dissabte, 15 d’abril del 2017

Octogesa vs. Mequinensa

Per: Jacinto Bonales
Gràcies a Josep Carbonell "Sastre" per la seva constància i tenacitat.

No acostumo a encetar comentaris en to negatiu, però s'ha parlat tant d'Octogesa que penso és del tot necessari iniciar aquestes línies negant dues idees: en primer lloc que Octogesa o Otogesa no és l'antic nom del poble de Mequinensa. I en segon lloc que tampoc és el nom d'una ciutat romana. Dit això ja podem començar la nostra història d'avui.
Com que en tota història cal buscar un principi malgrat que aquest sigui en realitat una continuació, anem a viatjar en el temps poc més de 3.000 anys. Al voltant del 1100 aC un grup d'homes i dones es va instal·lar en un turó sobre el marge esquerre del riu Ebre. Procedien d'aigües amunt, però no de les de l'Ebre sinó de les del Segre o del Cinca. Aquesta petita comunitat formava part del que avui en dia es coneix com cultura del Bronze del Grup Segre Cinca.

El lloc escollit per crear de bell nou un poblat, no va ser arbitrari, sinó que respon a una elecció ben planificada. Era un lloc encimbellat, cobert del Nord pels cingles de la serra de la Picarda, i es situava molt per sobre de l'Ebre i el seu pas de ribera, però alhora molt proper, separat d'aquests pels propis cingles erosionats i de difícil pujada (a llevant i a migdia arribar-hi era totalment impossible). Des d'aquest contrafort de la serra es tenia el control visual de tota la corba del riu Ebre per sota de l'aiguabarreig amb el Segre: es veia qualsevol tipus de nau que pugés o baixés pel riu; es controlava de forma directa l'entrada de qualsevol persona que intentés accedir al riu o a l'aiguabarreig des de la plana de Pedrós (al terme de Seròs) i la Canota pel pas natural del camí de la Cova Plana; podien veure qualsevol moviment de grups d'homes que poguessin pujar riu amunt per la marge dreta de l'Ebre a través d'Aubera; i el que és més important: des del poblat podien veure i controlar el pas de persones per Valldurrera, una de les principals vies d'accés del Sas o plans de la Porchina cap al riu. Com és evident, des d'aquí es podia controlar el gual que havia a l'Ebre just a ponent del poblat, on el riu formava diferents mitjanes o illes fluvials. Efectivament, estem parlant del jaciment arqueològic dels Castellets.

Situació dels Castellets en un mapa de 1929 (IGN).
Aquesta gent van construir el poble en el contrafort de la Picarda i el van protegir amb una muralla ciclòpia (es conserva en part amb una alçada superior als dos metres, construïda amb grans blocs de pedra en sec) i un fos a la zona més estreta de l'esperó (al nord) així com al vessant més accessible (a ponent) ja a l'edat del Bronze Final II - edat del Ferro, quedant protegit a llevant i a migdia pel propi cingle. 

Muralla ciclòpia (esquerra) i torre ibera (dreta)
De què vivia aquesta gent? Algun autor ha destacat que probablement vivien de la producció metal·lúrgica i el seu comerç, degut a l'aparició d'elements relatius a aquesta activitat i l'aparició al llarg de l'alt Ebre de productes que possiblement tenien el seu origen aquí; però afirmar que la indústria era el modus vivendi d'aquesta comunitat és, com a poc, molt agosarat. No hem de negar que en fessin, però és indiscutible que estaríem parlar d'una població amb economia mixta: a més de l'activitat metal·lúrgica, era un poble ramader amb una àrea d'actuació que abastava tant la Canota com i sobretot als plans de la Picarda, Campells, Pollero, Vallfera i Mangraners, on estarien en contacte directe amb les comunitats de Mas de Cabra, Pedrós, Montmaneu i Calvari. I també era un poble agrícola, treballant les riques terres situades a ponent, sota els abrics de Roca de Marta, actualment ofegats per l'embassament de Riba-roja. Les zones de conreu del marge esquerre dels rius Ebre i Segre (on es troba el poblat) sumen més de 140 hectàrees a les que hem d'afegir les 8 hectàrees d'usos intensius sota els abrics, i tota la massa territorial d'ús mixt (conreu itinerant o guaret llarg i ús silvo-pastoral) al voltant de tota la zona viscuda, ja sigui sobre Dellà Segre (on es troba el jaciment de Dellà Segre II), ja a l'altiplà de la Picarda. Sí que hi ha una llarga distància entre el poblat i les zones de conreu, però hem de pensar en l'existència de petits abrics precisament sobre la zona de conreu intensiu, on es troben petits fragments de ceràmica del Bronze (indeterminat); i també hem de suposar que es van construir assentaments temporals amb materials peribles tant a Dellà Segre com a Cova Plana.

