divendres, 3 d’octubre del 2014

Mequinensans als camps de concentració nazis

Per: Jacinto Bonales.

L'any 1938 Mequinensa es convertia en front de guerra. Al poble van restar poques famílies: uns es van amagar al "mont", d'altres a les mines; però moltes van iniciar un exili què, per alguns, resultaria molt llarg, i per a pocs seria definitiu. El refugi de mequinensans a Catalunya va ser molt curt (encara que a la pell dels que ho van patir no ho va ser tant) ja que a principis de 1939 l'ofensiva "nacional" posaria punt i final a la guerra. Molts vilatans, juntament amb homes, dones i infants originaris de tota Espanya, van creuar la frontera buscant refugi al país veí. Iniciaven a França una nova odissea en la que l'única meta era la simple supervivència. Prop d'un centenar de veïns del nostre poble (almenys dels que tenim constància) van haver de patir el fred i la gana als diferents camps de refugiats francesos, simples platges, fins que el destí els va enviar a un futur encara incert, i en qualsevol cas perillós. Molts van tornar, com van poder, a Espanya, restant tancats als camps de classificació i de treball del País Basc i de Catalunya; altres van marxar cap a Amèrica o van ser "acollits" per famílies pageses de França; i molts van salvar la pell en ser enrolats als batallons de treball francesos.
Camp de refugiats de la platja d'Argelers
 
Els que van tornar a Espanya van haver de patir la incertesa, la por i la repressió del règim franquista. Els que van restar a França van sofrir, de nou, la guerra, i és que l'esclat de la Segona Guerra Mundial no va trigar a arribar, i ho va fer amb la ràpida conquesta del país veí per les tropes alemanyes. Ser espanyol (és a dir, "mediterrani", i d'esquerres (per això s'havien exiliat), eren dos condicions que per res podien ser acceptables pels alemanys, i molt menys per la seva elit política i militar, els nazis. No ens ha d'estranyar, doncs, que els espanyols constituïssin una molèstia i fins i tot una potencial amenaça per les autoritats germàniques. Per desfer-se'n, van iniciar una activa campanya per retornar els espanyols cap a la Península Ibérica; i al mateix temps van incorporar els nostres avantpassats a la política de deportacions als batallons de treball, als camps de presoners i finalment als camps d'extermini.
 
Afortunadament van ser pocs els mequinensans que van ser reclosos a camps de concentració alemanys (almenys els que tenim constància). I el més bonic d'aquesta trista història és què, d'entre ells, van ser molts els que van sobreviure, com si, en paraules de l'entranyable Jesús Moncada, els nostres vilatans fossin d'una espècie evolucionada. No som amics de números, de crear estadístiques de vius ni de morts, sinó que preferim donar a conèixer la vida d'aquests personatges que ben bé es mereixen l'homenatge de les paraules, es mereixen no caure en l'oblit del silenci imposat pel temps. Un d'aquests fills de Mequinensa és un conegut d'aquestes pàgines, en Manuel Bolufer Francés (veure l'article relacionat), sindicalista de la CNT emigrat a Barcelona i instal·lat a Prat Vermell, que un cop acabada la guerra, i després de passar pels camps de refugiats a França va ser fet pres pels alemanys i va passar per tres camps de concentració, entre ells Treblinka i Mauthausen, fins que va ser "alliberat" per l'exèrcit soviètic l'any 1945, passant per un nou perible de gulags a Sibèria. Possiblement també va passar pels camps de concentració un altre vell conegut nostre, Antonio Asín, sindicalista de la CNT a Barcelona que, a l'exili, va ser detingut per les SS i va ser torturat, sobrevivint a la guerra ja que va morir a l'hospital d'Aix-en-Provence l'any 1960.
Dones al camp de concentració femení de Ravensbruck
 
