El 22 de gener de 1984, set alcaldes de la Ribagorça (Montanui, Bonansa,
Sopeira, Areny de Noguera, Pont de Montanyana, Tolva i Benavarri) van firmar un
document (publicat a Nueva España. El
Periódico de Huesca el 24 de gener de 1984) on van tenir la virtut de nomenar
les coses pel seu nom (contra la política ocultista del govern) , i van
reivindicar l’ensenyança del català a la Ribagorça. Aquest document va
accelerar un procés que s’estava gestant a la comarca del Baix Cinca,
concretament a Mequinensa, i que va culminar en un fet importantíssim pel
reconeixement de una llengua i la dignitat dels qui la parlen: la Declaració de
Mequinensa.
La Declaració de Mequinensa
El dia 1 de febrer de 1984, disset alcaldes i regidors de pobles aragonesos
de parla catalana (Areny de Noguera, Benavarri, Bonansa, Montanui, Pont de
Montanyana, Tolba, Saidí, Fraga, Torrent de Cinca, Mequinensa, Faió, Nonasp,
Fabara, Calaceit, Vallderoures, La Codonyera i Valljunquera) junt amb el Conseller
de Cultura del Govern d’Aragó D. José R. Bada Panillo, es van reunir al castell
de Mequinensa per una sessió de treball on es debatria la problemàtica de la
llengua. La reunió va començar a primera hora del matí, i es va allargar fins a
primera hora de la tarda. Durant tota la reunió, els participants, van parlar
cadascú en la seva pròpia llengua, fet que no va impedir que tots
s’entenguessin a la perfecció. Això els va reafirmar en la seva convicció que
tots parlaven una mateixa llengua i que aquesta era el català (la Torre de
Babel aixecada en aquesta zona d’Aragó per alguns sectors, anava caient pedra
per pedra).
Un cop identificada la llengua comuna de tots aquestos pobles, es va
generar un petit debat sobre la distinció entre llengua i cultura. Parlar
català significa que hem d’assumir la cultura catalana com a pròpia? El debat,
però, no es va allargar massa. Tots els participants en aquesta reunió van
estar d’acord en el fet que parlar català no era raó per posar en dubte el sentiment
“aragonesista” dels seus parlants, ni la seva pertinença a Aragó. De fet, el
cas del català que es parla a Aragó, no es un
fet aïllat ni puntual, propi només d’aquest racó de món. En moltes
ocasions, els límits administratius, no coincideixen amb els límits
lingüístics. Per exemple, l’Alemany no solament es parla a Alemanya, si no que
també es parla en algunes zones d’Àustria, la major part dels cantons Suissos,
en el nord d’Itàlia i a l’est de França. Sense anar més lluny, el castellà i el
portuguès també es parlen en molts més territoris a part d’Espanya i Portugal.
Algú es pot imaginar a un argentí, mexicà o peruà preocupat per la seva
identitat cultural pel fet de parlar
castellà? O pensant que aquesta realitat es motiu per dubtar de la seva vinculació
política e històrica?
Un altra de les qüestions que es van tractar en aquesta reunió, i que va
tenir el recolzament de tots els participants, va ser el contundent rebuig a la
denominació de “chapurreau” per referir-se a la llengua parlada en aquesta zona
d’Aragó, per la seva connotació despectiva. També es va rebutjar l’abús fet per
alguns sectors catalans en identificar aquestos pobles com “pobles catalans
sota administració aragonesa”, o “franja de ponent” fent al·lusió a una franja
catalana de ponent. Perquè com hem dit abans, una cosa es la llengua, i un
altra el sentiment de pertinença a una nació, regió, poble... etc. Es més, es
va reivindicar amb contundència la pertinença d’aquesta llengua al patrimoni
cultural d’Aragó.
El text de la declaració es va redactar en català i castellà i va ser
aprovat per unanimitat. L’original en català es guarda a l’arxiu municipal de
Mequinensa i l’original en castellà al Departamento de Cultura de la Diputación
General.
