Els veïns de Mequinensa al segle XIV

Per Jacinto Bonales

Mitjançant diferents documents del segle XIV relatius a Mequinensa hem redactat una llista dels veïns o caps de casa (o de família) que van viure en diferents moments d’aquell segle. Com podeu veure no es tracta de cap estudi sinó tan sols la transcripció dels noms. Donem aquí una eina per als interessats en l’onomàstica i en els orígens geogràfics dels primers habitants de la nostra vila, ja que una relació d’aquest tipus permet, d’una banda, la comparació dels noms locals amb els cartularis i diplomataris de diferents àrees de Catalunya i d’Aragó, i d’altra banda, mitjançant alguns cognoms podem apropar-nos a l’àrea d’origen d’aquestes famílies. Gràcies als pergamins conservats a l’Ajuntament de Mequinensa (números 5 de 1331; 26 de 1340; 15 i 16 de 1363; 2 i 9 de 1388) i dels aportats per la historiadora Marta Monjo (1), hem pogut elaborar aquesta relació dels caps de casa, és a dir, no de tots els habitants, sinó dels representants legals, l’autoritat de cada llar. Destaquen emperò els dos pergamins de 1388 (en realitat, un original i una còpia) relatius al judici dut a terme a Tortosa contra la Universitat i l’Aljama de Mequinensa per manca de pagament d’uns crèdits. En dits documents es relacionen –creiem– gairebé totes les famílies de la nostra vila, incloent-hi les vídues, cosa infreqüent en les assemblees de Consell General on les dones restaven al marge. Passem tot seguit a detallar la relació que està formada pel cognom seguit del nom, religió, any documentat i càrrec conegut.

Abcaer, Ebrahem d' (sarraí, 1388)

Abcaer, Muça d' (sarraí, 1388)

Abçayt, Abçayt d’ (sarraí, 1331, jurat)

Abçayt, Iuzy (sarraí, 1370)

Abinydaf, Abdallam (sarraí, 1331)  

Abtidatxo (a) de Famico, Macot (sarraí, 1388)

Abtidatxo (a) de Famico, Juce  (sarraí, 1388)

Abtidatxo (a) de Famico, Açmet (sarraí, 1388)

Abtidatxo, Caer (sarraí, 1388)

Abtidatxo, Cayt (sarraí, 1370)

Abtidatxo, Macot (sarraí, 1388)

Abtidatxo, Maffomado (sarraí, 1340, jurat)

Abtidatxo, Mafoma (sarraí, 1370)

Abtidatxo, Mahoma (sarraí, 1388)

Abtidatxo, Mofferig (sarraí, 1370, 1388)

Abundalem (a) Traum, Muça (sarraí, 1388)

Açadam (a) Cordo, Mahoma (sarraí, 1388)

Adurahem, Adurahem fill de Faraig (sarraí, 1388)

Adurahem, Fferrigot (sarraí, 1388)

Afamiquo, Maçot (sarraí, 1370)

Albayer, Adulernis (sarraí, 1388)

Alcayt, Caet (sarraí, 1388)

Alentorn, Guerau (cristià, 1363, conseller)

Alentorn, Maria vídua de Bernat (cristiana, 1388)

Alentorn, Miquel (cristià, 1362)

Algadar, Alí (sarraí, 1363)

Algadar, Caet (sarraí, 1388, jurat)

Algadar, Muça (sarraí, 1363)

Algadar, Muça (sarraí, 1388)

Algadar, Nuza  (sarraí, 1370)

Algezar, Braym (sarraí, 1370)

Algordell, Abdelá (sarraí, 1388)

Alitzar, Ibraffim (sarraí, 1388)

Almenar, Antonio d' (cristià, 1388)

Almenar, Arnau d' (cristià, 1388)

Almenar, Bartolomeva vídua de Pere d' (cristià, 1388)

Almenar, Domènec d' (cristià, 1388)

Aloll (a) Ferrantes, Alhate (sarraí, 1388)

Alpinell, Mahoma (sarraí, 1388)

Arnau, Pere (cristià, 1331)

Aziz, Abdella d' (sarraí, 1362)

Aziz, Alí de Fomado d' (sarraí, 1388)

Aziz, Aziz de Fomado de (sarraí, 1388)

Aziz, Çait d’ (sarraí, 1331)

Aziz, Culema d’ (sarraí, 1399, jurat)

Aziz, Culema de (sarraí, 1370)

Aziz, Culema de Caet d' (sarraí, 1388, jurat)

Aziz, de Braim Daziz (sarraí, 1362, jurat)

Aziz, fill de Braim Daziz (sarraí, 1355, jurat)

Aziz, Fomado d' (sarraí, 1388)

Aziz, Fomado d' (sarraí, 1362)

Aziz, Fomado d' (sarraí, 1363)

Aziz, Fomado de Culema d' (sarraí, 1370)

Aziz, Maffoma de Cayt d' (sarraí, 1363)

Aziz, Mafoma d' (sarraí, 1370, jurat)

Aziz, Mahoma d' (sarraí, 1388)

Aziz, Mahoma d’ (sarraí, 1340, jurat)

Baberon (a) Soroller, Adinetris (sarraí, 1388)

Bacha, Mahoma de (sarraí, 1388)

Baleff, Juce (sarraí, 1363)

Ballestar, Guillem (cristià, 1388)

Ballester, Bernat (cristià, 1363)

Ballester, Bernat (cristià, 1388)

Ballester, Domènec (cristià, 1388)

Ballester, Pascasio (cristià, 1388)

Ballester, Pere  (cristià, 1363)

Barbastre, Alfons de (cristià, 1362, 1363, saig)

Barrassons, Famado de (sarraí, 1355, jurat)

Bassarrons, Fomado de (sarraí, 1362, jurat)

Belforat, Joan de (cristià, 1388)

Bellestar, Berenguer (cristià, 1362)

Belver, Ferrer de (cristià, 1388)

Belvís, Bartomeu de (cristià, 1388)

Benasch, Barcelona vídua de Domènec de (cristià, 1388)

Bençala, Aziz Fomado de (sarraí, 1370)

Bençala, Azmet de (sarraí, 1388)

Bençala, Farragot de (sarraí, 1370)

Bençala, Fferrargum (sarraí, 1393, alamí)

Bençala, Fomado de (sarraí, 1388)

Bençala, Mofferigot de (sarraí, 1388, alamí)

Bençalla, Azmet (sarraí, 1370)

Bertran, Domènec (cristià, 1363)

Betrians, Domènec (cristià, 1363)

Betriano, Pere (cristià, 1388)

Biora, Bartomeu de (cristià, 1388, jurat)

Busón, Joan (cristià, 1362)

Cabiroig, Mahoma de (sarraí, 1388)

Calbo (a) Gilet, Ebrahem del (sarraí, 1388)

