diumenge, 30 de març del 2014

Els diners dels pobres. Malversació de cabdals públics o immoralitat municipal?

Per: Jacinto Bonales

Al llarg dels segles moderns el control de les arques municipals era, teòricament, força rígid. En consultar diferents arxius podem constatar l'existència contínua de judicis entre corporacions entrants i sortints dels ajuntaments, amb motiu que els comtes municipals no «quadraven». En aquests casos el batlle o el jutge competent obligava als regidors que deixaven el càrrec a pagar, de la seva butxaca, la diferència comptable. Fins i tot n'hi ha casos en que els comptes quadraven, però s'havia endeutat el poble en assumptes poc «clars»; llavors no s'acceptava l'actuació dels regidors i se'ls obligava a fer-se càrrec del deute contret. No en debades, per cap d'any, quan els ajuntaments canviaven, els regidors que marxaven i els que entraven al càrrec es reunien amb el batlle (el jutge del senyor Montcada), i es passaven comptes.
 
Vapor "Anita"
Amb la Revolució Liberal, al segle XIX, es va crear un nou Estat, amb una nova concepció i funcionament de l'administració. És evident que el control (teòric) sobre els comptes municipals es va mantenir, però amb un aparell burocràtic força complex. N'hi haurà, de nou, conflictes entre diferents consistoris, però l'existència escrita dels diferents pressupostos municipals feia força difícil la seva «discussió» a posteriori. Normalment no hi havia problemes, ja que els ajuntaments decimonònics eren molt pobres. I no havent cabdals, difícilment es podien «malversar». Però, què passava quan els diners afluïen abundantment cap a Casa de la Vila?
 
Situem-nos a la Mequinensa de mitjans del segle XIX. Temps de grans canvis, de futur prometedor, quan les noves tecnologies havien de transformar el Poble Vell fins assolir el rang de centre neuràlgic de tot camí: l'Ebre es feia navegable, i no només per als llaüts (que ja ho era), sinó per a vaixells de vapor que unirien Saragossa amb el mar. I, qui sap, potser arribaria també a ser navegable el Segre. Si fos així, el nostre poble es situaria al bell mig del rovell de l'ou! La dècada de 1850 fou, sens dubte, d'or. Les obres de canalització de l'Ebre van donar molts diners a la vila: jornalers i petits propietaris van treballar a salari en les obres, i una munió d'obrers va instal·lar-se durant una bona temporada al poble, llogant habitacions, cases buides i fins i tot corrals i pallers per residir-hi. Els enginyers i els capatassos també ho farien, i el consum diari (d'alimentació i de diversió) faria córrer els diners de butxaca en butxaca.
 
Els primers «vapors» van arribar, gràcies a les enormes facilitats que els ajuntaments mequinensans van atorgar a aquella honorable empresa que feia possible un futur tan ric. En agraïment, l'empresa de canalització de l'Ebre va lliurar a Antonio Vilella Costa, alcalde de Mequinensa, la quantitat de 6.000 reals (dels de 1857, «ojito!») per tal de fer una obra caritativa: juntament amb el mossèn, havien de repartir els diners entre els pobres de la vila. I és que, acabades les obres de canalització al nostre terme, caldria ajudar als homes que s'havien quedat sense feina. El cas és què, però, l'alcalde no va saber ben bé com fer-ho, i en finalitzar el seu mandat l'any 1859, va lliurar la «capsa» dels 6.000 al nou titular de la vara municipal: en Mariano Vallés.
 
I vet aquí que alguns veïns, coneixedors del regal, van començar a murmurar sobre el què s'havia fet amb els «quartos». Fins que un dia, transcorreguts quatre anys, dos veïns del poble (en José Domènec i en Ramón Rodés) van «denunciar» a la premsa la desaparició d'uns diners que, pel que sembla, ni tan sols havien passat per la comptabilitat municipal.
 
La rèplica de l'alcalde, signada l'1 de maig de 1863, no deixa de sorprendre a qualsevol lector del segle XXI (1): acusa als denunciants de calumniadors escandalosos, de cínics i desvergonyits, de covards criminals contra la seva honra; i surt al pas de la denúncia tot declarant que qui s'atrevia a classificar els pobres en un poble on eren tan abundants? qui no tindria por de ser acusat de parcialitat? Als vuit dies de rebre els diners de mans de l'anterior alcalde, i d'acord amb el consistori, va donar en préstec els 6.000 reals (al 6% d'interès anual) a Manuel Soler, el primer contribuent del municipi. És a dir, a l'home més ric de Mequinensa. Els interessos que va donar aquell any 1859 van ser «classificats» per l'ajuntament, i part van ser destinats a pagar algunes consultes del metge i del cirurgià a pobres mequinensans que no tenien recursos (2). L'any següent, el 1860, es van gastar tots els diners: una part per pagar al cirurgià i al metge; una altra per necessitats del municipi, a més de part per al «socorro de los heridos en nuestra campaña de Africa, uso acordado por la municipalidad y que se creyó altamente benefico»; i part, és clar, per pagar advocats per a la defensa de les propietats municipals davant la desamortització. Com diu el propi alcalde, «la utilidad y conveniencia de la mayor parte de la población y sobre todo de la clase pobre, fueron el motivo de esta disposicion». L'any 1861, però, ja no quedava ni un real.
 
