Cartografia històrica de Mequinensa. Primera part: segles XIV-XVII

Per Jacinto Bonales

Mequinensa surt als mapes? Evidentment, avui en dia quan tot el globus terraqui està cartografiat sí, però al llarg de la història la "presència" de Mequinensa a la cartografia ha estat molt fluctuant com a resultat de l'evolució econòmica, social i política del nostre poble, de la regió on s'ubica i del conjunt de la Península Ibérica. Quan va aparèixer per primera volta en un mapa? Per què va aparèixer i desaparèixer als mapes posteriors? A aquestes preguntes volem donar resposta, ja que aquesta ens ajuda a comprendre les transformacions que ha patit Mequinensa al llarg dels segles, i per començar ens centrarem en els inicis, és a dir, entre els segles XIV i XVII.

La cartografia medieval s'inicia de mans del món àrab, restant l'occident cristià poc observat pels geògrafs. Hi ha alguna excepció com l'extraordinàriament bell mapa d'al-Idrisi, de l'any 1154, conegut com la "Tabula Rogeriana", on el nostre poble apareix sota el nom de Kanâsa, a la confluència de l'Ebre i el Segre.

"Tabula Rogeriana", al-Idrisi, 1154. Gràcies a ALf, que ens ha proporcionat la informació.
Per veure el mapa complert, cliqueu AQUI

Aquesta 'absència' va durar fins que, al segle XIII esclatà el comerç de les ciutats italianes, franceses i de la Corona d'Aragó per tota la Mediterrània. És per això que a finals del segle XIII i al XIV apareixen diferents escoles o tallers de cartografia que es dedicaven a confeccionar portolans, és a dir, cartes nàutiques on es detallaven les costes de la Mediterrània i l'Atlàntic, així com els diferents ports construïts en elles. Van destacar geògrafs com el mallorquí Angelí Dulcert (a les dècades de 1330 i 1340), els venecians Domenico i Francesco Pizzigano (a la dècada de 1360) i el mallorquí cristià Guillem Soler (a la dècada de 1370), si bé cap d'aquests inclourà Mequinensa en les seves cartes nàutiques.

Mapa d'Angelí Dulcert, Mallorca, 1330.

Carta de Dulcert, Mallorca, 1339, Biblioteca Nacional de França (BNF).
Per veure el mapa complert cliqueu AQUI.

Carta de Pizzigano, Venècia, 1367.
Mapa complert AQUI.

Carta de Guillem Soler, Mallorca, 1370.

Però al darrer terç del segle XIV, i dins el taller mallorquí d'Abraham Cresques, es van començar a elaborar unes cartes nàutiques força decorades, veritables joies d'art, on apareix Mequinensa per primer cop. La causa sembla lògica. L'escola mallorquina coneixia molt bé el territori de la Corona d'Aragó, i la plaça de Mequinensa apareix com a estratègica dins la ruta de navegació fluvial de l'Ebre i del seu afluent, el Segre.

Mequinensa a l'Atles català d'Abraham Cresques, 1375. BNF
Per veure el mapa complert cliqueu AQUI.

L'Atles català de Cresques va tenir una continuïtat en forma de simples cartes nàutiques on continua apareixent el nostre poble, de forma continuada, fins la segona dècada del segle XV.

 

Portolà anònim de factura catalana, principis del segle XV. BNF.
El mapa complert AQUI.

Carta Nàutica de Mecià de Viladestes, Mallorca, 1413. BNF.
Per veure el mapa complert cliqueu AQUI.

Una altra carta nàutica de l'escola mallorquina de l'any 1413.

Però el segle XV fou un període especialment negre per la Corona d'Aragó; de crisi, de pèrdua de flotes i de mercats mediterranis; una època de decadència que també va afectar directament el nostre poble i tota la contrada a través de les onades epidèmiques de la pesta. En termes generals, Mequinensa desapareixerà de la cartografia europea i peninsular, i tan sols retornarà a finals de segle de mans de C. Ptolemeu, L. Holle, Nicolaus Germanus, Berlinghieri i Todescho, en el seu mapa general de la península ibèrica. Aquest era de caire totalment diferent a les cartes nàutiques ja que contenia informació geogràfica (encara que molt rudimentària) de l'interior peninsular.

"Hispania nova tabvula", de Ptolemeu, Holle i altres, 1482.
Institut Cartogràfic de Catalunya (ICC)
Per veure el mapa complert cliqueu AQUI.

De caire modern, al segle XVI, es comencen a elaborar de forma massiva mapes geogràfics propis de les monarquies autoritàries, però tan sols hem documentat dos mapes hispànics on apareix el poble de Mequinensa. El primer és el mapa de Dominicus Zenoni de 1560, i el segon fou editat l'any 1586 per Abraham Ortelii, apareixent Mequinensa com Octogesa en tractar-se d'una reconstrucció de la península Ibèrica en època romana.

"Hispaniae descriptiu" de Dominicus Zenoni, 1560. BNF.
Per veure el mapa complert cliqueu AQUI.

"Hispaniae veteris descriptiu" d'Abraham Ortelli, 1586. BNF.
Per veure el mapa complert cliqueu AQUI.

El segle XVII es correspon a una nova era en la cartografia territorial d'Europa. La impremta va facilitar la difusió de mapes a l'abast de més gent (encara que de forma encara molt restringida), tant en format de làmines com en mapes impresos com a il·lustracions de llibres. Això, juntament amb la consolidació dels descobriments colonials i als conflictes i interessos dels estats moderns, va ajudar a multiplicar l'interès pels mapes i la multiplicació d'edicions. Apareixeran, doncs, nombrosos mapes, còpies amb petites modificacions, que repeteixen una i altra vegada els errors inicials; i noves confeccions cartogràfiques que aniran perfeccionant la ubicació d'elements geogràfics (bàsicament els rius) i de les poblacions. Mequinensa apareixerà de nou de forma continuada en la cartografia gràcies al seu paper, no ja econòmic per la ruta de l'Ebre, sinó estratègic en la política militar de les monarquies. De poble passarà a ser fortificació i castell.

Exemples de tot això en trobem força; així el mapa de J. B. Vrients, de 1608, situava Faió i la confluència del riu Matarranya amb l'Ebre a l'oest de Mequinensa, és a dir, abans de la confluència amb el Segre, repetint-se l'error als mapes de Mercator (1619), Keere (1632), Sparke (1635), Hondius (1638), Blaeu (1642) i Janssonius (1652), veritables còpies de l'original de Vrients.