Caliz, Ramon (cristià, 1363)

Cardona, Joan de (cristià, 1331, batlle)

Carnicer, Guillem (cristià, 1388)

Carnicer, Guillem [un altre] (cristià, 1388)

Casal, Pericot (cristià, 1362)

Caserres, Domènec (cristià, 1388)

Casp, Alí (sarraí, 1388)

Cavaller, Maria vídua d'en Vela (cristiana, 1388)

Cavaller, Pere  (cristià, 1331)

Cavaller, Vera  (cristià, 1363, jurat)

Çaydell, Alí de (sarraí, 1388)

Çaydell, Culema de (sarraí, 1388)

Cerdà, Bernat (cristià, 1362)

Cerdà, Bernat (cristià, 1388)

Cerdà, Joan (cristià, 1363)

Ciquo, Joan (cristià, 1331)

Cisteller (a) de Girona, Llorenç (cristià, 1388)

Claver, Bernat  (cristià, 1388)

Clavon, Bernat (cristià, 1362)

Clavon, Domènec (cristià, 1362)

Clavon, Francisca vídua de Domènec (cristiana, 1388)

Conxell, Domènec (cristià, 1388)

Corbet, Agnit[..]d (sarraí, 1331, jurat)

Corbet, Alí (sarraí, 1370)

Corbet, Alí de (sarraí, 1363)

Corbet, Alí de (sarraí, 1388)

Corbet, Ferratgot de (sarraí, 1362)

Corbet, Fomado (sarraí, 1370)

Corbet, Fomado de (sarraí, 1388)

Corella, Caer (sarraí, 1388)

Corella, Çayt de (sarraí, 1363)

Corella, Mahomar de (sarraí, 1388)

Cosit fill de Berenguer, Salvador (cristià, 1388)

Cosit, Amada vídua de Jaume (cristià, 1388)

Cosit, Andreas (cristià, 1388)

Cosit, Guillem  (cristià, 1388)

Cosit, Jaume (cristià, 1362, 1363, jurat)

Cosit, Jaume (cristià, 1388)

Cosit, Pere (cristià, 1362)

Cosit, Salvador (cristià, 1388)

Cossí, Joan (cristià, 1331)

Cossit, Domènec (cristià, 1362)

Costollano, Ramon (cristià, 1388)

Coves, Jaume de (cristià, 1331)

Culeima, Aziz de (sarraí, 1370)

Cusit, Jaume (cristià, 1362)

Cuta, Abdella de (sarraí, 1388)

Dabçayt, Braym (sarraí, 1363)

Dabeayt, Zuleima (sarraí, 1362)

Daberait, Brafim (sarraí, 1362)

Daberait, Juce (sarraí, 1362)

Dabraet, Mahoma (sarraí, 1388)

Dabutafim, Suleima (sarraí, 1362)

Dalfont, Fomado (sarraí, 1388)

Daltanoz, Famado (sarraí, 1362, 1363)

Deray, Zuleima (sarraí, 1362)

Dolvit, Ponç (cristià, 1388)

Estamarit, Ramon (cristià, 1362, 1363)

Famadiel fill de Matxar (sarraí, 1362)

Felip, Jaume (cristià, 1388)

Ferrabim, Alí de (sarraí, 1362)

Ferrabim, Aziz de (sarraí, 1363)

Ferrabim, Azmet de (sarraí, 1363)

Ferrabim, Açmet de (sarraí, 1393, jurat)

Ferrabim, Azmet de (sarraí, 1370)

Ferrabim, Azmet de (sarraí, 1388)

Ferrabim, Caït de (sarraí, 1362)

Ferrabim, Ibrahim de (sarraí, 1331)

Ferrabim, Iuziz de (sarraí, 1370)

Ferrabim, Juce de (sarraí, 1388, síndic)

Ferrer, Bartomeu (cristià, 1362, 1363, conseller)

Ferrer, Jaume (cristià, 1362)

Ferrer, Miquel  (cristià, 1362)

Ferrer, Nadal (cristià, 1331)

Fet, Bernat de (cristià, 1362)

Filla, Ramon (cristià, 1362)

Fogaça, Adurem de (sarraí, 1388)

Fogaça, Durazum de (sarraí, 1363)

Fogaça, Fomado de (sarraí, 1362)

Fogaça, Mafoma de (sarraí, 1370, jurat)

Fogaça, Muça de (sarraí, 1388)

Fons, Bernat de (cristià, 1331)

Fonts, Berenguer de (cristià, 1388)

Fonz (a) Caspi, Abdella de (sarraí, 1388)

Franch, Joan (cristià, 1388)

Gateli, Mahoma fill de Faraig (sarraí, 1388)

Gilabert, Guillem (cristià, 1388)

Gilabert, Miquel (cristià, 1388)

Girona, Domènec de (cristià, 1362)

Gonstanç, Guillem (cristià, 1388)

Gostanç, Bartomeu (cristià, 1388)

Gostanç, Berenguer (cristià, 1363, conseller)

Gostanç, Guillem (cristià, 1331, jurat)

Gostanç, Guillem (cristià, 1363, conseller)

Guifré, Domènec (cristià, 1362, 1363, conseller)

Jaén, Ferragot de (sarraí, 1362)

Jahy, Caït de (sarraí, 1362)

Julià, Bernat (cristià, 1331)

Junaner, Azmet de (sarraí, 1388)

Lazarath, Alí de (sarraí, 1370)

Lazarath, Alí de (sarraí, 1388)

Lazarath, Mahomar de (sarraí, 1388)

Llop, Esteve (cristià, 1362)

Lombart, Antoni (cristià, 1388)

Lombart, Bernat (cristià, 1388)

Lop, Andrea (home, cristià, 1388)

Lop, Esteve (cristià, 1388)

Lop, Ferrer (cristià, 1363, conseller)

Lop, Ferrigot de (sarraí, 1388)

Lop, Mateu (cristià, 1362)

Lop, Mateu (cristià, 1388)

Maçot, Fomado de (sarraí, 1340, jurat)

Malarit, Bartomeu (cristià, 1363)

Manila, Bernat de (cristià, 1362, jurat)

Marí, Bernat (cristià, 1331)

Marmó, Jaumé (cristià, 1388)

Martinir, Ferran (cristià, 1388)

Mas, Jaume del (cristià, 1388)

Mathmar, Mafoma (sarraí, 1363)

Maxarrer, Mahoma de (sarraí, 1388)

Morella, Ramon de (cristià, 1388)

Mur, Blasco de (cristià, 1370 notari, 1388 batlle)

Mur, Guillem de (cristià, 1388)

Nebot, Antoni (cristià, 1388)

Nou, Bernat de (cristià, 1362)

Oliver, Berenguer (cristià, 1388)

