Sis-cents anys després del Parlament de Mequinensa

Per: Miguel Ibarz i Jacinto Bonales

La Corona d’Aragó es va formar mitjançant la unió dinàstica del reialme d’Aragó i el comtat d’Urgell el 1137, en el pacte de Barbastre, on es van signar el futur matrimoni entre Ramon Berenguer IV i Petronil·la d’Aragó, encara que el matrimoni no es celebraria fins el 1150. El fill d’ambdós, Alfons II el Cast, l’any 1164 va heretar i unir els territoris, però respectant l’organització política existent en cadascun d’ells. Aragó, Catalunya i les annexionades en temps de Jaume I el Conqueridor, València i Mallorca, van integrar una confederació sota uns mateixos monarca i senyera, però amb identitats diferenciades.

Mapamundi de Cresques, 1375

Els fets històrics, motiu d’aquest escrit, ens traslladen al dia 25 de juliol de 1409. El rei de Sicília, Martí el Jove, moria de febres a Càller (Sardenya). La notícia de la mort del primogènit i únic hereu de la Corona va arribar a Barcelona a principis d’agost. Vicent Ferrer va ser l’encarregat de comunicar-ho al rei Martí I l’Humà, què per aquells dies comptava ja amb cinquanta-un anys d’edat i no gaudia pas de molt bona salut.

Calia trobar una solució a la qüestió successora ràpidament. La majoria dels historiadors coincideixen en indicar que la voluntat del rei era preparar el necessari per tal que Fadrique, el seu net bastard, fill de Martí el Jove, fos legitimat com a possible successor. Aconsellat pel papa Benet XIII, primer va admetre contraure matrimoni en busca d’un possible hereu legal. La boda es va celebrar al palau de Bellesguard de Barcelona, el 17 de setembre de 1409, amb la jove Margarita de Prades. Per si aquesta solució fallava, i obrint el camí de la successió, va nomenar Governador General del reialme a Jaume II d’Urgell, conegut com “els Dissortat”. Amb aquest fet l’identificava com un possible successor. Però no va ser gaire encertat que Jaume es presentés a Saragossa per tal de prendre possessió del seu càrrec acompanyat del seu bon amic Antón de Luna, màxim exponent d’un dels bàndols en que es trobava dividit Aragó, els Luna enfront als Urrea. Aquests darrers mai van veure amb bons ulls al comte d’Urgell. Jaume no va saber ser neutral en aquell moment, hauria estat més prudent una mica de seny i atansar-se als Urrea, que tenien a l’arquebisbe de Saragossa, García Fernández de Heredia, com a un dels seus principals valedors. L’hostilitat dels Urrea, a la que cal sumar la del Justícia d’Aragó, Juan Jiménez Cerdán, portà a l’enfrontament dins la mateixa ciutat de Saragossa, entre les tropes de l’arquebisbe i les del comte d’Urgell. Aquesta manca de tacte, juntament amb altres desavinences amb l’arquebisbe a principis de maig del 1410, van provocar que el rei Martí suspengués del seu càrrec a Jaume. Aquests successos passarien factura durant l’Interregne. Els Urrea i els seus seguidors, incloent l’arquebisbe i el mateix Justícia, es van declarar decidits antiurgellistes. 

Detall de Mequinensa dins el Mapamundi de Cresques, 1375

En aquest moment, al palau de Bellesguard es van iniciar els preparatius per tal que Fadrique, amb el consentiment de del papa Benet XIII, fos reconegut com a legítim hereu, davant la impossibilitat que el rei Martí engendrés un fill mascle. La data escollida fou l’1 de juny de 1410. L’atzar, però, va voler que una malaltia inesperada acabés amb aquest somni.

