diumenge, 9 d’agost del 2015

La regalíssia de Mequinensa, l'or en pal!

Per Jacinto Bonales

Durant moltes dècades el nom de Mequinensa ha estat relacionat amb el carbó, però no sempre ha estat així. El nom de la nostra vila s'ha difós per moltes raons i, durant una bona temporada, ho va fer per un altre recurs natural: la regalíssia. Tothom al poble -o així hauria de ser- recorda o ha sentit a parlar de la fàbrica de regalíssia de Perdrix; però la nostra història és molt, molt més antiga.

La regalíssia ha estat aprofitada des d'antic per a consum com a dolç i com a producte medicinal. Creix espontàniament en terrenys de ribera, argilosos, prop de rius, però no a tot arreu: al sud d'Europa i, dins la península ibèrica, a la Vall de l'Ebre, part del Duero i alguns punts del Tajo i del Jarama. Molt aïllada es troba també en alguns pobles de Llevant, Andalusia i l'Algarve portuguès. Així doncs, no es troba en qualsevol lloc, i per aquesta raó des del segle XIII es conreava a Itàlia, i molt més tard, a partir del segle XVI a Anglaterra, on es començarien a fer dolços de regalíssia a Pontefract (Yorkshire). A la resta d'Europa encara es trigaria algun temps a produir. I és aquí on comença la nostra història, al darrer terç del segle XVIII...

El complex industrial de Mequinensa.
Foto: Facebook, grup Mequinenza/Mequinensa
A l'Espanya de Carles III van començar a moure's diferents iniciatives pre-industrialitzadores. El creixement demogràfic i l'expansió econòmica ho permetia, i les condicions del comerç internacional i de la indústria -en expansió- també encoratjaven a "imitar" pràctiques productives de més enllà de les fronteres. És així que un noble de Terol (formava part d'una companyia amb altres companys, probablement burgesos) va veure l'oportunitat d'aplicar a Espanya una indústria que a Anglaterra estava generant molts ingressos: el tractament de la regalíssia i l'obtenció de derivats d'aquesta. Estem parlant del noble Pedro Dolz de Espejo y Pomar, governador i superintendent de les mines del Collado de la Plata (prop d'Albarracín), propietari de la fortalesa i pardina de Los Ares, que arribaria a ser regidor perpetu de la ciutat de Terol, Cavaller de la Reial i Distingida Ordre de Carlos III i Comte de la Florida (nomenat per Carles IV). El seu interès per les iniciatives industrials el va portar a ser soci -des de gener de 1786- de la Real Sociedad Económica Aragonesa de Amigos del País; potser per anhel de participació o potser (i gairebé segur), per aconseguir els contactes necessaris per fer bons negocis.  El cas és que Don Pedro va voler crear una fàbrica de regalíssia, i on l'havia de construir? Doncs a Mequinensa, on hi havia molta matèria primera, molta aigua, i estava situada en un punt neuràlgic per aconseguir "escapar-se" el màxim possible dels impostos duaners que hi havia entre Catalunya i Aragó.

Així doncs, cap a finals de 1785 i principis de 1786, "Pedro Dolz y Compañía" van crear la primera fàbrica de regalíssia d'Espanya a Mequinensa. Però els problemes no van trigar a arribar: obstacles de l'ajuntament i dels propietaris de terres, vigilància duanera, cobradors d'impostos... però encara era l'època dels privilegis senyorials, i a Don Pedro Dolz no li va costar gaire aconseguir els seus objectius en moure bé els seus contactes. Va ser efectivament així; el 2 de juny de 1786 el rei, a Aranjuez estant, va concedir a "Don Pedro Dolz y Compañía" diferents "gràcies" per al foment de la fàbrica que havien establert a la vila de Mequinensa i beneficiar així el comerç del "palo dulce" anomenat "regaliza".

