Per Jacinto Bonales.
“De bodas que los padres a sus fijos farán” aquest és un dels capítols que es repeteixen
als diferents fueros medievals, conservats en ús al llarg dels segles
moderns. I és que l’amor de parella, l’amor romàntic, és un concepte
relativament nou. En el transcurs dels segles XVI al XVIII –i gran part del
XIX– la major part dels matrimonis responien a un “pacte” entre dues famílies.
Els nuvis no es casaven, eren els pares els que casaven als nuvis tot decidint
–sempre que podien– quina era la parella idònia per al seu descendent,
establint al mateix temps una aliança entre dues cases.
Evidentment no sempre era així; sovintejaven les parelles que “feien
pasqua abans de rams” i que acabaven engendrant un infant, havent de córrer
els respectius pares a oficialitzar la relació amb una boda a corre-cuita... i
ull que l’home es negués a casar-se o a “reparar” la donzella amb una
bona indemnització, ja que queia en un delicte greu i severament castigat.
També la passió aplegava parelles sense necessitat de realitzar capítols, però
sempre amb el vist-i-plau patern, donant-se això entre els més humils del
poble. Però en la majoria dels matrimonis, com deien en aquells temps, l’amor “ja
arribarà” a base de conviure i patir la quotidinitat d’aquells anys tan
durs i calamitosos... i si no arribava, sempre sorgien algunes aventures
passionals, temporals i esporàdiques que duien a casats a acabar amb persones
de l’altre sexe en algun llit o alguna pallisa.
Com venim diem, els matrimonis eren aliances, i quan es convenia un, es
signaven els Capítols Matrimonials: un contracte amb nombroses clàusules
on s’indicava allò que cada part aportava a la nova família, i es solucionaven
les possibles vicissituds futures de la nova parella. Per explicar-ho, res
millor que un exemple (1).
Les famílies Ibarz de Mequinensa i de Seròs tenien molt bona relació,
tanta, que el mequinensà Josep Ibarz i Gil proposà casar el seu fill amb la
filla de Miquel Ibarz de Seròs. Desprès de xerrar un parell de cops, ambdós
Ibarz van acordar les condicions, i ja veieu a en Josep pujar riu amunt per fer
oficial a Seròs les estipulacions contretes. Això sí, no eren temps de grans
despeses, així que van estalviar-se d’anar a cal notari: van cridar a dos
veïns, en Anton Roca i en Miquel Joan Teixidor, i al batxiller en medicina
Josep Costa, un dels pocs del poble que sabien d’escriure i van redactar els
pactes en un simple paper. Fou d’aquesta manera que es segellà el futur de la
nova parella, en Francisco Ibarz i l’Antònia Ibarz i Teixidor. A ell, son pare
el nomenà hereu universal de tots els béns que tenia a Mequinensa i a qualsevol
altre lloc, això sí, només seria titular a la mort de son pare, i reservant-se
el pare i la mare un total de 50 lliures jaqueses per a testar a les seves
lliures voluntats (sempre calia salvar l’ànima i reparar algun mal fet en
vida). A més, s’obligava al nuvi a “col·locar” al seu germà amb una bona
llegítima com corresponia a tot fill de la casa.
Ara bé, que passaria si els nuvis morissin sense fills? En aquell cas el
pacte quedava trencat, ja que no es podien perdre els béns de la casa. Als
capítols matrimonials s’inclouen les clàusules per tal d’evitar aquesta pèrdua:
en cas de morir Francisco sense fills, deixava de ser l’hereu universal
–passarien els béns a son germà–, i en cas que ell morís, son pare li deixava
30 lliures per poder fer testament en favor de la núvia. En aquest cas ella
podria continuar vivint a casa dels sogres, essent mantinguda “en salud ÿ enfermetat,
calçada i vestida” sempre que es mantingués vídua. Si es tornava a casar,
però, hauria de deixar la casa.
Però no totes les obligacions requeien a cal nuvi; ni molt menys! La
núvia havia de ser dotada, per son pare i son germà, que li van concedir un
total de 90 lliures barceloneses, quaranta en roba (part feta a casa i part
comprada a la botiga), i cinquanta en moneda pagades en dos terminis, un primer
de 25 lliures del dia del matrimoni en dos anys, i la resta el tercer any.
Però, si la núvia moria sense tenir fills, aquesta dot s’hauria de retornar,
excepte en 35 lliures que la núvia podria deixar en testament a qui volgués.
Davant la virginitat d’Antònia, el nuvi li va concedir un escreix o “augment
d’adot” de 30 lliures, les mateixes que son pare li havia concedit per a
testar. Una quantitat però que només podria emprar en cas de morir el nuvi
abans que ella.
Tota precaució era poca, i més en aquells terribles anys quan la mort
trucava cada dia a la porta dels veïns. No havien transcorregut dos anys que,
el 1767, Antònia moria, però amb almenys un fill; i el pare d’ella, en Miquel
Ibarz, també. Francisco, veient perillar el cobro de la dot (que ara l’havia de
pagar son cunyat Miquel), anà corrents a Seròs amb el paper que havien signat
son pare i son sogre. Buscà als dos testimonis que dos anys abans havien estat
presents, i amb ells acudí a cal notari: aquest, amb el jurament dels
testimonis, aixecà acta. Ara sí, ara, amb totes les de la llei el mequinensà
Francisco Ibarz, vidu, podia reclamar les 90 lliures de la dot, tornar-se a
maridar, i aixecar com Déu mana al petit fill dels Ibarz de la ribera del
Segre.
(1) Arxiu Històric de Lleida, Protocols Notarials, Llibre 1168, s/n,
1767.