A finals de maig el rei agonitza al monestir de Valldonzella a Barcelona. La maquinària política va iniciar el seu joc. Els dies 30 i 31 de maig el rei va ser visitat –al llit estant– per uns consellers de les Corts de Catalunya, entre els quals es trobava Ferrer de Gualbes, juntament amb Alemany de Cervelló i Francesc d’Aranda. Aquests dos darrers personatges eren reconeguts antiurgellistes. La seva missió era formular la següent pregunta: “Senyor, plau-vos que la successió dels dits vostres regnes e terres, après obte vostre, pervinga a aquell que, per justícia, deurà prevenir, e que’n sia feta carta pública?” A la qual el rei Martí, ja moribund, suposadament va respondre “Hoc!” (“Sí!” en occità). Estava el rei suficientment lúcid per tal de contestar aquesta pregunta, o mai va haver cap tipus de resposta? Aquest “Hoc”, reduïa les pretensions del comte d’Urgell i pretenia evitar que Jaume fos proclamat rei, obrint-se el pas a altres pretendents al tron. Finalment el 31 de maig de 1410 expirava el rei Martí sense hereus directes legítims i sense haver indicat de forma clara qui havia de succeir-li. 

Armes d'Aragó segons l'Armorial de Gelre.

S’iniciava un turbulent i apassionat Interregne, amb el denominador comú de la divisió de les élits polítiques que havien d’afrontar i trobar una solució satisfactòria a la successió. Imbuïts en aquesta situació, els pretendents al tron van començar a jugar les seves cartes: Fadrique de Luna, fill bastard de Martí el Jove; Jaume II d’Urgell, comte d’Urgell, cunyat de Martí l’Humà i besnét del rei Alfons IV el Benigne. Alfons d’Aragó, duc de Gandia, net, per línia masculina de Jaume II el Just, però que va morir poc abans de la reunió de Casp i va transmetre els seus drets al seu fill Alfons. Lluís d’Anjou, duc de Calàbria i rei de Nàpols, net de Joan I el Caçador; i finalment Ferran de Trastamara, el d’Antequera, infant de Castella, ja que la seva mare Leonor era filla del rei Pere IV el Cerimoniós.

A Catalunya, on la noblesa i la burgesia estaven més unides, s’inicià la senda de la successió. Al juliol de 1410, el governador Guerau Alemany de Cerverlló va convocar el primer parlament a finals d’agost a Montblanc, encara que degut a la pesta es va iniciar a Barcelona a finals de setembre, i posteriorment es va traslladar a Tortosa l’any 1411. Una comissió de dotze persones serien les encarregades d’enviar als missatgers als reialmes d’Aragó i València per tal de tractar el tema successor, amb les instruccions necessàries. Van ser escollits sis ambaixadors per a Aragó i sis per a València.

El territori es trobava assolat per una onada de pesta, que va fer morir una gran part de la població. A tot això cal sumar les diferents lluites entre bàndols dins els territoris de la Corona, especialment a València i a Aragó. Al primer, els Centelles estaven enfrontats amb els Vilaragut, impedint que es reunís un Parlament, i quan aquest ho va fer l’any 1411, es va realitzar dividit, un a Vinaròs convocat pels Vilaragut prourgellistes i un altre a Traiguera convocat pels Centelles.

Dins el nostre reialme d’Aragó fa anys que la noblesa es trobava dividida en dos grans bàndols, brandant tot sovint les armes en una guerra silenciosa. Els Luna i els Urrea, els dos grans llinatges aragonesos, es troben en disputa reunint al seu voltant la resta de nobles i grans institucions eclesiàstiques enfrontades entre si. 

Els dos bàndols aragonesos en disputa s’alineen ràpidament al voltant d’un candidat: d’una banda els Urrea i els Cerdan que tenien al Justícia, els Ruiz de Libori que gaudien de la magistratura, i els Fernández de Heredia, un de llurs membres era l’arquebisbe de Saragossa García. Aquests pugnaven en favor del francès Lluís d’Anjou, duc de Calàbria. A l’altre bàndol els Luna, Urríes i Alagón, i els Montcada, senyors de Mequinensa, que combatien en defensa dels interessos del català Jaume II d’Urgell.

El rei Martí l'Humà

Per la seva banda la pressió del Parlament català va facilitar que, l’any 1411, els dos bàndols d’Aragó es reunissin al Parlament de Calatayud. Però, a quin consens podia arribar aquest Parlament ja que al temps que els titulars dels grans llinatges aragonesos debatien, els seus soldats lluitaven entre ells en pobles i camps? Les pretensions de Catalunya de formar un Parlament General que unís a tots tres reialmes serien rebutjades i no arribarien a cap conclusió. El Parlament aragonès ni tan sols podrà acordar com havia d’organitzar-se per funcionar. Dissolt per discussions i per manca de consens, la guerra es declarà obertament entre els partidaris d’Anjou i d’Urgell. Sota els diversos pendons comença de nou a vessar-se sang per la terra aragonesa.