Dones treballant la regalíssia a la fàbrica Perdrix.
Foto: Facebook, grup Mequinenza / Mequinensa
L'èxit de la fàbrica va ser fulminant, de tal volta que uns mesos després, el 15 de juny de 1787, el vitorià José de Santa Maria va aconseguir l'aprovació de la construcció d'una fàbrica idèntica a Corella (Navarra), al temps que projectava ampliar la producció amb una altra fàbrica a Alfaro. Don Pedro va continuar gestionant els seus interessos davant la Cort, i el 22 de febrer de 1788, al Pardo, el rei va concedir a la nostra companyia la llibertat de drets reials per un termini de deu anys, afectant a tota la regalíssia que pogués aplegar i sempre i quan es tractés a la fàbrica de Mequinensa. Unes exempcions fiscals que serien ampliades pel rei el 6 de març del mateix any a Madrid, a instància del mateix Consell d'Hisenda: els propietaris de la fàbrica serien considerats veïns de Mequinensa (amb tots els usos, drets, beneficis i càrregues) mentre la fàbrica estigués en funcionament, de tal volta que podrien recollir tota la regalíssia dels voltants del riu sense impediment de l'Ajuntament, i també la fusta i llenya que necessitessin dels monts comuns. Pel que fa a la regalíssia, podien agafar-la tant de terrenys públics com privats, sempre que no fessin mal als béns de cap propietari. És més, els propietaris dels terrenys havien de deixar la regalíssia, sense poder agafar-la ni vendre-la. En resum, s'ajudava a la companyia a desenvolupar-se amb força.

La competència ja no s'aturaria. A finals d'aquell any de 1788, concretament al novembre, es donava llicència per la construcció d'una altra fàbrica de regalíssia, amb els mateixos privilegis, a Corella (Navarra), a favor de Ramon Octavio de Toledo i Jose Antonio de Sola, d'aquella població; i el 1798 seria Pedro Simón Jauralde el que aixecaria una nova fàbrica, ara a Mamblas-Urdán (Saragossa).

La fàbrica de regalíssia de Mequinensa continuaria en ple funcionament almenys fins les guerres napoleòniques, i sembla ser que també després, fins les guerres carlines. Aquest tipus d'indústria es va expandir ràpidament cap a França, instal·lant-se la primera fàbrica a Moussac (Gard) al segle XIX, important la matèria primera d'Espanya, Itàlia i l'Orient Mitjà. Què va passar amb la nostra fàbrica? ho desconeixem. Tan sols sabem que anys després a Mequinensa hi havia una fàbrica de regalíssia de la família Perdrix, que en tenien una altra a França, concretament a Uzès (també al Gard), que va perdurar fins al segle XX.1
Etiqueta de la regalíssia A. Perdrix.
Foto: Andreu Coso Catalán / Facebook grup Mequinenza / Mequinensa
 
Era el mateix edifici? també ho desconeixem. En tot cas, la fàbrica mequinensana ja havia estat superada en producció pels grans complexes de Saragossa: a finals del segle XIX Espanya exportava unes 2000 tones de regalíssia en rama i 750 tones d'extracte, i a la dècada de 1930 Espanya era el primer productor mundial de regalíssia (i els Estats Units els principals consumidors), i la fàbrica "Zara", de Saragossa, la major fàbrica d'extracte de regalíssia del món.
  
1 La informació sobre la fàbrica Perdrix ha estat proporcionada per Andreu Coso Catalán.

dilluns, 26 de gener del 2015

Joan Barter: un compositor mequinensà a la Catedral de Barcelona

Per: Jacinto Bonales

L'any 1648 naixia a Mequinensa en Joan Barter. No tenim dades de la seva família ni dels anys de la seva infantesa, fins que sent encara infant, va ingressar de cantor a l'escolania de la catedral de Lleida. Allí es va formar musicalment amb el mestre de capella Juan Merino al temps que exercia de cantor. Com a tot escolanet, li va canviar la veu, però en Joan no va abandonar el món de la música, destacant també com a organista. Això queda palès en el fet que a principis de 1664 va rebre una gratificació econòmica del Capítol de la Seu de Lleida pels serveis prestats a la capella fins aquella data. Continuà, doncs, com ajudant del mestre Merino fins que aquest va marxar a Ourense, on havia guanyat el magisteri d'aquella catedral. Joan Barter va aprofitar l'ocasió i va ser nomenat mestre interí de la seu lleidatana, càrrec que va ser confirmat sense oposició el 7 de setembre de 1668.

