“... a un poble de descreguts!”

 Per: Jacinto Bonales 

“... i, per reblar el clau, m’enviessin aquí, a un poble de descreguts.” Amb aquestes paraules de Jesús Moncada posades en boca de Santa Casilda al cèlebre Debat d’urgència (1), l’autor ens atansa a una realitat històrica viscuda al primer terç del segle XX al poble de Mequinensa: la extraordinària difusió del laïcisme entre els seus habitants.

Sens dubte la important immigració arribada al poble durant la segona dècada d’aquell segle –amb motiu del auge de l’explotació minera– tingué un paper transcendental en les actituds i la mentalitat dels veïns, però no hi ha dubte que Mequinensa presentava ja, de molt abans, un tarannà obert, una vitalitat festiva i una amplitud de mires que, per aquells dies, no es trobaven en qualsevol poble. I és que al llarg del segle XIX el poble era un nus de comunicacions, quan pel riu pujaven i baixaven mercaderies i persones, costums i relats, idees i reivindicacions.

No és d’estranyar, doncs, que ja l’any 1865 el bisbat de Lleida organitzés una Santa Missió d’adoctrinament cristiana que van dur a terme un grup de religiosos jesuïtes al nostre poble... en plena festa de Carnaval! Motiu pel qual el governador militar del castell donà permís als soldats per tal que assistissin a la Santa Missa (2). Poble de contrastos, Mequinensa comptava ja aquells dies amb una de les poques societats musicals que hi havia a Espanya, la Filarmónica mequinenzana, datada ja el 1867 (3), i que tindria una llarga reminiscència amb diverses bandes musicals (4).

Entre les onades d’idees que pujaven i baixaven pel riu, de boca a orella corrien les reivindicacions socials i obreres, però també les noves inquietuds, com l’espiritisme (5). Potser per això els sectors més religiosos de la població van formar una societat “Popular catòlica” coneguda com “Los Luises” muntant una biblioteca (6).

Però com venim dient fou durant les dècades de 1910 i 1920 que Mequinensa va créixer de forma extraordinària mercès a l’activitat minera, especialment en el transcurs de la Primera Guerra Mundial, arribant gairebé a duplicar-se el nombre d’habitants en passar de les 2819 persones de 1900 a les 4230 “ànimes” l’any 1920 (7). L’afluència de gent de tota Espanya i fins i tot de l’estranger, i el cobro d’un salari setmanal, va fer fluir els diners pel poble, obrint-se diferents establiments destinats a l’oci i diversió. Cafès, balls, cinema i teatre, així com locals de mal veure –i mal viure– bullien dia sí i dia també. D’això es planyia el rector l’any 1920 queixant-se davant el bisbe del “sensible retroseso en su parte moral” tot veient-se incapaç de fer front a aquelles “formas estrañas y manifestaciones de aires modernistas que nada tienen del espiritu cristiano que informaban antes de los pueblos. Juego, bailes, cines, cafes y otros centros de corrupción han tomado aquí carta de naturaleza que dificilmente se logrará estirpar” (8). Una “corrupció” que portava moltes conseqüències, ja que va començar a ser habitual l’existència de parelles de fet que formaven famílies sense legalitzar-se: “una manifestación del vicio de la lujuria y es la desvergonzada livertad en la juventud tanto de uno como de otro sexo, pues los amancebamientos se han sucedido con frecuencia” havent nascuts nens d’aquestes unions.

Joves disfraçades l'any 1920. Foto: R.Roca Mollerusa. Facebook

 

Val a dir, que el rector bé havia d’estar empipat, ja que la gent no anava a missa: el mateix capellà, uns anys desprès, reconeixia que només donava tres-centes comunions l’any. Això sí, cosa curiosa, “se vive en esta parroquia completamente apartado de la Iglesia, y sin embargo, no hay ningun odio á la Iglesia”(9), vivint i morint sense remordiments al respecte. Si els miners treballaven tots els diumenges, els pagesos només ho feien pel matí, trobant sempre quelcom millor que fer per les tardes que dedicar-se a la seva ànima cristiana. Per acabar de reblar el clau l’església no va aconseguir l’adoctrinament complert dels infants ja que tots els intents de fer una escola religiosa van acabar al fons del riu, existint, això sí unes escoles laiques “de personalismo, o separacion del resto del pueblo para sus actos políticos”. 

Amb la dictadura de Primo de Rivera semblava que, poc a poc, el rector podria reconduir la situació, però... “Gondéu”, en el mateix parlar estava aquesta tradició aliena a l’església: “blasfeman los grandes y blasfeman los pequeños, y hasta blasfeman muchas mujeres. Se blasfema sin ton ni son y en muchisimos casos he observado que muchos blasfeman y no saben lo que dicen, ni siquiera saben si existe Dios”... Com deia el propi rector, “sabido es, por desgracia, que esta parroquia de Mequinenza tiene una fisonomia propia y especial y que se diferencia de todas las otras parroquias del Obispado...”

Notes:

(1) Jesús Moncada: Històries de la mà esquerra, Barcelona, Edicions de la Magrana, 1988.

(2) Diari La Esperanza, núm. 6278, del 22 de març de 1865, pàgina 2.

(3) Una de les 26 societats musicals de la província de Saragossa, i una de les 236 societats existents a Espanya: Almanaque musical de teatros. Madrid, Impremta de J.A. García, 1867, pàgina 89.

(4) L’existència de bandes musicals a Mequinensa es constata al llarg de tot el segle XX. Veieu per exemple la participació de la banda a Saragossa, durant la festa del Pilar de l’any 1912 al diari ABC del dissabte 19 d’octubre, pàgina 18.

(5) Luz y unión. Boletín de la Liga Espiritista Española, núm. 3, març de 1908, pàgina 70.

(6)  Revista catòlica de las cuestiones sociales, núm. 146, febrer de 1907, pàgina 95.

(7) Sobre aquesta qüestió us recomanem que mireu el llibre de Jaume Fullola: Miners i pagesos. L’explotació de lignits a la conca de Mequinensa. Una societat rural minera (1800-1950)” Lleida, Edicions i Publicacions de la Universitat de Lleida, 2011. 21^è premi Josep Lladonosa d’Història Local dels Països Catalans.

(8) Arxiu Capitular de Lleida, VP-47, exp. 11.

(9) Arxiu Capitular de Lleida, VP-49, exp. 33. Any 1925.