"Cataloniae Principatus novíssima et accurata descriptiu" de J.B. Vrients, 1608. ICC
Per veure el mapa complet cliqueu AQUI.

"Cataloniae Principatus descriptiu nova" de Gerard Mercator, 1619, ICC.
Per veure el mapa complert cliqueu AQUI.

"Catalonia" de P. Kaerius, P. Keere, G. Mercator, J. van Cloppenburg, 1632. ICC
Per veure el mapa complert cliqueu AQUI.

Un altre mapa amb importants errors i repetit en noves edicions al llarg del segle fou el de Gerard Mercator i Jodocus Hondius de 1609, d'Aragó i Catalunya, reiterat en noves edicions de 1619, 1628 i 1630, i amb algunes variacions un de nou aquest darrer any. En ells Mequinensa estava situada a la confluència dels rius Cinca i Segre, mentre que a l'embocadura del Segre i de l'Ebre situaven Flix.

"Arragonia et Catalonia" de Gerard Mercator i Jodocus Hondius, 1609. ICC.
Per veure el mapa complert cliqueu AQUI.

"Aragonia et Catalonia" de Janssonius, Hondius i Mercator, 1630. ICC
Per veure el mapa complert cliqueu AQUI.

"Aragonia et Catalonia" de Gerard Mercator, 1630. ICC.
Per veure el mapa sencer cliqueu AQUI.

Però no tots van tenir el mateix caràcter; cal destacar els treballs de Juan Bautista Labaña, concretament els seus mapes de 1622 i 1633 que situen correctament, i amb gran qualitat de disseny, els diferents rius i poblacions, destacant la presència ja permanent de Mequinensa.

"Aragon" de Juan Bautista Labaña, 1622. BNF.
Per veure el mapa sencer cliqueu AQUI.

"Novíssima Arragoniae regni tabula" de Juan Bautista Labaña, 1633. BNF
Per veure el mapa sencer cliqueu AQUI.

Per acabar amb aquest primer article sobre cartografia històrica, destacar la presència de Mequinensa en alguns dels mapes del conjunt de la península Ibèrica, com el de Sanson i Winter de 1648.

"Espagne" de N. Sanson fill i A. de Winter, 1648. ICC
Per veure el mapa sencer cliqueu AQUI.

La finalització de la guerra de Secessió, altrament coneguda com a guerra dels Segadors, l'any 1652, va suposar un canvi transcendental per a Mequinensa. La plaça es fortificaria i es convertiria en una de les principals places militars de Catalunya i Aragó, nus de comunicacions entre el mar i l'interior i entre el Reialme i el Principat, formarà part de l'eix de defenses de la Corona hispànica davant la seva rival França. A nivell cartogràfic es produirà un revulsiu, i Mequinensa serà objecte d'observació per part dels cartògrafs i geògrafs militars... però això ja ho veurem en una altra entrada.

 

El motí mequinensà de 1861. En els orígens de Monts Comuns.

Per: Jacinto Bonales.

Els crits d'homes i dones es van escampar per tota la vila. Aquell dia de tradicional visita al cementiri, aquell dia de Tots Sants de 1861, seria recordat durant dècades. La gent recorria els carrers del poble vell en diferents grups, dirigint-se cap a la plaça de l'Ajuntament, mentre maleïen a unes quantes famílies. L'alcalde, en Mariano Vallés, advertit per l'immens clam, manà avisar al comandant militar del castell, que no va tenir temps d'arribar a la plaça abans que ho fessin els enfurismats veïns. Els crits ho omplien tot, i no es van apagar quan l'alcalde sortí de la casa de la vila i, aixecant els braços, demanà tranquil·litat a tothom. Paraules de serenor, el típic "tot s'arreglarà", manant a les gents que tornessin a ca seua ja que, tot plegat, havia de ser un malentès. Paraules fútils que no es deixaven sentir ja que els veïns van baladrejar no sols contra algunes famílies del poble sinó també contra el govern a Madrid i contra el propi alcalde, que era vist per molts com un polític corrupte davant la "desaparició" de 6.000 reals extrapressupostaris que l'empresa de la canalització de l'Ebre havia "regalat" a l'ajuntament per tal de distribuir entre els pobres de la vila.(1)

 

Mequinensa el 1928.
Arxiu Nacional de Catalunya 203359_412012.

L'arribada del comandant a la plaça, acompanyat del petit destacament del castell, va asserenar una mica l'esvalot, i molts veïns van marxar cap a casa amb la imatge de les baionetes muntades en els obsolets fusells d'espurna del 36. Encara caldrien unes quantes amenaces de les autoritats per tal que els més reticents abandonessin la plaça. Però la serenor de les amenaces i de les armes no va durar gaire. Negra nit, cap a les deu, els descontents van tornar a sortir al carrer formant un gran esvalot, una "gran rondalla" com diu la premsa d'aquell moment, carregats de bastons, forques i torxes, en una veritable revolta que ara no va poder ser aturada per l'alcalde. Van baixar al riu i van calar foc al llaüt de Pedro Antonio Alonso Pérez, una llanxa del saragossà Alejandro Sagristán, i van tallar la comunicació amb el cap del partit en barrinar la barca de pas sobre l'Ebre. El consistori municipal, custodiat pels soldats del castell, va quedar tancat a Ca la Vila esperant reforços.

 

Al dia següent, diferents "vecinos honrados y de orden" van acudir a l'ajuntament per tal d'intervenir com a mediadors i trobar una solució, situació que no s'assoliria fins l'arribada al poble d'un destacament de la Guàrdia Civil procedent de Saragossa acompanyat del jutge de Casp. La premsa nacional de seguida es va fer ressò dels esdeveniments; així el periòdic del Partit Liberal, "El Clamor Público" va demanar, en to irònic, que s'establís a Mequinensa un Consell de Guerra durant uns mesos per fer "neteja" com s'estava duent a terme a Màlaga; iniciativa a la que sense cap sarcasme també s'apuntava el diari "La Correspondencia de España" (2), que dies després demanarà que "esperamos que la accion de la ley se dejará sentir pronto, y que los revoltosos, cualquiera que sea su número, sufrirán el castigo á que se han hecho acreedores" (3); opinió que contrastava amb la d'altres diaris que el que demanaven era transparència sobre l'esdevingut (4).

