrabim, Azmet de (sarraí, 1388)
Ferrabim, Caït de (sarraí, 1362)
Ferrabim, Ibrahim de (sarraí, 1331)
Ferrabim, Iuziz de (sarraí, 1370)
Ferrabim, Juce de (sarraí, 1388, síndic)
Ferrer, Bartomeu (cristià, 1362, 1363, conseller)
Ferrer, Jaume (cristià, 1362)
Ferrer, Miquel  (cristià, 1362)
Ferrer, Nadal (cristià, 1331)
Fet, Bernat de (cristià, 1362)
Filla, Ramon (cristià, 1362)
Fogaça, Adurem de (sarraí, 1388)
Fogaça, Durazum de (sarraí, 1363)
Fogaça, Fomado de (sarraí, 1362)
Fogaça, Mafoma de (sarraí, 1370, jurat)
Fogaça, Muça de (sarraí, 1388)
Fons, Bernat de (cristià, 1331)
Fonts, Berenguer de (cristià, 1388)
Fonz (a) Caspi, Abdella de (sarraí, 1388)
Franch, Joan (cristià, 1388)
Gateli, Mahoma fill de Faraig (sarraí, 1388)
Gilabert, Guillem (cristià, 1388)
Gilabert, Miquel (cristià, 1388)
Girona, Domènec de (cristià, 1362)
Gonstanç, Guillem (cristià, 1388)
Gostanç, Bartomeu (cristià, 1388)
Gostanç, Berenguer (cristià, 1363, conseller)
Gostanç, Guillem (cristià, 1331, jurat)
Gostanç, Guillem (cristià, 1363, conseller)
Guifré, Domènec (cristià, 1362, 1363, conseller)
Jaén, Ferragot de (sarraí, 1362)
Jahy, Caït de (sarraí, 1362)
Julià, Bernat (cristià, 1331)
Junaner, Azmet de (sarraí, 1388)
Lazarath, Alí de (sarraí, 1370)
Lazarath, Alí de (sarraí, 1388)
Lazarath, Mahomar de (sarraí, 1388)
Llop, Esteve (cristià, 1362)
Lombart, Antoni (cristià, 1388)
Lombart, Bernat (cristià, 1388)
Lop, Andrea (home, cristià, 1388)
Lop, Esteve (cristià, 1388)
Lop, Ferrer (cristià, 1363, conseller)
Lop, Ferrigot de (sarraí, 1388)
Lop, Mateu (cristià, 1362)
Lop, Mateu (cristià, 1388)
Maçot, Fomado de (sarraí, 1340, jurat)
Malarit, Bartomeu (cristià, 1363)
Manila, Bernat de (cristià, 1362, jurat)
Marí, Bernat (cristià, 1331)
Marmó, Jaumé (cristià, 1388)
Martinir, Ferran (cristià, 1388)
Mas, Jaume del (cristià, 1388)
Mathmar, Mafoma (sarraí, 1363)
Maxarrer, Mahoma de (sarraí, 1388)
Morella, Ramon de (cristià, 1388)
Mur, Blasco de (cristià, 1370 notari, 1388 batlle)
Mur, Guillem de (cristià, 1388)
Nebot, Antoni (cristià, 1388)
Nou, Bernat de (cristià, 1362)
Oliver, Berenguer (cristià, 1388)
Oliver, Pere (cristià, 1388)
Pagès fill de Pere, Guillem (cristià, 1388)
Pagès, Guillem (cristià, 1388)
Pagès, Ramon (cristià, 1362)
Pagès, Ramon  (cristià, 1388)
Pallars (a) Teresano, Bonanat de (cristià, 1388)
Pallars, Bonat de (cristià, 1362)
Pellicer, Domènec (cristià, 1363, conseller)
Pellicer, Domènec (cristià, 1388)
Penent, Esteve (cristià, 1362)
Perello, Acmet (sarraí, 1340, jurat)
