Apunts sobre l’església del Poble Vell... (Segona part)

Per: Jacinto Bonales i Pilar Arbiol.

A finals del segle XVIII l’església parroquial de Mequinensa ja amenaçava ruïna. L’any 1787, en el transcurs de la visita pastoral, es declara la necessitat de fer tot el sostre nou, és a dir “retexar el texado de ella” (1). L’antiga nau romànica amb els seus vuit altars (el major de la Mare de Déu dels Àngels o Assumpció, titular; i els de la Divina Pastora, el de les Ànimes, la Mare de Déu del Roser, Sant Francesc i Sant Josep, Santa Agatòclia i Sant Antoni, Sant Sebastià i del Sant Crist) veuria, en pocs anys, canviar totalment la seva fesomia. Tres anys després, en la nova visita pastoral de l’any 1790, la situació encara no ha canviat, però sabem que tornava a funcionar l’Hospital de Pobres, que es mantenien les dues ermites, i que les quatre confraries continuaven mantenint llurs respectius altars tot i exercint el patronat de les diferents capelles: Sant Antoni i Santa Agatòclia, Sant Francesc Xavier, el Dolcíssim Nom de Jesús (amb la capella del Sant Crist) i la confraria de la Verge del Roser. Fins i tot s’havia creat un Monte de Piedad que, religiosament presentava anualment els seus comptes a la Intendència de Saragossa (l’antiga Hisenda).(2)

Finalment el Consejo Supremo o Consejo y Cámara de Aragón va autoritzar la reedificació de l’església parroquial. L’any 1803 es van iniciar unes obres que s’allargarien fins l’any 1808: es va ampliar la superfície de l’església tot aprofitant el cementiri antic –es va crear un de nou fora la vila, als peus de la muntanya, al camí de Fraga– i la petita plaça que s’obria davant la porta de l’antiga església romànica. Sobre el solar s’aixecà la nova església d’ordre claustral, neoclàssica -a la moda d’aquell temps- de creuer i amb dos naus laterals. A la capçalera s’aixecava l’altar major dedicat a l’Assumpció de Maria, i als creuers es van instal·lar quatre altars: a un costat el de Jesús crucificat, davant de l’altar de la Puríssima Concepció (sufragada per un particular, D. Gregori Ibarz), i a l’altre costat del creuer el de la Mare de Déu del Roser davant de Santa Agatòclia. A les naus laterals es van construir els altars de la Divina Pastora i de Sant Francesc Xavier, i a l’altra nau l’altar de les Ànimes del Purgatori (3). Annexada a l’edifici s’aixecava la torre del campanar amb dues grans campanes que no es veurien acompanyades d’una tercera -la petita- fins l’any 1913. (4) A més, adjacent a l’església es va construir la nova abadia o casa del rector. En conjunt, l’edifici va ser considerat com una de les esglésies parroquials més formoses del bisbat de Lleida (5).

L’obra s’acabà l’any 1808, com diem, però més per força que per haver rematat els detalls... l’esclat de la Guerra del Francès, i els esdeveniments que van patir els veïns, allargarien les tasques d’ornamentació de l’interior durant molts anys. A tall d’exemple cal mencionar que els francesos se’n van endur de l’església la pràctica totalitat dels objectes litúrgics d’or i de plata (6).

Ara bé, hem dit que en cinc anys es va construir de nova planta l’església del poble, però pagar-la... això va trigar més temps! Per tal d’executar aquesta costosa obra, els veïns del poble es van imposar un redelme, és a dir, que tots els veïns es van obligar a pagar anualment un quinzè (després de pagar el delme i la primícia, és clar) o la quinzena part de tots els fruits de la terra i de tot el bestiar criat. Uns productes destinats a la fàbrica de l’església, i això des de l’any 1803 fins l’any 1825 en que aquest pagament finí (7). A més, l’ajuntament, que tenia cura del manteniment de l’església i per això cobrava la primícia, invertí tota aquesta en la obra durant tots aquests anys, donant una assignació de 170 duros anuals, a més del 10% dels propis, o el que és el mateix, el 10% dels ingressos municipals procedents dels diferents arrendaments.

