Cartografia històrica de Mequinensa. Segona part: segles XVII-XIX

Per: Jacinto Bonales.

 

Al llarg de la segona meitat del segle XVII, i durant bona part del XVIII, la cartografia en la que apareix Mequinensa manté, encara, els traços de l'obra de Mercator i, sobretot, de Juan Butista Labaña que hem pogut contemplar pels segles immediatament anteriors. Des del mapa de Nicolas Sanson, Somer i Pierre Mariette de 1653, una nova característica apareix als mapes: a Mequinensa, fortificada, es dibuixa un pont o palanca sobre el riu Segre, situació què, pel que sembla, estava molt lluny de ser realitat. Situació que es repeteix en els nous mapes com l'"Accuratissima principatus Cataloniae..." de Frederich de Wit i Dirck Jansz van Santen, de 1660.

"Accuratissima principatus Cataloniae..." Frederich de Wit i Dirck Jansz van Santen, 1660. ICC.
Per veure el mapa complert, cliqueu AQUI.

 Amb variacions, aquesta imatge es va repetir en nombrosos mapes, com la "Nova e esatta tavola della Spagna" de G. Giacomo Rossi (1670), el "Cataloniae principatus" de Nicolaes Visscher (1677), el "Catalonia" de Nicolas Sanson i William Berry (1680), el "Principato di Catalogna" de Giacomo Cantelli da Vignola i Giovanni Giacomo de Rossi (1690), etc.
Com és lògic, no tots els mapes generats en aquella segona meitat del segle XVII presentarien el dibuix del pont sobre el riu Segre, com mostren els diferents mapes tant eclesiàstics com civils i, fins i tot històrics. El fet que aquests mapes s'elaboressin des de la llunyania, amb la corresponent manca d'informació detallada, provocaria que els errors es repetissin i, fins i tot, s'agreugessin. Exemple d'aquest fet és la presència, en algun mapa, d'un pont sobre el riu Ebre.

"Marca Hispanica..." de Pèire de Marca (1688). ICC
Per veure el mapa complert cliqueu AQUI

"Nueva descripcion geographica..." de Josep Aparici (1769). ICC.
Per veure el mapa complert cliqueu AQUI

Al llarg d'aquest període Mequinensa es va convertir en un centre estratègic de les comunicacions al temps que militar. La fortalesa del conjunt del poble i castell, i el fet de ser un nus neuràlgic de vies de transport fluvial i terrestre, van provocar que diferents autoritats (espanyoles i franceses) s'interessessin en cartografiar la nostra vila.

"Miqvinens", per Adam Perelle (1668).

Així, al voltant de la Guerra de Successió (1705-1715) es van confeccionar molts mapes de detall sobre els voltants de Mequinensa, així com de les vies d'accés i comunicació.

"Marche le long du Cinca" de Vallées (1705). BNF.
Per veure el mapa complert cliqueu AQUI

"Exactíssima et plane nova tabula in summâ curâ..." de Jacobus Robijn (1710). BC.
Per veure el mapa complert cliqueu AQUI.

"Corregimiento de Lerida" del Comte de Darnius (1716). ICC.
Per veure el mapa complert cliqueu AQUI.

A llarg del segle XVIII la incorporació de les vies de comunicació terrestres, en els mapes on apareix Mequinensa, és ja una constant, detallant cada cop de forma més realista les característiques geogràfiques del territori.

"A correct map of Spain & Portugal..." de Bowles Carrington (1760). ICC.
Per veure el mapa complert cliqueu AQUI.

"Theatre de la guerre en Espagne..." de Pierre Mortier (1760). ICC.
Per veure el mapa complert cliqueu AQUI.

"Descripcion y sucinto resumen de las coses mas notables del Principado de Cathaluña" (1720). ICC.
Per veure el mapa complert cliqueu AQUI.

"Carte générale des monts Pyrénées, et partie des royaumes..." (1730). BC.
Per veure el mapa complert cliqueu AQUI.

Però seria a finals del segle XVIII i principis del XIX quan la cartografia sobre Mequinensa es va desenvolupar més: a la Guerra Gran ja es preveia la importància estratègica que tindria el nostre poble en un conflicte de gran abast contra la França republicana; fet que va quedar palès a la Guerra de la Independència. Els cartògrafs espanyols i francesos es van posar mans a l'obra, uns per dissenyar les obres de fortificació de la vila i del castell, i els altres per estudiar la manera de conquerir-lo. El resultat fou l'elaboració d'un conjunt de mapes d'alt valor històric. La importància del castell de Mequinensa fou de tal calibre que fins i tot es va convertir en tema d'estudi a les acadèmies militars. L'estudi de la defensa i / o conquesta del castell i de la vila de Mequinensa va motivar que diferents estudiants elaboressin cartografia sobre la nostra plaça, com Anastasio de Navas (1811) i Tomás Pascual Maupoey (1811).

"Plano del Castillo de Mequinenza..." de Joaquín María Cabrer (1797). AGS
Per veure el mapa ampliat cliqueu AQUI.

"Perfil que pasa por la linea..." de Joaquín María Cabrer (1797). AGS.
Per veure el croquis complert cliqueu AQUI.

"Carte itineraire des routes d'etapes..." Suchet (1808). ICC.
Per veure el mapa complert cliqueu AQUI.

"Pla du siége de Mequinenza par l'Armée Française d'Aragon". Ambrosio Tardieu (1810). BVMD.
Per veure el mapa complert cliqueu AQUI.

Detall inclòs en alguna de les edicions del mapa de Ambrosio Tardieu.

"A new map of Spain and Portugal..." de Jasper Nantiat i William Faden (1810). ICC.
Per veure el mapa complert cliqueu AQUI.

"A new map of Spain and Portugal..." de Robert Laurie i James Whittle (1810). ICC.
Per veure el mapa complert cliqueu AQUI.

"Croquis del fuerte de Mequinenza y sus contornos" d'Anastasio de Navas (1811). BVMD.

"Plano del curso del Ebro y terreno comprehendido..." de Manuel de Tena (1811), BVMD.
Per veure el mapa complert cliqueu AQUI.

"Croquis del Fuerte de Mequinenza" de M.G. Tomas Pl. Maupoey (1811). BVMD.

Croquis d'origen incert. Proporcionat per Miguel Ibarz.

Finalitzada la contesa bèl·lica amb França, Mequinensa encara tindria força pes en l'estratègia militar degut a la continuïtat de la guerra civil, en diferents períodes, al llarg de tot el segle XIX. Però la cartografia ja no es centrarà en l'aspecte militar, sinó que es van confeccionar mapes amb un altre caire: la nova divisió administrativa, el trànsit comercial fluvial i terrestre i, evidentment, els avenços en la geografia...