Pesquero (a) Rojet, Juçeff (sarraí, 1388)
Pesquero, Iuzy (sarraí, 1370)
Pesquero, Juce (sarraí, 1362)
Phelip, Jaume (cristià, 1363)
Plaça, Bartomeu de la (cristià, 1362)
Plaça, Domènec de la (cristià, 1331)
Plaça, Maria vídua de Bartomeu de (cristiana, 1388)
Porta, Guillem  (cristià, 1388)
Porxo (a) Xoler, Mofferig de lo (sarraí, 1388)
Remolins, Ferran de (cristià, 1363)
Remolins, Francisco de (cristià, 1388)
Remolins, Jaume de (cristià, 1362)
Roselló, Arnau de (cristià,  1388)
Rosselló, Domènec (cristià, 1388)
Sanahuja, Domènec (cristià, 1388)
Sanahuja, Pere de (cristià, 1388)
Santmiquel, Domènec (cristià, 1362)
Santmiquel, Domènec de (cristià, 1363, conseller)
Sentbetrià fill de Domènec, Bartomeu de (cristià, 1362)
Sentbetrià fill de Joan, Bartomeu de (cristià, 1363)
Sentbetrià, Arnau de (cristià, 1388, síndic)
Sentbetrià, Domènec de (cristià, 1363, conseller)
Sentbetrià, Guillemó (cristià, 1340, jurat)
Sentbetrià, Joan (cristià, 1331, jurat)
Sentbetrià, Joan (cristià, 1362)
Serabiu, Juce (sarraí, 1363)
Seró, Bernat (cristià, 1363)
Soes, Guillemona vídua de Pere de (cristiana, 1388)
Sograna, Guillem (cristià, 1388)
Sorela, Sayt (sarraí, 1370)
Soro, Domènec (cristià, 1388)
Soro, Joan (cristià, 1388)
Soro, Pere (cristià, 1340, jurat)
Soro, Pere de (cristià, 1388, jurat)
Sota, Ferraget del (sarraí, 1362)
Spres, Domènec (cristià, 1340, jurat)
Steller, Domènec (cristià, 1363, conseller)
Steller, Llorenç (cristià, 1363, jurat)
Talart, Jaume (cristià, 1362)
Tallada, Bartomeu (cristià, 1388)
Talpitho, Juce (sarraí, 1388)
Tamen (a) Calderot, Mahoma (sarraí, 1388)
Tixoneda, Nicolasa vídua de Pericot (cristiana, 1388)
Tixoneda, Pericot (cristià, 1362)
Tixoneda, Ponç (cristià, 1363)
Torres, Bartomeu de (cristià, 1388)
Torres, Berenguer de (cristià, 1362)
Torres, Jaume (cristià, 1362)
Torres, Jaume de (cristià, 1388)
Torres, Lluís de (cristià, 1388)
Tous, Maria vídua d'Esteve de (cristiana, 1388)
Tremps, Nicolau de (cristià, 1388)
Urgellés, Appicio (cristià, 1388)
Vager, Bernat (cristià, 1388)
Valls, Berenguer (cristià, 1388)
Vilanova major, Domènec de (cristià, 1388)
Vilanova menor, Domènec de (cristià, 1388)
Vinaixa, Domènec (cristià, 1388)
Viota, Bartomeu (cristià, 1362)
Vippal (?), Bernat de (cristià, 1331)
Vitrimus, Arnau (cristià, 1388, síndic)
Voyra, Domènec (cristià, 1362)
Xancadies (a) Barriga, Ebraffim (sarraí, 1388)
Yvars, Bernat (cristià, 1388)
Yvars, Domènec (cristià, 1388)
Yvars, Guillem (cristià, 1388)
[?] Ramon de (cristià, 1331)

