dissabte, 2 de març de 2013

Apunts sobre l’església del Poble Vell.....o els orígens del “Debat d’Urgència” (primera part)

Per: Jacinto Bonales i Pilar Arbiol

La primera edificació cristiana aixecada al nostre poble després de la conquesta (1149) fou, sens dubte, la capella del castell, que satisfeia les necessitats espirituals de la guarnició militar conqueridora. Als peus de la serra, la construcció de l’església fou més tardana, coincidint amb l’assentament de nous veïns cristians. El lloc escollit va ser a tocar de les portes de la vila, al costat de la muralla i a la sortida del camí de Saragossa.

Antiga capella del castell de Mequinensa

En llurs orígens, depenia de la parròquia de Fraga compartint rector,  el qual  destinava  un vicari  per tenir cura de les ànimes dels nous parroquians. L’edifici seria de petites proporcions, d’estil romànic i dedicat a l’advocació de Santa Maria. Segons Josep M. Pérez i Pere Rams (1) aquest edifici ja existiria l’any 1168.

L’any 1361 l’església comptava amb l’altar major dedicat a Santa Maria i dos capelles laterals, la de Sant Francesc i la de Sant Nicolau. Aquest darrer era custodiat per un sacerdot beneficiat per les rendes deixades en testament per Ramon Sudanell. A tocar de l’església estava l’abadia o casa on residia el vicari de Mequinensa (2).

Des de mitjans del segle XIV fins mitjans del XV, es va produir una expansió de la religiositat, sens dubte deguda al terrible cop de les epidèmies encetades per la pesta negra l’any 1348. Al llarg d’aquest anys es va edificar l’Hospital de Pobres. Es tractava d’un edifici aixecat fora les muralles de la vila, proper –o tocant- al camí de Saragossa, una mica allunyat de la muralla, on recloïen als afectats per malalties contagioses. Amb el temps i en èpoques de recessió de les epidèmies, es convertiria en allotjament per a peregrins i viatjants mancats de recursos. L’Hospital va ser regentat en les seves primeres èpoques per veïns, trobant documentada la persona de Pere Cavaller.

L’any 1445 la situació de l’edifici de l’església era deplorable. En la visita pastoral d’aquell any (3) es mana la reparació i condicionament del tabernacle, crisma i sants olis, la pica baptismal i l’altar major. Aquell any l’altar major ja està dedicat a l’Assumpció de Santa Maria, i la capella de Sant Francesc va ser substituïda per l’altar de Sant Miquel.

Ja en època moderna, a mitjans del segle XVI i concretament l’any 1541, l’església havia experimentat importants canvis. Adossat a l’edifici s’aixecava un campanar amb quatre campanes, i en l’interior de la nau o cos de l’església es creen quatre nous altars: el nou de Sant Francesc, un per Santa Maria del Roser, un altre per la Mare de Déu del Remei i el nou altar de Sant Sebastià. Tocant a l’edifici continuava estant l’abadia  i el cementiri. Fora vila l’Hospital estava en ple funcionament (4).

Des de finals del segle  XVI, i durant tot el segle XVII es va produir una veritable immersió “espiritual”. Per un costat els cristians vells reafirmaven la seva condició amb un major fervor religiós; per un altre costat, es produí un moviment de conversió de moriscs al cristianisme per evitar l’exili, especialment amb l’expulsió decretada l’any 1609; però sobre tot es viu un creixent fervor religiós, que sense oblidar-se de la salvació de la “vida eterna”, es centra en la salvació de la “vida terrenal”: les penúries, les males collites, i fonamentalment les devastadores epidèmies que portaran a canviar de nou als Sants venerats: els altars de la Mare de Déu del Remei i de Sant Sebastià van ser substituïts pels de Sant Roc i el Sant Crist clars protectors contra les epidèmies, a la moda d’aquells dies. Una mostra d’aquesta forta “religiositat” fou la creació de confraries: la de Santa Maria del Roser (creada al desembre de 1619) i la del Sant Nom de Jesús instituïda al maig de 1621. Aquesta última dedicada a tenir cura de l’altar de la Santa Creu i a vigilar que els veïns no blasfemessin amb el ja típic “gondeu!” mequinensà. Pocs anys després, al 1645, i després de la gran epidèmia de pesta del 1643 que assolà les riberes del Segre i del Cinca, es va ampliar l’altar de Sant Roc -que sembla ser que no va poder aturar la mortífera pesta- posant-li com a “company” l’antic sant protector: Sant Sebastià, a veure si entre els dos feien més feina....(5).