La veritat sigui dita. Durant bona part del segle XIX els cacics de Mequinensa, igual que passava a la majoria de pobles d'Espanya, feien i desfeien al seu gust. A tall d'exemple copiem una publicació de l'any 1895 sobre una visita al nostre poble: «Diez años tenia yo y mi padre mercader. Un viaje tuvo que hacer con Don Segundo Miró, que era agrimensor y miliciano nacional y hombre de influencia en el pueblo de Mequinenza, adonde fuimos á pasar dos dias, y ya entonces (y hace de esto cuarenta años), decía D. Segundo, hablando á solas con mi padre, después de una reunión electoral en la que hubo hasta tiros: - ¡Desengáñese usted, saldrá diputado el que á mi me dé la gana, porque para eso somos realistas!» (3).
 
 
Notes:
(1) Ens basem en un article publicat al diari «La Época» el 6 de maig de 1863.
(2) Cal recordar que durant tota l'edat moderna i part del segle XIX, els ajuntaments signaven acords amb els cirurgians (nom que rebien els metges locals) per contractar la «iguala». Els veïns havien de pagar, però els cirurgians estaven obligats a atendre de forma gratuïta als «pobres de solemnitat».
(3) Diari «El Liberal» del 16 de maig de 1895.

dissabte, 8 de març del 2014

La Declaració de Mequinensa. Segona part: el fet i els desfets

Per: Pilar Arbiol

El 22 de gener de 1984, set alcaldes de la Ribagorça (Montanui, Bonansa, Sopeira, Areny de Noguera, Pont de Montanyana, Tolva i Benavarri) van firmar un document (publicat a Nueva España. El Periódico de Huesca el 24 de gener de 1984) on van tenir la virtut de nomenar les coses pel seu nom (contra la política ocultista del govern) , i van reivindicar l’ensenyança del català a la Ribagorça. Aquest document va accelerar un procés que s’estava gestant a la comarca del Baix Cinca, concretament a Mequinensa, i que va culminar en un fet importantíssim pel reconeixement de una llengua i la dignitat dels qui la parlen: la Declaració de Mequinensa.

La Declaració de Mequinensa

El dia 1 de febrer de 1984, disset alcaldes i regidors de pobles aragonesos de parla catalana (Areny de Noguera, Benavarri, Bonansa, Montanui, Pont de Montanyana, Tolba, Saidí, Fraga, Torrent de Cinca, Mequinensa, Faió, Nonasp, Fabara, Calaceit, Vallderoures, La Codonyera i Valljunquera) junt amb el Conseller de Cultura del Govern d’Aragó D. José R. Bada Panillo, es van reunir al castell de Mequinensa per una sessió de treball on es debatria la problemàtica de la llengua. La reunió va començar a primera hora del matí, i es va allargar fins a primera hora de la tarda. Durant tota la reunió, els participants, van parlar cadascú en la seva pròpia llengua, fet que no va impedir que tots s’entenguessin a la perfecció. Això els va reafirmar en la seva convicció que tots parlaven una mateixa llengua i que aquesta era el català (la Torre de Babel aixecada en aquesta zona d’Aragó per alguns sectors, anava caient pedra per pedra).

Un cop identificada la llengua comuna de tots aquestos pobles, es va generar un petit debat sobre la distinció entre llengua i cultura. Parlar català significa que hem d’assumir la cultura catalana com a pròpia? El debat, però, no es va allargar massa. Tots els participants en aquesta reunió van estar d’acord en el fet que parlar català no era raó per posar en dubte el sentiment “aragonesista” dels seus parlants, ni la seva pertinença a Aragó. De fet, el cas del català que es parla a Aragó, no es un  fet aïllat ni puntual, propi només d’aquest racó de món. En moltes ocasions, els límits administratius, no coincideixen amb els límits lingüístics. Per exemple, l’Alemany no solament es parla a Alemanya, si no que també es parla en algunes zones d’Àustria, la major part dels cantons Suissos, en el nord d’Itàlia i a l’est de França. Sense anar més lluny, el castellà i el portuguès també es parlen en molts més territoris a part d’Espanya i Portugal. Algú es pot imaginar a un argentí, mexicà o peruà preocupat per la seva identitat cultural  pel fet de parlar castellà? O pensant que aquesta realitat es motiu per dubtar de la seva vinculació política e històrica?

