diumenge, 3 de gener de 2016

Temps de postguerra. Els nous mequinensans... miners!

Per Jacinto Bonales

Al llarg del segle XX Mequinensa va rebre unes quantes onades de nous habitants. De tots és conegut l'arribada dels treballadors i les seves famílies per la construcció del pantà, però abans ja n'hi havia hagut dos grans moments d'arribada de gent. La primera a la dècada de 1910 degut a l'expansió de l'activitat minera (l'edat "d'or" de Mequinensa). La segona, que és de la que parlarem en aquest article, va succeir entre 1941 i 1944.
 
Segons els censos de població, sempre perillosos en ser interpretats, entre 1910 i 1920 la població de Mequinensa va pujar dels 3.427 habitants als 4.228. En canvi, entre 1940 i 1950 només ho va fer de 3.566 als 3.754, amb el que podríem dir que no hi va haver cap moviment d'immigració després de la Guerra Civil. Com diem, la interpretació d'aquestes dades pot ser molt perillosa. Cal anar a veure de les fonts primàries -en aquest cas el padró municipal- per conèixer què és el que va succeir realment.

Eixint de la mina. Foto: www.facebook.com/groups/38644309933

L'any 1939 acabava la guerra. S'iniciava una postguerra dura, una dictadura militar amb una forta i constant repressió, i la fam s'escampava per tota Espanya. Mequinensa vivia unes duríssimes jornades, amb molts desplaçats, ja fossin exiliats a l'estranger, ja residint en poblacions de tota la Península, ja empresonats en camps de concentració, de classificació, en presons o enquadrats en batallons de treballs forçats. Al poble, en un primer moment l'exèrcit va militaritzar les mines, però aviat les va tornar als seus antics propietaris (en alguns casos nous propietaris) per tal d'explotar-les de nou en un moment en que l'autarquia exigia la màxima extracció possible de carbó davant el tancament del comerç internacional a causa de la Segona Guerra Mundial i del bloqueig internacional a Franco. Aquest gran esforç ha estat ben estudiat per l'historiador Jaume Fullola (1), que ens explica que entre 1941 i 1945 Mequinensa es va convertir en la segona conca lignitífera més productora d'Espanya, només darrere de Terol, amb produccions per sobre de les 350.000 tones.

Una de les boques de la mina Andresitas, "Flix".
Les mines de carbó, doncs, van donar treball a gran part dels mequinensans en aquells penosos primers anys. A ells s'hi van sumar els quintos que podien substituir el servei militar per treballs "penosos" a les mines. I, no cal insistir gaire, per les mines també van passar diferents presos (perdedors de la Guerra Civil) abans de reincorporar-se a la vida civil. Però, com és possible aquest extraordinari increment de la producció minera amb un creixement tant minso del nombre d'habitants?

Doncs bé, el principal problema és que els censos de població no recullen els moviments demogràfics dins de la dècada. Gràcies al padró municipal d'habitants sabem que entre 1941 i 1944 Mequinensa va veure com 1.609 persones forasteres es van instal·lar al poble (i es van empadronar), el que significava un increment del 49,11% de la població respecte als empadronats l'any 1935. Evidentment, la majoria eren homes que venien a treballar de miners, però molts d'ells no venien sols, sinó que arrossegaven tota la seva família.

Any
Homes
Dones
Total
1941
183
82
265
1942
512
333
845
1943
272
186
458
1944
26
15
41
Forasters instal·lats a Mequinensa.

La major part dels nous veïns eren gent jove, entre 13 i 24 anys, capaços de treballar allà on fos i en qualsevol condició per tal de sobreviure, tot sovint acompanyats de les seves joves dones, acabades de maridar. Però no van ser menys les famílies complertes, amb infants i fins i tot amb els avis, que buscaven un sou per tal de refer les seves vides.

Franja d'edat
Homes
Dones
Total
< 1 any
2
3
6
1 a 6 anys
75
64
139
7 a 12 anys
79
75
154
13 a 24 anys
353
152
505
25 a 65 anys
463
292
755
> 65 anys
21
29
50
Immigrants per gènere i edat.

Foto: www.facebook.com/groups/38644309933

Aquesta arribada de famílies senceres queda palès amb el nou sistema jurídic franquista, que no reconeix l'autoritat de cap membre de la família excepte al "cap de família". Per això no donava la consideració de veí als menors, però tampoc a les dones excepte si eren les úniques que formaven la unitat familiar. Així, segons l'empadronament d'aquests anys, la composició d'aquests nouvinguts era la següent:

Categoria de veïnatge
Número
Cap de família
678
Esposa
260
Fills, fillastres, nets
520
Avis
49
Germans
39
Gendres, cunyats, nores
5
Altres parents
40
Altres
4
"Companyia"
14
Composició familiar dels immigrants (1941-1944)

La procedència d'aquesta gent era molt diversa, si bé val a dir que van ser molts, moltíssims, els veïns de pobles dels voltants que es van establir a Mequinensa temporalment, per passar aquells primers anys dolents i guanyar el mínim per sobreviure, tornant a les seves cases cada setmana, dissabte nit, en acabar la feina de la mina.