Elvira Beleta (o Veleta) i la seva filla Maria Conchita Ferrer Beleta (o Veleta), nascudes al poble, també van sobreviure als camps d'extermini nazis. Elvira Beleta va néixer l'any 1891 i, o bé va emigrar amb el seu marit (només sabem que es deia Ferrer de cognom), o bé es va exiliar al sud de França amb la seva filla Conxita (nascuda al poble l'any 1914). Entre 1939 i 1944 van residir a Penny (Haute-Vienne) i a Foix (Ariège), on van participar amb la Resistència contra els alemanys. Capturades el 1944, van ingressar a la presó de Saint Michel (Toulouse, Haute-Garonne). Van ser deportades juntes al "Tren Fantasma" des de Bordeaux (Gironde) al camp de Dachau, on van entrar el 28 d'agost de 1944, rebent els números de matrícula 93.885 i 93.886 respectivament. Com la majoria de les dones, van ser traslladades al camp de concentració de Ravensbruck dos dies després, on van rebre els números 62.478 i 26.725. Allà van estar realitzant treballs forçats fins que van ser alliberades pels soviètics el 30 d'abril de 1945. Van sobreviure a l'extermini, però la filla, Maria Conchita, moriria poc després del seu alliberament com a resultat de l'estat físic deplorable produït pels patiments soferts.
 
Butlletí de l'Amicale de Mauthausen, de 1953
on es fa ressò de la mort de Manuel Morell
Un altre mequinensà que va sobreviure als crims nazis fou Manuel Morell Ibarz, nascut al poble el 3 de gener de 1907. Com tants d'altres es va exiliar a França quan es va produir l'ocupació de Catalunya per les tropes nacionals. Allà va ser fet presoner pels alemanys que el van enviar al camp de presoners Stalag XVII B, situat a Krems (Àustria). El 19 de desembre de 1941 va ser deportat al camp d'extermini de Mauthausen, amb la matricular 4.496, i va sobreviure tres anys i gairebé cinc mesos fins que va ser alliberat per les tropes aliades el 5 de maig de 1945. Va instal·lar la seva residència a França, on va ser membre de l'Amicale de Mauthausen. Moriria el mes de gener de 1953.
 
Un destí similar era el que li esperava a Antonio Roca, miner del poble nascut el 1901 que també va marxar a França i va ser capturat pels alemanys. Va estar internat al Frontstalag 122, camp de trànsit i d'internament de Royallieu, a Comapiège (Oise), on van decidir que havia de ser deportat a Buchenwald. Va ser internat el 19 de gener de 1944 i va rebre el número 40.064, restant sotmès a treballs forçats fins que el 11 d'abril de 1945 va ser alliberat per la 6a Divisió de Blindats de la 3a Armada americana.
 
El camí de l'exili de tants compatriotes també va ser fet per José Vidallet Lambea (nascut al poble el 1915). Després de passar pels camps de refugiats francesos va ser "classificat" pels alemanys al Stalag V D Estrasburg, i d'allà va ser deportat al camp d'extermini de Mauthausen on va ingressar el 13 de desembre de 1940 (amb número de matrícula 5.350). Va sobreviure al camp d'extermini quatre anys i mig fins que va ser alliberat el 5 de maig de 1945.
Treballs forçats a la cantera del complex de
Mauthausen - Gusen
 
