Mequinensa a la Guerra de Successió (1705-1714)

Per Jacinto Bonales

La vila de Mequinensa ha estat històricament un punt estratègic, i per això el poble ha estat sotmès contínuament a la violència bèl·lica. Fruit d’aquesta situació, s’aixecà el castell medieval que arribaria a ser un objectiu de primer ordre durant les diferents guerres d’època Moderna i del segle XIX. No era per a menys: els que controlaven la plaça podien tancar o obrir el pas dels llaüts i, amb ells, el subministrament de blat a Barcelona. Així va quedar clar ja a la Guerra de Secessió catalana, altrament dita la Guerra dels Segadors, quan en tancar-se la navegació sobre l’Ebre a l’alçada de Mequinensa, sobrevingué la manca de blat aragonès a Barcelona, organitzant-se tot seguit una expedició militar nodrida per una lleva especial de soldats dels pobles del pla de Lleida.

Ubicació de Mequinensa en un mapa de 1705. Biblioteca Nacional de París

Però el castell medieval no era operatiu en l’art modern de la guerra: l’artilleria destruiria ràpidament les altes muralles i faria del castell un punt insostenible. Fou per això que ja al segle XVII es realitzaren importants modificacions, aixecant amples muralles a ponent del castell per evitar els efectes dels canons. S’inicià així una transformació del sistema defensiu de la fortalesa que continuaria durant la guerra de Successió (1705-1714), quan també es van dur a terme les obres de fortificació del poble, tot transformant les muralles medievals en baluards sobre l’Ebre i el Segre, i que culminarien a finals del segle XVIII, durant la Guerra Gran contra els francesos, amb una important renovació del sistema defensiu del castell i del poble.

Exemple d’aquests fets foren els combats per la plaça de Mequinensa en el transcurs de la Guerra de Successió. Efectivament, al mes de juny de 1705 gran part dels dignataris catalans, amb el poder a les seves mans, van entrar a formar part de l’Aliança de la Haia amb Anglaterra i Holanda, tot reconeixent l’arxiduc Carles com a rei legítim enfront del Borbò Felip V. Mequinensa, com Fraga, Torrent, Ballobar, Candasnos o Tortosa, es van declarar fidels a Felip i van organitzar ràpidament la defensa, si bé aviat la majoria de pobles de la Franja es rebel·larien i es posarien sota l’autoritat de l’arxiduc Carles. Ja al setembre de 1705 els aliats presentaren setge a Mequinensa sota el comandament del coronel Rafael Nebot, uns dies abans de la caiguda de Barcelona, tot buscant fer-se ràpidament amb la important plaça que controlava l’aiguabarreig del Segre i l’Ebre.  L’intent fou fallit, fins i tot després de la invasió aliada de les terres aragoneses del mes de novembre: caigudes la majoria de places en mans del pretendent Carles, Felip V envià 8 regiments d’infanteria a Aragó que s’instal·larien a les places de Bujaraloz, Alcanyís, Híxar, Maella, Casp, Barbastre i Mequinensa, on, en aquesta darrera, arribà el Regiment de Dracs sota les ordres de Daniel de Mayoniae.

Plànol de Joaquin Maria i Carlos Cabrer Sunyer, 1796. Ministeri de Cultura. Arxius Estatals.

A Barcelona, l’any 1706, començaren a produir-se caresties de blat, decidint els generals aliats intentar prendre la plaça de Mequinensa per facilitar l’arribada d’aliments als habitants de la capital i a les tropes: fallit l’atac al castell del mes de març, es tornà a intentar prendre’l al novembre d’aquell 1706. Finalment el 18 de desembre el castell es rendí, reobrint-se el transport de blat pel riu Ebre.

Ídem. Detall de la planta baixa.

Però Mequinensa restà molt poc temps a mans dels aliats. A l’abril de 1707 s’inicià la contraofensiva borbònica i la retirada aliada, fruit del resultat de la batalla d’Almansa. Preparant-se per a l’arribada de les tropes, el 2 de maig de 1707 els aliats van manar reconèixer les defenses de Mequinensa, enviant, el dia 8, uns batallons italians i alemanys que havien de defensar la plaça –com Tortosa i Lleida- sota el comandament del comte d’Uhlefeld. Tot seguit, a principis de juny, s’ordenà la fortificació del nostre poble amb el ben entès que si no donés temps de fer-ho caldria arrasar totes les obres, deixant homes només al castell, i reservant algunes barques al Segre per tal de salvar la guarnició. Les obres no s’arribarien a aixecar, ja que pocs dies després el general borbònic Arenes va assetjar la vila que es rendí, definitivament, el 7 de juliol d’aquell 1707. A l’octubre cauria Lleida a mans borbòniques, consolidant-se Mequinensa dins el domini felipista.

Ídem. Detall del primer pis.

Els canvis al poble no es farien esperar: es van suspendre el fueros d’Aragó, i al poble s’instal·là el marqués de Trocy com a gobernador, que gaudiria del càrrec algun temps fins que fou substituït per Francisco Domènech Foradada. S’inicià llavors la construcció d’un camí que, des de Mequinensa, havia d’arribar a Tortosa, paral·lel al riu, que serviria per controlar i custodiar els llaüts. La raó era clara: entre 1707 i 1710 la plana de Lleida, des de la capital fins a Cervera, i des de Guissona fins a Montblanc, es va convertir en una zona d’estada, saqueig i combat entre les tropes d’ambdós bàndols. La principal zona productora de blat de Catalunya, doncs, quedà destruïda, assolada, i només a través de l’Ebre podia abastar-se del preuat blat aragonès, cosa que, controlada Mequinensa pels borbònics, ara era impossible. La gana, les malalties i la mort es cenyien sobre els diferents pobles catalans, i Barcelona havia d’abastar-se només a través de la Mediterrània. Al castell i vila de Mequinensa, ara borbònics, es recuperà l’obra de fortificació amb l’aixecament de nombrosos baluards.

Detall de mapa posterior on es veuen els baluards de la vila.

Nous intents de prendre la plaça, per part dels aliats, es van donar a l’abril de 1708 i al febrer de 1709, sense èxit. Però l’any 1710 hi hagué un canvi en l’equilibri de forces: amb la batalla d’Almenar i la derrota felipista es produí una nova invasió d’Aragó per part dels aliats, arribant al setembre de 1710 a Calataiud. Però Mequinensa, igual que Tortosa, Lleida i Montsó restaven a mans de Felip V, fet pel qual no arribaven queviures a Barcelona. S’intentà, doncs, sense èxit, la recuperació de la plaça de Mequinensa. Però ja a principis de 1711 les coses havien tornat a la situació original: les tropes felipistes van recuperar Aragó i Mequinensa tornava a restar oberta. 

Fruit d’aquest conflicte bèl·lic es decidí fortificar totalment la vila i castell de Mequinensa, si bé les dificultats econòmiques de la corona hispànica no ho permetrien fins que la urgència ho reclamés: les darreres modificacions modernes es van dur a terme a la dècada de 1790 en un moment de guerra amb França; i aquestes serien bàsiques en el desenvolupament dels fets de la guerra de la Independència.