Al llarg del segle XIX poques novetats presentà l’església, i és que el laicisme s’escampà com la pólvora per entre els veïns del poble. Així l’any 1816 s’indicava que “la Yglesia es nueva, y falta que perfeccionarla”, encara que pitjor era l’estat dels mossens: el benefici del Roser estava vacant des de l’any 1809 per mort del darrer capellà, fent les tasques provisionalment un frare caputxí fins que l’any 1815 tornà al seu convent, i la sagristia estava vacant des de la mort del seu titular el 1806, ja que el nou obtentor no es va presentar mai al poble. 

L’any 1827 no havien canviat gaire les coses i es constata ja els problemes morals del poble, com ja explicàvem en l’article “...A un poble de descreguts”, situació agreujada a finals d’aquell segle, com mostren les visites pastorals de 1890, 1896, 1900 i següents (8).

La manca d’inversions particulars en les seves respectives ànimes portà a que a principis del segle XX no existissin grans capelles decorades a l’església. Com indica la visita pastoral de l’any 1918, l’església posseïa ja onze altars, però “ninguno de ellos es de reconocido merito artístico”. Les obres que es van realitzar van ser “d’urgència”, com la de l’any 1911 quan es van pintar totes les naus i creuer amb un pressupost de 1700 pessetes. Sí que es van fer, però, importants obres a l’abadia o casa rectoral, canviant-se tota la façana, fent noves les escales, instal·lant tres balcons de ferro, i “enladrillar todo el primer piso”, per un valor de 2100 pessetes. Val a dir que aquesta diferència d’inversió en manteniment entre l’església i la casa rectoral fou un dels motius –per no dir el principal–  que a en Antonio Saló gairebé li donés un cobriment de cor quan una de les campanes de la torre caigué sobre la seva teulada l’any 1912... (9).

Amb la Guerra Civil l’església parroquial patí una nova ferida: la crema dels objectes de culte i la reconversió de l’edifici en garatge i taller de vehicles. Haurem d’esperar a la postguerra per tornar a trobar inversions en la decoració dels altars de l’església, on –com a totes les poblacions que van patir aquests esdeveniments- es feu de nou tot l’interior del santuari. Les vivències del nostre edifici durarien poc: amb la construcció del pantà de Riba-roja l’edifici havia de ser enderrocat. L’església del poble nou s’inauguraria el 16 de setembre de 1973 amb lo qual la cura de les ànimes mequinensanes estava assegurada. No va passar el mateix, però, amb l’antiga església del poble vell, condemnada a patir amb solitud l’abandó dels anys. Aquesta agonia s’acabà un dia de l’any 1980 quan les màquines del “progrés” van tirar per terra l’última pedra del campanar, últim símbol del passat d’un poble.

 

Notes:

 

(1) Arxiu Diocesà de Lleida (ADL), Visites Pastorals (VP) II.52 gros, segona part LL-Z. Visita pastoral del bisbe Jeroni Maria de Torres i Cuadrado, 1787.

(2) ADL, VP, 78G, 12 de juny de 1790.

(3) Arxiu Capitular de Lleida (ACL), VP, 51, exp.47 de 1816.

(4) ACL, VP, 53, exp.39, de 1918.

(5) ídem.

(6) Així a la visita pastoral de l’any 1816 (ACL, VP 51, exp.47) es diu que “La plata de esta Yglesia, se la llevaron los Franceses” i que el tabernacle no tenia “ni siquiera una pintura, qual se [había], desde la entrada de los franceses que arrancaron la que habia, llevandose el copon y dejando las formas consagradas en los rincones a disposicion de los ratones...”.

(7) ACL, VP 51, exp.47 de 1816; i VP 31, 499r-505r de 1827.

(8) ACL, VP 33, 47v; VP 37, 1224-127r; VP 41, 237r-238r i 2674r-2680r; VP 43, 327r-328r.

(9) La Vanguardia, 11 de febrer de 1912, p.11

(*) Agraïm la col·laboració de Miguel Ibarz i Josep Carbonell en la determinació d’algunes dates.

Apunts sobre l’església del Poble Vell.....o els orígens del “Debat d’Urgència” (primera part)

Per: Jacinto Bonales i Pilar Arbiol

La primera edificació cristiana aixecada al nostre poble després de la conquesta (1149) fou, sens dubte, la capella del castell, que satisfeia les necessitats espirituals de la guarnició militar conqueridora. Als peus de la serra, la construcció de l’església fou més tardana, coincidint amb l’assentament de nous veïns cristians. El lloc escollit va ser a tocar de les portes de la vila, al costat de la muralla i a la sortida del camí de Saragossa.