"Charte der Spanischen Provinz Katalaonien" de H.B. von Staff i Karl Kolbe (1820). ICC.
Per veure el mapa complert cliqueu AQUI.

"Cataluña con las nuevas divisiones" d'Auguste Henry Dufour (1835). ICC.
Per veure el mapa complert cliqueu AQUI.

"Reyno de Aragón: dividido en las tres provincias de Zaragoza, Huesca y Teruel (1838). CEC.
Per veure el mapa complert cliqueu AQUI.

"Zaragoza" de Francisco Coello y Quesada (1852). CEC.
Per veure el mapa complert cliqueu AQUI.

"Plano general del valle del Ebro desde Zaragoza al mar" d'Alois Heiss (1857). RAH.
Per veure el mapa complert cliqueu AQUI.

"Real Compañía de Canalización del Ebro: plano del Valle del Ebro..." (1858). BMVB.
Per veure el mapa complert cliqueu AQUI.

"Mapa Itinerario Español" (1865).

A un pas estava ja la veritable revolució tècnica en cartografia de mans de l'Institut Geogràfic i Cadastral d'Espanya.









 

La Declaració de Mequinensa. Primera part: els orígens

Per: Pilar Arbiol

 

El castell de Mequinensa, protagonista mut de la història del nostre poble, va ser un cop més, l’any 1984, testimoni d’un fet que va omplir de veus, i de vegades crits, els mitjans de comunicació locals, i no tan locals, durant mesos. Un fet que va traspassar “fronteres”, esborrant-les o creant-les depenen de la interpretació. L’1 de Febrer d’aquell any els murs del nostre castell van recollir les inquietuds d’unes quantes persones provinents de diferents llocs, però amb una cosa en comú: la seva llengua i la preocupació pel seu futur.

 

Per entendre bé el present, no podem deixar d’estudiar el passat, així que farem una mica d’història per tal de situar-nos millor en el context que va promoure, fa trenta anys,  la necessitat de fer una Declaració de Mequinensa en defensa de la llengua.

 

Un passeig per la història

 

En els seus orígens medievals, la parla precatalana derivada del llatí vulgar va ser també la llengua pròpia del comtat de Ribagorça, un dels tres nuclis fundadors del futur Regne d’Aragó al costat dels comtats d’Aragó i de Sobrarbe. Des d’aquest comtat, així com des dels territoris contigus com el Pallars i l’Urgell, s’estendria, a altres zones del sud del Regne per acció de la reconquesta i de la consegüent repoblació. Així mateix, va desplegar també la seva influencia lingüística a altres zones situades més a l’oest, dominades per l’aragonès medieval.

 

La llengua aragonesa medieval, a la que alguns lingüistes anomenen també navarroaragonesa per la inicial dependència aragonesa respecte al Regne de Navarra, també té el seu origen en el llatí vulgar, i es va desenvolupar en les valls pirenaiques durant els segles VII i VIII. La conquesta dels territoris ocupats pels musulmans va propiciar també una expansió cap al sud d’aquesta llengua, arribant a la seva màxima extensió durant els segles XIII i XIV. La unió del Regne d’Aragó amb el Comtat de Barcelona -gracies al matrimoni de Ramón Berenguer IV de Barcelona i Petronila d’Aragó- va suposar una important  influència mútua entre la llengua aragonesa i la llengua catalana, fins arribar al punt que la Cancelleria Reial tindria com a llengües d’ús el llatí, el català i l’aragonès.  Un exemple el tenim en el còdex del Ceremonial de consagración y coronación de los reyes de Aragón, confeccionat durant el regnat de Pere IV, i conservat en les seves versions, llatina, aragonesa i catalana. (1)

 

En aquells temps, doncs,  el català i l’aragonès  no estaven limitats només a un ús popular sinó que també eren la llengua de la Cancelleria i de la Corona. Per tant, llengua de reis, nobles, senyors i cavallers, notaris, sacerdots i escrivans de les viles i ciutats.

 

Pergamí del 27 de noviembre de 1363, en català.
Ajuntament de Mequinensa, pergamí núm 15.

Durant uns segles, el territori de la Corona d’Aragó va viure aquesta realitat plurilingüista amb normalitat, respectant les diferents llengües que componien el seu territori i conservant la independència sobiranista dels dos conjunts territorials que la formaven.

 

Però tot això va canviar amb la instauració, el 1412, de la dinastia castellana dels Trastàmares a la Corona d’Aragó -després del Compromís de Casp- A partir d’aquesta data el castellà es va anar convertint progressivament en la llengua de la cort i de la noblesa aragonesa. Les classes altes i els nuclis urbans van ser els primers en castellanitzar-se gràcies a la contribució de diferents interessos materials, comercials i econòmics. Un exemple podria ser el comerç tèxtil català, que necessitava de la llana castellana, “casualment” en mans dels Trastàmara com a principals terratinents de Castella, i que va “empènyer” als comerciants catalans a aprendre la llengua castellana. L’aragonès va quedar relegat a una llengua d’àmbit rural o domèstic, patint un desprestigi social progressiu. El català també va patir els efectes d’aquesta castellanització; així, per exemple, als voltants de l’any 1500, les impremtes de Barcelona ja publicaven més en castellà que en català degut als interessos de mercat dels llibrers i editors de Barcelona. El plurilingüisme medieval d’Aragó era cada cop més difícil de mantenir, i poc a poc deixava pas a un monolingüisme castellà, si més no en l’àmbit oficial, que encara perdura en algunes parts de l’antic territori de la Corona d’Aragó.

 

Amb l’arribada de  Felip V, després de guanyar la guerra de successió, i l’establiment del Decret de Nova Planta a Aragó (1716), la situació lingüística no va millorar, tot el contrari. Finalment es va constituir el castellà com única llengua oficial de la Real Audiència, eliminant el llatí, el català i l’aragonès, i relegant aquestos dos últims a l’àmbit més privat de la població.

 

Si tenim en compte, a més, que l’escola ha estat sempre un poderós medi de difusió del castellà, no ens ha d’estranyar que l’any 1716 el Consejero de Castilla dictaminés que “en las escuelas de primeras letras y gramàtica no se permitan libros en lengua catalana, escribir ni hablar en ella dentro de la escuela, y que la doctrina cristiana sea y la aprendan en castellano” (2).

 

Evolució de l'aragonès, 1600 - 1940.