Oliver, Pere (cristià, 1388)

Pagès fill de Pere, Guillem (cristià, 1388)

Pagès, Guillem (cristià, 1388)

Pagès, Ramon (cristià, 1362)

Pagès, Ramon  (cristià, 1388)

Pallars (a) Teresano, Bonanat de (cristià, 1388)

Pallars, Bonat de (cristià, 1362)

Pellicer, Domènec (cristià, 1363, conseller)

Pellicer, Domènec (cristià, 1388)

Penent, Esteve (cristià, 1362)

Perello, Acmet (sarraí, 1340, jurat)

Pesquero (a) Rojet, Juçeff (sarraí, 1388)

Pesquero, Iuzy (sarraí, 1370)

Pesquero, Juce (sarraí, 1362)

Phelip, Jaume (cristià, 1363)

Plaça, Bartomeu de la (cristià, 1362)

Plaça, Domènec de la (cristià, 1331)

Plaça, Maria vídua de Bartomeu de (cristiana, 1388)

Porta, Guillem  (cristià, 1388)

Porxo (a) Xoler, Mofferig de lo (sarraí, 1388)

Remolins, Ferran de (cristià, 1363)

Remolins, Francisco de (cristià, 1388)

Remolins, Jaume de (cristià, 1362)

Roselló, Arnau de (cristià,  1388)

Rosselló, Domènec (cristià, 1388)

Sanahuja, Domènec (cristià, 1388)

Sanahuja, Pere de (cristià, 1388)

Santmiquel, Domènec (cristià, 1362)

Santmiquel, Domènec de (cristià, 1363, conseller)

Sentbetrià fill de Domènec, Bartomeu de (cristià, 1362)

Sentbetrià fill de Joan, Bartomeu de (cristià, 1363)

Sentbetrià, Arnau de (cristià, 1388, síndic)

Sentbetrià, Domènec de (cristià, 1363, conseller)

Sentbetrià, Guillemó (cristià, 1340, jurat)

Sentbetrià, Joan (cristià, 1331, jurat)

Sentbetrià, Joan (cristià, 1362)

Serabiu, Juce (sarraí, 1363)

Seró, Bernat (cristià, 1363)

Soes, Guillemona vídua de Pere de (cristiana, 1388)

Sograna, Guillem (cristià, 1388)

Sorela, Sayt (sarraí, 1370)

Soro, Domènec (cristià, 1388)

Soro, Joan (cristià, 1388)

Soro, Pere (cristià, 1340, jurat)

Soro, Pere de (cristià, 1388, jurat)

Sota, Ferraget del (sarraí, 1362)

Spres, Domènec (cristià, 1340, jurat)

Steller, Domènec (cristià, 1363, conseller)

Steller, Llorenç (cristià, 1363, jurat)

Talart, Jaume (cristià, 1362)

Tallada, Bartomeu (cristià, 1388)

Talpitho, Juce (sarraí, 1388)

Tamen (a) Calderot, Mahoma (sarraí, 1388)

Tixoneda, Nicolasa vídua de Pericot (cristiana, 1388)

Tixoneda, Pericot (cristià, 1362)

Tixoneda, Ponç (cristià, 1363)

Torres, Bartomeu de (cristià, 1388)

Torres, Berenguer de (cristià, 1362)

Torres, Jaume (cristià, 1362)

Torres, Jaume de (cristià, 1388)

Torres, Lluís de (cristià, 1388)

Tous, Maria vídua d'Esteve de (cristiana, 1388)

Tremps, Nicolau de (cristià, 1388)

Urgellés, Appicio (cristià, 1388)

Vager, Bernat (cristià, 1388)

Valls, Berenguer (cristià, 1388)

Vilanova major, Domènec de (cristià, 1388)

Vilanova menor, Domènec de (cristià, 1388)

Vinaixa, Domènec (cristià, 1388)

Viota, Bartomeu (cristià, 1362)

Vippal (?), Bernat de (cristià, 1331)

Vitrimus, Arnau (cristià, 1388, síndic)

Voyra, Domènec (cristià, 1362)

Xancadies (a) Barriga, Ebraffim (sarraí, 1388)

Yvars, Bernat (cristià, 1388)

Yvars, Domènec (cristià, 1388)

Yvars, Guillem (cristià, 1388)

[?] Ramon de (cristià, 1331)

Notes:

(1) Marta Monjo: Sarraïns sota el domini feudal. La Baronia d’Aitona al segle XV. Publicacions de la Universitat de Lleida, 2004 

L’Ajuntament medieval de Mequinensa

Per Jacinto Bonales

Després de la conquesta definitiva de Miknesa a mans dels cristians l’any 1149, es va plantejar la necessitat d’organitzar aquest nou territori per part dels senyors de la guerra. La vila, amb una població bàsicament formada per sarraïns, trigaria anys en poder atreure població cristiana donada la gran “competència” entre els nous territoris que, en pocs anys, van passar a dependre de l’òrbita dels comtats catalans i del regne d’Aragó: des de Lleida i Fraga fins a Tortosa.

La població de Mequinensa, tant la islàmica com la cristiana acabada d’arribar, durant dècades van dependre de les autoritats senyorials, els milites que tenien el castell com a centre de poder i residència. Mostra d’això és la “Partilla de términos” de Mequinensa amb Fraga –ja comentada en un altre article– signada l’any 1246, gairebé cent anys després de la conquesta, i on no participen les autoritats municipals de la nostra vila (a diferència de les de Fraga, que sí que ho fan com a probi homines). Efectivament, tot sembla indicar que el poder local, que emanava del senyoriu, encara estava en mans dels agents senyorials en aquest segle XIII. Així l’any 1246, essent la senyoria de Pere de Montcada i de la seva esposa Sibil·la, el poder local era exercit pels “homines suos”, els militars de la plaça: Llorenç de Terrassa, Joan Cubero, Cleón Despés militis, Fortún Garcés militis, Arnau de Mollet batlle, Berenguer del Castillo montarii i Ramon Cosí de Miquinencia, aquest darrer probablement veí del poble.