 

La causa del motí no era política; era la desamortització, és a dir, la desaparició dels monts comuns. Per tal d'entendre el que va succeir cal que anem una mica enrere en el temps. A l'Espanya de mitjans de segle XIX ja s'havia produït una autèntica reforma agrària liberal a partir de diverses mesures: l'abolició del règim senyorial, la supressió dels privilegis ramaders i dels municipis de l'Antic Règim, la llibertat de tancaments i de conreu, la modificació dels contractes agraris, la llibertat de preus i salaris, l'abolició del delme, la reforma fiscal i el nou codi de la propietat de la terra, la desvinculació i la desamortització eclesiàstica. Amb la llei de desamortització civil del 1 de maig de 1855, coneguda com la "desamortització de Madoz", l'Estat va nacionalitzar tots els béns immobles dels ajuntaments i dels pobles, coneguts com a béns de propis (els que generaven renda per l'ajuntament) i béns comunals (els utilitzats pels veïns sense cap pagament al municipi). Les causes bàsiques eren dos, una de teòrica i una altra de pràctica; la primera, que es considerava que els béns col·lectius (com les muntanyes comunals o monts comuns) eren arcaics i havien de desaparèixer per tal que el capitalisme entrés al camp en forma de "propietat perfecta"; la pràctica era solucionar la situació de la Hisenda Pública de l'Estat en pràctica fallida, aportant molts diners per als pressupostos de l'Estat mitjançant la venda de les terres comunals. Si en un principi els comunals pròpiament dits quedaven exceptuats de la venda, a la pràctica es vendria la majoria d'aquests, ja que caldria demostrar el seu caràcter d'interès públic quedant la gestió dels terrenys en mà de l'ajuntament i la tutela de l'administració perifèrica de l'Estat, que establiria els Plans d'Aprofitament anuals, concedint llicències d'explotació als veïns (de llenya per a foc, pastures pel bestiar i terra per conrear) previ acord de Foment (i d'Hisenda) i sota pagament d'una taxa.

 

A Mequinensa, si la desamortització eclesiàstica no va tenir cap efecte, en no posseir l'església pràcticament cap terra (5), el caire de la desamortització civil de 1855 va prendre un caire dramàtic. La major part de la terra del terme era comunal i aprofitada directament pels veïns a través d'un conjunt de normes consuetudinàries que van ser ben estudiades dins el context aragonès pel cèlebre Joaquin Costa (6), i que es concretaven en la lliure pastura veïnal (amb normes d'explotació), la lliure recol·lecció de llenya per a foc, i el sistema de presura o aprisio de terra per conrear amb retorn al comú en cas de deixar el sòl sense treballar. La Hisenda Pública faria el seu "agost" al nostre poble. L'any 1855 entra en funcionament la llei fins l'any següent, quan es va suspendre amb el canvi de govern. Però el 1858 torna a aplicar-se i en 1859 es fa un inventari de monts comuns existents a tota Espanya. A Mequinensa Hisenda localitza la xifra de 40.800 hectàrees de terrenys comunals, una xifra del tot absurda ja que la superfície total del terme municipal era i és de 30.720 hectàrees.

 

Zona de la mina Andresita l'any 1934.

Les primeres privatitzacions de terres es van produir ja l'any 1859, i consistien en petites parcel·les d'horta propietat de l'Estat procedents de la fortificació de la vila, i diverses edificacions del poble que pertanyien a l'ajuntament. Però les vendes importants, les de les muntanyes comunals, van començar l'any 1860 quan José Poblador, veí de Casp, a través dels seus intermediaris a Madrid, en Anselmo Sanz i en Valentín Tenorio, va comprar les muntanyes de Matarranya (396,09 hectàrees) i lo Moro (826,59 hectàrees) pel preu conjunt de 154.000 reals. Venda que es sumava a la realitzada per José Maria Andreu del terreny conegut com "Valls" (les Deses), de 565,1 hectàrees pel preu de 70.200 reals. La reacció de l'ajuntament i de la població no es va fer esperar. El primer va intentar aturar les subhastes de les terres comunals demanant ser exceptuades de la desamortització com a comunals, però fou infructuós. Els veïns però, van veure que la única solució per evitar perdre aquests terrenys comunals era aplicar allò que s'estava fent a molts pobles de tot Aragó, part de Castella i a Catalunya: crear societats veïnals per comprar els comunals i poder, així, mantenir-los sota els criteris d'ús tradicionals. Dit i fet, es va formar una "societat" que va pactar la compra col·lectiva de les muntanyes, per tots els veïns que volguessin (o poguessin, ja que s'havien de pagar fortes quantitats de diners i no tots els veïns podien fer-ho) participar. Així, l'any 1861 es van anunciar a Saragossa i a Madrid la subhasta de diferents muntanyes i deveses del municipi de Mequinensa, i van ser adquirides per diferents particulars: Raimundo Fàbregas les muntanyes Riber Alt (218 HA per 6.660 reals), Campells (232 HA per 6.396 reals) i Tapioles (159 HA per 5.010 reals); Domingo Grañén de Mequinensa la serra de la Porxina (172,07 HA per 7.200 reals), el Barranc de Mat (372 HA per 11.000 reals), Roda (536 HA per 20.500 reals) i les Carrasques (211 HA per 6.300 reals); Cosme Jarauta la serra de Monegre (572 HA per 18.000 reals); Pedro Rodés de Mequinensa la serra de Verp (571 HA per 17.500 reals); els Molinars (407 HA per 15.000 reals), Dellà Segre (466 HA per 17.500 reals) i Vesecrí (495 HA per 17.100 reals); José Soro de Mequinensa el mont Llosa (289 HA per 8.000 reals) i Ramon Tormo també de Mequinensa el mont Agudet (o Audet, 194 HA per 5.700 reals) i els Auts (186 HA per 6.000 reals)(7). Així Mequinensa va ser el poble amb més vendes de muntanyes comunals del partit judicial de Casp i el tercer en importància de tota la província de Saragossa, sumant la privatització de 7.440 hectàrees (el 24,22% de la superfície del municipi). El principal comprador va ser el mequinensà Pedro Rodés en adquirir 1.939 hectàrees i pagar 70.059 reals, encara que no era un dels principals contribuents del municipi, ja que ni tan sols tenia dret de vot al cens electoral de 1864 (només tenien dret de vot els majors contribuents de la vila). Encara quedarien terres comunals sense privatitzar, i l'any 1877 la delegació d'Hisenda de Saragossa provaria de vendre "Verp i Plana" (els plans de Dins i Defora?) sense èxit.

 

Confluència de l'Ebre i el Segre, a Mequinensa, l'any 1928.
Al centre de la imatge la Plana i Monegre.

