El Parlament de Mequinensa vist per un veí del poble (1411-1412)

Els esdeveniments ocorreguts durant els parlaments d'Alcanyís i de Mequinensa, van suposar un canvi polític de gran transcendència. Però com van afectar a la vida quotidiana de la gent? 

Ficció novel·lada del Parlament de Mequinensa (1411-1412)

Per Pilar Arbiol i Jacinto Bonales

En Brahem Fulola, pagès convers de Mequinensa,  dels de tota la vida, tenia por. Feia ja un any llarg que el rei, el darrer rei, en Martí, havia mort, i els cavallers i senyors estaven massa esvalotats. Segur que ell, la seva família, els amics i veïns del poble ho pagarien amb escreix. El rector –que dia sí, dia no, baixava de Fraga al poble a dir missa– ja havia fet sonar les campanes de migdia, i ell havia tornat de l’horta amb un sac ple de la darrera verdura de l’any. Avui li tocava tanda i l’aigua de la sèquia havia acaronat les plantes gairebé seques de finals de la tardor. De totes maneres, i malgrat la bonança dels últims mesos, aquell any poques olives colliria. Els ramats dels soldats estaven escampats per tots els bancals del terme, i el seu pas es deixava notar entre els olivers, que havien perdut més de la meitat de les branques.

Sí, soldats. I per culpa d’ells (i dels senyors, és clar), feia ja un mes llarg que la seva dona i les seves filles no havien pogut sortir de casa. La tropa no coneixia guerra ni pau quan estava lluny de casa seva, i aquesta ignorància no era pas el millor que una dona es podia trobar quan anava sola. Per això feia temps que ja no baixaven al riu a buscar aigua. Sort del Galí, el fill gran que, a remugadents, havia tingut que assumir aquesta tasca pròpia de dones.

Miniatura del rei Martí l'Humà

El camí des de l’horta fins al poble no era llarg, però el pes del sac i la xafogor d’aquell sol del migdia feien que els seus passos fossin lents i que unes gotes de suor s’escapessin de sota el seu barret i rellisquessin per la seva cara. Per això es va parar un moment al mig del camí, i mentre s’eixugava la humitat del front va alçar la vista cap al castell. Allí dalt en passava alguna.....

En entrar al poble, va haver de deixar, a la porta, una part de la collita per ordre expressa de Guillem Ramon, el Montcada què, des de feia poc, era el nou senyor del castell i del poble. Amb aquestes verdures prepararien l’àpat d’aquesta nit, quan els ricoshombres aragonesos sopessin mentre discutien el que farien amb els seus enemics. A dalt, al castell, el seu senyor feia dies que estava reunit amb el gran Anton de Luna, amb el cap dels Hospitalers Pedro Ruiz de Moros, i els hereus de les famílies Alagón, Pomar, Antillón, Urríes, Lanuza, Ayerbe, López de Luna i una munió de petits senyors què, més que debatre, semblava que s’atipaven amb les hortalisses i corders que donaven –obligats, és clar– els veïns. I si els senyors eren a dalt, al castell, les seves hosts –des de marrecs a dones de mal veure– havien de dormir a les cases del poble. Els hi esperava, a tots, una primavera molt, molt dura, amb el rebost ben buit. 

Feia dies que aquest pensaments li enterbolien el cap, igual que aquella boira prematura que s’havia instal·lat a l’altra banda del Segre li entelava la vista. Una boira persistent, que no escampava, producte dels nombrosos focs encesos feia mesos en els camps de la Granja d’Escarp, Serós, Aitona i Massalcoreig. I és que el gran exèrcit de Jaume II d’Urgell estava acampat a les terres de l’altra banda del riu, ben armat i disposat a entrar en combat si les coses finalment anaven maldades....

Fragment d'acta del Parlament de Tortosa on es presenten les credencials dels ambaixadors del Parlament de Mequinensa. Arxiu de la Corona d'Aragó. PARES.

El sol fet de pensar en això li va fer venir una esgarrifança i va sentir el nus de la por a la gola. Por, sí. Perquè en qualsevol moment les tropes castellanes de Ferran d’Antequera podien presentar-se, plantar un setge, i destruir les hortes i les cases, els camps (que encara no havien pogut sembrar), els molins i segar, de pas, les seves vides. Por, perquè si no era en Ferran, potser arribarien les tropes franceses que recolzaven al napolità Lluís d’Anjou... Encara rai que l’altre candidat a rei, el Duc de Gandia, era lluny (i, segons tenia entès en Brahem, o s’havia mort o poc li faltava...).

Des de petit havia sentit dir als vells que quan es reunien les Corts d’Aragó a un lloc era motiu d’alegria  per els vilatans ja que, amb tanta gent poderosa i rica sempre cabia l’esperança que algun benefici o altre es deixés caure al poble. Però ara veia que no era ben bé així. De totes maneres el que es feia al castell no eren unes Corts, ja que no hi havia rei. El seu amic Johan Estruch, que feia de mosso a dalt al castell, en deia un “Parlament”. Potser per això les estaven passant tan magres! A més, a Alcanyís n’hi havia un altre! Més nobles i grans senyors atipant-se d’extra a costa dels pagesos... més misèria, doncs, que es sumava a les penúries que venien passant. I és què la guerra, que feia vessar sang per tot Aragó, s’havia ajuntat amb les darreres puntades que donava la pesta. Aquesta maleïda pesta que s’havia endut a en Josef, el seu germà, l’any passat.

Així van anar passant els mesos. Les dones, ben tancades, continuaven servint els àpats a  ell, al seu fill Galí, i als quatre soldats que s’havien instal·lat a casa. Però aquell dia emboirat de finals d’hivern, el Brahem va saber que les coses estaven a punt de canviar. Molts dels soldats van començar a marxar, i amb ells els seus senyors. Potser ho feien perquè ja no quedaven gaires queviures al poble! Però no. A l’altra banda del riu ja no hi havia soldats, havien marxat aquella nit i, segons li va dir un pastor, marxaven riu amunt, cap a Balaguer. El Johan Estruch li havia dit que els senyors de València, de Catalunya i els aragonesos d’Alcanyís s’havien posat d’acord i havien deixat de banda als reunits a Mequinensa. Semblava que tot s’acabava. Per fi! Però en Brahem sabia que no, que tot just començava. Si fins aleshores s’havien salvat de la guerra, ara potser arribaria al poble...

Coronació del rei Ferran I d'Antequera

Quan Brahem conegué la notícia que el nou rei es deia Ferran, el d’Antequera, començà a tremolar. Què faria ara el seu senyor, el Montcada? Cridaria al seu fill, en Galí, i a tots els joves de Mequinensa per prestar-li host i cavalcada i fer-los lluitar? No tenien ni un croat, així que mal podria comprar-li ni una llança... Però no. En Guillem Ramon de Montcada va acceptar el compromís de Casp, al nou rei, sense tornar-s’hi, de ben segur que algun pessic en trauria!

La guerra va continuar, si, però lluny de casa. I quan mesos desprès veié com portaven pres a Dom Anton de Luna, per fi va respirar tranquil, tot semblava acabar-se... però ja estava curat d’espants. Allò no era més que un punt i a part. Què voldria ara el nou rei? Què farien els senyors i cavallers, acostumats a manar sense ningú a sobre? I a més tots barallats, com sempre... En Brahem enviaria les dones de casa a l’església, almenys que resessin per tal que la maleïda pesta, i la gana, passessin de llarg lluny de casa seva...