Però ja a la segona meitat del segle XIII i perfectament consolidat al segle XIV, el caràcter militar de la plaça no podria atura el moviment d’autonomia municipal –d’altra banda general-, documentant-se ja la primera i principal forma d’organització: el concilium o Consell General, assemblea oberta de tots els veïns de la vila, amb personalitat jurídica i pública reconeguda. I també els seus representants, els jurats. Com hem dit, a Mequinensa vivien cristians i sarraïns; junts però no barrejats. Aquests col·lectius formaven dos societats que convivien però amb règim jurídic, econòmic, polític i social diferenciats; i per tant, amb dos sistemes de representació totalment diferents i separats. Els cristians es reunien en consell general de la Universitat dels cristians, i comptaven amb dos jurats, els seus representants. Les assemblees veïnals es celebraven per sol·licitud dels jurats, per manament del batlle –del que ja en parlarem– i amb pregó del nunci, saig o corredor jurat de la vila, que comunicava la congregació del consell a veu i a toc de les campanes de l’església de Santa Maria. L’assemblea es reunia, normalment, dins la dita església de Mequinensa. Els sarraïns, però, es reunien en consell general de l’Aljama o moreria, i comptaven també amb dos jurats, els seus representants, així com un alamí (documentat entre 1388 i 1485) o un alfaquí (documentat entre 1486 i 1490). L’alamí, segons la historiadora Marta Monjo (1) era la personalitat principal de l’aljama, amb funcions similars a les que tenia el batlle cristià, mentre que l’afaquí era el que “regula la vida legal i vetlla perquè s’ajusti als preceptes islàmics”. Aviat, però sobresortirien d’entre els veïns els prohoms o probi homines, caps de casa o veïns, tant cristians com sarraïns, reconeguts com a principals veïns entre el conjunt de la població i que gaudirien d’un accés més freqüent als càrrecs municipals (2). Aquests veïns principals formaran el consell restringit de prohoms; una espècie de consell assessor dels jurats. Sabem de la seva existència per un pergamí de l’any 1363 que assenyala com a consellers cristians a Domènec Esteller, Guillem Gostanç, Bartomeu Ferrer, Guerau Alentorn, Domènec Pellicer, Domènec de Sentbetrià, Berenguer Gostanç, Ferrer Llop i Domènec Guifré (3).

Plaça porxada de Mequinensa, lloc de reunió de la Universitat i l'Aljama.

A Mequinensa, doncs, hi havia dues comunitats, amb dues assemblees o consells, i quatre jurats, dos per comunitat. Val a dir que per a les qüestions transcendentals de la vila –com la sol·licitud de crèdits per al municipi– es reunien junts, els cristians i sarraïns, en el Consell general d’Universitat i Alhama, a toc de campana i pregó del nunci jurat, aplegant-se als soportals o porxos de la plaça Major, amb la presidència del batlle.

Dependents del senyor i, doncs, per sobre de les comunitats de Mequinensa, hi havia tres càrrecs al poble: el notari de la vila, el nunci o corredor (pregoner), i el batlle. Aquest darrer, el batlle, que a partir del segle XV és anomenat batlle y justícia, no era altre que el jutge en primera instància, designat pel senyor del terme (els Montcada) o pel seu procurador de la baronia, per tal d’exercir la justícia bàsica i el poder polític. Es tractava generalment d’un militi o cavaller, oficial del senyor, de plena confiança, encara que amb el temps passarà a ser un dels principals veïns cristians del poble. Ajudat per un assessor jurisdiccional, repartia justícia i s’encarregava de la policia i de la tributació senyorial, és a dir, de vigilar i cobrar els diferents impostos que els veïns havien de pagar als Montcada.

Deixem tot seguit una llista amb els càrrecs que hem pogut documentar als segles XIV i XV.

1331	Batlle	Joan de Cardona
	Jurats cristians	Guillem Gostanç, Joan de Sent Bretrià
	Jurats sarraïns	Agnit[..]d Corbet, Abçaÿt Dabcaÿt
1340	Batlle	?
	Jurats cristians	? i Pere Soro
	Jurats sarraïns	Mahoma Daziz, Maffomado Atidatxo
1340 (1341?)	Batlle	?
	Jurats cristians	Guiyamó de Sentbetrià, Domingo Spres
	Jurats sarraïns	Ffemado de Maçot, Acmet Porello
1355	Batlle	?
	Jurats cristians	?
	Jurats sarraïns	Famado de Bassarrons, Azit fill de Braim Daziz
1362	Batlle	?
	Jurats cristians	Bernat de Manila, Jaume Cosit
	Jurats sarraïns	Famado de Barrassons, Azit de Braim Daziz
1363	Batlle	?
	Jurats cristians	Lorenç Steller, Vera Cavaller
	Jurats sarraïns	Jute Ferrabim, Famado Daltanoz
1370	Batlle	?
	Jurats cristians	?
	Jurats sarraïns	Mafoma de Aziz, Mafoma de Fogaça
1388	Batlle	Blascho de Mur
	Jurats cristians	Bartholomeu de Biosca, Pedro de Soro
	Alamí	Ferrigot de Bençala / Mofferig Avençala
	Jurats sarraïns	Culema de Caet de Aziz, Caet Aigadar / Homado de Bençala.
1393	Batlle	?
	Jurats cristians	?
	Alamí	Fferrargum de Bençala
	Jurats sarraïns	Acmet de Fferrebim, Calema Daziç
1400	Batlle	?
	Jurats cristians	?
	Alamí	Feraiz de Bençala
	Jurats sarraïns	Juci Ferrabin, Ffamado Dalsuent
1401	Batlle	Joan de Campos
	Jurats cristians	Dominico Soro, Bernat Cerdà
	Alamí	Farranot de Bençala
	Jurats sarraïns	Nice de Ferrabim, Famadono del Font
1404	Batlle	Joan de Brota
	Jurats cristians	Joan Soro, Ferrer de Blivar
	Jurats sarraïns	Ffamado de Fogaça, Juci Ferrabin
1406	Batlle	?
	Jurats cristians	?
	Alamí	Ali Dazys
	Jurats sarraïns	Juri de Ffarrabin, Ffaraig Algiram
1430	Batlle	?
	Jurats cristians	?
	Alamí	Fferiget de Bençala
	Jurats sarraïns	Aduraçme de Fogaça, Phumado (...)
1443	Batlle	?
	Jurats cristians	?
	Alamí	?
	Jurats sarraïns	Mafoma Daziz de Daziz, Brafim Feduam
1453	Batlle	Joan de Broca
	Jurats cristians	Guillem Nadal, Joan Lop
	Alamí	Famado de Fogaça
	Jurats sarraïns	Mahoma Alfaqui, Brahim Algaravi, Fomoduc de Focet
1485	Batlle	?
	Jurats cristians	?
	Alamí	Juci Mossegui
	Jurats sarraïns	?
1486	Batlle	?
	Jurats cristians	?
	Alfaquí	Maffoma Levi
	Jurats sarraïns	Maffoma Absayt, Maffoma Fogassa
1488	Batlle	?
	Jurats cristians	?
	Alfaquí	Mahoma Levi
	Jurats sarraïns	Mahoma Daziz, Mahoma Fogaça. Lloctinent: Gali Fogaça
1490	Batlle	?
	Jurats cristians	?
	Alfaquí	?
	Jurats sarraïns	Mohama Absidacho, Daziz bin Cayt (a) Lo Moro.
1493	Batlle	Joan Lop
	Jurats cristians	Bertholomeu de Sant Bitran, Joan Serrano
	Jurats sarraïns	?