Però no tots van córrer la mateixa sort. Amalio Navarro Bagué, nascut al poble l'any 1896, va ser membre de la generació de miners que van haver d'emigrar amb la "crisis" de les mines un cop acabada la Primera Guerra Mundial. Es va instal·lar a Terrassa on va estar sindicat a la CNT. Durant la Guerra Civil es va enrolar a l'exèrcit republicà, però amb la caiguda d'Aragó i l'ocupació de Catalunya es va exiliar a França, on també va ser internat en camps de refugiats. Per sortir d'aquests i no tornar a Espanya es va enquadrar en una Companyia de Treballadors Estrangers per fortificar la línia Maginot (amb altres mequinensans com Manolo Jordi Aguilar Ferragut)[1]. Amb la invasió alemanya, entre el 20 i el 26 de juny de 1940 va ser capturat, juntament amb els altres espanyols de la seva Companyia de Treballadors, a Saint-Dié (Vosges), i va ser reclòs al Stalag V-D Estrasburg (on compartiria penúries amb José Vidallet), on es classificaven els presoners per a treballar com a mà d'obra barata, rebent el número 2.707. Va restar allà fins el 11 de desembre de 1940 quan, juntament amb altres 846 espanyols, va ser deportat en ferrocarril al camp d'extermini de Mauthausen, on va arribar el 13 de desembre, i on va rebre la matrícula 5.069. Va ser traslladat a Gusen el 24 de gener de 1941 (amb el nou número 9.491) i va morir al castell de Hartheim el 18 de desembre d'aquell mateix any, el conegut com "Castell dels Horrors" o "d'eutanàsia", on es provava un programa d'assassinats massius.
Centre "d'eutanàsia" del castell de Hartheim.
 
El mateix destí va patir José Silvestre Ibarz. Nascut al poble el 1912, era fill d'Antoni Silvestre, del carrer Calvari. Amb l'ocupació de la vila per les tropes nacionals i la caiguda de Catalunya es va exiliar a França. Envaït aquell país pels alemanys, el van fer pres sent reclòs al camp de concentració Stammlager IX A Ziegenhain (Turíngia), on va coincidir un parell de mesos amb el que seria en el futur president de França, en François Mitterrand. El 13 d'agost de 1940 va ser deportat al camp d'extermini de Mauthausen, on el van matricular amb el número 3.739, i d'allà va passar al Gusen el 17 de febrer de 1941 (amb la matrícula 10.038), on va morir amb 29 anys el 19 (o, segons alguns llistats, el 29) de juny de 1941.
 
Són històries d'un temps violent, caòtic, quan la modernitat barrejada amb l'autoritarisme van treure a la llum la cara més fosca de la humanitat. N'hi va haver més mequinensans que van patir aquesta sort? D'exiliats n'hi hagué molts, moltíssims; i molts van tornar. D'altres sabem que van restar a França, a Mèxic, a Xile, al nord d'Àfrica... D'altres no en sabem res. El silenci amaga fins i tot els seus noms. Possiblement altres, com Antonio Asín, van passar per camps alemanys. Hores d'ara ho desconeixem. D'algun sabem que va estar a punt d'entrar en aquells centres de genocidi, però va poder fugir a darrera hora. És la història de Tomás Germinal Gracia Ibars que, internat al camp de presoners de Vernet (Ariège) en 1944, va ser destinat al camp d'extermini de Dachau quan els alemanys van decidir desmuntar el camp del sud de França, i va poder escapar del vagó, juntament amb altres companys, quan eren a Nancy (Meurthe-et-Moselle): van treure les planxes del terra del vagó quan aquest travessava lentament l'estació d'aquella ciutat. Però la història -gairebé novel·lesca- de Tomás Germinal bé mereix una crònica a part...
 
Notes:
[1] Agraïm als seus familiars per la informació proporcionada.

5 comentaris:

  1. Molt bo. Espero amb impaciència la publicació sobre Germinal, un home inigualable del que vaig tindre l'honor de considerarme amiga.

    ResponElimina
  2. Potser abans d'escriure-la hauria de parlar amb tu...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Per favor Juana, per continuar la recerca hauria de parlar amb tu. Pots contactar amb mi a aquesta adreça? Gràcies!
      almiknasiyya@hotmail.com

      Elimina
  3. Agrait per aquest altre treball, des d'ara necesari per coneixer bé la història de molta gent del poble, hasta ara enterrada a l'oblit.
    El teu bloc es va convertint en indispensable.

    ResponElimina

Què et sembla aquesta notícia? digues la teva!!!