Sota aquest panorama, la situació original de plurilingüisme de l’antiga Corona d’Aragó es va transformar en una situació de disglòssia. És a dir, hi ha una llengua de “prestigi” (castellà) que domina sobre unes altres llengües “desprestigiades” (aragonès i català), tot i ser aquestes les llengües autòctones i més utilitzades. Però això no va impedir que aquestes dues llengües  sobrevivissin als carrers i es refugiessin en les cases del poble, entre la submissió i la resistència. L’aragonès va sobreviure en les valls dels Pirineus, en part gràcies al seu aïllament (actualment se situaria en les comarques de la Jacetania, del Alto Gállego, de Sobrarbe, la Ribagorza, la Hoya de Huesca, el Somontano de Barbastro, el Cinca Medio, los Monegros, i Cinco Villas),(3) mentre que el català va perdurar en la actual franja oriental d’Aragó (actualment comarques de La Llitera, el Matarranya, la Ribagorça, el Baix Cinca, el Baix Aragó-Casp) (4).

 

Mapa lingüístic d'Aragó.

 

Camí de la recuperació

 

No va ser fins a finals del segle XIX que es van donar els primers intents d’estudi de les llengües aragonesa i catalana de la Franja per part de Joaquín Costa (1846-1911), llicenciat i doctor en Dret i Filosofia i Lletres que va publicar entre 1878 i 1879 una sèrie d’articles amb el títol “Los dialectos de transición en general y los celtíberos en particular” on s’ocupa de la llengua de la Ribagorça i “de otros dialectos catalano-aragoneses”. El filòleg francès Jean Joseph Saroïhandy va recórrer la franja oriental d’Aragó des dels Pirineus fins a Mequinensa (durant l’estiu del 1896 va estar instal·lat a Graus des d’on va començar les seves investigacions) i va fer diferents informes lingüístics que reflectien una realitat que encara podem constatar actualment: “La lengua que se encuentra uno en Graus sufre diariamente la influencia del castellano, que es la lengua ensenyada en la escuela y la que todo el mundo conoce. Se piensa que el dialecto debe excluirse en el trato con gentes distinguidas y muchas personas nacidas en el país no lo ha usado nunca conmigo”. (5)

 

El mateix Saroïhanldy va presentar l’any 1906 un comunicat al I Congrés Internacional de la Llengua catalana on per primer cop es donava una visió de conjunt sobre l’estat del català en terres aragoneses.

 

L’any 1930 el filòleg mallorquí Mn. Antoni M. Alcover junt amb Francisco de B. Moll van publicar el Diccionari català-valencià-balear. Inventari lexicogràfici etimològic de la llengua catalana en totes les seves formes literàries e dialectals, recollides dels documents y textos antics y moderns, i del parlar vivent al Principat de Catalunya, al Regne de València, a les Illes Balears, al Departament francès dels Pirineus Orientals, a les valls d’Andorra, al Marge Oriental d’Aragó y a la ciutat d’Alguer de Sardenya”.

 

Altres filòlegs han investigat sobre les llengües d’Aragó, com els alemanys Hadwinger i Günther Haensch, o els catalans Griera, Barnils, Montoliu, Coromines, Badía i Margarit. Llàstima que aquest interès per les llengües aragoneses no s’hagi estès entre la comunitat de lingüistes aragonesos fins ja entrada la dècada de 1970, amb la transició democràtica (amb algunes excepcions com Maties Pallarés o Manuel Alvar).

 

Hem de tenir en compte, però, que aquestes mostres d’interès intel·lectual per les llengües aragoneses no tenien res a veure amb un interès per la recuperació de l’ús de les mateixes pels seus propis parlants. És a dir, l’aragonès i el català d’Aragó eren considerats com una parla vulgar, inferior, que mostrava la rusticitat i la humilitat de qui s’expressava amb elles. Era menyspreat i infravalorat i se’l va passar a denominar “chapurreau” amb una clara intenció despectiva. I és que segons el diccionari de la Real Academia Española “chapurrar” es “hablar con dificultad un idioma, pronunciándolo mal y usando en él vocablos y giros exóticos”. En altres casos, aquestes llengües van prendre denominacions totalment localistes, convertint a una part d’Aragó en una mítica Torre de Babel, on cada poble parla una llengua diferent a l’altre: “benabarrés”, “fragatí”, “mequinensà”, “maellà”, “nonaspí”.... Com podem veure, la situació no ha canviat gaire des de començaments del segle passat.

 

Amb la instauració de la segona república el 1931, que va constituir España com un “Estado integral, compatible con la autonomía de los municipios y regiones”,  Aragó va organitzar un moviment autonomista que va culminar en el “Congreso pro Autonomia de Aragón” que es va celebrar a Casp l’1 de maig de 1936. En aquest congrés es van aprovar les bases d’un futur Estatuto de Autonomía, que no reconeixia l’existència del multilingüisme aragonès, com es pot comprovar en l’article 3er del “Anteproyecto de Estatuto de Autonomía de Aragón de 7 de Junio de 1936”, que diu que “El idioma castellano es lengua oficial en Aragón”. De totes maneres l’esclat de la Guerra Civil el 18 de Juliol va deixar en no res aquesta iniciativa autonomista.

 

No serà fins la tornada de la democràcia quan es pot veure un petit canvi en les reivindicacions polítiques i culturals del territori aragonès, amb un tímid reconeixement per part dels habitants de les zones de parla aragonesa i catalana, de la seva realitat lingüística i cultural.  Com a mostra d’aquesta reivindicació tenim l’exemple de J. Royo, professor de la Ginebrosa, que durant el curs 1975-1976 va començar a donar classes de català fora de l’horari lectiu, que van ser suspeses per ordre de la Inspección del Ministerio de Educación  de la Provincia de Teruel. O la petició feta al 1978 per l’alcalde de Fraga Francisco Beltran, sol·licitant la introducció de l’ensenyança del català com assignatura optativa a l’Institut Ramon J. Sender d’aquesta localitat, petició que no va ser atesa pel Ministerio per no tenir una base legal. Un altre exemple reivindicatiu el tenim en la creació de diferents associacions que treballen per la defensa, promoció i dignificació de les llengües que es parlen a Aragó: Consello d’a Fabla Aragonesa (1976), Ligallo de  Fablans de l’Aragonés (1982), Associació de Consells Locals de la Franja (1985), Afraga-Institut d’Estudis Fragatins (1989) de la que deriva l’actual Institut d’Estudis del Baix Cinca (1989) com organisme del Instituto de Estudios Altoaragoneses, Associació Cultural del Matarranya (1989), Amics de Fraga (1991), FACAO-Federació d’Associacións culturáls de l’Aragó Oriental (1996), Associació cultural Lliterana “Lo timó” (1997), Centre d’Estudis Ribagorçans (2003), etc.