(1) Marta Monjo: Sarraïns sota el domini feudal. La Baronia d’Aitona al segle XV. Lleida, Edicions de la Universitat de Lleida, 2004.

(2) És el que es desprèn de l’acte de divisió de termes entre Mequinensa i Favara de l’any 1331, quan són presents –a més dels jurats– dotze cristians i tres sarraïns.

(3) Ajuntament de Mequinensa, pergamí 15. Agraïm a l’Ajuntament de Mequinensa les facilitats per accedir als pergamins que custòdia.

Els límits medievals del terme de Mequinensa

Per Jacinto Bonales.

Avui en dia el terme d’un municipi té un caire bàsicament administratiu, però en el transcurs dels segles medievals i moderns assolia unes connotacions i implicava unes relacions humanes força diferents. El terme era un espai viscut, sí, però també un marc jurídic de primer ordre car cada terme tenia un senyor que hi administrava justícia per compte propi. A més, el terme era un espai sobre el que s’exercien activitats econòmiques comunes: les pastures, per exemple, eren d’ús col·lectiu per a tot el poble, així com les fustes i llenyes extretes individualment dels espais comunals.

És per això que el “control” del terme, i dels seus límits, era una constant tant per part de les autoritats municipals com dels veïns singularment. Així per exemple a finals del segle XVIII i principis del segle XIX es van produir nombrosos problemes amb Almatret ja que tot sovint els mequinensans entraven al terme veí a tallar llenya (1). L’establiment i la consolidació d’uns límits físics estables fou un procés llarg i laboriós, no exempt de problemes i conflictes entre els diferents pobles.

El primer document relatiu a un límit físic de Mequinensa és la ja coneguda Carta de Partilla feta entre els prohoms de Fraga i el senyor de Mequinensa –Pere de Montcada– l’any 1246, publicada per José Salarrullana el  1921 (2). Aquest document és força singular, per quant qui arriba a l’acord d’establiment dels límits no és la Universitat o conjunt d’habitants de Mequinensa, sinó el seu senyor jurisdiccional. I no és d’estranyar ja que en aquest, Pere de Montcada renuncia a part del terme mequinensà en favor de Fraga a canvi de cent morabatins d’or. Però el més interessant és que s’indiquen els límits d’ambdues poblacions a la Vallporquera en explicar pas a pas el procés d’instal·lació de fites. Paga la pena copiar aquí el fragment:

“ad descendendum podii Gelli usque in uno cingulo lapidum ad honbriam de valle Porchera. Secundam, vero, fitam in alio podio ad honbriam de valle Porchera. Terciam, vero, fitam in alio podio ad hombriam de valle Porchera. Quartam, vero, fitam in alio podio ad honbriam de valle Porchera. Quintam, vero, fitam in alio podio ad honbriam de valle Porchera, quo est super viam, quam vadit ad bassam Porchi. Sextam, vero, fitam in alio podio ad honbriam de valle Porquera, qui habet ibi plures pinos. Septimam, vero, fitam in alio podio ad honbriam de valle Porquera, qui habet ibi plures pinos. Octavam, vero, fitam in alio podio ad honbriam de valle Porquera, qui habet ibi unum pinum sicum. Nonam, vero fitam in alio podio ad honbriam de Valle Porquera in visione fluvii Hebri. Decimam, vero, fitam in rocha ad descendendum de valle Porquera usque in flumine Hebri, qui habet ibi tamariçes”

Fita núm. 5 de la trenca de termes amb Torrent

És a dir, una línia de fites aixecades a l’obaga de la Vall Porquera que des del terme de Torrent descendeix fins al riu Ebre, amb ben poques referències i –a més– efímeres: un grup de pins, un pi sec... Malgrat tot, això no significa que perduts els pins, la línia desaparegués, ja que habitualment els homes d’ambdós pobles “seguirien” periòdicament la línia de fites per assegurar el seu manteniment.

Força diferent, pel que fa als actors del document, és la divisió de termes que un segle després es va efectuar entre Mequinensa i Favara (3). Efectivament, hagudes certes “raons” entre els homes d’ambdós pobles, l’any 1331 es van reunir els veïns de la nostra vila en Consell General als porxos de la plaça, i van decidir arribar a “pau i concòrdia” amb els de Favara, acte que es repetí en aquell poble amb assistència del seu senyor Joan Galindeç de Sesé. Els representants de tots dos pobles es van aplegar a Valclara, lloc de les disputes, per tal d’efectuar la partició dels termes. Per part de Mequinensa van assistir el batlle Joanot de Cardona, els jurats de la Universitat de cristians Guillem Costanç i Joan Sant Bravià, així com dotze prohoms cristians, als que es van unir els jurats de l'Aljama de sarraïns de Mequinença Agnit[..]d Corbet i Abçayt Dabcayt, acompanyats de tres estadants sarraïns de la nostra vila. Per part de Favara van comparèixer el seu senyor, els tres jurats de dita vila Guillem Fuse, Pere Gil i Ramon de Sosses, així com disset veïns. Es va procedir tot seguit a aixecar tota una sèrie de fites a la vall que completaven les creus picades a la roca que hi havia anteriorment. Paga la pena copiar també el text, redactat íntegrament en català.

