Apunts sobre l’església del Poble Vell... (Segona part)

Per: Jacinto Bonales i Pilar Arbiol.

A finals del segle XVIII l’església parroquial de Mequinensa ja amenaçava ruïna. L’any 1787, en el transcurs de la visita pastoral, es declara la necessitat de fer tot el sostre nou, és a dir “retexar el texado de ella” (1). L’antiga nau romànica amb els seus vuit altars (el major de la Mare de Déu dels Àngels o Assumpció, titular; i els de la Divina Pastora, el de les Ànimes, la Mare de Déu del Roser, Sant Francesc i Sant Josep, Santa Agatòclia i Sant Antoni, Sant Sebastià i del Sant Crist) veuria, en pocs anys, canviar totalment la seva fesomia. Tres anys després, en la nova visita pastoral de l’any 1790, la situació encara no ha canviat, però sabem que tornava a funcionar l’Hospital de Pobres, que es mantenien les dues ermites, i que les quatre confraries continuaven mantenint llurs respectius altars tot i exercint el patronat de les diferents capelles: Sant Antoni i Santa Agatòclia, Sant Francesc Xavier, el Dolcíssim Nom de Jesús (amb la capella del Sant Crist) i la confraria de la Verge del Roser. Fins i tot s’havia creat un Monte de Piedad que, religiosament presentava anualment els seus comptes a la Intendència de Saragossa (l’antiga Hisenda).(2)

Finalment el Consejo Supremo o Consejo y Cámara de Aragón va autoritzar la reedificació de l’església parroquial. L’any 1803 es van iniciar unes obres que s’allargarien fins l’any 1808: es va ampliar la superfície de l’església tot aprofitant el cementiri antic –es va crear un de nou fora la vila, als peus de la muntanya, al camí de Fraga– i la petita plaça que s’obria davant la porta de l’antiga església romànica. Sobre el solar s’aixecà la nova església d’ordre claustral, neoclàssica -a la moda d’aquell temps- de creuer i amb dos naus laterals. A la capçalera s’aixecava l’altar major dedicat a l’Assumpció de Maria, i als creuers es van instal·lar quatre altars: a un costat el de Jesús crucificat, davant de l’altar de la Puríssima Concepció (sufragada per un particular, D. Gregori Ibarz), i a l’altre costat del creuer el de la Mare de Déu del Roser davant de Santa Agatòclia. A les naus laterals es van construir els altars de la Divina Pastora i de Sant Francesc Xavier, i a l’altra nau l’altar de les Ànimes del Purgatori (3). Annexada a l’edifici s’aixecava la torre del campanar amb dues grans campanes que no es veurien acompanyades d’una tercera -la petita- fins l’any 1913. (4) A més, adjacent a l’església es va construir la nova abadia o casa del rector. En conjunt, l’edifici va ser considerat com una de les esglésies parroquials més formoses del bisbat de Lleida (5).

L’obra s’acabà l’any 1808, com diem, però més per força que per haver rematat els detalls... l’esclat de la Guerra del Francès, i els esdeveniments que van patir els veïns, allargarien les tasques d’ornamentació de l’interior durant molts anys. A tall d’exemple cal mencionar que els francesos se’n van endur de l’església la pràctica totalitat dels objectes litúrgics d’or i de plata (6).

Ara bé, hem dit que en cinc anys es va construir de nova planta l’església del poble, però pagar-la... això va trigar més temps! Per tal d’executar aquesta costosa obra, els veïns del poble es van imposar un redelme, és a dir, que tots els veïns es van obligar a pagar anualment un quinzè (després de pagar el delme i la primícia, és clar) o la quinzena part de tots els fruits de la terra i de tot el bestiar criat. Uns productes destinats a la fàbrica de l’església, i això des de l’any 1803 fins l’any 1825 en que aquest pagament finí (7). A més, l’ajuntament, que tenia cura del manteniment de l’església i per això cobrava la primícia, invertí tota aquesta en la obra durant tots aquests anys, donant una assignació de 170 duros anuals, a més del 10% dels propis, o el que és el mateix, el 10% dels ingressos municipals procedents dels diferents arrendaments.