 

Com veiem, durant la dècada dels 70, hi ha un moviment de sensibilització envers els drets del les minories lingüístiques aragoneses, que es va fer sentir també en els mitjans de comunicació, tant en ràdios com en publicacions regionals. Això no vol dir que aquest tema es generalitzés a tota la opinió pública, ni molt menys. Tenim el trist exemple de l’escola d’Areny de Noguera (Ribagorça), on l’any 1982 es castigava amb una multa de cinquanta pessetes als alumnes que parlessin català durant les classes (6). En aquest cas, el tema de les llengües minoritàries es barrejava amb altres temes que no tenen res a veure amb els pròpiament culturals i lingüístics, com poden ser polítics, de fronteres administratives, o inclús diocesans.

 

Però a tot això, quina va ser la resposta institucional per part d’Aragó? El primer debat polític sobre la problemàtica lingüística aragonesa va començar amb el procés d’elaboració del projecte d’Estatuto de Autonomía el qual recull en el “Artículo séptimo. Las diversas modalidades linguísticas de Aragón gozarán de protección, como elementos integrantes de su patrimonio cultural e histórico” (7). Com podem constatar, a nivell institucional (igual que a nivell ciutadà), tampoc es reconeixia el valor de l’aragonès i el català d’Aragó, amagant-los en l’anonimat de “modalidades linguísticas”, negant-li així el respecte i la dignitat que es mereixen. Aquest article tampoc contempla la possibilitat d’un reconeixement de l’aragonès i el català d’Aragó com a llengües oficials a les comarques on s’utilitzen, per tant era previsible que després no s’assumissin les competències sobre l’ensenyament d’aquestes llengües, com efectivament va passar.

 

Aquest posicionament del govern aragonès vers les llengües aragonesa i catalana, mirant cap una altra banda, i considerant-les únicament un patrimoni museístic objecte d’estudi per a  filòlegs escèptics ( i asèptics), va provocar la reacció d’una part dels parlants “implicats”, que es van negar des d’un primer moment a considerar la seva llengua una simple peça de museu i reivindicant la seva dignitat.  La llavor que va portar a la Declaració de Mequinensa estava sembrada.

 

Notes:

 

(1)  Fernando Gonzalez Ollé: Actitudes linguísticas de los reyes de Aragón. Universidad de Navarra.

(2) José R. Bada Panillo: El debate del catalán en Aragón. p. 21

(3) Segons el Consello Asesor de l’Aragonés: Resoluzions e Informes (2000-2011), IEA, CFA, REA, Osca, 2011. Francho Nagore: Os territorios lingüísticos en Aragón. REA Zaragoza, 2011.  Citat al llibre Mapa Linguístico de Aragón editat per Sociedad Cultural Aladrada.

(4) Segons Joan coromines: Onomasticon Cataloniae (1989-1997), Barcelona. Citat al llibre Mapa Linguístico de Aragón editat per Sociedad Cultural Aladrada

(5) Citat per Cristian Marco Villanueva: Lengua aragonesa. Historia y situación actual. Treball de final de carrera UOC p. 21.

(6) El ribagorzano. Graus, desembre 1982.

(7) Llei Orgànica 8/1982, de 10 de agost, d’Estatut d’Autonomia d’Aragó.

 

 

 

Cartografia històrica de Mequinensa. Primera part: segles XIV-XVII

Per Jacinto Bonales

Mequinensa surt als mapes? Evidentment, avui en dia quan tot el globus terraqui està cartografiat sí, però al llarg de la història la "presència" de Mequinensa a la cartografia ha estat molt fluctuant com a resultat de l'evolució econòmica, social i política del nostre poble, de la regió on s'ubica i del conjunt de la Península Ibérica. Quan va aparèixer per primera volta en un mapa? Per què va aparèixer i desaparèixer als mapes posteriors? A aquestes preguntes volem donar resposta, ja que aquesta ens ajuda a comprendre les transformacions que ha patit Mequinensa al llarg dels segles, i per començar ens centrarem en els inicis, és a dir, entre els segles XIV i XVII.

La cartografia medieval s'inicia de mans del món àrab, restant l'occident cristià poc observat pels geògrafs. Hi ha alguna excepció com l'extraordinàriament bell mapa d'al-Idrisi, de l'any 1154, conegut com la "Tabula Rogeriana", on el nostre poble apareix sota el nom de Kanâsa, a la confluència de l'Ebre i el Segre.

"Tabula Rogeriana", al-Idrisi, 1154. Gràcies a ALf, que ens ha proporcionat la informació.
Per veure el mapa complert, cliqueu AQUI

Aquesta 'absència' va durar fins que, al segle XIII esclatà el comerç de les ciutats italianes, franceses i de la Corona d'Aragó per tota la Mediterrània. És per això que a finals del segle XIII i al XIV apareixen diferents escoles o tallers de cartografia que es dedicaven a confeccionar portolans, és a dir, cartes nàutiques on es detallaven les costes de la Mediterrània i l'Atlàntic, així com els diferents ports construïts en elles. Van destacar geògrafs com el mallorquí Angelí Dulcert (a les dècades de 1330 i 1340), els venecians Domenico i Francesco Pizzigano (a la dècada de 1360) i el mallorquí cristià Guillem Soler (a la dècada de 1370), si bé cap d'aquests inclourà Mequinensa en les seves cartes nàutiques.

Mapa d'Angelí Dulcert, Mallorca, 1330.

Carta de Dulcert, Mallorca, 1339, Biblioteca Nacional de França (BNF).
Per veure el mapa complert cliqueu AQUI.

Carta de Pizzigano, Venècia, 1367.
Mapa complert AQUI.

Carta de Guillem Soler, Mallorca, 1370.

Però al darrer terç del segle XIV, i dins el taller mallorquí d'Abraham Cresques, es van començar a elaborar unes cartes nàutiques força decorades, veritables joies d'art, on apareix Mequinensa per primer cop. La causa sembla lògica. L'escola mallorquina coneixia molt bé el territori de la Corona d'Aragó, i la plaça de Mequinensa apareix com a estratègica dins la ruta de navegació fluvial de l'Ebre i del seu afluent, el Segre.

Mequinensa a l'Atles català d'Abraham Cresques, 1375. BNF
Per veure el mapa complert cliqueu AQUI.

L'Atles català de Cresques va tenir una continuïtat en forma de simples cartes nàutiques on continua apareixent el nostre poble, de forma continuada, fins la segona dècada del segle XV.