Muntanyes, o més ben dit, terrenys de secà privatitzats? Evidentment sí, ara rebien un nou estatus jurídic en deixar de ser comunals i municipals; però no tots els compradors eren els destinataris finals dels terrenys, ja que alguns d'ells, com els adquirits per Pedro Rodés, van ser escripturats a nom d'una nova societat, de caire veïnal però basada en accions hereditàries. Naixia la Societat de Monts Comuns de Mequinensa.

 

I és aquí que ens trobem al mes de novembre de 1861 quan, després de les subhastes, alguns dels terrenys es van escripturar a nom dels compradors a títol personal. La resta de veïns del poble va reclamar en diverses ocasions que s'escripturessin a nom de la societat, però no es va dur a terme fins que, tement perdre els diners que havien dipositat per comprar les muntanyes, i de perdre el dret d'aprofitar-se dels antics comunals, es van amotinar. Tal i com deia el periòdic "La Correspondencia de España" la revolta era motivada "por algunos que se consideran como socios de los compradores de dichos montes comunes, y á cuyo favor querian que se estendiese la correspondiente escritura".

 

L'espoli de la Hisenda Pública al conjunt de mequinensans va desembocar en la creació d'una societat restringida. Els usos sobre els terrenys es van mantenir inalterats, però els comunals que es venien gaudint per tots els homes i dones de Mequinensa d'ençà que l'any 1362 els Montcada, senyors del terme, va donar les muntanyes a tots els habitants, ara desapareixien i eren la propietat d'uns socis amb caire hereditari, restant els nouvinguts i part de la població al marge dels drets d'ús. S'iniciava una nova era per al món agrari mequinensà...

 

Notes:

(1) Al respecte estem preparant una nova entrada al bloc sobre aquesta qüestió.

(2) "El Clamor Público" del 9 de novembre de 1861; i "La Correspondencia de España" de la mateixa data.

(3) "La Correspondencia de España" del 11 de novembre de 1861.

(4) "El Contemporaneo" del 8 de novembre de 1861.

(5) P. Marteles: La desamortización de Mendizábal en la provincia de Zaragoza (1836-1851). Tesi doctoral, 1990. A: http://www.biopsychology.org/tesis_pascual/index.htm.

(6) Entre d'altres: Derecho consuetudinario y economia popular de España, o Oligarquia y caciquismo. Colectivismo agrario y otros escritos.

(7) Encarna Moreno del Rincón: La desamortización de Madoz en la provincia de Zaragoza (1855-1875). Tesi doctoral, 1991. A: http://www.biopsychology.org/tesis_encarna/tesis_encarna_ind.htm

 

Mequinensa i les vies catalanes del segle XVIII

Per Jacinto Bonales

 

La modernitat de la nostra societat ha creat una xarxa de camins que ha transformat radicalment les rutes de transport tradicionals. Al segle XVIII, quan tothom havia de moure's a peu, en cavalleria o en llaüt, les comunicacions eren lentes i obligaven a fer constants aturades per descansar en els llargs trajectes. Viatges, però, que molt poca gent feia, acontentant-se d'anar als pobles dels voltants i, potser, a una de les ciutats més properes. Així doncs, la major part de la població vivia al poble, i en poques ocasions sortien a veure "món". Però de Mequinensa estant, aquests homes arrelats a la terra veien passar constantment a navegants (molts d'ells nats o veïns de Mequinensa) Ebre amunt i avall, i fins i tot, en comptades ocasions, Segre amunt. És ben conegut el paper central de Mequinensa dins la xarxa de transport fluvial de l'Ebre, tema sobre el qual s'ha escrit força; però menys conegut és el seu caràcter de nucli vertebrador de xarxes de transport per via terrestre. No en debades, aquí es cobrava l'impost senyorial de la lleuda tant al transport fluvial com al terrestre. Fem-ne cinc cèntims.

 

A la Mequinensa del segle XVIII no n'hi havia cap pont, ni sobre el Segre ni sobre l'Ebre, però n'hi havia dos passos de barca. És sabut que aquests passos s'empraven per tal que els veïns poguessin anar a treballar les seves terres a l'altra banda d'aquests rius, però no és tan sabut que fins a principis del segle XIX formaven part de la xarxa principal de vies de comunicació entre Catalunya i Aragó.

 

Des de Mequinensa sortia el camí que anava cap a Fraga i Tamarit, tot vorejant el riu Segre i Cinca, per travessar aquest darrer a la mateixa plaça de Fraga. En la mateixa direcció nord, però passant per dalt de Monegre, estava el camí que des del poble arribava a Montsó, baixant de la terra alta a l'alçada de Ballobar, i creuant el Cinca a Alcolea per travessar Alfántega i el Pueyo. A dalt de Monegre, però, estava també el desviament que duia a Candasnos. Finalment, en aquest quarter de terme sortia el camí a Saragossa que anava vorejant l'Ebre per la riba nord. Dellà Segre dos camins enllaçaven Mequinensa amb la Granja d'Escarp i amb Almatret, pujant vora el Segre el primer i riu Ebre avall el segon. I al migdia de l'Ebre tres camins s'obrien com un ventall per anar a Faió (primer vorejant l'Ebre i després pujant la serra), a Fabara i Nonasp, i el tercer a Casp.

 

Aquesta xarxa, paer sí sola tan sols ens parla de la connexió del nostre poble amb termes veïns, però en realitat eren unes vies transitades per nombrosos traginers que anaven des d'Aragó a Catalunya (i a l'inrevés) portant bestiar i mercaderies. Coneixem algunes d'aquestes vies (pel que fa a la xarxa de camins catalans) que mostren la importància de Mequinensa com a nus de comunicacions terrestres; veiem aquests camins:

 

- Camí de Cervera a Mequinensa: en realitat enllaçava el nord-est de Catalunya amb les viles de Terol a través de Casp i Alcanyís. Sortia de Cervera per l'actual N-II passant pel Talladell, Tàrrega, Anglesola i Bellpuig, on es desviava cap a Vilanova de Bellpuig i seguia vers Juneda travessant les Garrigues per Aspa fins Alcanó. Des d'aquest poble s'arribava a Torres de Segre, on s'agafava la barca per guanyar el riu Segre, i s'entrava a Aitona, on s'ajuntava al camí que des de Mequinensa anava a Lleida, travessant Seròs fins arribar a Aviganya i al monestir d'Escarp. Aquí s'havia de travessar el riu Cinca a gual, enllaçant amb el camí que de Mequinensa anava a Fraga. Al segle XVIII es considerava com a camí carreter, és a dir, prou ample i en condicions per passar carruatges, i l'únic inconvenient que tenia era la incomoditat de passar el riu Cinca a gual.