Un altra de les qüestions que es van tractar en aquesta reunió, i que va tenir el recolzament de tots els participants, va ser el contundent rebuig a la denominació de “chapurreau” per referir-se a la llengua parlada en aquesta zona d’Aragó, per la seva connotació despectiva. També es va rebutjar l’abús fet per alguns sectors catalans en identificar aquestos pobles com “pobles catalans sota administració aragonesa”, o “franja de ponent” fent al·lusió a una franja catalana de ponent. Perquè com hem dit abans, una cosa es la llengua, i un altra el sentiment de pertinença a una nació, regió, poble... etc. Es més, es va reivindicar amb contundència la pertinença d’aquesta llengua al patrimoni cultural d’Aragó.

El text de la declaració es va redactar en català i castellà i va ser aprovat per unanimitat. L’original en català es guarda a l’arxiu municipal de Mequinensa i l’original en castellà al Departamento de Cultura de la Diputación General. 
 

 

Com era previsible, la polèmica generada per la Declaració de Mequinensa va assolir unes dimensions desconegudes fins aquell moment i es va estendre a tots els mitjans de comunicació que es van fer ressò. El dia següent, l’alcalde de  Maella, E. Lacasa, va fer unes declaracions on manifestava que “se opondría a que el catalán llegara a las clases, porque a nosotros, aragoneses que somos, no nos va a servir para nada” (1). El mateix dia, el tinent d’alcalde de Calaceit, José Salvador Suñer, afirmava que “si se dieran las clases en catalán sería un trauma para los niños ya que ellos son anticatalanistas, se sienten muy aragoneses, y quieren hablar castellano” (2) . Aquesta al·lusió de “l’anticatalanisme” dels nens de Calaceit va originar una gran irritació, especialment en aquest poble del Baix Aragó, com demostra la carta escrita per Antonio Bengochea Lombarte al mateix diari el dia 9 de febrer: “como calaceitano y aragonés, siento verguenza ajena ante las declaraciones del señor teniente de alcalde [....]” (3) .Teresa Jassà, regidora de l’ajuntament de Calaceit i signant de la Declaració de Mequinensa, va dirigir al Sr.Suñer una carta oberta recriminant-li amb cortesia les seves paraules, i recordant-li les moltes i estretes vinculacions (familiars, culturals, eclesiàstiques, etc) del seu poble amb Catalunya. Aquestes anècdotes il·lustren molt bé les tensions que es produirien més endavant, no solament dintre dels òrgans de les corporacions municipals, si no també entre els mateixos veïns. (Tensions que no han deixat d’estar presents en molts àmbits de la vida d’aquestos pobles)
José Bada Panillo

Una reflexió més tranquil·la de les repercussions que va tenir la Declaració de Mequinensa, ens pot fer arribar a pensar que no va ser la reivindicació d’una llengua pròpia la causant de tanta polèmica si no la identificació d’aquesta llengua com a català. S’havia obert la caixa dels trons que tant havia costat tancar a les institucions aragoneses. La polèmica, però, deixa d’existir quan deixem d’identificar llengua i nacionalitat... així de simple, i així de difícil.

A part de totes les polèmiques generades, la Declaració de Mequinensa va ser un primer pas per a que el tema de la llengua, fins aquell moment oblidat, o com a molt, de preocupació per una minoria, arribés a la opinió pública. El 13 de febrer del 1984, Francisco Beltrán, alcalde de Fraga, es va entrevistar amb José R. Bada, Consejero de Cultura del Gobierno de Aragón i el director general de Coordinación y de Alta inspeción de Enseñanzas Medias, Manuel Puelles, per tal de tornar a insistir en la seva petició d’establir l’ensenyança del català com a assignatura optativa a l’Institut Ramón J. Sender de Fraga (recordem que ja ho havia sol·licitat al 1978 sense èxit), i ampliant la petició a altres centre de Fraga i altres pobles que ho sol·licitessin. Paral·lelament  van aparèixer noves iniciatives per impartir classes de català, al marge de l’escola, per exemple el “curset de català” organitzat a Fraga per l’Institut d’Estudis Fragatins.

Donat que Aragó no tenia competències en educació, era necessari arribar a un acord amb el Ministeri, però la llavor ja estava sembrada. El dia 9 d’abril de 1984 es van reunir a Fraga representants de 34 ajuntaments de la Franja aragonesa catalanoparlant (es va convidar a 50 ajuntaments) amb el director provincial del Ministerio de Educación y Ciencia de Terol, Pedro Roche (també s’havia convidat als de Saragossa i Osca, que no van assistir)  per tal d’ informar-los de les gestions fetes per l’establiment de l’ensenyança del català a les escoles, insistint en el seu caràcter optatiu. Aquestes classes serien impartides per 5 professors originaris de la Franja (finalment van ser 6) i els centres es seleccionarien segons el nombre d’alumnes, procurant una distribució geogràfica equilibrada. Finalment, el dia 1 de maig de 1984 es sol·licitava formalment al Ministerio de Eduación y Ciencia la ensenyança de la llengua catalana com assignatura optativa per al curs 1984/1985 en 12 centres de 10 localitats. El resultat va ser del 35% d’alumnes matriculats a classes de català en aquestos 12 centres (aproximadament uns 800 alumnes) (4). A Mequinensa, les classes de català van començar amb cert retard el gener de 1985 i fora de l’horari lectiu a petició dels pares dels propis alumnes que havien optat per estudiar català (tot i que la Resolució ministerial dictaminava que les classes s’havien de fer en horari lectiu). Aquell curs, a Mequinensa, un 37% dels alumnes matriculats al C.P. Maria Quintana van començar les seves primeres classes de català (5).