“Primerament possam et fitam ·I· muyllo lo qual es de Miquinença et de Favara et de Casp [...] al sol de la val de la Figuera en lestrem de la val de la Era que es el cami de Traves et de Casp, et del dit mullýo va a ferir a ·I· muýllo que es en la punta del estrem de la val de la Era, et del dit muýllo va a ferir a ·I· muýllo que es enla p[...]sta val de la era, et daquell muýllo va a una fita et muýllo que es en lestrem de la ombría de la val de la Era, et del dit muýllo va a ·I· muýllo que es en la ombria en vista de la val de la Era et del dit muýllo va a fe[rir a ·I· fita] et muyllo que es en lendret del barranch de les L[a]vanderes, et del dit muýllo va ferir a una fita et muýllo que es en dret de la cova de les Cabres et del dit muyllo va a fer[i]r a ·I· muyllo que es de sus la dita cova de les Cab[res, et de] dit muyllo va ferir a una fita et muýllo que es entre ab dues les coraliçes den Cardona, et del dit múyllo va a muýllo de ius la coraliça de la val del Coxo et del dit muýllo va a ·I· muýllo que es en la val del Coxo et [del dit muy]llo va á ferir, a ·I· muýllo que es en la serra de la val de la Era, et va altre muýllo que es en la dita serra et del dit muýllo va ferir a ·I· muýllo que es en mig de la val de la Era la qual val del muýllo an jus es terme de M[iqui]nença et del muýllo an sus es terme de Favara lo qual muýllo travese la dita val de la era et va a ferir a una creu et a ·I· muýllo que es en lestrem de la val de la Era vers la serra de Miquinença et de la dita creu et muýllo va f[erir an ·I·] muýllo que es en la serra de jus la val de la Era lo qual muýllo es lo primer de la serra endret del muýllo de mig de la val de la Era, et del dit muýllo va ferir, a ·I· muýllo que es en la Solana de la dita vall y del dit muyllo va ferir, a ·I· muýllo que es en la punta Pedregosa et del dit muýllo va ferir a ·I· mullýo que es en la serra de jus la val dels Cositz et del dit muýllo va a ·I· muýllo que es de jus la val dit Pere Cosit que es endret de la Era veylla, et del dit muýllo va ferir a una fita que es en mig de la val den Pere Cossit et de la dita fita va ferir a ·I· muýllo que es en la serra de sus la val del Pere Cossit et del dit muýllo va de muýllo en muýllo ferir a una fita del sol de la val de la Escoba et de la dita fita va ferir a ·I· muýllo que es en la serra sobre la vall de la Escoba, et del dit muýllo va ferir a ·I· muýllo que es en la serra de la val de la Era en ves Miquenença, et del dit muýllo va ferir a ·I· muýllo que es en la punta Pedregosa prop del cap de la val de la Era et del dit muýllo va ferir a ·I· muýllo que es de jus lo toçal de la val de la Era, et del dit muýllo va a ferir a ·I· muýllo lo qual es el Toçal de la Escoba que es muýllo dels termens de Miquenença et de Favara et de Nonasp prop lo camp den Pontz Ferrer estadant de Nonasp”

Totes dues poblacions es van comprometre a mantenir aquests límits sense cap disputa, sense poder traspassar la línia amb els respectius ramats; i s’imposaven, en cas d’incompliment, una multa de mil morabatins d’or alfonsins, que hauria de percebre el rei.

Les Tres Fites, trenca de termes amb Torrent i Fraga.

És segur que, com en aquests dos casos, al seu dia es van establir concòrdies o pactes pels límits entre Mequinensa i la Granja d’Escarp, Almatret, Faió, Nonasp, Caspe i Torrent de Cinca, però malauradament ores d’ara no disposem dels documents. Uns límits que es plasmen sobre els pergamins, però que en molts casos tenen un origen molt anterior, ja islàmic, ja romà, com és el cas de la trenca de termes entre Mequinensa i Torrent. Resten, emperò, els símbols d’aquells pactes entre els pobles: fites i creus repartides per tots els límits que en alguns casos han estat modernitzats –en la línia de trenca de províncies entre Torrent i Mequinensa, per exemple– i en d’altres s’han pogut conservar encara que lluny del seu lloc d’origen, com la pedra de les tres creus custodiada per l’associació Coses del Poble. Només una nota final: paga la pena atansar-se a les Tres Fites, lloc carregat de simbolisme i amb més de dos mil anys d’història.

Notes:

(1) Arxiu Històric de Lleida, Protocols notarials, núm. 1181. Plec documental sobre el procés judicial entre Almatret i Seròs a la Reial Audiència de Catalunya, any 1830. Informació testimonial. Multes aplicades a veïns de Mequinensa.

(2) José Salarrullana de Dios: “La Aljama de Moros Fraga” dins Revista de Archivos, Bibliotecas y Museos, núm. 7-9, 1921, pàgines 364-369.

(3) Ajuntament de Mequinensa, pergamí número 5. Agraïm a l’Ajuntament les facilitats per accedir al fons de pergamins municipals.

Apunts sobre l’església del Poble Vell... (Segona part)

Per: Jacinto Bonales i Pilar Arbiol.

A finals del segle XVIII l’església parroquial de Mequinensa ja amenaçava ruïna. L’any 1787, en el transcurs de la visita pastoral, es declara la necessitat de fer tot el sostre nou, és a dir “retexar el texado de ella” (1). L’antiga nau romànica amb els seus vuit altars (el major de la Mare de Déu dels Àngels o Assumpció, titular; i els de la Divina Pastora, el de les Ànimes, la Mare de Déu del Roser, Sant Francesc i Sant Josep, Santa Agatòclia i Sant Antoni, Sant Sebastià i del Sant Crist) veuria, en pocs anys, canviar totalment la seva fesomia. Tres anys després, en la nova visita pastoral de l’any 1790, la situació encara no ha canviat, però sabem que tornava a funcionar l’Hospital de Pobres, que es mantenien les dues ermites, i que les quatre confraries continuaven mantenint llurs respectius altars tot i exercint el patronat de les diferents capelles: Sant Antoni i Santa Agatòclia, Sant Francesc Xavier, el Dolcíssim Nom de Jesús (amb la capella del Sant Crist) i la confraria de la Verge del Roser. Fins i tot s’havia creat un Monte de Piedad que, religiosament presentava anualment els seus comptes a la Intendència de Saragossa (l’antiga Hisenda).(2)

Finalment el Consejo Supremo o Consejo y Cámara de Aragón va autoritzar la reedificació de l’església parroquial. L’any 1803 es van iniciar unes obres que s’allargarien fins l’any 1808: es va ampliar la superfície de l’església tot aprofitant el cementiri antic –es va crear un de nou fora la vila, als peus de la muntanya, al camí de Fraga– i la petita plaça que s’obria davant la porta de l’antiga església romànica. Sobre el solar s’aixecà la nova església d’ordre claustral, neoclàssica -a la moda d’aquell temps- de creuer i amb dos naus laterals. A la capçalera s’aixecava l’altar major dedicat a l’Assumpció de Maria, i als creuers es van instal·lar quatre altars: a un costat el de Jesús crucificat, davant de l’altar de la Puríssima Concepció (sufragada per un particular, D. Gregori Ibarz), i a l’altre costat del creuer el de la Mare de Déu del Roser davant de Santa Agatòclia. A les naus laterals es van construir els altars de la Divina Pastora i de Sant Francesc Xavier, i a l’altra nau l’altar de les Ànimes del Purgatori (3). Annexada a l’edifici s’aixecava la torre del campanar amb dues grans campanes que no es veurien acompanyades d’una tercera -la petita- fins l’any 1913. (4) A més, adjacent a l’església es va construir la nova abadia o casa del rector. En conjunt, l’edifici va ser considerat com una de les esglésies parroquials més formoses del bisbat de Lleida (5).

L’obra s’acabà l’any 1808, com diem, però més per força que per haver rematat els detalls... l’esclat de la Guerra del Francès, i els esdeveniments que van patir els veïns, allargarien les tasques d’ornamentació de l’interior durant molts anys. A tall d’exemple cal mencionar que els francesos se’n van endur de l’església la pràctica totalitat dels objectes litúrgics d’or i de plata (6).