 

Portolà anònim de factura catalana, principis del segle XV. BNF.
El mapa complert AQUI.

Carta Nàutica de Mecià de Viladestes, Mallorca, 1413. BNF.
Per veure el mapa complert cliqueu AQUI.

Una altra carta nàutica de l'escola mallorquina de l'any 1413.

Però el segle XV fou un període especialment negre per la Corona d'Aragó; de crisi, de pèrdua de flotes i de mercats mediterranis; una època de decadència que també va afectar directament el nostre poble i tota la contrada a través de les onades epidèmiques de la pesta. En termes generals, Mequinensa desapareixerà de la cartografia europea i peninsular, i tan sols retornarà a finals de segle de mans de C. Ptolemeu, L. Holle, Nicolaus Germanus, Berlinghieri i Todescho, en el seu mapa general de la península ibèrica. Aquest era de caire totalment diferent a les cartes nàutiques ja que contenia informació geogràfica (encara que molt rudimentària) de l'interior peninsular.

"Hispania nova tabvula", de Ptolemeu, Holle i altres, 1482.
Institut Cartogràfic de Catalunya (ICC)
Per veure el mapa complert cliqueu AQUI.

De caire modern, al segle XVI, es comencen a elaborar de forma massiva mapes geogràfics propis de les monarquies autoritàries, però tan sols hem documentat dos mapes hispànics on apareix el poble de Mequinensa. El primer és el mapa de Dominicus Zenoni de 1560, i el segon fou editat l'any 1586 per Abraham Ortelii, apareixent Mequinensa com Octogesa en tractar-se d'una reconstrucció de la península Ibèrica en època romana.

"Hispaniae descriptiu" de Dominicus Zenoni, 1560. BNF.
Per veure el mapa complert cliqueu AQUI.

"Hispaniae veteris descriptiu" d'Abraham Ortelli, 1586. BNF.
Per veure el mapa complert cliqueu AQUI.

El segle XVII es correspon a una nova era en la cartografia territorial d'Europa. La impremta va facilitar la difusió de mapes a l'abast de més gent (encara que de forma encara molt restringida), tant en format de làmines com en mapes impresos com a il·lustracions de llibres. Això, juntament amb la consolidació dels descobriments colonials i als conflictes i interessos dels estats moderns, va ajudar a multiplicar l'interès pels mapes i la multiplicació d'edicions. Apareixeran, doncs, nombrosos mapes, còpies amb petites modificacions, que repeteixen una i altra vegada els errors inicials; i noves confeccions cartogràfiques que aniran perfeccionant la ubicació d'elements geogràfics (bàsicament els rius) i de les poblacions. Mequinensa apareixerà de nou de forma continuada en la cartografia gràcies al seu paper, no ja econòmic per la ruta de l'Ebre, sinó estratègic en la política militar de les monarquies. De poble passarà a ser fortificació i castell.

Exemples de tot això en trobem força; així el mapa de J. B. Vrients, de 1608, situava Faió i la confluència del riu Matarranya amb l'Ebre a l'oest de Mequinensa, és a dir, abans de la confluència amb el Segre, repetint-se l'error als mapes de Mercator (1619), Keere (1632), Sparke (1635), Hondius (1638), Blaeu (1642) i Janssonius (1652), veritables còpies de l'original de Vrients.

"Cataloniae Principatus novíssima et accurata descriptiu" de J.B. Vrients, 1608. ICC
Per veure el mapa complet cliqueu AQUI.

"Cataloniae Principatus descriptiu nova" de Gerard Mercator, 1619, ICC.
Per veure el mapa complert cliqueu AQUI.

"Catalonia" de P. Kaerius, P. Keere, G. Mercator, J. van Cloppenburg, 1632. ICC
Per veure el mapa complert cliqueu AQUI.

Un altre mapa amb importants errors i repetit en noves edicions al llarg del segle fou el de Gerard Mercator i Jodocus Hondius de 1609, d'Aragó i Catalunya, reiterat en noves edicions de 1619, 1628 i 1630, i amb algunes variacions un de nou aquest darrer any. En ells Mequinensa estava situada a la confluència dels rius Cinca i Segre, mentre que a l'embocadura del Segre i de l'Ebre situaven Flix.

"Arragonia et Catalonia" de Gerard Mercator i Jodocus Hondius, 1609. ICC.
Per veure el mapa complert cliqueu AQUI.

"Aragonia et Catalonia" de Janssonius, Hondius i Mercator, 1630. ICC
Per veure el mapa complert cliqueu AQUI.

"Aragonia et Catalonia" de Gerard Mercator, 1630. ICC.
Per veure el mapa sencer cliqueu AQUI.

Però no tots van tenir el mateix caràcter; cal destacar els treballs de Juan Bautista Labaña, concretament els seus mapes de 1622 i 1633 que situen correctament, i amb gran qualitat de disseny, els diferents rius i poblacions, destacant la presència ja permanent de Mequinensa.

"Aragon" de Juan Bautista Labaña, 1622. BNF.
Per veure el mapa sencer cliqueu AQUI.

"Novíssima Arragoniae regni tabula" de Juan Bautista Labaña, 1633. BNF
Per veure el mapa sencer cliqueu AQUI.

Per acabar amb aquest primer article sobre cartografia històrica, destacar la presència de Mequinensa en alguns dels mapes del conjunt de la península Ibèrica, com el de Sanson i Winter de 1648.

"Espagne" de N. Sanson fill i A. de Winter, 1648. ICC
Per veure el mapa sencer cliqueu AQUI.

La finalització de la guerra de Secessió, altrament coneguda com a guerra dels Segadors, l'any 1652, va suposar un canvi transcendental per a Mequinensa. La plaça es fortificaria i es convertiria en una de les principals places militars de Catalunya i Aragó, nus de comunicacions entre el mar i l'interior i entre el Reialme i el Principat, formarà part de l'eix de defenses de la Corona hispànica davant la seva rival França. A nivell cartogràfic es produirà un revulsiu, i Mequinensa serà objecte d'observació per part dels cartògrafs i geògrafs militars... però això ja ho veurem en una altra entrada.

 

El motí mequinensà de 1861. En els orígens de Monts Comuns.

Per: Jacinto Bonales.