Durant aquestos 30 anys que han passat des de la Declaració de Mequinensa, el número d’alumnes matriculats en català a Aragó ha experimentat un creixement espectacular, arribant als 2.610 alumnes ( entre primària i secundaria) matriculats a classes de català en el curs 2011/2012, el que suposa un  51% sobre el total d’alumnes (6).

Però no solament la repercussió d’aquesta declaració es va deixar notar en l’àmbit docent, per tal de que el català pogués ser una assignatura optativa en l’Aragó catalanoparlant. També va ajudar a que el Govern d’Aragó donés suport i impuls a la producció literària en català a Aragó.
 


Els anys vuitanta i  els principis dels noranta van significar una autèntica renaixença literària en català feta per escriptors de la Franja. A Barcelona, un mequinensà, Edmon Vallès (Mequinensa 1920-Barcelona 1980) publica l’any 1980 Dietari de guerra.  L’any 1983 l’Ajuntament de Fraga publica la novel·la de Josep Galán (Fraga 1948-2005) Mort a l’almodí. Al Campell, Josep Antoni Chauvell (El Campell 1956) obté el premi Guillem Nicolau al 1986 (del Departament de Cultura del govern d’Aragó) per la seua novel·la L’home de França. Jesús Moncada (Mequinensa 1941, Barcelona 2005), autor reconegut internacionalment, publica l’any 1988 la seua primera novel·la Camí de Sirga. Un altre mequinensà, Héctor Moret (Mequinensa 1958) publica els seus poemes Parella de negres, 1988; Ròssecs, 1992; Temps pervers 1999; In nuce. Antologia Lírica, 2005, entre d’altres molts treballs. Més endavant, a principis dels noranta, gràcies a les iniciatives com la d’Héctor Moret, i al suport de les associacions culturals de la zona, sorgeixen nombrosos escriptors, des de periodistes com Lluís Rajadell (Vallderoures 1965) -Tret de la memòria, 1992-, i Mercé Ibars (Saidí 1954) -La terra retirada, 1993,- i docents com Carme Alcover (Massalió 1952) -Materials didàctics d’ensenyament primari, 1992- i Glòria Francino (Sopeira 1956) -Punt per agulla, 1993-; com poetes com Marià Lopez Lacasa (Mequinensa 1958) -Vores, 1992, Lo poble i les circumstàncies 1996,- Teresa Jassà (Calaceit 1928) -Eixam de poetes 1992-, Aurèlia Lombarte (Mont-roig de Tastavins 1933, Terrassa 2008) i Carmeta Pallarés (La Ginebrosa 1947); o Desideri Lombarte (Pena-roja de Tastavins 1937, Barcelona 1989) amb les seves Memòries d’una desmemoriada mula vella, 1997, a més d’un munt de poemes, assajos i petits drames teatrals, alguns dels quals encara resten inèdits. Així com altres figures com Maria Pilar Febas (Mequinensa, 1947) La mostra de l’olivera, 1995.
Desideri Lombarte
 

Ja traspassada la barrera del nou mil·lenni, continuen apareixent nous autors i noves obres literàries en català a la Franja: Francesc Serés (Saidí 1972) amb la seua novel·la Els ventres de la terra va rebre al 2001 el Premio Pedro Saputo de las Letras Aragonesas (al 2002, el mateix premi va ser atorgat a un altra coneguda escriptora de la Franja, Mercè Ibars, per la seva novel·la A la ciutat en obres). Carlés Terés (Barcelona 1962, tot i que es considera ell mateix un escriptor aragonès en llengua catalana) viu i treballa entre Torredarques (Matarranya) i Alcanyís (Baix Aragó) i a l’any 2011 guanya el premi Guillem Nicolau amb la seva òpera prima Licantropia, on es veuen perfectament reflectits l’esperit i el registre lingüístic d’aquestes terres de frontera. Tomàs Bosque, cantautor, (La Codonyera 1948) també ha publicat poemes en català en diferents revistes i antologies (7)

I després què?

Després dels llargs debats sorgits a inicis dels 80, i els originats per la Declaració de Mequinensa i després que s’aconseguís la introducció de l’assignatura de català a les escoles, l’Estatuto de Autonomia de Aragón, encara no recollia la realitat lingüística aragonesa (recordem que aquesta estava amagada sota els braços de “modalidades linguísticas”). Va ser necessària una queixa al Justicia de Aragón l’any 1992 per part de l’Institut d’Estudis del Baix Cinca, el Centre Cultural Matarranya i els Consells Pro-Franja per provocar la publicació d’un edicte al Boletín Oficial de las Cortes de Aragón de 3 de Març de 1993, on es suggereix “recoger la existencia del catalán y aragonés como lenguas minoritarias, fomentar su enseñanza y divulgación” i proposa que siguin reconegudes a la reforma de l’Estatut d’Autonomia, que llavors s’estava redactant, per poder defensar-les, investigar-les i divulgar-les per llei més endavant.