Una disputa entre l’arquebisbe de Saragossa i Anton de Luna, al juny de 1411 a l’Almúnia de Doña Godina, acabà amb la mort del primer, principal valedor del candidat francès Lluís d’Anjou. No discutirem sobre aquesta mort a la que s’han donat diferents versions des del mateix moment de l’acte. Pel contrari, parlarem de les seves conseqüències: la guerra a Aragó es fa massiva i s’inicia el setge de la plaça d’Albarracín. És l’inici d’una breu guerra civil entre la noblesa aragonesa.

Mort el valedor de la candidatura d’Anjou, el bàndol dels Urrea i Fernández de Heredia canvia de candidat: es recolzaran ara en Ferran d’Antequera. Perquè aquest canvi? Perquè veuran en Ferran i en llur poder la única forma de contrarestar als partidaris de Jaume d’Urgell, a més que les tropes franceses estaven molt llunyanes i no podrien ajudar-los contra els urgellistes.

Segell de la reina Maria de Luna

La resposta del nou candidat, Ferran d’Antequera, fou ràpida, extraordinàriament ràpida: les tropes castellanes estaven aquarterades en les fronteres i, immediatament i de forma continuada, van entrar en el reialme ocupant les principals ciutats i castells, amb l’excusa d’haver estat cridades per tal de venjar l’arquebisbe. Les principals places dels Luna, Urríes i Alagón van anar caient. Els dominis del territori de Terol, però també Loarre, Osca i la resta de castells de l’Alt Aragó són presos. Per la seva banda, Anton de Luna no permet l’entrada de les tropes de Gascunya, favorables al candidat d’Urgell, sense rebre abans l’autorització de, almenys, el Parlament català que clama contínuament per l’allunyament de les tropes d’ambdós bàndols.

El papa del Cisma d’Occident, Benet XIII, que havia estat reconegut com a papa pel reialme de Castella, va recolzar decididament a Ferran d’Antequera i al bàndol dels Urrea i Fernández de Heredia (malgrat els seus orígens familiars, ja que era un Luna). Recolzats per les tropes castellanes, es jutja a Saragossa, en absència i sense possible defensa, a Anton de Luna i llurs partidaris. Benet XIII havia donat ordres ben clares sobre aquest judici. La pena només podia ser l’excomunió i la pèrdua de tots els béns del magnat aragonès i llurs partidaris, i la impossibilitat que cap d’ells donés suport a Jaume d’Urgell. De tots aquests càrrecs són comdemnats, inclòs el de rebel·lió, al setembre de 1411. La llarga mà del Papa havia començat a actuar. Al mateix temps, el Governador i el Justícia d’Aragó van convocar un nou Parlament a Alcanyís, on estaven cridats tots els diputats del reialme, excepte Anton de Luna i els partidaris del candidat d’Urgell, que no van poder assistir per raó del desterrament i l’excomunió. A més, tots els camins estaven custodiats pel bàndol castellà, que impedia qualsevol apropament. 

Armes d'Alfons de Gandia

El Parlament reunit a Alcanyís va iniciar les converses amb el català reunit a Tortosa i amb el Valencià a Vinaròs. Però ni el català ni el valencià van prendre decisions importants amb l’aragonès fins que no quedessin aclarits els successos d’Aragó.

Donada la parcialitat d’Alcanyís i la persecució patida, el bàndol urgellista va decidir congregar, al seu torn, i igual que es va esdevenir al reialme de València, un altre Parlament, aquest a Mequinensa, a finals de 1411. Els convocants són dos diputats aragonesos: Anton de Luna i Pedro Ruiz de Moros, urgellistes, juntament amb un altre gran noble aragonès, Artal d’Alagón. El lloc va ser escollit per ser plaça forta, propera a Tortosa i pel parentiu de Guillem Ramon de Montcada, senyor de Mequinensa, amb Anton de Luna, ja que era el seu nebot. A Mequinensa els urgellistes es trobaven segurs gràcies a la presència de les tropes del comte d’Urgell, aquarterades entre Aitona i Seròs. A aquest parlament acudiran nombrosos nobles aragonesos. La presència de l’estament eclesiàstic serà mínima (recordem que els principals urgellistes van ser excomunicats) però la figura present serà de gran transcendència, l’anomenat Castellà d’Amposta, en realitat el Prior de l’Orde dels Hospitalers de Sant Joan de Jerusalem a Aragó, hereu també de l’Orde dels Templers. 