Malgrat la gran “religiositat”, l’església –ara ja amb rector propi- estava en pèssimes condicions, fins al punt que l’any 1647 el bisbe ordenà al prior i majordoms de la confraria del Santíssim nom de Jesús que reparessin l’altar del Sant Crist, sota pena de 25 escuts prohibint fer missa en aquesta. Però si només fos la capella rai! L’estat del terra de l’església era tant deplorable que saltaven les lloses i làpides i per això es prohibí enterrar allí a ningú fins que s’hagués reformat tot el paviment (6).

Val a dir que la “obra” de l’església parroquial pertanyia al poble de Mequinensa, o millor dit, la construcció, manteniment, i possible engrandiment de l’edifici corresponia a l’ajuntament. Per aquest motiu l’ajuntament cobrava les primícies, o sigui cobrava una part de totes les produccions del terme ( de gra es pagava 1 de cada 36 parts, i de la resta de productes 1 de cada 30). Recordem que la primícia generalment es pagava al rector per al seu manteniment i el de l’església. És per això que, donat el mal estat de l’església el bisbe va manar l’any 1680 que enguixessin la nau i arreglessin les crismeres, “so pena de excomunión mayor” dels jurats de la vila (7).

Durant les darreres dècades del segle XVII es produeix un canvi de gran magnitud en la devoció religiosa del poble: Es “descobreix” una santa d’origen local, la venerada Santa Agatòclia. Així entre 1680 i 1701 s’amplien els altars de la petita església parroquial amb les capelles de Santa Agatòclia i Santa Maria dels Àngels (8). El nou fervor per Santa Agatòclia –verge, màrtir, patrona i paisana- portà a la creació de la Confraria de Santa Agatòclia, instituïda el 9 de febrer de 1690. A més en aquestes darreres dècades del XVII s’aixecarà una ermita al terme: la dels Sants Metges (Sant Cosme i Sant Damià) situada prop del camí de Saragossa davant del molí on vivia un ermità al que se li cedí una terra amb oliveres tocant a l’edifici. En aquesta se celebrava una única missa anual el dia de Sant Blai en arribar els veïns del poble en processó.

Antic gravat de Santa Agatòclia.

A principis del segle XVIII, amb la guerra de successió i el posterior creixement demogràfic i econòmic de la vila es van produir nous canvis en els edificis religiosos i en les devocions catòliques. El primer fou la transformació de l’antic hospital medieval de Sant Antoni Abad en quarter de soldats i que com a tal subsistí al llarg del segle. A més es construí una nova ermita dedicada a Santa Agatòclia on es celebrava missa en temps de sega, trilla i sembra. A l’església parroquial es van sumar els altars de Sant Francesc d’Asís i Sant Francesc Xavier. S’hauria mantingut la capella de Sant Nicolau, però donada la seva manca de rendes, de feligresos interessats i la indecència del seu estat de conservació aquesta va ser abolida pel bisbe l’any 1715 (9). De entre tots aquestos sants, Sant Francesc Xavier tingué gran èxit, i abans de 1748 es crearia al poble la tercera confraria en honor seu.

A finals del segle XVIII la petita església parroquial estava ja en un estat ruïnós. El 1783 es considerava necessari ampliar-la per a que poguessin cabre més veïns, és per això que es decidí enderrocar l’edifici romànic i, ampliant el solar a costa del cementiri i espais propers, edificar una nova església.
D’aquesta nova església gravada en el record dels vilatans més vells i de la qual podem contemplar les restes al poble vell, en parlarem en una propera entrada.

Notes:


(1) “Mequinenza en la edad media ( siglos XII-XIV)” p.104, dins Jordi Estruga et alii: Mequinenza a través de la História. Ayuntamiento de Mequinenza, 2010.
(2) Arxiu Capitular de Lleida, Visites pastorals, 1, f. 9r-v.
(3) Ídem, Visites pastorals, 2, f. 438r-440v.
(4) Ídem, Visites pastorals, 4, f. 36r-v.
(5) Ídem, Visites pastorals, 6, f. 279.
(6) Ídem, Visites pastorals, 21, f. 21v-22v.
(7) Ídem, Visites pastorals, 6, f. 627.
(8) Ídem, Visites pastorals, 6, f. 776.
(9) Ídem, Visites pastorals, 26, f. 735r-747v.

1 comentari:

  1. Desprès de llegir aquest text m'estic rumiant ferme confrare, per anar seguin la tradició

    ResponElimina

Què et sembla aquesta notícia? digues la teva!!!