Aquestes “pressions” i la necessitat d’una regulació, van motivar que a la reforma estatutària de 1996 es modifiqués l’article 7 de l’Estatuto de Autonomía de Aragón  i s’anunciés ja un grau de protecció de les llengües i modalitats lingüístiques que, sense efectuar una declaració explícita d’oficialitat, regula els drets a l’ús i l’ensenyament de les parles de l’aragonès i el català, sense esmentar-les expressament: “Artículo 7. Las lenguas y modalidades lingüísticas propias de Aragón gozarán de protección. Se garantizará su enseñanza y el derecho de los hablantes en la forma que establezca una Ley de Cortes de Aragón para las zonas de utilización predominante de aquellas”. (8)

L’any 1997, el Dictamen de la Comissió Especial sobre Política Lingüística, tenint en compte l’article 3.2 de la Constitución Española i l’article 7 de l’Estatuto de Autonomia de Aragón, va establir que “La lengua catalana y la lengua aragonesa son lenguas propias de Aragón” i que “La lengua catalana y la lengua aragonesa serán cooficiales junto a la lengua castellana en sus respectivos territorios y en los niveles que se determine” (9). Aquest dictamen, tot i no tenir caràcter oficial de llei, era tota una declaració de principis, i va tenir tal repercussió que gairebé de forma immediata, alguns ajuntaments de la Franja (Camporrells, el Torricó, el Campell, i Mequinensa) declaraven la cooficialitat del català amb el castellà en els seus municipis, encara que una ràpida intervenció del delegat del govern va obligar a revocar aquestes decisions (10).
 


No serà fins l’any 1999 que es posaria nom a aquestes “modalidades lingüísticas” en la Ley 3/1999 de 10 de marzo, del Patrimonio Cultural Aragonès, aprovada sense cap vot negatiu (el PP es va abstindré de la votació) : Artículo 4. Lenguas minoritarias. El aragonés y el catalán, lenguas minoritarias de Aragón, en cuyo ámbito están comprendidas las diversas modalidades lingüísticas, son una riqueza cultural propia y serán especialmente protegidas por la Administración”(11) i també es parlaria d’una futura llei de llengües: “Disposición final segunda. Lenguas de Aragón. Una ley de lenguas de Aragón proporcionarà el marco jurídico para regular la cooficialitat del aragonés y del catalán, lenguas minoritarias de Aragón, así como la efectividad de los derechos de las respectivas comunidades lingüísticas, tanto en lo referente a la enseñanza de y en la lengua propia, como a la plena normalización del uso de estas dos lenguas en sus respectivos territorios.”

Com ja sabem, “las cosas de palacio van despacio” i finalment, després de casi 30 anys de govern autonòmic, i 25 anys de la declaració de Mequinensa,  l’any 2009 s’aprova la Llei de llengües d’Aragó (Llei 10/2009 de 22 de desembre) que reconeix l’aragonès i el català com a llengües pròpies, originals i històriques d’Aragó i els reconeix determinats drets lingüístics: per exemple el dret de tots els aragonesos a conèixer les llengües pròpies d’Aragó, a utilitzar-les tant de forma oral com escrita en les relacions privades i amb l’Administració Pública, rebre l’ensenyament d’aquestes llengües.. etc.

Amb aquesta llei a la mà, també es va fer possible la creació del Consejo Superior de las Lenguas de Aragón i les acadèmies d’aragonès i català.

I Sant Tornem-hi...

Arribats a aquest punt  podríem pensar que el debat sobre les llengües a Aragó s’havia acabat i que l’administració aragonesa per fi, tiraria endavant una veritable política lingüística. Res més lluny de la realitat....

Malauradament, les lleis aragoneses, son elaborades per gent que no viu (i potser tampoc entén) el caràcter diferencial d’aquest territori, amb unes característiques lingüístiques, culturals i econòmiques específiques i diferenciades de la resta de la comunitat aragonesa. Volem pensar que aquesta és la única raó que ha fet que des de el govern d’Aragó, es derogués la llei 10/2009 de llengües només quatre anys després de la seva aprovació, quan tot just començava a arrelar, i s’aprovés la nova llei 3/2013 del 9 de maig “de uso, protección y promoción de las lenguas y modalidades linguísticas propias de Aragón”.  
 
Acte de signatura de la Segona Declaració de Mequinensa
Tot i que s’ha parlat molt d’aquesta nova llei en els mitjans de comunicació ( i encara se’n parla), en les xarxes socials, en les tertúlies de cafè i les sobretaules, farem una petita comparativa d’aquestes dues lleis, per poder entendre, a grans trets,  el que estava previst a l’anterior llei de llengües 10/2009 (i que no es va arribar a aplicar), respecte a la nova llei 3/2013.