 

- Camí de Lleida a Mequinensa: Enllaçava Lleida, Balaguer i els Pirineus d'aquesta província amb les terres de Terol. Sortia de Lleida cap a Alcarràs per l'actual N-II i allí es separava del camí de Fraga seguint cap a Aitona, enllaçant amb el camí carreter de Cervera a Mequinensa travessant Seròs, els monestirs d'Aviganya i d'Escarp, i creuant el Cinca per gual, arribant a Mequinensa. Aquest camí també era carreter, i com l'anterior, durant determinats mesos en arribar al gual d'Escarp els viatgers havien de "dar la buelta à la Puente de Fraga" perquè baixava molta aigua pel riu Cinca.

 

- Camí de Montblanc a Mequinensa: Camí carreter que enllaçava Saragossa i Casp amb el camp de Tarragona estalviant-se alguna jornada de viatge respecte al pas per Lleida. Sortia de Montblanc passant pel terme de Blancafort i travessant els pobles de Vimbodí, Tarrés i Albí fins arribar a Arbeca; i des d'aquí es dirigia cap a Castelldans, Granyena i Torrebesses per sortir directe a la Granja d'Escarp, seguint el riu Segre avall fins que es travessava el Segre amb barca o a gual.

 

- Camí de Prades a Mequinensa: De fet és una variant de l'anterior que uneix les muntanyes de Prades amb l'alt Aragó voltant el riu Ebre. Sortia de Prades baixant a Vilanova de Prades i, des d'aquí, anava al Vilosell i fins a Albí, on s'unia a l'anterior fins a Granyena i "Suchs", on canviava de direcció cap al terme d'Almatret i cap a Mequinensa. Aquest, però, no era carreter sinó que en la part inicial era "barrancoso, desfilado y cubierto de arboles".

 

- Camí de Tortosa a Mequinensa per la ribera: aquesta gran ruta terrestre anava paral·lela a la via fluvial. Sortia de Tortosa, anava dret a Bitern i Tivenys; pujava les costes de Som fins baixar de nou a Benifallet i Ginestar; passava els masos de Mora, Garcia, i després de fer el petit port conegut com "el pas de l'Ase" es sortia a Vinebre, girant cap al nord entrava al terme de Bovera i girava vers Maials. D'aquí recte a la Granja d'Escarp a l'ombra del Montmaneu, creuant el Segre amb barca.

 

- Camí nou de Tortosa a Mequinensa: A diferència de l'anterior, aquest era més transitat ja que no hi havia els inconvenients de les costes de Som i el pas de l'Asa que impedien el pas amb carros. A Tortosa es travessava el riu Ebre pel pont i es pujava riu amunt afins a Xerta, pujant després al pas de les "Trinxeres" i dret a Pinell. D'aquí es travessava la serra de Pàndols fins a un mesó conegut amb el nom de Camposines i s'arribava a Corbera, per continuar fins a Batea. Continuant cap al nord-oest s'entrava a Aragó per Fabara i seguint pels alts s'arribava a l'Ebre davant Mequinensa, creuant-lo amb barca. Aquest camí era tot ell carreter i nou, ja que es va construir l'any 1708 per ordre del Duc d'Orleans en el transcurs de la guerra de Successió.

Nota. (14/01/14), He localitzat un mapa del corregiment de Lleida on s'aprecien alguns d'aquests camins, concretament el camí de Tortosa a Mequinensa per la Ribera.

Font: ICC, fragment del mapa del comte Darnius, 1716.

 

 

 

 

Drets senyorials i prestacions vassallàtiques a Mequinensa

Per Jacinto Bonales.

En el transcurs de l'edat moderna els habitants dels pobles estaven obligats a pagar tot un seguit d'imposicions i a satisfer tota una sèrie de prestacions que tenien un origen feudal. Aquests es pagaven o es realitzaven a favor del senyor del terme o, en el seu cas, dels diferents senyors, així com a les autoritats eclesiàstiques locals. Mequinensa, igual que altres pobles d'Aragó i de la pràctica totalitat dels de Catalunya, estava obligada a satisfer als seus senyors drets relatius a la senyoria territorial, a la senyoria jurisdiccional i als pagaments eclesiàstics. Veiem tot seguit les característiques d'aquests drets al nostre terme.

La senyoria territorial

En termes generals, el senyor tenia el domini sobre els homes (cristians i sarraïns, però no jueus, que eren de la Corona) i sobre el conjunt del territori. Aquest domini no s'ha d'entendre, necessàriament, com una «propietat» plena com l'actual, sinó com a una preeminència sobre tot el terme. En tot cas, en la majoria dels casos de Catalunya i de la Franja d'Aragó, la senyoria territorial existia i estava en mans dels senyors, que mantenien el control de les «vagants» (muntanyes, erms, sots dels rius), i deixaven als veïns el domini útil (la capacitat d'utilitzar, treballar, heretar i vendre) de certs béns (terres, edificis) a canvi d'un pagament anual (cens), ja fos anomenat emfiteusi (Catalunya), ja treudo (Aragó), i amb unes limitacions: la fadiga (temps que tenia el senyor per quedar-se el domini útil de la terra pagant la quantitat oferta pel comprador, normalment de 30 dies) i el lluïsme (en la compra-venda s'havia de pagar al senyor un terç del valor de la transacció).

A Mequinensa però, la senyoria territorial era molt laxa, ja que des de la conquesta els senyors estaven interessats en «repoblar» de cristians el territori. Així doncs, la majoria de les terres eren «lliures» dels veïns cristians que les posseïen, encara que alguns béns (cases i terres) estarien subjectes a pagament de cens emfitèutic o treudo. No passava el mateix amb els béns dels musulmans; aquesta comunitat havia de pagar per cap d'any (ninou) la «sofra», consistent en 16 sous per cada casa que tingués bestiar de treball, i 12 sous per cada casa que no en tingués (els bracers). Els drets i prestacions per senyoria territorial a Mequinensa eren els següents:

Censos: com hem dit algunes cases i masos pagaven censos al senyor (els Montcada i, després, per herència, els Medinaceli), i ho feien en gallines, pagant anualment al voltant de cinquanta parells. Amb aquest pagament simbòlic, que feien cristians i musulmans, es reconeixia el domini directe (o superior) del senyor sobre les cases, és a dir, sobre el conjunt de les heretats. A més els musulmans havien de pagar l'onzè dels productes d'horta del Sot de Viols, per concessió senyorial de 1307, reservant-se els Montcada el dret de fadiga només de deu dies sobre aquestes terres en cas que les venguessin.