Com era previsible, la polèmica generada per la Declaració de Mequinensa va
assolir unes dimensions desconegudes fins aquell moment i es va estendre a tots
els mitjans de comunicació que es van fer ressò. El dia següent, l’alcalde de Maella, E. Lacasa, va fer unes declaracions on
manifestava que “se opondría a que el
catalán llegara a las clases, porque a nosotros, aragoneses que somos, no nos
va a servir para nada” (1). El
mateix dia, el tinent d’alcalde de Calaceit, José Salvador Suñer, afirmava que
“si se dieran las clases en catalán sería
un trauma para los niños ya que ellos son anticatalanistas, se sienten muy
aragoneses, y quieren hablar castellano” (2) . Aquesta al·lusió de “l’anticatalanisme” dels nens de Calaceit va
originar una gran irritació, especialment en aquest poble del Baix Aragó, com
demostra la carta escrita per Antonio Bengochea Lombarte al mateix diari el dia
9 de febrer: “como calaceitano y
aragonés, siento verguenza ajena ante las declaraciones del señor teniente de
alcalde [....]” (3) .Teresa Jassà, regidora de l’ajuntament de Calaceit i
signant de la Declaració de Mequinensa, va dirigir al Sr.Suñer una carta oberta
recriminant-li amb cortesia les seves paraules, i recordant-li les moltes i
estretes vinculacions (familiars, culturals, eclesiàstiques, etc) del seu poble
amb Catalunya. Aquestes anècdotes il·lustren molt bé les tensions que es
produirien més endavant, no solament dintre dels òrgans de les corporacions
municipals, si no també entre els mateixos veïns. (Tensions que no han deixat
d’estar presents en molts àmbits de la vida d’aquestos pobles)
 |
| José Bada Panillo |
Una reflexió més tranquil·la de les repercussions que va tenir la
Declaració de Mequinensa, ens pot fer arribar a pensar que no va ser la
reivindicació d’una llengua pròpia la causant de tanta polèmica si no la
identificació d’aquesta llengua com a català. S’havia obert la caixa dels trons
que tant havia costat tancar a les institucions aragoneses. La polèmica, però,
deixa d’existir quan deixem d’identificar llengua i nacionalitat... així de
simple, i així de difícil.
A part de totes les polèmiques generades, la Declaració de Mequinensa va
ser un primer pas per a que el tema de la llengua, fins aquell moment oblidat,
o com a molt, de preocupació per una minoria, arribés a la opinió pública. El
13 de febrer del 1984, Francisco Beltrán, alcalde de Fraga, es va entrevistar
amb José R. Bada, Consejero de Cultura del Gobierno de Aragón i el director
general de Coordinación y de Alta inspeción de Enseñanzas Medias, Manuel
Puelles, per tal de tornar a insistir en la seva petició d’establir
l’ensenyança del català com a assignatura optativa a l’Institut Ramón J. Sender
de Fraga (recordem que ja ho havia sol·licitat al 1978 sense èxit), i ampliant
la petició a altres centre de Fraga i altres pobles que ho sol·licitessin.
Paral·lelament van aparèixer noves
iniciatives per impartir classes de català, al marge de l’escola, per exemple
el “curset de català” organitzat a Fraga per l’Institut d’Estudis Fragatins.
Donat que Aragó no tenia competències en educació, era necessari arribar a
un acord amb el Ministeri, però la llavor ja estava sembrada. El dia 9 d’abril
de 1984 es van reunir a Fraga representants de 34 ajuntaments de la Franja aragonesa
catalanoparlant (es va convidar a 50 ajuntaments) amb el director provincial
del Ministerio de Educación y Ciencia de Terol, Pedro Roche (també s’havia
convidat als de Saragossa i Osca, que no van assistir) per tal d’ informar-los de les gestions fetes
per l’establiment de l’ensenyança del català a les escoles, insistint en el seu
caràcter optatiu. Aquestes classes serien impartides per 5 professors
originaris de la Franja (finalment van ser 6) i els centres es seleccionarien segons
el nombre d’alumnes, procurant una distribució geogràfica equilibrada.
Finalment, el dia 1 de maig de 1984 es sol·licitava formalment al Ministerio de
Eduación y Ciencia la ensenyança de la llengua catalana com assignatura
optativa per al curs 1984/1985 en 12 centres de 10 localitats. El resultat va
ser del 35% d’alumnes matriculats a classes de català en aquestos 12 centres (aproximadament
uns 800 alumnes) (4). A Mequinensa,
les classes de català van començar amb cert retard el gener de 1985 i fora de
l’horari lectiu a petició dels pares dels propis alumnes que havien optat per
estudiar català (tot i que la Resolució ministerial dictaminava que les classes
s’havien de fer en horari lectiu). Aquell curs, a Mequinensa, un 37% dels
alumnes matriculats al C.P. Maria Quintana van començar les seves primeres
classes de català (5).