Armes de Jaume II d'Urgell

Tradicionalment s’ha qualificat als partidaris de Mequinensa com a nobles “de pocas prendas pero de alta empresa”. Res més lluny de la realitat si revisem qui eren els participants. El principal, sens dubte, fou Anton de Luna, darrer home de la branca major d’aquest llinatge que era l’únic que va emparentar amb la monarquia i, al mateix temps, descendent de la casa reial de Navarra. Cap primogènit dels Martínez de Luna, i parent proper de la reina consort Maria de Luna i de l’antipapa Benet XIII, era senyor de nombrosos llocs com Almonacid, Alfamén, Loarre, Morés, Pola, Rueda, etc. L’altre diputat del reialme que va acudir a Mequinensa fou Pedro Ruiz de Moros, Prior de l’Orde dels Hospitalers de la Castellania d’Amposta i, doncs, senyor de les comandes d’Alfambra, Aliaga, Ambel, Amposta, Añón, La Almúnia de Doña Godina, Ascó, Barbastre, Calatayud, Cantavieja, Casp, Castellote, Castilliscar, Chalamera, Encinacorba, Osca, Mallén, Miravet, Mirambell, Monzón, Novillas, Orrios, Orta, Samper de Calanda, Sijena, Torrent de Cinca, Torrent de València, Ulldecona, Villel, Villarluego i Saragossa, del tot transcendental, com podem veure. Gent d’alta noblesa i de gran rellevància econòmica i social.

Armes de Lluís d'Anjou

Un altre dels ricoshombres (títol del màxim exponent de la noblesa aragonesa) que va acudir a Mequinensa fou Artal VI d’Alagón, setè senyor de Sàstago. Juntament amb ell assistí el seu germà Pedro d’Alagón, senyor d’Almuniente, així com un altre germà, Francès d’Alagón. Finalment, entre els ricoshombres i com a amfitrió, assistí Guillem Ramon de Montcada, nebot d’Anton de Luna, senyor d’Aitona, Mequinensa, Seròs, Algorfa, Vilaseca, Almatret, Faió i altres senyorius a Catalunya.

Juntament amb aquests van acudir nombrosos cavallers, considerats per algun autor com “caballeros mesnaderos y de las familias más ilustres y antiguas de Aragón después de los ricos hombres”. Descendents de grans famílies dels segles XIII i XIV, com Pedro de Pomar o Sancho de Antillón, acompanyarien a grans figures del moment com Fadrique de Urríes, senyor i baró de la Peña que havia estat Governador d’Aragó l’any 1402. També assistiria Martín López de Lanuza Fernández de Tarba, hereu dels Tarbas i senyor de Biescas, Sobiran, Escuer, Arguisel, Asso i Essan. I Fernando López de Luna, primer senyor de Ricla, germà de pare de la reina Maria de Luna i, doncs, cunyat del rei Martí, senyor d’Almunia, Cabañas, Calatorao, Muel, Obón i la Mezquitilla, casat amb Emília Ruiz de Azagra de Albarracín, senyora de Villafeliche.

Armes de Ferran d'Antequera

No serien els únics; comptaven amb la presència de Sancho Ayerbe d’Aragón, baró de Paternoy, infanzón d’Aragó casat amb Maria de Urríes, així com Fortún Díez de Escorón, senyor del castell d’Escorón, de Canales i amb grans hisendes a Tarazona, Ejea de los Caballeros i a Grisén. Sense oblidar-nos de Jaime López de Luna, Ferrer de Samper, Garci López de Sesé senyor d’Oliete, Alcaine, Fabara i la Codonyera, i Juan Ximénez de Salanova, senyor de Cuarte, clar exponent de les lluites familiars ja que era gendre de Domingo de Cerdan i cunyat de Juan Ximénez Cerdan, justícia d’Aragó, impulsor aquest darrer del Parlament d’Alcanyís. Altres més acudirien, com el jurista Juan Gallart que seria ambaixador del Parlament de Mequinensa al català reunit a Tortosa, i possiblement també Garcilópez de Cabañas, Juan Dordás, Miguel de Mazas, Jaime Jaqués, Luis de Logran y Pascual Navarro, encara que només anessin, aquests darrers, com a recolzament als principals parlamentaris.