Les herbes i muntanyes, com a «vagants», eren del senyor, i aquest havia de donar permís per utilitzar-les, ja com a conreu, ja com a pastura, ja com a font de fusta per a ús domèstic. L'any 1355 els Montcada van concedir en emfiteusi el terme i la muntanya a la universitat de cristians i musulmans a canvi d'un cens anual de 300 sous, amb el que seria el poble el que decidiria què fer amb aquestes terres, però l'establiment fou anul·lat pel senyor l'any 1362, veient que la població no prosperava. Així aquell any va donar llibertat i franquesa a tots els habitants de Mequinensa per conrear, pasturar, fer llenya, carbó, caçar i fer foc a tot el terme, sense cap impedient senyorial. Ara bé, si el comú arrendava les herbes (les pastures), el senyor en percebria la meitat del preu.

La lleuda era un impost que pagaven els «estranys», és a dir, els forasters, i que gravava les mercaderies que circulaven per riu i per terra. Sens dubte era el més important dels impostos senyorials ja que el riu, en aquella època, era el principal mitjà de transport de mercaderies. A finals del segle XV es va arribar a cobrar 7000 sous anuals.

El senyor, a més, controlava en monopoli els molins, forns, carnisseria i pesqueries que serien cedits (el forn, la carnisseria i les pesqueries) a alguns vassalls del senyor sota pagament anual en moneda i, posteriorment, al comú.

Finalment trobem un altre conjunt de drets de la senyoria territorial que consisteixen en prestacions personals: la jova i la guarda. La guarda consistia en pujar al castell, en èpoques determinades, a fer això, guarda, essent escollits un número d'homes cada dia i havent de passar per aquesta tasca tot el poble per tanda.

La jova era, en canvi, una prestació vassallàtica en treball. Un cert número de dies a l'any els veïns, cristians i musulmans, havien d'anar a fer jova, és a dir, a treballar a les terres del senyor (quan aquest encara disposava de patrimoni al terme i el posava en conreu), a fer obra al castell (continuada aquesta jova, per ordre de l'ajuntament, després de finalitzat el règim senyorial), i a fer obres de neteja i manteniment a les basses del secà, i a les sèquies del rec.

La senyoria jurisdiccional

El govern del terme i l'administració de justícia, eren prerrogatives del senyor jurisdiccional que, en aquestes comarques, coincidia en la figura del senyor territorial. És veritat que existien les figures dels consellers i jurats, posteriorment alcalde i regidors, però depenien directament del senyor jurisdiccional i del seu procurador o governador. D'altra banda, la justícia, en primera instància, l'executava un veí, el batlle, que era designat pel mateix senyor jurisdiccional. Aquest dret jurisdiccional es traduïa no només en l'exercici de la justícia (i en el cobrament de les corresponents taxes judicials, que percebia en part el batlle i en part el senyor), sinó també en tres impostos: la quístia, el fogatge i els bans.

La Quístia, altrament dita quèstia o qüèstia, és el més comú dels impostos per la «jurisdicció civil i criminal, alta i baixa, mer i mixt imperi». Es podia pagar en comú, és a dir, que l'ajuntament pagava al senyor un valor determinat per tot el poble, havent fet el comú el repartiment; o bé individualment, pagant una quantitat fixa cada casa «antiga» del poble, restant exemptes les cases noves, però quedant aquestes al marge de la participació en les institucions municipals. En el pagament d'aquest impost senyorial podem entreveure que Mequinensa tenia un règim força especial, essent molt lleu la pressió del senyor sobre el poble. Des de l'edat mitjana només pagaven la quístia els musulmans a raó de 6 lliures jaqueses cada any. Després de l'expulsió, al segle XVII, l'impost va desaparèixer, però el senyor va incrementar les rendes ja que va crear un nou delme sobre aquestes terres que pagarien els nous possessors.

El Fogatge és un impost procedent dels «mals usos» medievals que a Catalunya va ser suprimit amb la sentència de Guadalupe al segle XV, si bé va continuar en molts pobles ja amb aquest nom, ja canviant-se a quístia. Es tracta d'un pagament fix, anual, que havia de satisfer cada casa. A Mequinensa no es va pagar mai.

Els Bans són l'equivalent a les multes, i les imposava el batlle i fins i tot els jurats o regidors, a tot aquell que incomplia alguna norma local. Com arreu, els bans no podien arribar a 3 lliures, és a dir, que les multes podien ser des d'un sou fins a 59 sous. Els diners es repartien de forma diversa entre el senyor, el batlle i el comú.

El delme i la primícia

El delme era un tribut eclesiàstic de caire universal que, en teoria, estava destinat a subvenir les necessitats de l'església; però en la realitat normalment pertanyia als senyors gràcies a una concessió de la Santa Seu. A Mequinensa, el caire de conquesta tardana sobre els musulmans, i la necessitat de repoblar de cristians i d'adoctrinar als musulmans, feu que els conqueridors donessin el delme al rector del poble que, durant uns segles ho seria el de Fraga. Amb la segregació parroquial el delme restà a mans del rector de Mequinensa. Els musulmans no pagaven delme ja que el senyor els va eximir del pagament. A principis del segle XVII, en expulsar als musulmans, el ple domini de les seves terres van retornar a mans del senyor, que les concedí a diferents cristians havent de pagar-li a ell el delme del que produïssin. Així als segles XVII i XVIII a Mequinensa hi havia dos delmes, el delme en general, que cobrava el rector del poble, i el delme «de les terres dels moros» que cobraven els Montcada i per herència els Medinaceli. Es pagava delme de blat, sègol, ordi, civada, cànem, lli, oli, vi i corders, i la quantitat era de cada deu unitats collides, una per al delme i 9 franques per al productor.

La primícia era una espècie de delme «menor» que es creà per a pagar als rectors dels pobles, ja que normalment el delme estava en mans dels senyors. A Mequinensa, com el delme s'havia concedit al rector, els senyors van atorgar aquest dret al Comú, al conjunt del poble, és a dir, a l'ajuntament. Aquest emprava els diners per «l'obra» de l'església: el comú o universitat de veïns i singulars cristians de Mequinensa eren els propietaris de l'edifici, i l'ajuntament esmerçava la primícia en el manteniment de l'edifici i, en ocasions, en la lluminària. Es pagava primícia de tots els fruits que pagaven delme, i la quantitat era de cada trenta parts de collita, una per a primícia, pagament que, com el delme, estaven obligats a efectuar tots els veïns de Mequinensa, així com els terratinents que treballaven terres del terme.