Els crits d'homes i dones es van escampar per tota la vila. Aquell dia de tradicional visita al cementiri, aquell dia de Tots Sants de 1861, seria recordat durant dècades. La gent recorria els carrers del poble vell en diferents grups, dirigint-se cap a la plaça de l'Ajuntament, mentre maleïen a unes quantes famílies. L'alcalde, en Mariano Vallés, advertit per l'immens clam, manà avisar al comandant militar del castell, que no va tenir temps d'arribar a la plaça abans que ho fessin els enfurismats veïns. Els crits ho omplien tot, i no es van apagar quan l'alcalde sortí de la casa de la vila i, aixecant els braços, demanà tranquil·litat a tothom. Paraules de serenor, el típic "tot s'arreglarà", manant a les gents que tornessin a ca seua ja que, tot plegat, havia de ser un malentès. Paraules fútils que no es deixaven sentir ja que els veïns van baladrejar no sols contra algunes famílies del poble sinó també contra el govern a Madrid i contra el propi alcalde, que era vist per molts com un polític corrupte davant la "desaparició" de 6.000 reals extrapressupostaris que l'empresa de la canalització de l'Ebre havia "regalat" a l'ajuntament per tal de distribuir entre els pobres de la vila.(1)

 

Mequinensa el 1928.
Arxiu Nacional de Catalunya 203359_412012.

L'arribada del comandant a la plaça, acompanyat del petit destacament del castell, va asserenar una mica l'esvalot, i molts veïns van marxar cap a casa amb la imatge de les baionetes muntades en els obsolets fusells d'espurna del 36. Encara caldrien unes quantes amenaces de les autoritats per tal que els més reticents abandonessin la plaça. Però la serenor de les amenaces i de les armes no va durar gaire. Negra nit, cap a les deu, els descontents van tornar a sortir al carrer formant un gran esvalot, una "gran rondalla" com diu la premsa d'aquell moment, carregats de bastons, forques i torxes, en una veritable revolta que ara no va poder ser aturada per l'alcalde. Van baixar al riu i van calar foc al llaüt de Pedro Antonio Alonso Pérez, una llanxa del saragossà Alejandro Sagristán, i van tallar la comunicació amb el cap del partit en barrinar la barca de pas sobre l'Ebre. El consistori municipal, custodiat pels soldats del castell, va quedar tancat a Ca la Vila esperant reforços.

 

Al dia següent, diferents "vecinos honrados y de orden" van acudir a l'ajuntament per tal d'intervenir com a mediadors i trobar una solució, situació que no s'assoliria fins l'arribada al poble d'un destacament de la Guàrdia Civil procedent de Saragossa acompanyat del jutge de Casp. La premsa nacional de seguida es va fer ressò dels esdeveniments; així el periòdic del Partit Liberal, "El Clamor Público" va demanar, en to irònic, que s'establís a Mequinensa un Consell de Guerra durant uns mesos per fer "neteja" com s'estava duent a terme a Màlaga; iniciativa a la que sense cap sarcasme també s'apuntava el diari "La Correspondencia de España" (2), que dies després demanarà que "esperamos que la accion de la ley se dejará sentir pronto, y que los revoltosos, cualquiera que sea su número, sufrirán el castigo á que se han hecho acreedores" (3); opinió que contrastava amb la d'altres diaris que el que demanaven era transparència sobre l'esdevingut (4).

 

La causa del motí no era política; era la desamortització, és a dir, la desaparició dels monts comuns. Per tal d'entendre el que va succeir cal que anem una mica enrere en el temps. A l'Espanya de mitjans de segle XIX ja s'havia produït una autèntica reforma agrària liberal a partir de diverses mesures: l'abolició del règim senyorial, la supressió dels privilegis ramaders i dels municipis de l'Antic Règim, la llibertat de tancaments i de conreu, la modificació dels contractes agraris, la llibertat de preus i salaris, l'abolició del delme, la reforma fiscal i el nou codi de la propietat de la terra, la desvinculació i la desamortització eclesiàstica. Amb la llei de desamortització civil del 1 de maig de 1855, coneguda com la "desamortització de Madoz", l'Estat va nacionalitzar tots els béns immobles dels ajuntaments i dels pobles, coneguts com a béns de propis (els que generaven renda per l'ajuntament) i béns comunals (els utilitzats pels veïns sense cap pagament al municipi). Les causes bàsiques eren dos, una de teòrica i una altra de pràctica; la primera, que es considerava que els béns col·lectius (com les muntanyes comunals o monts comuns) eren arcaics i havien de desaparèixer per tal que el capitalisme entrés al camp en forma de "propietat perfecta"; la pràctica era solucionar la situació de la Hisenda Pública de l'Estat en pràctica fallida, aportant molts diners per als pressupostos de l'Estat mitjançant la venda de les terres comunals. Si en un principi els comunals pròpiament dits quedaven exceptuats de la venda, a la pràctica es vendria la majoria d'aquests, ja que caldria demostrar el seu caràcter d'interès públic quedant la gestió dels terrenys en mà de l'ajuntament i la tutela de l'administració perifèrica de l'Estat, que establiria els Plans d'Aprofitament anuals, concedint llicències d'explotació als veïns (de llenya per a foc, pastures pel bestiar i terra per conrear) previ acord de Foment (i d'Hisenda) i sota pagament d'una taxa.

 

A Mequinensa, si la desamortització eclesiàstica no va tenir cap efecte, en no posseir l'església pràcticament cap terra (5), el caire de la desamortització civil de 1855 va prendre un caire dramàtic. La major part de la terra del terme era comunal i aprofitada directament pels veïns a través d'un conjunt de normes consuetudinàries que van ser ben estudiades dins el context aragonès pel cèlebre Joaquin Costa (6), i que es concretaven en la lliure pastura veïnal (amb normes d'explotació), la lliure recol·lecció de llenya per a foc, i el sistema de presura o aprisio de terra per conrear amb retorn al comú en cas de deixar el sòl sense treballar. La Hisenda Pública faria el seu "agost" al nostre poble. L'any 1855 entra en funcionament la llei fins l'any següent, quan es va suspendre amb el canvi de govern. Però el 1858 torna a aplicar-se i en 1859 es fa un inventari de monts comuns existents a tota Espanya. A Mequinensa Hisenda localitza la xifra de 40.800 hectàrees de terrenys comunals, una xifra del tot absurda ja que la superfície total del terme municipal era i és de 30.720 hectàrees.

 

Zona de la mina Andresita l'any 1934.

