Un riu de riqueses: notes sobre el comerç fluvial al segle XVIII

Per Jacinto Bonales

Aquell juny de l’any 1773, en Josef va tornar a Mequinensa. Els llaüts atracaven al moll ja buits, car els fardells de rics teixits s’havien descarregat Ebre amunt, i de ben segur que bona part de la esplèndida roba de cotó que abans duien ja s’havia venut a les botigues de Saragossa. Al moll, en Raimundo Ibars l’esperava neguitós, amb aquells moviments que el delataven quan les coses anaven mal donades. En Josef el va tranquil·litzar tot dient-li que ja estava tot en ordre i que no calia patir. Junts, van anar a la plaça de la vila on, a la casa del Comú, esperarien protocol·làriament que en Pedro Aguilar, l’Alcalde primer de Mequinensa, es dignés a fer acte de presència.

Llaüts amarrats a Mequinensa

En Josef estava ja molt avesat a les traves burocràtiques d’aquests reialmes. Ell, en Josef Bugeia Attard, amb només vint anys acabats de complir, havia après ràpidament del seu pare, en Benito Bugeia, i era el primer valedor de la riquesa creixent d’aquesta família de comerciants. Ell, com els seus pares (en Benito i la Maria), era nascut a Zejtun, a la llunyana illa de Malta, i quan a l’illa les coses es van tornar insuportables, es van traslladar a la península Ibèrica, tot muntant un petit taller de cotó a Xàtiva (València), igual que molts altres dels seus compatriotes. Allí van veure que les condicions no eren com les de Malta, i que aquí sí, podien deslliurar-se del poder de les grans famílies de comerciants i provar de fer riquesa com a intermediaris, tot comprant i venent els teixits que es continuaven elaborant a l’illa mediterrània.

Llaüt navegant al terme de Faió

I fou així com el maltès va conèixer la nostra vila de Mequinensa. La forma més ràpida i barata per vendre teixits maltesos al reialme d’Aragó era, sens dubte, fent pujant els fardells de roba riu amunt... i qui millor que els patrons mequinensans per fer-ho? La seva valia estava més que demostrada, i la seva fama anava més enllà del mateix riu. Així doncs, els navegants mequinensans van començar a treballar amb el Josef, o el senyor Bugeia, com vulgueu, fent pujar des de Tortosa fins a prop de Saragossa els fins teixits que arribaven al port de València. Però el comerciant maltès de naixement i xativí d’adopció, no tornaria pas amb la bossa plena de monedes. Quina pèrdua de diners i de temps! Si havia de fer tractes amb les mequinensans per pujar mercaderies, els mantindria també per baixar-les! Fou en la primera estada al poble que en Josef conegué al Raimundo Ibars. Propietari i acaparador de fruits, també va veure oportunitat de negoci. Aviat van arribar a un tracte: Raimundo compraria tot el sobrant de les collites d’oli del poble i comarca, i les concentraria a Mequinensa, on embarcarien en llaüts riu avall de mans de Josef Bugeia. Aquest pagaria l’oli amb l’or obtingut a les vendes de teixits a Saragossa, i vendria l’oli per tota la Mediterrània ajudat pels comerciants maltesos.

Llaüt, Ebre avall...

Però l’alcalde de “Miquenenza” es va negar: estava prohibit treure del reialme l’oli, car segons les ordres del Corregidor, primer s’havia d’abastar Saragossa d’aquest producte. Aquell 12 de juny de 1773, el somrient Josef Bugeia, acompanyat pel ja més tranquil Raimundo Ibars, van ser rebuts per l’alcalde, al qui van lliurar –davant de notari, per si de cas– el tan valuós paper: un despatx del Reial Acord signat a Saragossa autoritzant a Josef a comprar, vendre i transportar pel riu tant d’oli com pogués. S’obria la porta que convertia l’Ebre en un riu d’oli, en un riu d’or... (1)

Sí, no es pot pas negar. Els mequinensans eren bons patrons i bons navegants. I per això estaven presents en les principals companyies o societats comercials que solcaven l’Ebre. Encara que en aquella segona meitat del segle XVIII les coses no es posaven fàcils per als navegants. En aquells anys que la població creixia, els erms es començaven a conrear, i les necessitats i anhels dels pobles anaven en augment. I si la riquesa augmentava, el Reial Patrimoni també ho feia: els pobles volien acabar amb l’esclavitud del secà i van començar a demanar al Rei que els hi donés autorització per fer noves xarxes de rec. I els més rics –i els senyors també– demanaven també prendre aigua de l’Ebre per construir molins i batans. Així, d’aigua cada vegada baixava menys –si bé n’hi havia per a tothom!-, i parades i assuts es van aixecar, reconstruir i reparar per tot el riu.

Pla d'obra del nou assut de Flix, de l'any 1748.

Fou a la vila de Flix on es van produir més problemes. La reparació de l’assut, concretament al “Raiget” -que va ser eixamplat- originà problemes a la societat formada pels patrons mequinensans Miquel Joan Oliver i Melcior Oliver, amb el riba-rojà Andreu Arbolí i el saragossà Antoni Garcia: el pas dels llaüts per Flix es va complicar de tal manera, i les discussions amb l’arrendatari del baró va arribar a tal grau, que un dia els navegants van arrencar tota una filera de pedres de l’assut, en ple dia, i amb mig poble present. El cas, com és evident, va arribar als tribunals que manaren la reparació de la destrossa, però les parts ja havien arribat a un acord... i és que, com deia Quevedo, pagant sant Pere canta... (2).

....

(1) Arxiu Històric de Lleida, Protocols notarials, Llibre 1170, sense numerar, 12 de juny de 1773.

(2) Arxiu Històric de Lleida, Protocols notarials, Llibre 1302, foli 141 i següents.