diumenge, 30 de març de 2014

Els diners dels pobres. Malversació de cabdals públics o immoralitat municipal?

Per: Jacinto Bonales

Al llarg dels segles moderns el control de les arques municipals era, teòricament, força rígid. En consultar diferents arxius podem constatar l'existència contínua de judicis entre corporacions entrants i sortints dels ajuntaments, amb motiu que els comtes municipals no «quadraven». En aquests casos el batlle o el jutge competent obligava als regidors que deixaven el càrrec a pagar, de la seva butxaca, la diferència comptable. Fins i tot n'hi ha casos en que els comptes quadraven, però s'havia endeutat el poble en assumptes poc «clars»; llavors no s'acceptava l'actuació dels regidors i se'ls obligava a fer-se càrrec del deute contret. No en debades, per cap d'any, quan els ajuntaments canviaven, els regidors que marxaven i els que entraven al càrrec es reunien amb el batlle (el jutge del senyor Montcada), i es passaven comptes.
 
Vapor "Anita"
Amb la Revolució Liberal, al segle XIX, es va crear un nou Estat, amb una nova concepció i funcionament de l'administració. És evident que el control (teòric) sobre els comptes municipals es va mantenir, però amb un aparell burocràtic força complex. N'hi haurà, de nou, conflictes entre diferents consistoris, però l'existència escrita dels diferents pressupostos municipals feia força difícil la seva «discussió» a posteriori. Normalment no hi havia problemes, ja que els ajuntaments decimonònics eren molt pobres. I no havent cabdals, difícilment es podien «malversar». Però, què passava quan els diners afluïen abundantment cap a Casa de la Vila?
 
Situem-nos a la Mequinensa de mitjans del segle XIX. Temps de grans canvis, de futur prometedor, quan les noves tecnologies havien de transformar el Poble Vell fins assolir el rang de centre neuràlgic de tot camí: l'Ebre es feia navegable, i no només per als llaüts (que ja ho era), sinó per a vaixells de vapor que unirien Saragossa amb el mar. I, qui sap, potser arribaria també a ser navegable el Segre. Si fos així, el nostre poble es situaria al bell mig del rovell de l'ou! La dècada de 1850 fou, sens dubte, d'or. Les obres de canalització de l'Ebre van donar molts diners a la vila: jornalers i petits propietaris van treballar a salari en les obres, i una munió d'obrers va instal·lar-se durant una bona temporada al poble, llogant habitacions, cases buides i fins i tot corrals i pallers per residir-hi. Els enginyers i els capatassos també ho farien, i el consum diari (d'alimentació i de diversió) faria córrer els diners de butxaca en butxaca.
 
Els primers «vapors» van arribar, gràcies a les enormes facilitats que els ajuntaments mequinensans van atorgar a aquella honorable empresa que feia possible un futur tan ric. En agraïment, l'empresa de canalització de l'Ebre va lliurar a Antonio Vilella Costa, alcalde de Mequinensa, la quantitat de 6.000 reals (dels de 1857, «ojito!») per tal de fer una obra caritativa: juntament amb el mossèn, havien de repartir els diners entre els pobres de la vila. I és que, acabades les obres de canalització al nostre terme, caldria ajudar als homes que s'havien quedat sense feina. El cas és què, però, l'alcalde no va saber ben bé com fer-ho, i en finalitzar el seu mandat l'any 1859, va lliurar la «capsa» dels 6.000 al nou titular de la vara municipal: en Mariano Vallés.
 
I vet aquí que alguns veïns, coneixedors del regal, van començar a murmurar sobre el què s'havia fet amb els «quartos». Fins que un dia, transcorreguts quatre anys, dos veïns del poble (en José Domènec i en Ramón Rodés) van «denunciar» a la premsa la desaparició d'uns diners que, pel que sembla, ni tan sols havien passat per la comptabilitat municipal.
 
La rèplica de l'alcalde, signada l'1 de maig de 1863, no deixa de sorprendre a qualsevol lector del segle XXI (1): acusa als denunciants de calumniadors escandalosos, de cínics i desvergonyits, de covards criminals contra la seva honra; i surt al pas de la denúncia tot declarant que qui s'atrevia a classificar els pobres en un poble on eren tan abundants? qui no tindria por de ser acusat de parcialitat? Als vuit dies de rebre els diners de mans de l'anterior alcalde, i d'acord amb el consistori, va donar en préstec els 6.000 reals (al 6% d'interès anual) a Manuel Soler, el primer contribuent del municipi. És a dir, a l'home més ric de Mequinensa. Els interessos que va donar aquell any 1859 van ser «classificats» per l'ajuntament, i part van ser destinats a pagar algunes consultes del metge i del cirurgià a pobres mequinensans que no tenien recursos (2). L'any següent, el 1860, es van gastar tots els diners: una part per pagar al cirurgià i al metge; una altra per necessitats del municipi, a més de part per al «socorro de los heridos en nuestra campaña de Africa, uso acordado por la municipalidad y que se creyó altamente benefico»; i part, és clar, per pagar advocats per a la defensa de les propietats municipals davant la desamortització. Com diu el propi alcalde, «la utilidad y conveniencia de la mayor parte de la población y sobre todo de la clase pobre, fueron el motivo de esta disposicion». L'any 1861, però, ja no quedava ni un real.
 
La veritat sigui dita. Durant bona part del segle XIX els cacics de Mequinensa, igual que passava a la majoria de pobles d'Espanya, feien i desfeien al seu gust. A tall d'exemple copiem una publicació de l'any 1895 sobre una visita al nostre poble: «Diez años tenia yo y mi padre mercader. Un viaje tuvo que hacer con Don Segundo Miró, que era agrimensor y miliciano nacional y hombre de influencia en el pueblo de Mequinenza, adonde fuimos á pasar dos dias, y ya entonces (y hace de esto cuarenta años), decía D. Segundo, hablando á solas con mi padre, después de una reunión electoral en la que hubo hasta tiros: - ¡Desengáñese usted, saldrá diputado el que á mi me dé la gana, porque para eso somos realistas!» (3).
 
 
Notes:
(1) Ens basem en un article publicat al diari «La Época» el 6 de maig de 1863.
(2) Cal recordar que durant tota l'edat moderna i part del segle XIX, els ajuntaments signaven acords amb els cirurgians (nom que rebien els metges locals) per contractar la «iguala». Els veïns havien de pagar, però els cirurgians estaven obligats a atendre de forma gratuïta als «pobres de solemnitat».
(3) Diari «El Liberal» del 16 de maig de 1895.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Què et sembla aquesta notícia? digues la teva!!!