Notes:
(1) Marta Monjo: Sarraïns sota el domini feudal. La Baronia d’Aitona al segle XV. Publicacions de la Universitat de Lleida, 2004 


dissabte, 27 d’abril del 2013

L’Ajuntament medieval de Mequinensa


Per Jacinto Bonales

Després de la conquesta definitiva de Miknesa a mans dels cristians l’any 1149, es va plantejar la necessitat d’organitzar aquest nou territori per part dels senyors de la guerra. La vila, amb una població bàsicament formada per sarraïns, trigaria anys en poder atreure població cristiana donada la gran “competència” entre els nous territoris que, en pocs anys, van passar a dependre de l’òrbita dels comtats catalans i del regne d’Aragó: des de Lleida i Fraga fins a Tortosa.

La població de Mequinensa, tant la islàmica com la cristiana acabada d’arribar, durant dècades van dependre de les autoritats senyorials, els milites que tenien el castell com a centre de poder i residència. Mostra d’això és la “Partilla de términos” de Mequinensa amb Fraga –ja comentada en un altre article– signada l’any 1246, gairebé cent anys després de la conquesta, i on no participen les autoritats municipals de la nostra vila (a diferència de les de Fraga, que sí que ho fan com a probi homines). Efectivament, tot sembla indicar que el poder local, que emanava del senyoriu, encara estava en mans dels agents senyorials en aquest segle XIII. Així l’any 1246, essent la senyoria de Pere de Montcada i de la seva esposa Sibil·la, el poder local era exercit pels “homines suos”, els militars de la plaça: Llorenç de Terrassa, Joan Cubero, Cleón Despés militis, Fortún Garcés militis, Arnau de Mollet batlle, Berenguer del Castillo montarii i Ramon Cosí de Miquinencia, aquest darrer probablement veí del poble.

Però ja a la segona meitat del segle XIII i perfectament consolidat al segle XIV, el caràcter militar de la plaça no podria atura el moviment d’autonomia municipal –d’altra banda general-, documentant-se ja la primera i principal forma d’organització: el concilium o Consell General, assemblea oberta de tots els veïns de la vila, amb personalitat jurídica i pública reconeguda. I també els seus representants, els jurats. Com hem dit, a Mequinensa vivien cristians i sarraïns; junts però no barrejats. Aquests col·lectius formaven dos societats que convivien però amb règim jurídic, econòmic, polític i social diferenciats; i per tant, amb dos sistemes de representació totalment diferents i separats. Els cristians es reunien en consell general de la Universitat dels cristians, i comptaven amb dos jurats, els seus representants. Les assemblees veïnals es celebraven per sol·licitud dels jurats, per manament del batlle –del que ja en parlarem– i amb pregó del nunci, saig o corredor jurat de la vila, que comunicava la congregació del consell a veu i a toc de les campanes de l’església de Santa Maria. L’assemblea es reunia, normalment, dins la dita església de Mequinensa. Els sarraïns, però, es reunien en consell general de l’Aljama o moreria, i comptaven també amb dos jurats, els seus representants, així com un alamí (documentat entre 1388 i 1485) o un alfaquí (documentat entre 1486 i 1490). L’alamí, segons la historiadora Marta Monjo (1) era la personalitat principal de l’aljama, amb funcions similars a les que tenia el batlle cristià, mentre que l’afaquí era el que “regula la vida legal i vetlla perquè s’ajusti als preceptes islàmics”. Aviat, però sobresortirien d’entre els veïns els prohoms o probi homines, caps de casa o veïns, tant cristians com sarraïns, reconeguts com a principals veïns entre el conjunt de la població i que gaudirien d’un accés més freqüent als càrrecs municipals (2). Aquests veïns principals formaran el consell restringit de prohoms; una espècie de consell assessor dels jurats. Sabem de la seva existència per un pergamí de l’any 1363 que assenyala com a consellers cristians a Domènec Esteller, Guillem Gostanç, Bartomeu Ferrer, Guerau Alentorn, Domènec Pellicer, Domènec de Sentbetrià, Berenguer Gostanç, Ferrer Llop i Domènec Guifré (3).

Plaça porxada de Mequinensa, lloc de reunió de la Universitat i l'Aljama.

A Mequinensa, doncs, hi havia dues comunitats, amb dues assemblees o consells, i quatre jurats, dos per comunitat. Val a dir que per a les qüestions transcendentals de la vila –com la sol·licitud de crèdits per al municipi– es reunien junts, els cristians i sarraïns, en el Consell general d’Universitat i Alhama, a toc de campana i pregó del nunci jurat, aplegant-se als soportals o porxos de la plaça Major, amb la presidència del batlle.

Dependents del senyor i, doncs, per sobre de les comunitats de Mequinensa, hi havia tres càrrecs al poble: el notari de la vila, el nunci o corredor (pregoner), i el batlle. Aquest darrer, el batlle, que a partir del segle XV és anomenat batlle y justícia, no era altre que el jutge en primera instància, designat pel senyor del terme (els Montcada) o pel seu procurador de la baronia, per tal d’exercir la justícia bàsica i el poder polític. Es tractava generalment d’un militi o cavaller, oficial del senyor, de plena confiança, encara que amb el temps passarà a ser un dels principals veïns cristians del poble. Ajudat per un assessor jurisdiccional, repartia justícia i s’encarregava de la policia i de la tributació senyorial, és a dir, de vigilar i cobrar els diferents impostos que els veïns havien de pagar als Montcada.