Antiga capella del castell de Mequinensa

En llurs orígens, depenia de la parròquia de Fraga compartint rector,  el qual  destinava  un vicari  per tenir cura de les ànimes dels nous parroquians. L’edifici seria de petites proporcions, d’estil romànic i dedicat a l’advocació de Santa Maria. Segons Josep M. Pérez i Pere Rams (1) aquest edifici ja existiria l’any 1168.

L’any 1361 l’església comptava amb l’altar major dedicat a Santa Maria i dos capelles laterals, la de Sant Francesc i la de Sant Nicolau. Aquest darrer era custodiat per un sacerdot beneficiat per les rendes deixades en testament per Ramon Sudanell. A tocar de l’església estava l’abadia o casa on residia el vicari de Mequinensa (2).

Des de mitjans del segle XIV fins mitjans del XV, es va produir una expansió de la religiositat, sens dubte deguda al terrible cop de les epidèmies encetades per la pesta negra l’any 1348. Al llarg d’aquest anys es va edificar l’Hospital de Pobres. Es tractava d’un edifici aixecat fora les muralles de la vila, proper –o tocant- al camí de Saragossa, una mica allunyat de la muralla, on recloïen als afectats per malalties contagioses. Amb el temps i en èpoques de recessió de les epidèmies, es convertiria en allotjament per a peregrins i viatjants mancats de recursos. L’Hospital va ser regentat en les seves primeres èpoques per veïns, trobant documentada la persona de Pere Cavaller.

L’any 1445 la situació de l’edifici de l’església era deplorable. En la visita pastoral d’aquell any (3) es mana la reparació i condicionament del tabernacle, crisma i sants olis, la pica baptismal i l’altar major. Aquell any l’altar major ja està dedicat a l’Assumpció de Santa Maria, i la capella de Sant Francesc va ser substituïda per l’altar de Sant Miquel.

Ja en època moderna, a mitjans del segle XVI i concretament l’any 1541, l’església havia experimentat importants canvis. Adossat a l’edifici s’aixecava un campanar amb quatre campanes, i en l’interior de la nau o cos de l’església es creen quatre nous altars: el nou de Sant Francesc, un per Santa Maria del Roser, un altre per la Mare de Déu del Remei i el nou altar de Sant Sebastià. Tocant a l’edifici continuava estant l’abadia  i el cementiri. Fora vila l’Hospital estava en ple funcionament (4).

Des de finals del segle  XVI, i durant tot el segle XVII es va produir una veritable immersió “espiritual”. Per un costat els cristians vells reafirmaven la seva condició amb un major fervor religiós; per un altre costat, es produí un moviment de conversió de moriscs al cristianisme per evitar l’exili, especialment amb l’expulsió decretada l’any 1609; però sobre tot es viu un creixent fervor religiós, que sense oblidar-se de la salvació de la “vida eterna”, es centra en la salvació de la “vida terrenal”: les penúries, les males collites, i fonamentalment les devastadores epidèmies que portaran a canviar de nou als Sants venerats: els altars de la Mare de Déu del Remei i de Sant Sebastià van ser substituïts pels de Sant Roc i el Sant Crist clars protectors contra les epidèmies, a la moda d’aquells dies. Una mostra d’aquesta forta “religiositat” fou la creació de confraries: la de Santa Maria del Roser (creada al desembre de 1619) i la del Sant Nom de Jesús instituïda al maig de 1621. Aquesta última dedicada a tenir cura de l’altar de la Santa Creu i a vigilar que els veïns no blasfemessin amb el ja típic “gondeu!” mequinensà. Pocs anys després, al 1645, i després de la gran epidèmia de pesta del 1643 que assolà les riberes del Segre i del Cinca, es va ampliar l’altar de Sant Roc -que sembla ser que no va poder aturar la mortífera pesta- posant-li com a “company” l’antic sant protector: Sant Sebastià, a veure si entre els dos feien més feina....(5).