Al llarg del segle XIX poques novetats presentà l’església, i és que el laicisme s’escampà com la pólvora per entre els veïns del poble. Així l’any 1816 s’indicava que “la Yglesia es nueva, y falta que perfeccionarla”, encara que pitjor era l’estat dels mossens: el benefici del Roser estava vacant des de l’any 1809 per mort del darrer capellà, fent les tasques provisionalment un frare caputxí fins que l’any 1815 tornà al seu convent, i la sagristia estava vacant des de la mort del seu titular el 1806, ja que el nou obtentor no es va presentar mai al poble. 

L’any 1827 no havien canviat gaire les coses i es constata ja els problemes morals del poble, com ja explicàvem en l’article “...A un poble de descreguts”, situació agreujada a finals d’aquell segle, com mostren les visites pastorals de 1890, 1896, 1900 i següents (8).

La manca d’inversions particulars en les seves respectives ànimes portà a que a principis del segle XX no existissin grans capelles decorades a l’església. Com indica la visita pastoral de l’any 1918, l’església posseïa ja onze altars, però “ninguno de ellos es de reconocido merito artístico”. Les obres que es van realitzar van ser “d’urgència”, com la de l’any 1911 quan es van pintar totes les naus i creuer amb un pressupost de 1700 pessetes. Sí que es van fer, però, importants obres a l’abadia o casa rectoral, canviant-se tota la façana, fent noves les escales, instal·lant tres balcons de ferro, i “enladrillar todo el primer piso”, per un valor de 2100 pessetes. Val a dir que aquesta diferència d’inversió en manteniment entre l’església i la casa rectoral fou un dels motius –per no dir el principal–  que a en Antonio Saló gairebé li donés un cobriment de cor quan una de les campanes de la torre caigué sobre la seva teulada l’any 1912... (9).

Amb la Guerra Civil l’església parroquial patí una nova ferida: la crema dels objectes de culte i la reconversió de l’edifici en garatge i taller de vehicles. Haurem d’esperar a la postguerra per tornar a trobar inversions en la decoració dels altars de l’església, on –com a totes les poblacions que van patir aquests esdeveniments- es feu de nou tot l’interior del santuari. Les vivències del nostre edifici durarien poc: amb la construcció del pantà de Riba-roja l’edifici havia de ser enderrocat. L’església del poble nou s’inauguraria el 16 de setembre de 1973 amb lo qual la cura de les ànimes mequinensanes estava assegurada. No va passar el mateix, però, amb l’antiga església del poble vell, condemnada a patir amb solitud l’abandó dels anys. Aquesta agonia s’acabà un dia de l’any 1980 quan les màquines del “progrés” van tirar per terra l’última pedra del campanar, últim símbol del passat d’un poble.

 

Notes:

 

(1) Arxiu Diocesà de Lleida (ADL), Visites Pastorals (VP) II.52 gros, segona part LL-Z. Visita pastoral del bisbe Jeroni Maria de Torres i Cuadrado, 1787.

(2) ADL, VP, 78G, 12 de juny de 1790.

(3) Arxiu Capitular de Lleida (ACL), VP, 51, exp.47 de 1816.

(4) ACL, VP, 53, exp.39, de 1918.

(5) ídem.

(6) Així a la visita pastoral de l’any 1816 (ACL, VP 51, exp.47) es diu que “La plata de esta Yglesia, se la llevaron los Franceses” i que el tabernacle no tenia “ni siquiera una pintura, qual se [había], desde la entrada de los franceses que arrancaron la que habia, llevandose el copon y dejando las formas consagradas en los rincones a disposicion de los ratones...”.

(7) ACL, VP 51, exp.47 de 1816; i VP 31, 499r-505r de 1827.

(8) ACL, VP 33, 47v; VP 37, 1224-127r; VP 41, 237r-238r i 2674r-2680r; VP 43, 327r-328r.

(9) La Vanguardia, 11 de febrer de 1912, p.11

(*) Agraïm la col·laboració de Miguel Ibarz i Josep Carbonell en la determinació d’algunes dates.