Reunit el Parlament a Mequinensa, van enviar ambaixadors al de Tortosa al novembre de 1411 reclamant contra la parcialitat i nul·litat del parlament aragonès d’Alcanyís. Però no van rebre resposta dels catalans que veien com es repetia el problema que s’havia donat a les corts valencianes. De nou, el 4 de desembre d’aquest any, una comitiva de Mequinensa acudí a Tortosa exposant els motius de la congregació a la ribera del Segre, reclamant la nul·litat del d’Alcanyís, i sol·licitant una contesta catalana que no arribaria mai. I és que el reconeixement anterior d’Alcanyís (el Parlament de Tortosa establiria una fluida negociació amb aquest) i el fet de l’excomunió d’alguns dels reunits a Mequinensa, juntament amb la por a una intervenció de les tropes castellanes a Catalunya, van motivar el silenci primer i, després (concretament el 3 de febrer de 1412) la recomanació a Mequinensa que es dissolgués acceptant les decisions preses pel Parlament d’Alcanyís.

El 15 de febrer de 1412, Catalunya, València i Aragó van signar la concòrdia d’Alcanyís on s’establia escollir tres representants per parlament. L’elecció dels compromissaris per Alcanyís, Tortosa i Vinaròs, que es reunirien a Casp per tal de decidir el nou sobirà, deixarà sense valor les possibles actuacions del Parlament de Mequinensa, que es dissoldrà. 

Allò lògic hauria estat que l’elecció dels nous compromissaris s’hagués realitzat equitativament i que cada Parlament escollís als seus, però van ser escollits per dos comissionats del Parlament d’Aragó: Gil Ruiz de Libori, Governador d’Aragó, i Juan Jiménez Cerdan, Justícia Major del Reialme. Se’ls va encomanar la llista el dia 26 de febrer, i com si fos un miracle, el dia 27 ja estava confeccionada. De nou la influència del papa es va deixar notar. Els escollits van ser:

Coronació de l'Antipapa Benet XIII

Per Aragó: Domingo Ram, bisbe d’Osca, un fidel seguidor de Benet XIII. Va votar a Ferran de Trastamara (el d’Antequera). Com a recompensa va ser nomenat Virrei de Sicília. Berenguer de Bardají: jurista i lletrat general de les Corts d’Aragó; a la mort de l’arquebisbe va ser el que va reconduir tot el procés successori; està comprovat que estava a sou de Ferran, del que rebia una paga de 500 florins mensuals. Ja rei Ferran, va ser nomenat el seu conseller i va rebre una compensació de 40.000 florins. Francisco Aranda: fou uns dels engranatges entre el papa Luna i Ferran de Castella; pel seu treball ben fet Ferran el va nomenar Conseller Reial.

Per Catalunya: Pere de Sagarriga, arquebisbe de Tarragona, fou una figura decisiva en el Parlament de Tortosa; va repartir el seu vot entre el comte d’Urgell i el Duc de Gandia; li van concedir posteriorment diferents terres confiscades a Jaume d’Urgell. Guillem de Vallseca, fou un dels juristes catalans de més relleu; la seva manca de salut no li va permetre estar en cap de les reunions més importants; el seu vot va ser per a Jaume d’Urgell. Bernat Gualbes arribà a ser conseller de Barcelona, pel seu vot a favor de Ferran va ser recompensat amb el càrrec de Vicecanceller. 

