dissabte, 20 de juliol de 2013

Un patrimoni de més de 2000 anys a Mequinensa.


Per Jacinto Bonales

Molt sovint convivim, sense adonar-nos, amb el que podem anomenar com patrimoni discret. Béns patrimonials d’un alt valor cultural, històric o etnogràfic que no valorem per quant s’han convertit en objectes quotidians, que els hem vist “tota la vida”. Sí, sempre han estat allà. Alguns més nous que altres, però que representen el valor etnològic i la contínua funcionalitat d’aquests al llarg dels segles. En aquest article parlarem d’un d’aquests tipus de béns, quotidià, proper, i que ha perdut ja el seu paper, restant en l’oblit de la modernitat. En podem trobar al llarg i ample del secà de Mequinensa, però ens centrarem ara només en els múltiples que encara existeixen a Monegre. De què estem parlant? Anem primer a fer un repàs de la seva història...
Bassa del Jordi de la Solera. Segle XX

Fa uns tres mil anys, les comunitats humanes del Bronze de la vall de l’Ebre gaudien ja d’una important xarxa de camins per a la circulació del bestiar transhumant. Aquestes xarxes comunicaven zones de pastura de llarg abast, però al seu pas per les terres planes de secà els camins es van confeccionar unint punts naturals d’abeurada -basses- (la mateixa paraula és d’origen preromà) per als ramats. Aquesta xarxa serà aprofitada i perfeccionada segles després per la cultura ibera, aportant la base sobre la que s’establiria la xarxa viària romana fa dos mil anys.
Accés amb escales a la bassa de Angel de la Roja

De tots són conegudes les importants vies romanes i les seves característiques constructives. Junt a les famoses calçades que unien les diferents províncies, es van crear tota una sèrie de vies que estructuraven el territori de les ciutats formant una trama regular (juntament al parcel·lari) anomenada “centuriació”. Ara bé, aquestes s’establien sobre les àrees de conreu i colònies, però les vies del “saltus” o espai de pastures seguien altres lògiques: orogràfiques i de connexió d’àrees. Igual succeïa amb les vies secundàries que unien diferents ciutats i els seus ramals cap als municipis i diferents entitats de població (com els vicus). Així, en les grans calçades havia establiments per al descans de viatgers i les seves cavalleries, però en les petites rutes gairebé no hi havia altra infrastructura que algunes cases (vil·lae), alguns poblets (vicus) i algun que altre hostal aïllat. Si per aquestes passaven cavalleries i ramats, com podien sobreviure sense aigua en les llargues jornades de les terres de secà de la vall de l’Ebre?
Bassa del Ros de Massalcoreig

Els romans (o ibero-romans), van aprofitar el coneixement heretat a les nostres terres: van adequar les basses naturals que existien en els antics camins i van construir altres d’artificials. Exemple d’això ens ho proporciona la via prerromana –renovada i aprofitada en època romana– que unia Azuara (Beligio), Belchite, Albalate del Arzobispo, Massalió, Calaceit, Gandesa i Tarragona, flanquejada entre Belchite i Massalió de nombroses basses d’aigua. Aquest sistema es va estendre per tota la vall i es va donar també a Mequinensa per tal d’abastar d’aigua als ramats quan peixien pel secà, no havent de baixar a l’Ebre o al Segre més que en els períodes més durs de l’estiu.
Bassa pràcticament destruïda

Hem dit que les basses naturals es van adequar, al temps que es creaven altres de noves, de caire artificial. Les primeres van ser protegides amb pedres tallades, donant forma circular a la bassa, per tal que els ramats no les malmetessin, i havent d’extraure manualment l’aigua. Les segones van ser resultat d’una ingeniosa obra constructiva: situades en paratges adequats, gairebé sempre circulars i en pedra tallada, recollien l’aigua canalitzada pels desguassos del propi camí. Així, en dies de pluja, l’aigua d’un tram del camí anava directament a la bassa. Un cop plena, comptava amb un sobreixidor que retornava l’aigua de nou a la part baixa del camí. Evidentment, en aquestes bases l’aigua també havia de ser extreta manualment, vessant-se sobre piques de pedra tallada per tal que beguessin els animals.
 
Entrada d'aigua i accés amb escales.
El fet que els veïns poguessin disposar de reserves d’aigua per als seus ramats va fer que proliferessin les basses construïdes a mans de particulars. Però el fet que un particular fes una bassa no implicava la seva absoluta propietat: procedint l’aigua del camí, tots els ciutadans tenien l’ús “uti singuli” de l’aigua de les basses. El seu ús era un dret públic.

En època islàmica l’ús de les basses no només va continuar sinó que va ser potenciat per les autoritats: durant segles les nostres terres van ser frontera entre l’islam i la cristiandat, i els camins eren recorreguts per genets que havien de fer abeurar les seves cavalleries a les basses...

Bassa del Garrut
Al llarg del darrer mil·leni les basses han tingut un paper fonamental com a punt d’abeurada dels ramats ja senyorials (bàsicament dels ramats dels Montcada o els seus arrendataris), ja dels habitants. La seva funcionalitat ha estat tan important que s’han mantingut i construït de noves fins a mitjans del segle XX. I sempre amb la mateixa característica jurídica: les basses poden ser privades, però tots els veïns tenien dret a treure aigua i vessar-la en les piques per tal que begués el bestiar.

Actualment pràcticament cap bassa d’aquest tipus està en ús. Ja per la modernització dels camins que ha portat en molts casos a situar-los per sota del nivell de la bassa; ja per haver d’extreure l’aigua manualment, no podent-se amorrar les bèsties; ja per l’abandó de la pràctica i l’erosió; ja per haver estat cegades per tal d’evitar accidents, les nostres bassetes pateixen un procés de ràpida desaparició. Veritables obres d’enginy, joies etnogràfiques i històriques, són poques les que conserven el seu encant.
 
Bassa de Rafeliste
Potser alguna quedarà, com a mostra d’un passat d’agermanament de l’home amb l’hostil secà, com a pràctica de superació de l’advers Monegre, com a ús racional d’aprofitament de l’aigua, com a símbol de la riquesa del patrimoni cultural de Mequinensa... en tot cas, tot sovint mirant el cel me’n recordo d’elles i d’aquella dita local “cel de petxinetes, aigua a les bassetes”.


...

Exemples dels camins com a sistemes de drenatge
a Monegre. L'aigua baixava cap a les basses.
Fotos: Manolo Arbiol "Rafelista"
 
Agraïm a Rogelio Arbiol, que va créixer a Monegre i que tant bé el coneix, la informació proporcionada per confeccionar aquest article.

2 comentaris:

  1. muy interesante, muchos de los propietarios de tierras o fincas tenian la suya, agua para las personas y para los animales, quizas falte estudiar las balsas construidas con la colaborcion de todos los agricultores y ganaderos de la "partida" solian ser de mas capacidad
    conozco dos casos, la de Ascolomas y Montnege esta ultima para el ganado

    ResponElimina
  2. Muchas gracias por la aclaración. Son muchos los aspectos a estudiar sobre estas balsas, especialmente los relativos a los métodos constructivos y su relación con otras construcciones. Seguiremos estudiándolas!!

    ResponElimina

Què et sembla aquesta notícia? digues la teva!!!