Per: Jacinto Bonales i Pilar Arbiol.


L’obra s’acabà l’any 1808, com diem, però més
per força que per haver rematat els detalls... l’esclat de la Guerra del
Francès, i els esdeveniments que van patir els veïns, allargarien les tasques
d’ornamentació de l’interior durant molts anys. A tall d’exemple cal mencionar
que els francesos se’n van endur de l’església la pràctica totalitat dels
objectes litúrgics d’or i de plata (6).
Ara bé, hem dit que en cinc anys es va
construir de nova planta l’església del poble, però pagar-la... això va trigar
més temps! Per tal d’executar aquesta costosa obra, els veïns del poble es van
imposar un redelme, és a dir, que tots els veïns es van obligar a pagar
anualment un quinzè (després de pagar el delme i la primícia, és clar) o
la quinzena part de tots els fruits de la terra i de tot el bestiar criat. Uns
productes destinats a la fàbrica de l’església, i això des de l’any 1803
fins l’any 1825 en que aquest pagament finí (7). A més, l’ajuntament, que tenia
cura del manteniment de l’església i per això cobrava la primícia, invertí tota
aquesta en la obra durant tots aquests anys, donant una assignació de 170 duros
anuals, a més del 10% dels propis, o el que és el mateix, el 10% dels ingressos
municipals procedents dels diferents arrendaments.
Al llarg del segle XIX poques novetats
presentà l’església, i és que el laicisme s’escampà com la pólvora per
entre els veïns del poble. Així l’any 1816 s’indicava que “la Yglesia es
nueva, y falta que perfeccionarla”, encara que pitjor era l’estat dels
mossens: el benefici del Roser estava vacant des de l’any 1809 per mort del
darrer capellà, fent les tasques provisionalment un frare caputxí fins que
l’any 1815 tornà al seu convent, i la sagristia estava vacant des de la mort
del seu titular el 1806, ja que el nou obtentor no es va presentar mai
al poble.
L’any 1827 no havien canviat gaire les coses i
es constata ja els problemes morals del poble, com ja explicàvem en l’article “...A un poble de descreguts”, situació agreujada a finals d’aquell segle, com
mostren les visites pastorals de 1890, 1896, 1900 i següents (8).
La manca d’inversions particulars en
les seves respectives ànimes portà a que a principis del segle XX no existissin
grans capelles decorades a l’església. Com indica la visita pastoral de l’any
1918, l’església posseïa ja onze altars, però “ninguno de ellos es de
reconocido merito artístico”. Les obres que es van realitzar van ser
“d’urgència”, com la de l’any 1911 quan es van pintar totes les naus i creuer
amb un pressupost de 1700 pessetes. Sí que es van fer, però, importants obres a
l’abadia o casa rectoral, canviant-se tota la façana, fent noves les
escales, instal·lant tres balcons de ferro, i “enladrillar todo el primer
piso”, per un valor de 2100 pessetes. Val a dir que aquesta diferència
d’inversió en manteniment entre l’església i la casa rectoral fou un dels
motius –per no dir el principal– que a
en Antonio Saló gairebé li donés un cobriment de cor quan una de les campanes
de la torre caigué sobre la seva teulada l’any 1912... (9).
Amb la Guerra Civil l’església parroquial patí una nova ferida: la crema
dels objectes de culte i la reconversió de l’edifici en garatge i taller de
vehicles. Haurem d’esperar a la postguerra per tornar a trobar inversions
en la decoració dels altars de l’església, on –com a totes les poblacions que
van patir aquests esdeveniments- es feu de nou tot l’interior del santuari. Les
vivències del nostre edifici durarien poc: amb la construcció del pantà de
Riba-roja l’edifici havia de ser enderrocat. L’església del poble nou
s’inauguraria el 16 de setembre de 1973 amb lo qual la cura de les ànimes
mequinensanes estava assegurada. No va passar el mateix, però, amb l’antiga
església del poble vell, condemnada a patir amb solitud l’abandó dels anys.
Aquesta agonia s’acabà un dia de l’any 1980 quan les màquines del “progrés”
van tirar per terra l’última pedra del campanar, últim símbol del passat d’un
poble.
Notes:
(1) Arxiu Diocesà de Lleida (ADL), Visites Pastorals (VP) II.52
gros, segona part LL-Z. Visita pastoral del bisbe Jeroni Maria de Torres i
Cuadrado, 1787.
(2) ADL, VP, 78G,
12 de juny de 1790.
(3) Arxiu Capitular de Lleida (ACL), VP, 51,
exp.47 de 1816.
(4) ACL, VP, 53,
exp.39, de 1918.
(5) ídem.
(6) Així a la visita
pastoral de l’any 1816 (ACL, VP 51, exp.47) es diu que “La plata de esta
Yglesia, se la llevaron los Franceses” i que el tabernacle no tenia “ni
siquiera una pintura, qual se [había], desde la entrada de los franceses que
arrancaron la que habia, llevandose el copon y dejando las formas consagradas
en los rincones a disposicion de los ratones...”.
(7) ACL, VP 51,
exp.47 de 1816; i VP 31, 499r-505r de 1827.
(8) ACL, VP 33,
47v; VP 37, 1224-127r; VP 41, 237r-238r i 2674r-2680r; VP 43, 327r-328r.
(9) La Vanguardia,
11 de febrer de 1912, p.11
(*) Agraïm la
col·laboració de Miguel Ibarz i Josep Carbonell en la determinació d’algunes
dates.