Deixem tot seguit una llista amb els càrrecs que hem pogut documentar als segles XIV i XV.

1331
Batlle
Joan de Cardona
Jurats cristians
Guillem Gostanç, Joan de Sent Bretrià
Jurats sarraïns
Agnit[..]d Corbet, Abçaÿt Dabcaÿt
1340
Batlle
?
Jurats cristians
? i Pere Soro
Jurats sarraïns
Mahoma Daziz, Maffomado Atidatxo
1340 (1341?)
Batlle
?
Jurats cristians
Guiyamó de Sentbetrià, Domingo Spres
Jurats sarraïns
Ffemado de Maçot, Acmet Porello
1355
Batlle
?
Jurats cristians
?
Jurats sarraïns
Famado de Bassarrons, Azit fill de Braim Daziz
1362
Batlle
?
Jurats cristians
Bernat de Manila, Jaume Cosit
Jurats sarraïns
Famado de Barrassons, Azit de Braim Daziz
1363
Batlle
?
Jurats cristians
Lorenç Steller, Vera Cavaller
Jurats sarraïns
Jute Ferrabim, Famado Daltanoz
1370
Batlle
?
Jurats cristians
?
Jurats sarraïns
Mafoma de Aziz, Mafoma de Fogaça
1388
Batlle
Blascho de Mur
Jurats cristians
Bartholomeu de Biosca, Pedro de Soro
Alamí
Ferrigot de Bençala / Mofferig Avençala
Jurats sarraïns
Culema de Caet de Aziz, Caet Aigadar / Homado de Bençala.
1393
Batlle
?
Jurats cristians
?
Alamí
Fferrargum de Bençala
Jurats sarraïns
Acmet de Fferrebim, Calema Daziç
1400
Batlle
?
Jurats cristians
?
Alamí
Feraiz de Bençala
Jurats sarraïns
Juci Ferrabin, Ffamado Dalsuent
1401
Batlle
Joan de Campos
Jurats cristians
Dominico Soro, Bernat Cerdà
Alamí
Farranot de Bençala
Jurats sarraïns
Nice de Ferrabim, Famadono del Font
1404
Batlle
Joan de Brota
Jurats cristians
Joan Soro, Ferrer de Blivar
Jurats sarraïns
Ffamado de Fogaça, Juci Ferrabin
1406
Batlle
?
Jurats cristians
?
Alamí
Ali Dazys
Jurats sarraïns
Juri de Ffarrabin, Ffaraig Algiram
1430
Batlle
?
Jurats cristians
?
Alamí
Fferiget de Bençala
Jurats sarraïns
Aduraçme de Fogaça, Phumado (...)
1443
Batlle
?
Jurats cristians
?
Alamí
?
Jurats sarraïns
Mafoma Daziz de Daziz, Brafim Feduam
1453
Batlle
Joan de Broca
Jurats cristians
Guillem Nadal, Joan Lop
Alamí
Famado de Fogaça
Jurats sarraïns
Mahoma Alfaqui, Brahim Algaravi, Fomoduc de Focet
1485
Batlle
?
Jurats cristians
?
Alamí
Juci Mossegui
Jurats sarraïns
?
1486
Batlle
?
Jurats cristians
?
Alfaquí
Maffoma Levi
Jurats sarraïns
Maffoma Absayt, Maffoma Fogassa
1488
Batlle
?
Jurats cristians
?
Alfaquí
Mahoma Levi
Jurats sarraïns
Mahoma Daziz, Mahoma Fogaça. Lloctinent: Gali Fogaça
1490
Batlle
?
Jurats cristians
?
Alfaquí
?
Jurats sarraïns
Mohama Absidacho, Daziz bin Cayt (a) Lo Moro.
1493
Batlle
Joan Lop
Jurats cristians
Bertholomeu de Sant Bitran, Joan Serrano
Jurats sarraïns
?


(1) Marta Monjo: Sarraïns sota el domini feudal. La Baronia d’Aitona al segle XV. Lleida, Edicions de la Universitat de Lleida, 2004.
(2) És el que es desprèn de l’acte de divisió de termes entre Mequinensa i Favara de l’any 1331, quan són presents –a més dels jurats– dotze cristians i tres sarraïns.
(3) Ajuntament de Mequinensa, pergamí 15. Agraïm a l’Ajuntament de Mequinensa les facilitats per accedir als pergamins que custòdia.