Un conjunt de prestacions que desapareixerien íntegrament al segle XIX amb la revolució liberal.

 

Nota: Aquesta aportació es basa en documentació consultada per l'autor i amb l'extraordinària obra de recerca de Marta Monjo publicada amb el títol Sarraïns sota el domini feudal. La Baronia d'Aitona al segle XV. Lleida: Edicions de la Universitat de Lleida, 2004.

Un patrimoni de més de 2000 anys a Mequinensa.

Per Jacinto Bonales

Molt sovint convivim, sense adonar-nos, amb el que podem anomenar com patrimoni discret. Béns patrimonials d’un alt valor cultural, històric o etnogràfic que no valorem per quant s’han convertit en objectes quotidians, que els hem vist “tota la vida”. Sí, sempre han estat allà. Alguns més nous que altres, però que representen el valor etnològic i la contínua funcionalitat d’aquests al llarg dels segles. En aquest article parlarem d’un d’aquests tipus de béns, quotidià, proper, i que ha perdut ja el seu paper, restant en l’oblit de la modernitat. En podem trobar al llarg i ample del secà de Mequinensa, però ens centrarem ara només en els múltiples que encara existeixen a Monegre. De què estem parlant? Anem primer a fer un repàs de la seva història...

Bassa del Jordi de la Solera. Segle XX

Fa uns tres mil anys, les comunitats humanes del Bronze de la vall de l’Ebre gaudien ja d’una important xarxa de camins per a la circulació del bestiar transhumant. Aquestes xarxes comunicaven zones de pastura de llarg abast, però al seu pas per les terres planes de secà els camins es van confeccionar unint punts naturals d’abeurada -basses- (la mateixa paraula és d’origen preromà) per als ramats. Aquesta xarxa serà aprofitada i perfeccionada segles després per la cultura ibera, aportant la base sobre la que s’establiria la xarxa viària romana fa dos mil anys.

Accés amb escales a la bassa de Angel de la Roja

De tots són conegudes les importants vies romanes i les seves característiques constructives. Junt a les famoses calçades que unien les diferents províncies, es van crear tota una sèrie de vies que estructuraven el territori de les ciutats formant una trama regular (juntament al parcel·lari) anomenada “centuriació”. Ara bé, aquestes s’establien sobre les àrees de conreu i colònies, però les vies del “saltus” o espai de pastures seguien altres lògiques: orogràfiques i de connexió d’àrees. Igual succeïa amb les vies secundàries que unien diferents ciutats i els seus ramals cap als municipis i diferents entitats de població (com els vicus). Així, en les grans calçades havia establiments per al descans de viatgers i les seves cavalleries, però en les petites rutes gairebé no hi havia altra infrastructura que algunes cases (vil·lae), alguns poblets (vicus) i algun que altre hostal aïllat. Si per aquestes passaven cavalleries i ramats, com podien sobreviure sense aigua en les llargues jornades de les terres de secà de la vall de l’Ebre?

Bassa del Ros de Massalcoreig

Els romans (o ibero-romans), van aprofitar el coneixement heretat a les nostres terres: van adequar les basses naturals que existien en els antics camins i van construir altres d’artificials. Exemple d’això ens ho proporciona la via prerromana –renovada i aprofitada en època romana– que unia Azuara (Beligio), Belchite, Albalate del Arzobispo, Massalió, Calaceit, Gandesa i Tarragona, flanquejada entre Belchite i Massalió de nombroses basses d’aigua. Aquest sistema es va estendre per tota la vall i es va donar també a Mequinensa per tal d’abastar d’aigua als ramats quan peixien pel secà, no havent de baixar a l’Ebre o al Segre més que en els períodes més durs de l’estiu.

Bassa pràcticament destruïda

Hem dit que les basses naturals es van adequar, al temps que es creaven altres de noves, de caire artificial. Les primeres van ser protegides amb pedres tallades, donant forma circular a la bassa, per tal que els ramats no les malmetessin, i havent d’extraure manualment l’aigua. Les segones van ser resultat d’una ingeniosa obra constructiva: situades en paratges adequats, gairebé sempre circulars i en pedra tallada, recollien l’aigua canalitzada pels desguassos del propi camí. Així, en dies de pluja, l’aigua d’un tram del camí anava directament a la bassa. Un cop plena, comptava amb un sobreixidor que retornava l’aigua de nou a la part baixa del camí. Evidentment, en aquestes bases l’aigua també havia de ser extreta manualment, vessant-se sobre piques de pedra tallada per tal que beguessin els animals.

 

Entrada d'aigua i accés amb escales.

El fet que els veïns poguessin disposar de reserves d’aigua per als seus ramats va fer que proliferessin les basses construïdes a mans de particulars. Però el fet que un particular fes una bassa no implicava la seva absoluta propietat: procedint l’aigua del camí, tots els ciutadans tenien l’ús “uti singuli” de l’aigua de les basses. El seu ús era un dret públic.

En època islàmica l’ús de les basses no només va continuar sinó que va ser potenciat per les autoritats: durant segles les nostres terres van ser frontera entre l’islam i la cristiandat, i els camins eren recorreguts per genets que havien de fer abeurar les seves cavalleries a les basses...

Bassa del Garrut

Al llarg del darrer mil·leni les basses han tingut un paper fonamental com a punt d’abeurada dels ramats ja senyorials (bàsicament dels ramats dels Montcada o els seus arrendataris), ja dels habitants. La seva funcionalitat ha estat tan important que s’han mantingut i construït de noves fins a mitjans del segle XX. I sempre amb la mateixa característica jurídica: les basses poden ser privades, però tots els veïns tenien dret a treure aigua i vessar-la en les piques per tal que begués el bestiar.

Actualment pràcticament cap bassa d’aquest tipus està en ús. Ja per la modernització dels camins que ha portat en molts casos a situar-los per sota del nivell de la bassa; ja per haver d’extreure l’aigua manualment, no podent-se amorrar les bèsties; ja per l’abandó de la pràctica i l’erosió; ja per haver estat cegades per tal d’evitar accidents, les nostres bassetes pateixen un procés de ràpida desaparició. Veritables obres d’enginy, joies etnogràfiques i històriques, són poques les que conserven el seu encant.