La principal diferència la trobem en el nom oficial de les llengües que es parlen a Aragó. L’article 2.2 de la nova llei diu.... “Además del castellano, Aragón tiene como propias, originales e históricas las lenguas aragonesas con sus modalidades linguísticas de uso predominante en las áreas septentrional y oriental de la comunidad Autónoma”. Mentre que a l’antiga llei derogada, en aquest mateix article podíem llegir... “El aragonés y el catalán son lenguas propias originales e històricas de nuestra Comunidad Autónoma”. Està clar... l’aragonès i el català han estat suprimits i substituïts per lengua aragonesa propia del área septentiornal, y lengua aragonesa propia del área oriental ( el que ha transcendit com LAPAPYP i LAPAO)

Un altra diferència important la trobem en l’article 7.2 que fa referència a la nova institució Academia Aragonesa de la Lengua... “Corresponde a la Academia Aragonesa de la Lengua establecer las normas referidas al uso correcto de las lenguas y modalidades linguísticas propias de Aragón”. Mentre que a l’article 16.2 de l’antiga llei es feia menció a les normes lingüístiques del aragonés i del català explícitament...”Corresponde a las instituciones científicas reconocidas para cada una de las lenguas elaborar y determinar en su caso las normas linguísticas del aragonés y del catalán, sin perjuicio de respeto a las peculiaridades de las lenguas propias de Aragón”. O sigui.... la Academia Aragonesa de la Lengua, que substitueix a les anteriors acadèmies d’aragonès i català, serà l’encarregada de definir una gramàtica i unes normes independents, per les modalitats lingüístiques de l’àrea septentrional i oriental en comptes d’utilitzar les normes de l’aragonès i el català ja establertes.( Això si que es una feinada!)

La última diferència que volem destacar és en l’àmbit de la toponímia. En la nova llei, l’article 22.1 estableix que...”En las zonas de utilización històrica predominante de las lenguas y modalides lingüísticas propias, la denominación oficial de los topónimos podrá ser, además de la castellana, la tradicionalmente usada en el territorio....”o sigui, els topònims s’han d’escriure en castellà a més de en la llengua pròpia tradicional del lloc. Mentre que l’antiga llei contemplava una toponímia única amb la llengua tradicional. Article 33.1 “En las zonas de utilización histórica predominante de las lenguas propias, la denominación oficial de los topónimos serà única, la tradicionalmente usada en el territorio...”

De canvis i diferències de la nova llei de llengües respecte de la derogada n’hi ha moltes més, que no detallarem  aquí per tal de no avorrir als lectors. Només hem intentat oferir una petita mostra de on estàvem i cap on anem institucionalment en el tema de la llengua.

Com era d’esperar, les reaccions a aquesta nova llei no s’han fet esperar: articles als diaris, programes de ràdio, comentaris en blogs, monogràfics en publicacions locals.... etc. Fins i tot, no es per menys, una segona “Declaració de Mequinensa” tres dècades després! (Sant Tornem-hi....)
 


En aquesta ocasió, la segona declaració de Mequinensa, no va ser promoguda per iniciativa institucional (recordem que la primera declaració va ser “beneïda” institucionalment pel Conseller de Cultura del Govern d’Aragó), si no que va ser convocada per l’alcaldessa de Mequinensa Magda Godia el dia 1 de juny del 2013. En aquest cas s’hi van adherir a la convocatòria una trentena d’ajuntaments i tres consells comarcals. Aquesta declaració insta al govern d’Aragó a retirar la llei de llengües que elimina el nom del català i l’anomena “llengua aragonesa pròpia de l’àrea oriental” i els alcaldes i regidors es comprometen a impulsar mocions de suport en tots els municipis i portar a terme actuacions en l’àmbit de la justícia, el Tribunal Constitucional i les autoritats europees en defensa de la denominació de la llengua catalana i dels drets dels seus parlants. 
 

 
Com podem constatar els que vivim i sentim a la Franja, la polèmica sobre les llengües d’Aragó no sol es tracta d’un tema que forma part de la nostra història, sinó que després de segles i segles, encara es un tema viu, del qual en parlem, ens preocupem, ens informem, i reivindiquem des de tots els colors ideològics, ja sigui a través d’associacions, a nivell particular o a nivell institucional.

Jesús Moncada, en el pròleg del seu llibre Calaveres atònites, amb el seu particular sentit de l’humor , i amb les seves paraules, barreja de sàtira i tendresa, també ens acosta, a la seva manera la problemàtica de la llengua. El pròleg de Calaveres atònites ens situa a l’estació d’autobusos de Lleida als anys cinquanta, quan un jove advocat de Barcelona, Mallol Fontcalda, que viatja per primera vegada a Mequinensa per tal d’ocupar la plaça de secretari del jutjat de pau, busca l’autobús de Mequinensa....