Província d'Origen
Homes
Dones
Total
Zaragoza
429
258
687
Lleida
132
112
244
Murcia
89
59
148
Tarragona
73
55
128
Huesca
65
36
101
Almería
34
29
63
Barcelona
29
18
47
Oviedo
19
5
24
Albacete
12
6
18
Granada
12
2
14
Madrid
10
4
14
Teruel
8
6
14
València
9
3
12
Huelva
5
5
10
Lugo
6
4
10
Ourense
9
0
9
Bizkaia
7
1
8
Ciudad Real
4
4
8
Portugal
8
0
8
Girona
3
3
6
A Corunya
5
0
5
León
5
0
5
Gipuzkoa
2
2
4
Castelló
2
1
3
Valladolid
2
1
3
France
1
1
2
Guadalajara
2
0
2
Santander
2
0
2
Segovia
2
0
2
Sevilla
1
1
2
Cuenca
1
0
1
Illes Balears
1
0
1
Jaén
1
0
1
Navarra
1
0
1
Soria
1
0
1
Toledo
1
0
1
Origen dels immigrants (1941-1944)

Efectivament, la majoria dels nous empadronats a Mequinensa eren de províncies i poblacions properes, amb una estada setmanal al poble, i la marxa el dia festiu al seu nucli d'origen, destacant els veïns de Faió i d'Almatret que serien, al mateix temps, la població més fluctuant ja que en quant poguessin tornarien al seu poble d'origen.

Poble d'origen
Homes
Dones
Total
Faió
272
214
486
Almatret
89
87
176
Lorca (Murcia)
50
30
80
Caspe
42
12
54
Fraga
31
17
48
Mazarrón (Murcia)
27
21
48
Riba-roja d'Ebre
23
16
39
Nonasp
30
8
38
Principals pobles d'origen

Tota aquesta gent vingué al poble per treballar directa o indirectament a la mina. La immensa majoria com a miners, tant homes com nens (per ajudar a treure el "gat"), però també dones i nens a les escombreres i als rentadors. De forma minoritària també van treballar en altres oficis, molts d'ells també relacionats directament o indirecta amb les mines. Fins i tot una companyia de teatre, l'any 1943, inscrita al padró com a "transeünts" (els únics) en residir a Mequinensa només uns mesos.

Professió
Nombre
Miner
764
Empleat de mina
4
Encarregat de mina
1
"Pinche" de mina
1
Llaüter (barquer)
4
Fuster
2
Ferrer
2
Paleta
1
Xofer
1
Mecànic
1
Obrer
2
Escrivent
1
Cafeter
1
Teatre
17
Empleat municipal
1
Guàrdia Civil
1
Mestre
1
Secretari
1
Jornaler
4
Llaurador
2
Criada
1
"Sus Labores"
449
Pàrvuls
84
"Escolars"
238
Invàlids
2
Ancians
23
Professions dels immigrants (1941-1944)

Instal·lar 1.609 persones forasteres al poble no era gens fàcil, i menys si tenim en compte que, a més, anirien tornant a Mequinensa, a comptagotes, els presos, molts dels emigrats durant la II República, i algunes famílies exiliades. L'any 1941 poc menys de la meitat dels immigrats van llogar habitacions, cases, corrals i petites vivendes dins del poble, mentre que l'altra meitat va haver d'instal·lar-se "extramuros", és a dir, fora del poble. L'any 1942 pràcticament tot espai habitable dins del poble estava ocupat, i gairebé tots els immigrants ja s'havien de buscar el sostre fora de la vila.
  
Any
Instal·lats
al poble
Instal·lats fora
del poble
1941
126
139
1942
24
821
1943
0
458
1944
2
39


Així doncs, les famílies van instal·lar-se als edificis destinats als miners a diferents mines, les "casetes"; però no n'hi havia prou per a tothom, llogant-se corrals, eres, habitacions de masos i masets als llocs propers a les mines. Però un sector de miners, aquells que havien vingut sols deixant la família als pobles d'origen, normalment llunyans, per estalviar el màxim possible, van construir o adequar petites cabanes prop de les mines. Unes cabanes on pràcticament no hi cabien estirats, però que constituïen el refugi nocturn, arrecerat, per superar aquells durs anys de postguerra.

Arribada a Faió. Foto: Ajuntament de Faió

A partir de 1945 el sistema d'explotació minera va trontollar. Acabava la Segona Guerra Mundial, l'autarquia espanyola es consolidava a través de xarxes de clientelisme i de mercat negre, al temps que les infraestructures de tot tipus quedaven obsoletes. Espanya no només no aconseguia sortir de la crisi energètica sinó que l'explotació minera no podia abastir les necessitats de la indústria (i molt menys de la població). Això, que podia semblar precisament un revulsiu per la conca minera, resultà el seu principal obstacle: la producció no podia sortir de les mines. Els llaüts no podien baixar a Faió, ja que allà s'acumulava el carbó sense poder ser carregat als ferrocarrils. I és que si a la dècada de 1930 no hi havia prou combois ferroviaris per treure el carbó, amb els desastres de la guerra i el nou sistema de clientela franquista, calia tenir influències i esperar una llarga temporada per aconseguir vagons i locomotores. Es va substituir el sistema de transport per camions, però Espanya no tenia ni petroli, ni peces de recanvi, ni fàbriques suficientment preparades per produir tot el necessari (peces i camions). Cap a 1948 gran part de les famílies immigrants havien marxat de Mequinensa, i l'any 1949 l'ajuntament havia de demanar a Saragossa i a Madrid subvencions per fer obres públiques i donar feina a molts miners mequinensans que patien, ara, del terrible "paro obrero"... 


Notes:

El nostre agraïment a l'Ajuntament de Mequinensa, a Rogelio Arbiol "Rafeliste" i a Josep Carbonell "Sastre" per la informació proporcionada que ha fet possible aquest article.  

(1) Jaume Fullola Fuster: Miners i pagesos. L'explotació de lignits a la conca de Mequinensa. Una societat rural minera (1800-1950). Lleida: Edicions de la Universitat de Lleida, 2011.