De les seves bones aptituds musicals no hi ha dubte: al febrer de 1682 moria el mestre de la catedral de Barcelona, en Lluís Vicenç Gargallo, i es va convocar oposició per tal de cobrir la vacant, guanyant la plaça Joan Barter, que fou nomenat mestre de capella de la seu barcelonina el 13 de juliol d'aquell any. Des d'aquella posició va fer una política activa per afavorir els cantors, tant des del vessant de l'educació exercint de mestre docent de l'escolania de la catedral, com en la vessant professional en provar de millorar la qualitat i la quantitat dels membres de la capella de música incrementant el planter amb nous cantors. Val a dir que fins i tot va cedir una part del seu habitatge com a sala d'estudi de l'escolania.

Com a mestre de capella de la seu de Barcelona, Joan Barter va afavorir la modernització musical, facilitant la integració dels nous instruments musicals més moderns com els violins i els oboès, en un procés de transició cap al barroc més simfònic del segle XVIII. Sí, era mestre de capella, però també va destacar per les obres que va compondre: s'han conservat bastants obres del nostre compositor, de tipus religiosa, com misses, salms, un magníficat (el Magníficat del primer to, compost en compàs ternari) i diversos villancets, algun dels quals és considerat com a tono pel seu caire intimista i escrit en romanç. Es coneixen al voltant de trenta obres en romanç del nostre autor, destacant el Magníficat del primer to, el tono Ruyseñor, clarín del albor, el tono a sol Respirad, flores, fragancias (amb Xeremia i acompanyament, dedicat a la Concepció de Maria), el villancet a sant Narcís Canten las aves (a 14 veus en quatre Cors), o la Misa a dos tiples.



I és que com a mestre de la seu barcelonina havia de fer cada any la música per la celebració de la festa del patró de l'Acadèmia Angèlica, o de sant Tomàs d'Aquino, que es celebrava a l'església del convent de Santa Caterina. A més va composar música per la festa de la confraria de la Puríssima a la catedral (3 villancets el 1688); pel convent de sant Josep dels Carmelites Descalços (4 villancets el 1690); per una festa d'acció de gràcies promoguda pels majorals del sant Crist de la Ribera de Sant Joan (3 villancets el 1691); o pel convent de la Mercè (4 villancets el 1693 i 2 el 1696).



Les seves obres van tenir molt de ressò i eren interpretades a diferents esglésies de Catalunya. Per això s'han conservat partitures en algunes d'elles, com per exemple a la parròquia de Verdú (Urgell, Lleida).
Portada de "Lamentacion a 8 veus, 1687."
Arxiu Comarcal de la Segarra, Fons Musical, Caixa 9.
Primeres notes de "Lamentacion a 8 veus, 1687"
Arxiu Comarcal de la Segarra, Fons Musical, Caixa 9.
Segons els musicòlegs, Joan Barter tenia una personalitat musical molt definida, i buscava una nova expressivitat utilitzant instruments solistes, la interpretació del llenguatge vocal i instrumental, les variacions rítmiques i les variacions agòniques. En resum, era una figura de transició entre el stile antico i el stile moderno.

El 7 de desembre de 1696 Barter va sol·licitar la jubilació al capítol barceloní, que li concedí al temps que nomenava coadjutor al que seria el cèlebre Francesc Valls, deixeble del músic mequinensà. Joan Barter va morir el 5 de desembre de 1706, restant les seves despulles al claustre de la catedral de Barcelona.

Si voleu saber més:

- Esteve Betrià: "Joan Baster i Josep Ferrer: vides paral·leles a un segle de distància" a Temps de Franja, núm. 104 (març de 2011), p. 17.

- Daniel Codina i Giol: "La música religiosa a la ciutat de Barcelona (ss. XVII-XIX)" a Anuario Musical, núm. 57 (2002).

- Josep M. Gregori i Cifré: "La música de l'arxiu. Ruyseñor de Joan Barter i El gozo, l'alegria de Picanyol" a El Sot de l'Aubó, núm. 44 (2013). A més de diversos comentaris en diferents CD.

- Josep M. Salisi: "Obres del fons musical de la parròquia de Santa Maria de Verdú a l'Arxiu Comarcal de la Segarra" a Miscel·lània Cerverina, 19 (2009), 249.

- Cor Francesc Valls: "Mestres de Capella de la Catedral de Barcelona al segle XVII". LMG2123.