Durant aquestos 30 anys que han passat des de la Declaració de Mequinensa,
el número d’alumnes matriculats en català a Aragó ha experimentat un creixement
espectacular, arribant als 2.610 alumnes ( entre primària i secundaria)
matriculats a classes de català en el curs 2011/2012, el que suposa un 51% sobre el total d’alumnes (6).
Però no solament la repercussió d’aquesta declaració es va deixar notar en
l’àmbit docent, per tal de que el català pogués ser una assignatura optativa en
l’Aragó catalanoparlant. També va ajudar a que el Govern d’Aragó donés suport i
impuls a la producció literària en català a Aragó.
Els anys vuitanta i els principis
dels noranta van significar una autèntica renaixença literària en català feta
per escriptors de la Franja. A Barcelona, un mequinensà, Edmon Vallès (Mequinensa 1920-Barcelona 1980) publica l’any 1980 Dietari de guerra. L’any 1983 l’Ajuntament de Fraga publica la
novel·la de Josep Galán (Fraga
1948-2005) Mort a l’almodí. Al
Campell, Josep Antoni Chauvell (El
Campell 1956) obté el premi Guillem Nicolau al 1986 (del Departament de Cultura
del govern d’Aragó) per la seua novel·la L’home
de França. Jesús Moncada
(Mequinensa 1941, Barcelona 2005), autor reconegut internacionalment, publica
l’any 1988 la seua primera novel·la Camí
de Sirga. Un altre mequinensà, Héctor
Moret (Mequinensa 1958) publica els seus poemes Parella de negres, 1988; Ròssecs,
1992; Temps pervers 1999; In nuce. Antologia Lírica, 2005, entre
d’altres molts treballs. Més endavant, a principis dels noranta, gràcies a les
iniciatives com la d’Héctor Moret, i al suport de les associacions culturals de
la zona, sorgeixen nombrosos escriptors, des de periodistes com Lluís Rajadell (Vallderoures 1965) -Tret de la memòria, 1992-, i Mercé Ibars (Saidí 1954) -La terra retirada, 1993,- i docents com Carme Alcover (Massalió 1952) -Materials didàctics d’ensenyament primari, 1992-
i Glòria Francino (Sopeira 1956) -Punt per agulla, 1993-; com poetes com Marià Lopez Lacasa (Mequinensa 1958) -Vores, 1992, Lo poble i les circumstàncies 1996,- Teresa Jassà (Calaceit 1928) -Eixam
de poetes 1992-, Aurèlia Lombarte (Mont-roig de Tastavins 1933,
Terrassa 2008) i Carmeta Pallarés
(La Ginebrosa 1947); o Desideri Lombarte
(Pena-roja de Tastavins 1937, Barcelona 1989) amb les seves Memòries d’una desmemoriada mula vella,
1997, a més d’un munt de poemes, assajos i petits drames teatrals, alguns dels
quals encara resten inèdits. Així com altres figures com Maria Pilar Febas (Mequinensa, 1947) La mostra de l’olivera, 1995.
 |
| Desideri Lombarte |
Ja traspassada la barrera del nou mil·lenni, continuen apareixent nous
autors i noves obres literàries en català a la Franja: Francesc Serés (Saidí 1972) amb la seua novel·la Els ventres de la terra va rebre al 2001
el Premio Pedro Saputo de las Letras Aragonesas (al 2002, el mateix premi va
ser atorgat a un altra coneguda escriptora de la Franja, Mercè Ibars, per la
seva novel·la A la ciutat en obres). Carlés Terés (Barcelona 1962, tot i que
es considera ell mateix un escriptor aragonès en llengua catalana) viu i
treballa entre Torredarques (Matarranya) i Alcanyís (Baix Aragó) i a l’any 2011
guanya el premi Guillem Nicolau amb la seva òpera prima Licantropia, on es veuen perfectament reflectits l’esperit i el
registre lingüístic d’aquestes terres de frontera. Tomàs Bosque, cantautor, (La Codonyera 1948) també ha publicat
poemes en català en diferents revistes i antologies (7)
I després què?