Ara bé, hem dit que en cinc anys es va construir de nova planta l’església del poble, però pagar-la... això va trigar més temps! Per tal d’executar aquesta costosa obra, els veïns del poble es van imposar un redelme, és a dir, que tots els veïns es van obligar a pagar anualment un quinzè (després de pagar el delme i la primícia, és clar) o la quinzena part de tots els fruits de la terra i de tot el bestiar criat. Uns productes destinats a la fàbrica de l’església, i això des de l’any 1803 fins l’any 1825 en que aquest pagament finí (7). A més, l’ajuntament, que tenia cura del manteniment de l’església i per això cobrava la primícia, invertí tota aquesta en la obra durant tots aquests anys, donant una assignació de 170 duros anuals, a més del 10% dels propis, o el que és el mateix, el 10% dels ingressos municipals procedents dels diferents arrendaments.

Al llarg del segle XIX poques novetats presentà l’església, i és que el laicisme s’escampà com la pólvora per entre els veïns del poble. Així l’any 1816 s’indicava que “la Yglesia es nueva, y falta que perfeccionarla”, encara que pitjor era l’estat dels mossens: el benefici del Roser estava vacant des de l’any 1809 per mort del darrer capellà, fent les tasques provisionalment un frare caputxí fins que l’any 1815 tornà al seu convent, i la sagristia estava vacant des de la mort del seu titular el 1806, ja que el nou obtentor no es va presentar mai al poble. 

L’any 1827 no havien canviat gaire les coses i es constata ja els problemes morals del poble, com ja explicàvem en l’article “...A un poble de descreguts”, situació agreujada a finals d’aquell segle, com mostren les visites pastorals de 1890, 1896, 1900 i següents (8).

La manca d’inversions particulars en les seves respectives ànimes portà a que a principis del segle XX no existissin grans capelles decorades a l’església. Com indica la visita pastoral de l’any 1918, l’església posseïa ja onze altars, però “ninguno de ellos es de reconocido merito artístico”. Les obres que es van realitzar van ser “d’urgència”, com la de l’any 1911 quan es van pintar totes les naus i creuer amb un pressupost de 1700 pessetes. Sí que es van fer, però, importants obres a l’abadia o casa rectoral, canviant-se tota la façana, fent noves les escales, instal·lant tres balcons de ferro, i “enladrillar todo el primer piso”, per un valor de 2100 pessetes. Val a dir que aquesta diferència d’inversió en manteniment entre l’església i la casa rectoral fou un dels motius –per no dir el principal–  que a en Antonio Saló gairebé li donés un cobriment de cor quan una de les campanes de la torre caigué sobre la seva teulada l’any 1912... (9).

Amb la Guerra Civil l’església parroquial patí una nova ferida: la crema dels objectes de culte i la reconversió de l’edifici en garatge i taller de vehicles. Haurem d’esperar a la postguerra per tornar a trobar inversions en la decoració dels altars de l’església, on –com a totes les poblacions que van patir aquests esdeveniments- es feu de nou tot l’interior del santuari. Les vivències del nostre edifici durarien poc: amb la construcció del pantà de Riba-roja l’edifici havia de ser enderrocat. L’església del poble nou s’inauguraria el 16 de setembre de 1973 amb lo qual la cura de les ànimes mequinensanes estava assegurada. No va passar el mateix, però, amb l’antiga església del poble vell, condemnada a patir amb solitud l’abandó dels anys. Aquesta agonia s’acabà un dia de l’any 1980 quan les màquines del “progrés” van tirar per terra l’última pedra del campanar, últim símbol del passat d’un poble.

 

Notes:

 

(1) Arxiu Diocesà de Lleida (ADL), Visites Pastorals (VP) II.52 gros, segona part LL-Z. Visita pastoral del bisbe Jeroni Maria de Torres i Cuadrado, 1787.

(2) ADL, VP, 78G, 12 de juny de 1790.

(3) Arxiu Capitular de Lleida (ACL), VP, 51, exp.47 de 1816.

(4) ACL, VP, 53, exp.39, de 1918.

(5) ídem.

(6) Així a la visita pastoral de l’any 1816 (ACL, VP 51, exp.47) es diu que “La plata de esta Yglesia, se la llevaron los Franceses” i que el tabernacle no tenia “ni siquiera una pintura, qual se [había], desde la entrada de los franceses que arrancaron la que habia, llevandose el copon y dejando las formas consagradas en los rincones a disposicion de los ratones...”.

(7) ACL, VP 51, exp.47 de 1816; i VP 31, 499r-505r de 1827.

(8) ACL, VP 33, 47v; VP 37, 1224-127r; VP 41, 237r-238r i 2674r-2680r; VP 43, 327r-328r.

(9) La Vanguardia, 11 de febrer de 1912, p.11

(*) Agraïm la col·laboració de Miguel Ibarz i Josep Carbonell en la determinació d’algunes dates.

Apunts sobre l’església del Poble Vell.....o els orígens del “Debat d’Urgència” (primera part)

Per: Jacinto Bonales i Pilar Arbiol

La primera edificació cristiana aixecada al nostre poble després de la conquesta (1149) fou, sens dubte, la capella del castell, que satisfeia les necessitats espirituals de la guarnició militar conqueridora. Als peus de la serra, la construcció de l’església fou més tardana, coincidint amb l’assentament de nous veïns cristians. El lloc escollit va ser a tocar de les portes de la vila, al costat de la muralla i a la sortida del camí de Saragossa.

Antiga capella del castell de Mequinensa

En llurs orígens, depenia de la parròquia de Fraga compartint rector,  el qual  destinava  un vicari  per tenir cura de les ànimes dels nous parroquians. L’edifici seria de petites proporcions, d’estil romànic i dedicat a l’advocació de Santa Maria. Segons Josep M. Pérez i Pere Rams (1) aquest edifici ja existiria l’any 1168.

L’any 1361 l’església comptava amb l’altar major dedicat a Santa Maria i dos capelles laterals, la de Sant Francesc i la de Sant Nicolau. Aquest darrer era custodiat per un sacerdot beneficiat per les rendes deixades en testament per Ramon Sudanell. A tocar de l’església estava l’abadia o casa on residia el vicari de Mequinensa (2).

Des de mitjans del segle XIV fins mitjans del XV, es va produir una expansió de la religiositat, sens dubte deguda al terrible cop de les epidèmies encetades per la pesta negra l’any 1348. Al llarg d’aquest anys es va edificar l’Hospital de Pobres. Es tractava d’un edifici aixecat fora les muralles de la vila, proper –o tocant- al camí de Saragossa, una mica allunyat de la muralla, on recloïen als afectats per malalties contagioses. Amb el temps i en èpoques de recessió de les epidèmies, es convertiria en allotjament per a peregrins i viatjants mancats de recursos. L’Hospital va ser regentat en les seves primeres èpoques per veïns, trobant documentada la persona de Pere Cavaller.