Les primeres privatitzacions de terres es van produir ja l'any 1859, i consistien en petites parcel·les d'horta propietat de l'Estat procedents de la fortificació de la vila, i diverses edificacions del poble que pertanyien a l'ajuntament. Però les vendes importants, les de les muntanyes comunals, van començar l'any 1860 quan José Poblador, veí de Casp, a través dels seus intermediaris a Madrid, en Anselmo Sanz i en Valentín Tenorio, va comprar les muntanyes de Matarranya (396,09 hectàrees) i lo Moro (826,59 hectàrees) pel preu conjunt de 154.000 reals. Venda que es sumava a la realitzada per José Maria Andreu del terreny conegut com "Valls" (les Deses), de 565,1 hectàrees pel preu de 70.200 reals. La reacció de l'ajuntament i de la població no es va fer esperar. El primer va intentar aturar les subhastes de les terres comunals demanant ser exceptuades de la desamortització com a comunals, però fou infructuós. Els veïns però, van veure que la única solució per evitar perdre aquests terrenys comunals era aplicar allò que s'estava fent a molts pobles de tot Aragó, part de Castella i a Catalunya: crear societats veïnals per comprar els comunals i poder, així, mantenir-los sota els criteris d'ús tradicionals. Dit i fet, es va formar una "societat" que va pactar la compra col·lectiva de les muntanyes, per tots els veïns que volguessin (o poguessin, ja que s'havien de pagar fortes quantitats de diners i no tots els veïns podien fer-ho) participar. Així, l'any 1861 es van anunciar a Saragossa i a Madrid la subhasta de diferents muntanyes i deveses del municipi de Mequinensa, i van ser adquirides per diferents particulars: Raimundo Fàbregas les muntanyes Riber Alt (218 HA per 6.660 reals), Campells (232 HA per 6.396 reals) i Tapioles (159 HA per 5.010 reals); Domingo Grañén de Mequinensa la serra de la Porxina (172,07 HA per 7.200 reals), el Barranc de Mat (372 HA per 11.000 reals), Roda (536 HA per 20.500 reals) i les Carrasques (211 HA per 6.300 reals); Cosme Jarauta la serra de Monegre (572 HA per 18.000 reals); Pedro Rodés de Mequinensa la serra de Verp (571 HA per 17.500 reals); els Molinars (407 HA per 15.000 reals), Dellà Segre (466 HA per 17.500 reals) i Vesecrí (495 HA per 17.100 reals); José Soro de Mequinensa el mont Llosa (289 HA per 8.000 reals) i Ramon Tormo també de Mequinensa el mont Agudet (o Audet, 194 HA per 5.700 reals) i els Auts (186 HA per 6.000 reals)(7). Així Mequinensa va ser el poble amb més vendes de muntanyes comunals del partit judicial de Casp i el tercer en importància de tota la província de Saragossa, sumant la privatització de 7.440 hectàrees (el 24,22% de la superfície del municipi). El principal comprador va ser el mequinensà Pedro Rodés en adquirir 1.939 hectàrees i pagar 70.059 reals, encara que no era un dels principals contribuents del municipi, ja que ni tan sols tenia dret de vot al cens electoral de 1864 (només tenien dret de vot els majors contribuents de la vila). Encara quedarien terres comunals sense privatitzar, i l'any 1877 la delegació d'Hisenda de Saragossa provaria de vendre "Verp i Plana" (els plans de Dins i Defora?) sense èxit.

 

Confluència de l'Ebre i el Segre, a Mequinensa, l'any 1928.
Al centre de la imatge la Plana i Monegre.

Muntanyes, o més ben dit, terrenys de secà privatitzats? Evidentment sí, ara rebien un nou estatus jurídic en deixar de ser comunals i municipals; però no tots els compradors eren els destinataris finals dels terrenys, ja que alguns d'ells, com els adquirits per Pedro Rodés, van ser escripturats a nom d'una nova societat, de caire veïnal però basada en accions hereditàries. Naixia la Societat de Monts Comuns de Mequinensa.

 

I és aquí que ens trobem al mes de novembre de 1861 quan, després de les subhastes, alguns dels terrenys es van escripturar a nom dels compradors a títol personal. La resta de veïns del poble va reclamar en diverses ocasions que s'escripturessin a nom de la societat, però no es va dur a terme fins que, tement perdre els diners que havien dipositat per comprar les muntanyes, i de perdre el dret d'aprofitar-se dels antics comunals, es van amotinar. Tal i com deia el periòdic "La Correspondencia de España" la revolta era motivada "por algunos que se consideran como socios de los compradores de dichos montes comunes, y á cuyo favor querian que se estendiese la correspondiente escritura".

 

L'espoli de la Hisenda Pública al conjunt de mequinensans va desembocar en la creació d'una societat restringida. Els usos sobre els terrenys es van mantenir inalterats, però els comunals que es venien gaudint per tots els homes i dones de Mequinensa d'ençà que l'any 1362 els Montcada, senyors del terme, va donar les muntanyes a tots els habitants, ara desapareixien i eren la propietat d'uns socis amb caire hereditari, restant els nouvinguts i part de la població al marge dels drets d'ús. S'iniciava una nova era per al món agrari mequinensà...

 

Notes:

(1) Al respecte estem preparant una nova entrada al bloc sobre aquesta qüestió.

(2) "El Clamor Público" del 9 de novembre de 1861; i "La Correspondencia de España" de la mateixa data.

(3) "La Correspondencia de España" del 11 de novembre de 1861.

(4) "El Contemporaneo" del 8 de novembre de 1861.

(5) P. Marteles: La desamortización de Mendizábal en la provincia de Zaragoza (1836-1851). Tesi doctoral, 1990. A: http://www.biopsychology.org/tesis_pascual/index.htm.

(6) Entre d'altres: Derecho consuetudinario y economia popular de España, o Oligarquia y caciquismo. Colectivismo agrario y otros escritos.

(7) Encarna Moreno del Rincón: La desamortización de Madoz en la provincia de Zaragoza (1855-1875). Tesi doctoral, 1991. A: http://www.biopsychology.org/tesis_encarna/tesis_encarna_ind.htm

 

Mequinensa i les vies catalanes del segle XVIII

Per Jacinto Bonales

 

La modernitat de la nostra societat ha creat una xarxa de camins que ha transformat radicalment les rutes de transport tradicionals. Al segle XVIII, quan tothom havia de moure's a peu, en cavalleria o en llaüt, les comunicacions eren lentes i obligaven a fer constants aturades per descansar en els llargs trajectes. Viatges, però, que molt poca gent feia, acontentant-se d'anar als pobles dels voltants i, potser, a una de les ciutats més properes. Així doncs, la major part de la població vivia al poble, i en poques ocasions sortien a veure "món". Però de Mequinensa estant, aquests homes arrelats a la terra veien passar constantment a navegants (molts d'ells nats o veïns de Mequinensa) Ebre amunt i avall, i fins i tot, en comptades ocasions, Segre amunt. És ben conegut el paper central de Mequinensa dins la xarxa de transport fluvial de l'Ebre, tema sobre el qual s'ha escrit força; però menys conegut és el seu caràcter de nucli vertebrador de xarxes de transport per via terrestre. No en debades, aquí es cobrava l'impost senyorial de la lleuda tant al transport fluvial com al terrestre. Fem-ne cinc cèntims.