 

Bassa de Rafeliste

Potser alguna quedarà, com a mostra d’un passat d’agermanament de l’home amb l’hostil secà, com a pràctica de superació de l’advers Monegre, com a ús racional d’aprofitament de l’aigua, com a símbol de la riquesa del patrimoni cultural de Mequinensa... en tot cas, tot sovint mirant el cel me’n recordo d’elles i d’aquella dita local “cel de petxinetes, aigua a les bassetes”.

...

Exemples dels camins com a sistemes de drenatge
a Monegre. L'aigua baixava cap a les basses.
Fotos: Manolo Arbiol "Rafelista"

 

Agraïm a Rogelio Arbiol, que va créixer a Monegre i que tant bé el coneix, la informació proporcionada per confeccionar aquest article.

Un riu de riqueses: notes sobre el comerç fluvial al segle XVIII

Per Jacinto Bonales

Aquell juny de l’any 1773, en Josef va tornar a Mequinensa. Els llaüts atracaven al moll ja buits, car els fardells de rics teixits s’havien descarregat Ebre amunt, i de ben segur que bona part de la esplèndida roba de cotó que abans duien ja s’havia venut a les botigues de Saragossa. Al moll, en Raimundo Ibars l’esperava neguitós, amb aquells moviments que el delataven quan les coses anaven mal donades. En Josef el va tranquil·litzar tot dient-li que ja estava tot en ordre i que no calia patir. Junts, van anar a la plaça de la vila on, a la casa del Comú, esperarien protocol·làriament que en Pedro Aguilar, l’Alcalde primer de Mequinensa, es dignés a fer acte de presència.

Llaüts amarrats a Mequinensa

En Josef estava ja molt avesat a les traves burocràtiques d’aquests reialmes. Ell, en Josef Bugeia Attard, amb només vint anys acabats de complir, havia après ràpidament del seu pare, en Benito Bugeia, i era el primer valedor de la riquesa creixent d’aquesta família de comerciants. Ell, com els seus pares (en Benito i la Maria), era nascut a Zejtun, a la llunyana illa de Malta, i quan a l’illa les coses es van tornar insuportables, es van traslladar a la península Ibèrica, tot muntant un petit taller de cotó a Xàtiva (València), igual que molts altres dels seus compatriotes. Allí van veure que les condicions no eren com les de Malta, i que aquí sí, podien deslliurar-se del poder de les grans famílies de comerciants i provar de fer riquesa com a intermediaris, tot comprant i venent els teixits que es continuaven elaborant a l’illa mediterrània.

Llaüt navegant al terme de Faió

I fou així com el maltès va conèixer la nostra vila de Mequinensa. La forma més ràpida i barata per vendre teixits maltesos al reialme d’Aragó era, sens dubte, fent pujant els fardells de roba riu amunt... i qui millor que els patrons mequinensans per fer-ho? La seva valia estava més que demostrada, i la seva fama anava més enllà del mateix riu. Així doncs, els navegants mequinensans van començar a treballar amb el Josef, o el senyor Bugeia, com vulgueu, fent pujar des de Tortosa fins a prop de Saragossa els fins teixits que arribaven al port de València. Però el comerciant maltès de naixement i xativí d’adopció, no tornaria pas amb la bossa plena de monedes. Quina pèrdua de diners i de temps! Si havia de fer tractes amb les mequinensans per pujar mercaderies, els mantindria també per baixar-les! Fou en la primera estada al poble que en Josef conegué al Raimundo Ibars. Propietari i acaparador de fruits, també va veure oportunitat de negoci. Aviat van arribar a un tracte: Raimundo compraria tot el sobrant de les collites d’oli del poble i comarca, i les concentraria a Mequinensa, on embarcarien en llaüts riu avall de mans de Josef Bugeia. Aquest pagaria l’oli amb l’or obtingut a les vendes de teixits a Saragossa, i vendria l’oli per tota la Mediterrània ajudat pels comerciants maltesos.

Llaüt, Ebre avall...

Però l’alcalde de “Miquenenza” es va negar: estava prohibit treure del reialme l’oli, car segons les ordres del Corregidor, primer s’havia d’abastar Saragossa d’aquest producte. Aquell 12 de juny de 1773, el somrient Josef Bugeia, acompanyat pel ja més tranquil Raimundo Ibars, van ser rebuts per l’alcalde, al qui van lliurar –davant de notari, per si de cas– el tan valuós paper: un despatx del Reial Acord signat a Saragossa autoritzant a Josef a comprar, vendre i transportar pel riu tant d’oli com pogués. S’obria la porta que convertia l’Ebre en un riu d’oli, en un riu d’or... (1)

Sí, no es pot pas negar. Els mequinensans eren bons patrons i bons navegants. I per això estaven presents en les principals companyies o societats comercials que solcaven l’Ebre. Encara que en aquella segona meitat del segle XVIII les coses no es posaven fàcils per als navegants. En aquells anys que la població creixia, els erms es començaven a conrear, i les necessitats i anhels dels pobles anaven en augment. I si la riquesa augmentava, el Reial Patrimoni també ho feia: els pobles volien acabar amb l’esclavitud del secà i van començar a demanar al Rei que els hi donés autorització per fer noves xarxes de rec. I els més rics –i els senyors també– demanaven també prendre aigua de l’Ebre per construir molins i batans. Així, d’aigua cada vegada baixava menys –si bé n’hi havia per a tothom!-, i parades i assuts es van aixecar, reconstruir i reparar per tot el riu.

Pla d'obra del nou assut de Flix, de l'any 1748.

Fou a la vila de Flix on es van produir més problemes. La reparació de l’assut, concretament al “Raiget” -que va ser eixamplat- originà problemes a la societat formada pels patrons mequinensans Miquel Joan Oliver i Melcior Oliver, amb el riba-rojà Andreu Arbolí i el saragossà Antoni Garcia: el pas dels llaüts per Flix es va complicar de tal manera, i les discussions amb l’arrendatari del baró va arribar a tal grau, que un dia els navegants van arrencar tota una filera de pedres de l’assut, en ple dia, i amb mig poble present. El cas, com és evident, va arribar als tribunals que manaren la reparació de la destrossa, però les parts ja havien arribat a un acord... i és que, com deia Quevedo, pagant sant Pere canta... (2).

....

(1) Arxiu Històric de Lleida, Protocols notarials, Llibre 1170, sense numerar, 12 de juny de 1773.

(2) Arxiu Històric de Lleida, Protocols notarials, Llibre 1302, foli 141 i següents.