L’any 1445 la situació de l’edifici de l’església era deplorable. En la visita pastoral d’aquell any (3) es mana la reparació i condicionament del tabernacle, crisma i sants olis, la pica baptismal i l’altar major. Aquell any l’altar major ja està dedicat a l’Assumpció de Santa Maria, i la capella de Sant Francesc va ser substituïda per l’altar de Sant Miquel.

Ja en època moderna, a mitjans del segle XVI i concretament l’any 1541, l’església havia experimentat importants canvis. Adossat a l’edifici s’aixecava un campanar amb quatre campanes, i en l’interior de la nau o cos de l’església es creen quatre nous altars: el nou de Sant Francesc, un per Santa Maria del Roser, un altre per la Mare de Déu del Remei i el nou altar de Sant Sebastià. Tocant a l’edifici continuava estant l’abadia  i el cementiri. Fora vila l’Hospital estava en ple funcionament (4).

Des de finals del segle  XVI, i durant tot el segle XVII es va produir una veritable immersió “espiritual”. Per un costat els cristians vells reafirmaven la seva condició amb un major fervor religiós; per un altre costat, es produí un moviment de conversió de moriscs al cristianisme per evitar l’exili, especialment amb l’expulsió decretada l’any 1609; però sobre tot es viu un creixent fervor religiós, que sense oblidar-se de la salvació de la “vida eterna”, es centra en la salvació de la “vida terrenal”: les penúries, les males collites, i fonamentalment les devastadores epidèmies que portaran a canviar de nou als Sants venerats: els altars de la Mare de Déu del Remei i de Sant Sebastià van ser substituïts pels de Sant Roc i el Sant Crist clars protectors contra les epidèmies, a la moda d’aquells dies. Una mostra d’aquesta forta “religiositat” fou la creació de confraries: la de Santa Maria del Roser (creada al desembre de 1619) i la del Sant Nom de Jesús instituïda al maig de 1621. Aquesta última dedicada a tenir cura de l’altar de la Santa Creu i a vigilar que els veïns no blasfemessin amb el ja típic “gondeu!” mequinensà. Pocs anys després, al 1645, i després de la gran epidèmia de pesta del 1643 que assolà les riberes del Segre i del Cinca, es va ampliar l’altar de Sant Roc -que sembla ser que no va poder aturar la mortífera pesta- posant-li com a “company” l’antic sant protector: Sant Sebastià, a veure si entre els dos feien més feina....(5).

Malgrat la gran “religiositat”, l’església –ara ja amb rector propi- estava en pèssimes condicions, fins al punt que l’any 1647 el bisbe ordenà al prior i majordoms de la confraria del Santíssim nom de Jesús que reparessin l’altar del Sant Crist, sota pena de 25 escuts prohibint fer missa en aquesta. Però si només fos la capella rai! L’estat del terra de l’església era tant deplorable que saltaven les lloses i làpides i per això es prohibí enterrar allí a ningú fins que s’hagués reformat tot el paviment (6).

Val a dir que la “obra” de l’església parroquial pertanyia al poble de Mequinensa, o millor dit, la construcció, manteniment, i possible engrandiment de l’edifici corresponia a l’ajuntament. Per aquest motiu l’ajuntament cobrava les primícies, o sigui cobrava una part de totes les produccions del terme ( de gra es pagava 1 de cada 36 parts, i de la resta de productes 1 de cada 30). Recordem que la primícia generalment es pagava al rector per al seu manteniment i el de l’església. És per això que, donat el mal estat de l’església el bisbe va manar l’any 1680 que enguixessin la nau i arreglessin les crismeres, “so pena de excomunión mayor” dels jurats de la vila (7).

Durant les darreres dècades del segle XVII es produeix un canvi de gran magnitud en la devoció religiosa del poble: Es “descobreix” una santa d’origen local, la venerada Santa Agatòclia. Així entre 1680 i 1701 s’amplien els altars de la petita església parroquial amb les capelles de Santa Agatòclia i Santa Maria dels Àngels (8). El nou fervor per Santa Agatòclia –verge, màrtir, patrona i paisana- portà a la creació de la Confraria de Santa Agatòclia, instituïda el 9 de febrer de 1690. A més en aquestes darreres dècades del XVII s’aixecarà una ermita al terme: la dels Sants Metges (Sant Cosme i Sant Damià) situada prop del camí de Saragossa davant del molí on vivia un ermità al que se li cedí una terra amb oliveres tocant a l’edifici. En aquesta se celebrava una única missa anual el dia de Sant Blai en arribar els veïns del poble en processó.

Antic gravat de Santa Agatòclia.

A principis del segle XVIII, amb la guerra de successió i el posterior creixement demogràfic i econòmic de la vila es van produir nous canvis en els edificis religiosos i en les devocions catòliques. El primer fou la transformació de l’antic hospital medieval de Sant Antoni Abad en quarter de soldats i que com a tal subsistí al llarg del segle. A més es construí una nova ermita dedicada a Santa Agatòclia on es celebrava missa en temps de sega, trilla i sembra. A l’església parroquial es van sumar els altars de Sant Francesc d’Asís i Sant Francesc Xavier. S’hauria mantingut la capella de Sant Nicolau, però donada la seva manca de rendes, de feligresos interessats i la indecència del seu estat de conservació aquesta va ser abolida pel bisbe l’any 1715 (9). De entre tots aquestos sants, Sant Francesc Xavier tingué gran èxit, i abans de 1748 es crearia al poble la tercera confraria en honor seu.

A finals del segle XVIII la petita església parroquial estava ja en un estat ruïnós. El 1783 es considerava necessari ampliar-la per a que poguessin cabre més veïns, és per això que es decidí enderrocar l’edifici romànic i, ampliant el solar a costa del cementiri i espais propers, edificar una nova església.

D’aquesta nova església gravada en el record dels vilatans més vells i de la qual podem contemplar les restes al poble vell, en parlarem en una propera entrada.

Notes:

(1) “Mequinenza en la edad media ( siglos XII-XIV)” p.104, dins Jordi Estruga et alii: Mequinenza a través de la História. Ayuntamiento de Mequinenza, 2010.

(2) Arxiu Capitular de Lleida, Visites pastorals, 1, f. 9r-v.

(3) Ídem, Visites pastorals, 2, f. 438r-440v.

(4) Ídem, Visites pastorals, 4, f. 36r-v.

(5) Ídem, Visites pastorals, 6, f. 279.

(6) Ídem, Visites pastorals, 21, f. 21v-22v.

(7) Ídem, Visites pastorals, 6, f. 627.

(8) Ídem, Visites pastorals, 6, f. 776.

(9) Ídem, Visites pastorals, 26, f. 735r-747v.