 

A la Mequinensa del segle XVIII no n'hi havia cap pont, ni sobre el Segre ni sobre l'Ebre, però n'hi havia dos passos de barca. És sabut que aquests passos s'empraven per tal que els veïns poguessin anar a treballar les seves terres a l'altra banda d'aquests rius, però no és tan sabut que fins a principis del segle XIX formaven part de la xarxa principal de vies de comunicació entre Catalunya i Aragó.

 

Des de Mequinensa sortia el camí que anava cap a Fraga i Tamarit, tot vorejant el riu Segre i Cinca, per travessar aquest darrer a la mateixa plaça de Fraga. En la mateixa direcció nord, però passant per dalt de Monegre, estava el camí que des del poble arribava a Montsó, baixant de la terra alta a l'alçada de Ballobar, i creuant el Cinca a Alcolea per travessar Alfántega i el Pueyo. A dalt de Monegre, però, estava també el desviament que duia a Candasnos. Finalment, en aquest quarter de terme sortia el camí a Saragossa que anava vorejant l'Ebre per la riba nord. Dellà Segre dos camins enllaçaven Mequinensa amb la Granja d'Escarp i amb Almatret, pujant vora el Segre el primer i riu Ebre avall el segon. I al migdia de l'Ebre tres camins s'obrien com un ventall per anar a Faió (primer vorejant l'Ebre i després pujant la serra), a Fabara i Nonasp, i el tercer a Casp.

 

Aquesta xarxa, paer sí sola tan sols ens parla de la connexió del nostre poble amb termes veïns, però en realitat eren unes vies transitades per nombrosos traginers que anaven des d'Aragó a Catalunya (i a l'inrevés) portant bestiar i mercaderies. Coneixem algunes d'aquestes vies (pel que fa a la xarxa de camins catalans) que mostren la importància de Mequinensa com a nus de comunicacions terrestres; veiem aquests camins:

 

- Camí de Cervera a Mequinensa: en realitat enllaçava el nord-est de Catalunya amb les viles de Terol a través de Casp i Alcanyís. Sortia de Cervera per l'actual N-II passant pel Talladell, Tàrrega, Anglesola i Bellpuig, on es desviava cap a Vilanova de Bellpuig i seguia vers Juneda travessant les Garrigues per Aspa fins Alcanó. Des d'aquest poble s'arribava a Torres de Segre, on s'agafava la barca per guanyar el riu Segre, i s'entrava a Aitona, on s'ajuntava al camí que des de Mequinensa anava a Lleida, travessant Seròs fins arribar a Aviganya i al monestir d'Escarp. Aquí s'havia de travessar el riu Cinca a gual, enllaçant amb el camí que de Mequinensa anava a Fraga. Al segle XVIII es considerava com a camí carreter, és a dir, prou ample i en condicions per passar carruatges, i l'únic inconvenient que tenia era la incomoditat de passar el riu Cinca a gual.

 

- Camí de Lleida a Mequinensa: Enllaçava Lleida, Balaguer i els Pirineus d'aquesta província amb les terres de Terol. Sortia de Lleida cap a Alcarràs per l'actual N-II i allí es separava del camí de Fraga seguint cap a Aitona, enllaçant amb el camí carreter de Cervera a Mequinensa travessant Seròs, els monestirs d'Aviganya i d'Escarp, i creuant el Cinca per gual, arribant a Mequinensa. Aquest camí també era carreter, i com l'anterior, durant determinats mesos en arribar al gual d'Escarp els viatgers havien de "dar la buelta à la Puente de Fraga" perquè baixava molta aigua pel riu Cinca.

 

- Camí de Montblanc a Mequinensa: Camí carreter que enllaçava Saragossa i Casp amb el camp de Tarragona estalviant-se alguna jornada de viatge respecte al pas per Lleida. Sortia de Montblanc passant pel terme de Blancafort i travessant els pobles de Vimbodí, Tarrés i Albí fins arribar a Arbeca; i des d'aquí es dirigia cap a Castelldans, Granyena i Torrebesses per sortir directe a la Granja d'Escarp, seguint el riu Segre avall fins que es travessava el Segre amb barca o a gual.

 

- Camí de Prades a Mequinensa: De fet és una variant de l'anterior que uneix les muntanyes de Prades amb l'alt Aragó voltant el riu Ebre. Sortia de Prades baixant a Vilanova de Prades i, des d'aquí, anava al Vilosell i fins a Albí, on s'unia a l'anterior fins a Granyena i "Suchs", on canviava de direcció cap al terme d'Almatret i cap a Mequinensa. Aquest, però, no era carreter sinó que en la part inicial era "barrancoso, desfilado y cubierto de arboles".

 

- Camí de Tortosa a Mequinensa per la ribera: aquesta gran ruta terrestre anava paral·lela a la via fluvial. Sortia de Tortosa, anava dret a Bitern i Tivenys; pujava les costes de Som fins baixar de nou a Benifallet i Ginestar; passava els masos de Mora, Garcia, i després de fer el petit port conegut com "el pas de l'Ase" es sortia a Vinebre, girant cap al nord entrava al terme de Bovera i girava vers Maials. D'aquí recte a la Granja d'Escarp a l'ombra del Montmaneu, creuant el Segre amb barca.

 

- Camí nou de Tortosa a Mequinensa: A diferència de l'anterior, aquest era més transitat ja que no hi havia els inconvenients de les costes de Som i el pas de l'Asa que impedien el pas amb carros. A Tortosa es travessava el riu Ebre pel pont i es pujava riu amunt afins a Xerta, pujant després al pas de les "Trinxeres" i dret a Pinell. D'aquí es travessava la serra de Pàndols fins a un mesó conegut amb el nom de Camposines i s'arribava a Corbera, per continuar fins a Batea. Continuant cap al nord-oest s'entrava a Aragó per Fabara i seguint pels alts s'arribava a l'Ebre davant Mequinensa, creuant-lo amb barca. Aquest camí era tot ell carreter i nou, ja que es va construir l'any 1708 per ordre del Duc d'Orleans en el transcurs de la guerra de Successió.

Nota. (14/01/14), He localitzat un mapa del corregiment de Lleida on s'aprecien alguns d'aquests camins, concretament el camí de Tortosa a Mequinensa per la Ribera.

Font: ICC, fragment del mapa del comte Darnius, 1716.