Or a Mequinensa? L’economia de Miknàs·sa als segles XI i XII.

Per Jacinto Bonales



Seqüència 46 del llibre Kitāb al-Ga^crāfiyya de
Muhammad ibn Abi Bakr al-Zuhrī del segle XII



Als segles XI i XII i dins els llibres de geografia escrits posteriorment per autors islàmics, se’n parlava de la troballa d’or al riu Segre. Segons Al-Zuhrī, en descriure el riu Ebre, indica que “després aquest riu baixa cap a Mequinensa, on s’uneix amb el de Lleida, en el que hi ha molt d’or.”(1) Igualment, la crònica d’Al-Himyarī parla de Lleida com una ciutat bastida a la vora d’un riu que baixa de la Gàl·lia que és conegut amb el nom Segre “i en el que s’extreuen trocets d’or pur” (3). A la Crònica del Moro Rasis es destaca la poca importància de les troballes a nivell de tota la Península Ibèrica tot indicant que “E este rio da oro fino, lo que non dan otros rios”. Les troballes, si bé no han de considerar-se com a una explotació minera, sí que havien de ser quotidianes, donant fama al tram de riu entre Balaguer i Mequinensa a tota al-Andalus. Potser exagerant, un altre cronista islàmic, Al-Bakrī, dins el seu text al-Masākil wa l-mamālik, assenyala que “hi ha mineral d’or al riu de Lleida i se’n recull en quantitat.”



Però aquest or “fi” o “pur” que de ben segur que en comptades gotes s’anaven trobant des de Balaguer a Mequinensa, no era el veritable or que donava aquesta terra. Ho eren l’aigua i l’horta.

Vista del Poble Vell des de l'horta

 Als segles XI i XII la Mequinensa islàmica és una petita madína en clar creixement. A l’increment propi de població facilitat per la rica horta dels rius Ebre (Ibruh) i de l’aiguabarreig del Segre (Šīqr) i Cinca (nahr al-Zaytūn), se li va sumar la contínua arribada de famílies procedents de les poblacions que lentament anaven caient en mans cristianes.

L’economia local era, bàsicament, agrària. I dins de l’agricultura, no cal dir-ho, les principals produccions provenien de l’horta. Efectivament, sobre l’Ebre i el Segre es van construir una sèrie de parades o “assuds, (açuds)” per tal de desviar part de l’aigua cap a les diferents sèquies que regaven les parcel·les de les riberes dels rius. Una aigua que al mateix temps donava impuls als diferents molins a través de les basses o safareigs destinades a aquest ús. El creixement de la població i la riquesa que es generava motivà que la xarxa de recs s’ampliés aixecant la cota de rec a través de la instal·lació d’anàfores. A les parcel·les de rec es conrearia el blat i els farratges necessaris per a la subsistència, però també productes propis de l’horta i el preuat safrà.



El secà de conreu era també molt important, i de ben segur que es conreaven les partides de La Plana, Aubera i Dellà Segre amb blats i sègol, però també amb conreus arbustius com ametllers i oliveres. Recordem que l’olivera donava nom al riu Cinca i a la comarca de la que Mequinensa formava part ( Miknàs·sa al-Zaytūn). Tant n’era d’important aquesta producció! A més de les famílies assentades a la vila, que conreaven diferents trossos de terra, els soldats de la guarnició també ho feien: tal i com indica Rodrigo Pita (2) “cada soldado de las guarniciones de Lérida, Fraga o Mequinenza debía cultivar tierras para subsistir y cada titular de tierras tenía la obligación de pagar un tributo ‘safra’ al señor de la ciudad y acudir a la llamada de las armas.”



Bassa monumental a Monegre

El gran terme de madína Miknas·sa, que abastava des de Torrent (potser una almúnia d’Ifraga) fins a Nonaspe i de Faió a Caspe, es completava amb una gran superfície d’erms i pastures que era aprofitada per la comunitat mequinensana per a la producció de mel i per a la pastura dels seus animals de treball i tir (rucs i mules, cavalls i vaques) i dels ramats de pell i llana. Clar exemple d’aquest espai és Monegre. A partir dels camins d’època romana, com el camí del Diable, altrament dit de Monegre (que unia Miknàs·sa amb Ballobar i  Ontiñena), el camí de Colomàs, o el de l’Agüera i que s’unien amb el camí que seria conegut com a cabana merinera que baixava cap a la vall de Canelles i el riu, s’establí un circuit per l’aprofitament d’herbes. Per tal d’abastar-se d’aigua s’excavaren pous a prop d’aquestes vies, alguns recuperats en ser d’origen romà, i dels quals s’han conservat molts fins l’actualitat com a veritables joies del patrimoni històric i etnològic de Mequinensa. Aquests pous o basses recollien l’aigua dels camins, i la tècnica era tan bona que s’anirien construint noves basses fins i tot al segle XX.



 No podem deixar de banda la possibilitat que a Mequinensa n’hi hagués una certa activitat d’artesania. Aquesta probablement es centraria en el sector tèxtil: amb una rica horta com la nostra, era més que factible el conreu de lli, cànem i morera per a la seda, que es complementarien amb la producció llanera dels ramats.

(1)   Al-Zuhrī, Kitāb al-Ga^crāfiyya, 212-46; traduït a Dolors Bramon: El mundo en el siglo XII. Estudio de la versión castellana y del original árabe de una geografía universal: El tratado de al-Zuhri”. Sabadell, Ausa, 1991.

(2)  Rodrigo Pita Mercé: “Los nombres de possessores premusulmanes en la toponímia del país ilergete”, pàgina 185.

(3)   Al-Himyarī, Kitāb al-rawd, 157a-47; a Pere Balañà: “Una fiebre del oro bimilenaria en Lérida” dins Historia y vida, núm. 267 (1990), 4-12.