Després dels llargs debats sorgits a inicis dels 80, i els originats per la
Declaració de Mequinensa i després que s’aconseguís la introducció de
l’assignatura de català a les escoles, l’Estatuto de Autonomia de Aragón,
encara no recollia la realitat lingüística aragonesa (recordem que aquesta
estava amagada sota els braços de “modalidades linguísticas”). Va ser necessària
una queixa al Justicia de Aragón l’any 1992 per part de l’Institut d’Estudis
del Baix Cinca, el Centre Cultural Matarranya i els Consells Pro-Franja per
provocar la publicació d’un edicte al Boletín Oficial de las Cortes de Aragón
de 3 de Març de 1993, on es suggereix “recoger
la existencia del catalán y aragonés como lenguas minoritarias, fomentar su
enseñanza y divulgación” i proposa que siguin reconegudes a la reforma de
l’Estatut d’Autonomia, que llavors s’estava redactant, per poder defensar-les,
investigar-les i divulgar-les per llei més endavant.
Aquestes “pressions” i la necessitat d’una regulació, van motivar que a la
reforma estatutària de 1996 es modifiqués l’article 7 de l’Estatuto de
Autonomía de Aragón i s’anunciés ja un
grau de protecció de les llengües i modalitats lingüístiques que, sense
efectuar una declaració explícita d’oficialitat, regula els drets a l’ús i
l’ensenyament de les parles de l’aragonès i el català, sense esmentar-les
expressament: “Artículo 7. Las lenguas y
modalidades lingüísticas propias de Aragón gozarán de protección. Se
garantizará su enseñanza y el derecho de los hablantes en la forma que
establezca una Ley de Cortes de Aragón para las zonas de utilización
predominante de aquellas”. (8)
L’any 1997, el Dictamen de la Comissió Especial sobre Política Lingüística,
tenint en compte l’article 3.2 de la Constitución Española i l’article 7 de l’Estatuto
de Autonomia de Aragón, va establir que “La lengua catalana y la lengua
aragonesa son lenguas propias de Aragón” i que “La lengua catalana y la lengua
aragonesa serán cooficiales junto a la lengua castellana en sus respectivos
territorios y en los niveles que se determine” (9). Aquest dictamen, tot i no
tenir caràcter oficial de llei, era tota una declaració de principis, i va
tenir tal repercussió que gairebé de forma immediata, alguns ajuntaments de la
Franja (Camporrells, el Torricó, el Campell, i Mequinensa) declaraven la cooficialitat
del català amb el castellà en els seus municipis, encara que una ràpida
intervenció del delegat del govern va obligar a revocar aquestes decisions (10).
No serà fins l’any 1999 que es posaria nom a aquestes “modalidades
lingüísticas” en la Ley 3/1999 de 10 de marzo, del Patrimonio Cultural Aragonès,
aprovada sense cap vot negatiu (el PP es va abstindré de la votació) : Artículo 4. Lenguas minoritarias. El
aragonés y el catalán, lenguas minoritarias de Aragón, en cuyo ámbito están
comprendidas las diversas modalidades lingüísticas, son una riqueza cultural
propia y serán especialmente protegidas por la Administración”(11) i també
es parlaria d’una futura llei de llengües: “Disposición
final segunda. Lenguas de Aragón. Una ley de lenguas de Aragón proporcionarà el
marco jurídico para regular la cooficialitat del aragonés y del catalán,
lenguas minoritarias de Aragón, así como la efectividad de los derechos de las
respectivas comunidades lingüísticas, tanto en lo referente a la enseñanza de y
en la lengua propia, como a la plena normalización del uso de estas dos lenguas
en sus respectivos territorios.”
Com ja sabem, “las cosas de palacio van despacio” i finalment, després de
casi 30 anys de govern autonòmic, i 25 anys de la declaració de Mequinensa, l’any 2009 s’aprova la Llei de llengües
d’Aragó (Llei 10/2009 de 22 de desembre) que reconeix l’aragonès i el català
com a llengües pròpies, originals i històriques d’Aragó i els reconeix
determinats drets lingüístics: per exemple el dret de tots els aragonesos a
conèixer les llengües pròpies d’Aragó, a utilitzar-les tant de forma oral com
escrita en les relacions privades i amb l’Administració Pública, rebre
l’ensenyament d’aquestes llengües.. etc.