”Un bastaix cordial i pacient, que aleshores, ho confesso, vaig trobar d’una fatuïtat insuportable, va explicar-me que l’autocar de Mequinensa no podia exhibir-ne el nom de resultes d’una embrolla burocràtica en les concessions de línies. Havia de buscar un rètol que hi posés Lleida-Fraga. Ara bé, amb aquesta indicació, “Fixa-t’hi bé, xiquet, -va prevenir-me entre dues xuclades al cigarret penjat de la comissura esquerra de la boca -, o et faràs un embolic”, trobaria dos vehicles de la mateixa marca, del mateix model i de la mateixa empresa. Un feia el trajecte escrit al rètol; l’altre, malgrat el cartell, era el de Mequinensa [...] De nou al món, després de la breu estada als núvols impol·luts de la justícia i de l’humiliant aterratge forçós, vaig capitular: Què distingia, doncs un vehicle de l’altre?

-Redéu, la manera de parlar del xofer, del cobrador i dels viatgers. Els mequinensans no parlen com els de Lleida, ni els lleidatans com els de Seròs, cadascú té el seu geni”

Les embrolles burocràtiques encara perviuen.... però el geni també!


Notes:

(1) El Dia. Saragossa. 2 de febrer de 1984
(2) Ídem
(3) El Dia. Saragossa. 9 de febrer de 1984
(4) José R. Bada Panillo : El debate del catalán en Aragón. p.172
(5) José R. Bada Panillo : El debate del catalán en Aragón. p.173
(6) Fons de l’Instituto Aragonés de Estadística.
(7) www.lafranja.net i Mario Sasot Escuer: De Fronteres i Mil·lennis: La Franja, any 2001. p38, IEC
(8) Llei Orgànica 5/1996 de 30 de desembre de 1996
(9) Boletín Oficial de las Cortes de Aragón.Núm148, Año XV, Legislatura IV, 21 de novembre de 1997
(10) Francesc Ricart i Orús: De Fronteres i mil·lennis: La Franja, any 2011. p.103, IEC
(11) BOE num.88 Dimarts 13 d’abril de 1999

 

dimarts, 4 de març del 2014

Cartografia històrica de Mequinensa. Segona part: segles XVII-XIX

Per: Jacinto Bonales.
 
Al llarg de la segona meitat del segle XVII, i durant bona part del XVIII, la cartografia en la que apareix Mequinensa manté, encara, els traços de l'obra de Mercator i, sobretot, de Juan Butista Labaña que hem pogut contemplar pels segles immediatament anteriors. Des del mapa de Nicolas Sanson, Somer i Pierre Mariette de 1653, una nova característica apareix als mapes: a Mequinensa, fortificada, es dibuixa un pont o palanca sobre el riu Segre, situació què, pel que sembla, estava molt lluny de ser realitat. Situació que es repeteix en els nous mapes com l'"Accuratissima principatus Cataloniae..." de Frederich de Wit i Dirck Jansz van Santen, de 1660.