Per València: Vicent Ferrer, valencià que va arribar a ser sant; home del papa, els urgellistes confiaven en la seva independència, però el seu vot es va decantar per Ferran; posteriorment va conèixer la falsedat del papa i va aconsellar a Ferran i al Concili de Costança la destitució del papa Luna per tal d’obtenir la unitat de l’Església. Bonifaci Ferrer, home molt lligat a Benet XIII, va ser el seu ambaixador a Avinyó. Al principi el Parlament català no va acceptar la seva designació, però va haver de cedir davant les pressions d’Aragó. Va votar a favor de Ferran. Francesc Perelló, uns dels seus familiars van denunciar que la seva salut mental no era òptima i després de ser examinat per la resta de compromissaris, aquests van arribar a al conclusió que era mentalment inestable; va ser substituït pel jurista Pedro Beltran, que es va abstenir a la votació, al·legant manca de temps per estudiar el cas.

Així doncs, sis van ser els vots a favor de Ferran d’Antequera, tots ells repartits hàbilment a cada reialme, segons la consigna de Benet XIII. La resta fou la proclamació de la sentència de Casp el 28 de juny de 1412, on es va escollir rei al pretendent castellà.

Jaume d’Urgell (influït per sa mare) i els seus partidaris amb Anton de Luna al cap, es van negar a reconèixer com a rei a Ferran I. Aquests es van aixecar en armes, provocant una revolta que estava condemnada al fracàs. Al marge de les tropes mercenàries que havia reclutat Anton de Luna, les forces vives de Catalunya (per tal d’evitar una guerra) no van acudir en auxili de Jaume, que va haver de rendir-se al castell de Balaguer l’any 1413, on va ser derrotat. Li fou perdonada la vida i se'l va condemnar a presó perpètua. Tots els seus béns van ser confiscats i mai se li va permetre veure a les seves filles. Va morir a la presó del castell de Xàtiva el 1433.

Armes d'Anton de Luna

Un dels nostres protagonistes, Anton de Luna i Xèrica, fou derrotat a la revolta comentada a Trasmoz i Montearagón, i al castell de Loarre va haver de rendir-se. Gràcies a la mediació del seu nebot Guillem Ramon de Montcada se li va perdonar la vida. Confiscats tots els seus béns va restar confinat al castell de Mequinensa fins el 1419, lloc on va morir.

Analitzar aquests esdeveniments objectivament és una feina feixuga, no exempta de dificultat. Multitud de connotacions polítiques i reivindicacions històriques han anat donant-se al llarg dels anys. Insignes historiadors han vessat rius de tinta sobre el que va significar el Compromís de Casp. Uns, com apunta l’il·lustre medievalista José Luis Martín, s’identificaran amb l’opinió de Menéndez Pidal que veu en la solució de Casp, un pas necessari i decisiu en la unitat d’Espanya. Altres s’apropen més als postulats de Ferran de Soldevila, i posen en dubte l’objectivitat de la solució de Casp.

Des del punt de vista “d’uns mequinensans”, ens hem sentit orgullosos de formar part del grup de persones que hem treballat per donar a conèixer els fets i algunes opinions sobre el que va representar el Parlament de Mequinensa, titllat per algun historiador d’il·legal, el qual oblida que va ser il·legal igual que el d’Alcanyís, basant-nos en les argumentacions de Ferran de Soldevila, ja que la convocatòria d’un parlament corresponia a tres diputats de la Diputació aragonesa, i un d’ells, el nomenat Castellà d’Amposta, Ruiz de Moros, partidari de Jaume d’Urgell, no havia estat admès. Tant de bo en el set-cents aniversari es coneguin més detalls per tal de jutjar els fets amb major objectivitat i que la història els hi faci justícia.

Bibliografia:

Ángel Canellas López: La instauración de los Trastamara en Aragón.

Braulio Foz: Historia de Aragón.

Juan de Mariana: Historia general de España.

Amalio Marichalar i Cayetano Manrique: Historia de la legislación y recitaciones del derecho civil de España.

José Luís Martín: Historia de la Corona de Aragón

Jesús Mestre i Godes: El Compromís de Casp. Un moment decisiu en la història de Catalunya.

Miguel Sancho Izquierdo: Ensayo de una biografía de Don Antonio de Luna y de su influencia en el compromiso de Caspe.

Ferran de Soldevila: El Compromís de Casp (Resposta al Sr. Menéndez Pidal)

Juan Tejada y Ramiro: Colección de cánones y de todos los concilios de la Iglesia de España y de América.

Jerónimo Zurita: Anales de la Corona de Aragón.