Amb aquesta llei a la mà, també es va fer possible la creació del Consejo
Superior de las Lenguas de Aragón i les acadèmies d’aragonès i català.
I Sant Tornem-hi...
Arribats a aquest punt podríem
pensar que el debat sobre les llengües a Aragó s’havia acabat i que
l’administració aragonesa per fi, tiraria endavant una veritable política
lingüística. Res més lluny de la realitat....
Malauradament, les lleis aragoneses, son elaborades per gent que no viu (i
potser tampoc entén) el caràcter diferencial d’aquest territori, amb unes
característiques lingüístiques, culturals i econòmiques específiques i
diferenciades de la resta de la comunitat aragonesa. Volem pensar que aquesta és
la única raó que ha fet que des de el govern d’Aragó, es derogués la llei
10/2009 de llengües només quatre anys després de la seva aprovació, quan tot
just començava a arrelar, i s’aprovés la nova llei 3/2013 del 9 de maig “de
uso, protección y promoción de las lenguas y modalidades linguísticas propias
de Aragón”.
 |
| Acte de signatura de la Segona Declaració de Mequinensa |
La principal diferència la trobem en el nom oficial de les llengües que es
parlen a Aragó. L’article 2.2 de la nova llei diu.... “Además del castellano, Aragón tiene como propias, originales e
históricas las lenguas aragonesas con sus modalidades linguísticas de uso
predominante en las áreas septentrional y
oriental de la comunidad Autónoma”. Mentre que a l’antiga llei derogada, en
aquest mateix article podíem llegir... “El
aragonés y el catalán son lenguas propias originales e històricas de nuestra
Comunidad Autónoma”. Està clar... l’aragonès i el català han estat
suprimits i substituïts per lengua
aragonesa propia del área septentiornal, y lengua aragonesa propia del área
oriental ( el que ha transcendit com LAPAPYP i LAPAO)
Un altra diferència important la trobem en l’article 7.2 que fa referència
a la nova institució Academia Aragonesa de la Lengua... “Corresponde a la Academia Aragonesa de la Lengua establecer las normas
referidas al uso correcto de las lenguas y modalidades linguísticas propias de
Aragón”. Mentre que a l’article 16.2 de l’antiga llei es feia menció a les
normes lingüístiques del aragonés i del català explícitament...”Corresponde a las instituciones científicas
reconocidas para cada una de las lenguas elaborar y determinar en su caso las
normas linguísticas del aragonés y del catalán, sin perjuicio de respeto a las
peculiaridades de las lenguas propias de Aragón”. O sigui.... la Academia
Aragonesa de la Lengua, que substitueix a les anteriors acadèmies d’aragonès i
català, serà l’encarregada de definir una gramàtica i unes normes independents,
per les modalitats lingüístiques de l’àrea septentrional i oriental en comptes
d’utilitzar les normes de l’aragonès i el català ja establertes.( Això si que
es una feinada!)
La última diferència que volem destacar és en l’àmbit de la toponímia. En
la nova llei, l’article 22.1 estableix que...”En las zonas de utilización
històrica predominante de las lenguas y modalides lingüísticas propias, la
denominación oficial de los topónimos podrá ser, además de la castellana, la
tradicionalmente usada en el territorio....”o sigui, els topònims s’han
d’escriure en castellà a més de en la llengua pròpia tradicional del lloc.
Mentre que l’antiga llei contemplava una toponímia única amb la llengua
tradicional. Article 33.1 “En las zonas de utilización histórica predominante
de las lenguas propias, la denominación oficial de los topónimos serà única, la
tradicionalmente usada en el territorio...”
De canvis i diferències de la nova llei de llengües respecte de la derogada
n’hi ha moltes més, que no detallarem aquí
per tal de no avorrir als lectors. Només hem intentat oferir una petita mostra
de on estàvem i cap on anem institucionalment en el tema de la llengua.