"Accuratissima principatus Cataloniae..." Frederich de Wit i Dirck Jansz van Santen, 1660. ICC.
Per veure el mapa complert, cliqueu AQUI.
 Amb variacions, aquesta imatge es va repetir en nombrosos mapes, com la "Nova e esatta tavola della Spagna" de G. Giacomo Rossi (1670), el "Cataloniae principatus" de Nicolaes Visscher (1677), el "Catalonia" de Nicolas Sanson i William Berry (1680), el "Principato di Catalogna" de Giacomo Cantelli da Vignola i Giovanni Giacomo de Rossi (1690), etc.
Com és lògic, no tots els mapes generats en aquella segona meitat del segle XVII presentarien el dibuix del pont sobre el riu Segre, com mostren els diferents mapes tant eclesiàstics com civils i, fins i tot històrics. El fet que aquests mapes s'elaboressin des de la llunyania, amb la corresponent manca d'informació detallada, provocaria que els errors es repetissin i, fins i tot, s'agreugessin. Exemple d'aquest fet és la presència, en algun mapa, d'un pont sobre el riu Ebre.
"Marca Hispanica..." de Pèire de Marca (1688). ICC
Per veure el mapa complert cliqueu AQUI
"Nueva descripcion geographica..." de Josep Aparici (1769). ICC.
Per veure el mapa complert cliqueu AQUI
Al llarg d'aquest període Mequinensa es va convertir en un centre estratègic de les comunicacions al temps que militar. La fortalesa del conjunt del poble i castell, i el fet de ser un nus neuràlgic de vies de transport fluvial i terrestre, van provocar que diferents autoritats (espanyoles i franceses) s'interessessin en cartografiar la nostra vila.
"Miqvinens", per Adam Perelle (1668).
Així, al voltant de la Guerra de Successió (1705-1715) es van confeccionar molts mapes de detall sobre els voltants de Mequinensa, així com de les vies d'accés i comunicació.
"Marche le long du Cinca" de Vallées (1705). BNF.
Per veure el mapa complert cliqueu AQUI
"Exactíssima et plane nova tabula in summâ curâ..." de Jacobus Robijn (1710). BC.
Per veure el mapa complert cliqueu AQUI.
"Corregimiento de Lerida" del Comte de Darnius (1716). ICC.
Per veure el mapa complert cliqueu AQUI.
A llarg del segle XVIII la incorporació de les vies de comunicació terrestres, en els mapes on apareix Mequinensa, és ja una constant, detallant cada cop de forma més realista les característiques geogràfiques del territori.
"A correct map of Spain & Portugal..." de Bowles Carrington (1760). ICC.
Per veure el mapa complert cliqueu AQUI.
"Theatre de la guerre en Espagne..." de Pierre Mortier (1760). ICC.
Per veure el mapa complert cliqueu AQUI.
"Descripcion y sucinto resumen de las coses mas notables del Principado de Cathaluña" (1720). ICC.
Per veure el mapa complert cliqueu AQUI.
"Carte générale des monts Pyrénées, et partie des royaumes..." (1730). BC.
Per veure el mapa complert cliqueu AQUI.
Però seria a finals del segle XVIII i principis del XIX quan la cartografia sobre Mequinensa es va desenvolupar més: a la Guerra Gran ja es preveia la importància estratègica que tindria el nostre poble en un conflicte de gran abast contra la França republicana; fet que va quedar palès a la Guerra de la Independència. Els cartògrafs espanyols i francesos es van posar mans a l'obra, uns per dissenyar les obres de fortificació de la vila i del castell, i els altres per estudiar la manera de conquerir-lo. El resultat fou l'elaboració d'un conjunt de mapes d'alt valor històric. La importància del castell de Mequinensa fou de tal calibre que fins i tot es va convertir en tema d'estudi a les acadèmies militars. L'estudi de la defensa i / o conquesta del castell i de la vila de Mequinensa va motivar que diferents estudiants elaboressin cartografia sobre la nostra plaça, com Anastasio de Navas (1811) i Tomás Pascual Maupoey (1811).
"Plano del Castillo de Mequinenza..." de Joaquín María Cabrer (1797). AGS
Per veure el mapa ampliat cliqueu AQUI.
"Perfil que pasa por la linea..." de Joaquín María Cabrer (1797). AGS.
Per veure el croquis complert cliqueu AQUI.
"Carte itineraire des routes d'etapes..." Suchet (1808). ICC.
Per veure el mapa complert cliqueu AQUI.
"Pla du siége de Mequinenza par l'Armée Française d'Aragon". Ambrosio Tardieu (1810). BVMD.
Per veure el mapa complert cliqueu AQUI.
Detall inclòs en alguna de les edicions del mapa de Ambrosio Tardieu.
"A new map of Spain and Portugal..." de Jasper Nantiat i William Faden (1810). ICC.
Per veure el mapa complert cliqueu AQUI.
"A new map of Spain and Portugal..." de Robert Laurie i James Whittle (1810). ICC.
Per veure el mapa complert cliqueu AQUI.
"Croquis del fuerte de Mequinenza y sus contornos" d'Anastasio de Navas (1811). BVMD.
"Plano del curso del Ebro y terreno comprehendido..." de Manuel de Tena (1811), BVMD.
Per veure el mapa complert cliqueu AQUI.
"Croquis del Fuerte de Mequinenza" de M.G. Tomas Pl. Maupoey (1811). BVMD.
Croquis d'origen incert. Proporcionat per Miguel Ibarz.
Finalitzada la contesa bèl·lica amb França, Mequinensa encara tindria força pes en l'estratègia militar degut a la continuïtat de la guerra civil, en diferents períodes, al llarg de tot el segle XIX. Però la cartografia ja no es centrarà en l'aspecte militar, sinó que es van confeccionar mapes amb un altre caire: la nova divisió administrativa, el trànsit comercial fluvial i terrestre i, evidentment, els avenços en la geografia...
"Charte der Spanischen Provinz Katalaonien" de H.B. von Staff i Karl Kolbe (1820). ICC.
Per veure el mapa complert cliqueu AQUI.
"Cataluña con las nuevas divisiones" d'Auguste Henry Dufour (1835). ICC.
Per veure el mapa complert cliqueu AQUI.
"Reyno de Aragón: dividido en las tres provincias de Zaragoza, Huesca y Teruel (1838). CEC.
Per veure el mapa complert cliqueu AQUI.
"Zaragoza" de Francisco Coello y Quesada (1852). CEC.
Per veure el mapa complert cliqueu AQUI.
"Plano general del valle del Ebro desde Zaragoza al mar" d'Alois Heiss (1857). RAH.
Per veure el mapa complert cliqueu AQUI.
"Real Compañía de Canalización del Ebro: plano del Valle del Ebro..." (1858). BMVB.
Per veure el mapa complert cliqueu AQUI.
"Mapa Itinerario Español" (1865).
A un pas estava ja la veritable revolució tècnica en cartografia de mans de l'Institut Geogràfic i Cadastral d'Espanya.