Malgrat la gran “religiositat”, l’església –ara ja amb rector propi- estava en pèssimes condicions, fins al punt que l’any 1647 el bisbe ordenà al prior i majordoms de la confraria del Santíssim nom de Jesús que reparessin l’altar del Sant Crist, sota pena de 25 escuts prohibint fer missa en aquesta. Però si només fos la capella rai! L’estat del terra de l’església era tant deplorable que saltaven les lloses i làpides i per això es prohibí enterrar allí a ningú fins que s’hagués reformat tot el paviment (6).

Val a dir que la “obra” de l’església parroquial pertanyia al poble de Mequinensa, o millor dit, la construcció, manteniment, i possible engrandiment de l’edifici corresponia a l’ajuntament. Per aquest motiu l’ajuntament cobrava les primícies, o sigui cobrava una part de totes les produccions del terme ( de gra es pagava 1 de cada 36 parts, i de la resta de productes 1 de cada 30). Recordem que la primícia generalment es pagava al rector per al seu manteniment i el de l’església. És per això que, donat el mal estat de l’església el bisbe va manar l’any 1680 que enguixessin la nau i arreglessin les crismeres, “so pena de excomunión mayor” dels jurats de la vila (7).

Durant les darreres dècades del segle XVII es produeix un canvi de gran magnitud en la devoció religiosa del poble: Es “descobreix” una santa d’origen local, la venerada Santa Agatòclia. Així entre 1680 i 1701 s’amplien els altars de la petita església parroquial amb les capelles de Santa Agatòclia i Santa Maria dels Àngels (8). El nou fervor per Santa Agatòclia –verge, màrtir, patrona i paisana- portà a la creació de la Confraria de Santa Agatòclia, instituïda el 9 de febrer de 1690. A més en aquestes darreres dècades del XVII s’aixecarà una ermita al terme: la dels Sants Metges (Sant Cosme i Sant Damià) situada prop del camí de Saragossa davant del molí on vivia un ermità al que se li cedí una terra amb oliveres tocant a l’edifici. En aquesta se celebrava una única missa anual el dia de Sant Blai en arribar els veïns del poble en processó.

Antic gravat de Santa Agatòclia.

A principis del segle XVIII, amb la guerra de successió i el posterior creixement demogràfic i econòmic de la vila es van produir nous canvis en els edificis religiosos i en les devocions catòliques. El primer fou la transformació de l’antic hospital medieval de Sant Antoni Abad en quarter de soldats i que com a tal subsistí al llarg del segle. A més es construí una nova ermita dedicada a Santa Agatòclia on es celebrava missa en temps de sega, trilla i sembra. A l’església parroquial es van sumar els altars de Sant Francesc d’Asís i Sant Francesc Xavier. S’hauria mantingut la capella de Sant Nicolau, però donada la seva manca de rendes, de feligresos interessats i la indecència del seu estat de conservació aquesta va ser abolida pel bisbe l’any 1715 (9). De entre tots aquestos sants, Sant Francesc Xavier tingué gran èxit, i abans de 1748 es crearia al poble la tercera confraria en honor seu.

A finals del segle XVIII la petita església parroquial estava ja en un estat ruïnós. El 1783 es considerava necessari ampliar-la per a que poguessin cabre més veïns, és per això que es decidí enderrocar l’edifici romànic i, ampliant el solar a costa del cementiri i espais propers, edificar una nova església.

D’aquesta nova església gravada en el record dels vilatans més vells i de la qual podem contemplar les restes al poble vell, en parlarem en una propera entrada.

Notes:

(1) “Mequinenza en la edad media ( siglos XII-XIV)” p.104, dins Jordi Estruga et alii: Mequinenza a través de la História. Ayuntamiento de Mequinenza, 2010.

(2) Arxiu Capitular de Lleida, Visites pastorals, 1, f. 9r-v.

(3) Ídem, Visites pastorals, 2, f. 438r-440v.

(4) Ídem, Visites pastorals, 4, f. 36r-v.

(5) Ídem, Visites pastorals, 6, f. 279.

(6) Ídem, Visites pastorals, 21, f. 21v-22v.

(7) Ídem, Visites pastorals, 6, f. 627.

(8) Ídem, Visites pastorals, 6, f. 776.

(9) Ídem, Visites pastorals, 26, f. 735r-747v.