Com era d’esperar, les reaccions a aquesta nova llei no s’han fet esperar:
articles als diaris, programes de ràdio, comentaris en blogs, monogràfics en
publicacions locals.... etc. Fins i tot, no es per menys, una segona
“Declaració de Mequinensa” tres dècades després! (Sant Tornem-hi....)
En aquesta ocasió, la segona declaració de Mequinensa, no va ser promoguda
per iniciativa institucional (recordem que la primera declaració va ser
“beneïda” institucionalment pel Conseller de Cultura del Govern d’Aragó), si no
que va ser convocada per l’alcaldessa de Mequinensa Magda Godia el dia 1 de
juny del 2013. En aquest cas s’hi van adherir a la convocatòria una trentena
d’ajuntaments i tres consells comarcals. Aquesta declaració insta al govern
d’Aragó a retirar la llei de llengües que elimina el nom del català i l’anomena
“llengua aragonesa pròpia de l’àrea oriental” i els alcaldes i regidors es
comprometen a impulsar mocions de suport en tots els municipis i portar a terme
actuacions en l’àmbit de la justícia, el Tribunal Constitucional i les
autoritats europees en defensa de la denominació de la llengua catalana i dels
drets dels seus parlants.
Com podem constatar els que vivim i sentim a la Franja, la polèmica sobre
les llengües d’Aragó no sol es tracta d’un tema que forma part de la nostra
història, sinó que després de segles i segles, encara es un tema viu, del qual
en parlem, ens preocupem, ens informem, i reivindiquem des de tots els colors
ideològics, ja sigui a través d’associacions, a nivell particular o a nivell
institucional.
Jesús Moncada, en el pròleg del seu llibre Calaveres atònites, amb el seu particular sentit de l’humor , i amb
les seves paraules, barreja de sàtira i tendresa, també ens acosta, a la seva
manera la problemàtica de la llengua. El pròleg de Calaveres atònites ens situa
a l’estació d’autobusos de Lleida als anys cinquanta, quan un jove advocat de
Barcelona, Mallol Fontcalda, que viatja per primera vegada a Mequinensa per tal
d’ocupar la plaça de secretari del jutjat de pau, busca l’autobús de
Mequinensa....
”Un bastaix cordial i pacient,
que aleshores, ho confesso, vaig trobar d’una fatuïtat insuportable, va
explicar-me que l’autocar de Mequinensa no podia exhibir-ne el nom de resultes
d’una embrolla burocràtica en les concessions de línies. Havia de buscar un
rètol que hi posés Lleida-Fraga. Ara bé, amb aquesta indicació, “Fixa-t’hi bé,
xiquet, -va prevenir-me entre dues xuclades al cigarret penjat de la comissura
esquerra de la boca -, o et faràs un embolic”, trobaria dos vehicles de la
mateixa marca, del mateix model i de la mateixa empresa. Un feia el trajecte
escrit al rètol; l’altre, malgrat el cartell, era el de Mequinensa [...] De nou
al món, després de la breu estada als núvols impol·luts de la justícia i de
l’humiliant aterratge forçós, vaig capitular: Què distingia, doncs un vehicle
de l’altre?
-Redéu, la manera de parlar del
xofer, del cobrador i dels viatgers. Els mequinensans no parlen com els de
Lleida, ni els lleidatans com els de Seròs, cadascú té el seu geni”
Les embrolles burocràtiques encara perviuen.... però el geni també!
Notes:
(1) El Dia. Saragossa. 2 de febrer de 1984
(2) Ídem
(3) El Dia. Saragossa. 9 de febrer de 1984
(4) José R. Bada Panillo : El debate del catalán en Aragón. p.172
(5) José R. Bada Panillo : El debate del catalán en Aragón. p.173
(6) Fons de l’Instituto Aragonés de Estadística.
(7) www.lafranja.net i Mario Sasot Escuer: De Fronteres i Mil·lennis: La Franja, any 2001. p38, IEC
(8) Llei Orgànica 5/1996 de 30 de desembre de 1996
(9) Boletín Oficial de las Cortes de Aragón.Núm148, Año XV, Legislatura IV, 21 de novembre de 1997
(10) Francesc Ricart i Orús: De Fronteres i mil·lennis: La Franja, any 2011. p.103, IEC
(11) BOE num.88 Dimarts 13 d’abril de 1999
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Què et sembla aquesta notícia? digues la teva!!!