Coneixem la cronologia bàsica del poblat gràcies a les diferents necròpolis que té, i que assenyalem com a espais simbòlics. Castellets compta amb un grup de necròpolis al voltant del poblat què, segons Ignacio Royo assoliria els 700 enterraments. 

Detall de la necròpolis Castellets II
 A més hi ha diferents espais simbòlics que consisteixen en enterraments aïllats i pintures i gravats rupestres, que estan situats precisament a prop en les mateixes zones d'accés: pel nord-oest el conjunt de pintures del barranc de Campells i, ja a prop de Castellets, les pintures de Roca de Marta. Igualment cap al nord, en direcció a Montmaneu, trobem pintures a Cova Plana I, i en direcció a Mas de Cabra una necròpolis a peu de camí i les pintures de Cova Plana II. Cap al sud també destaques dos necròpolis, la del barranc de Canotes al camí d'accés a l'actual Almatret, mentre que pel marge dret de l'Ebre trobem el jaciment del Barranc de Xixó. És clar que aquests jaciments es corresponen a períodes diferents, però el seu caire simbòlic perduraria durant els segles de vida del poblat de Castellets.

Detall de la necròpolis Castellets I
Com diem, per les tres necròpolis del poblat sabem que va durar molt de temps, el suficient per viure els processos de modernització o d'assimilació de les diferents corrents culturals del Ferro i la iberització. La primera d'aquestes es situa immediatament al nord del poblat fortificat, més enllà del fos, i a partir de dues pedres de mida regular clavades verticalment en terra que sembla que es corresponen a esteles de senyalització. La necròpoli té una extensió superior als 200 metres de llarg i es poden localitzar més de 50 enterraments de túmul, circulars. La segona necròpoli es troba en l'esperó de serra situat a ponent, i restes d'una tercera necròpoli, molt deteriorada, es localitza en la base de l'esperó de serra situat immediatament a llevant del poblat. El més interessant de les necròpolis és que coexisteixen els diferents models funeraris i el seu procés de transició, conservant-se sepultures d'inhumació sota túmul, sepulcres d'inhumació en fosa, sepulcres d'inhumació sota túmul i fosa, sepulcres d'inhumació col·lectiva en càmera de tradició megalítica, sepulcres d'incineració sota túmul i sepulcres d'incineració amb cista i anella. Es tracta, doncs, d'un poblat que perviu des del Bronze Final II, amb una forta tradició anterior, fins la Plena Edat del Ferro, el que fa pensar en la continuïtat d'una població autòctona del Bronze local que rep les influències culturals dels Camps d'urnes, sense produir-se una substitució demogràfica. Estem, doncs, davant un jaciment clau per al coneixement del pas dels pobles indígenes del Bronze cap a la cultura dels Camps d'Urnes i el Ferro, i fins al moment és l'únic jaciment d'Aragó i del conjunt de la Vall de l'Ebre que conté en una mateixa necròpoli ritus funeraris d'inhumació i incineració, amb les variants rituals de transició.
Detall de planta d'un edifici dins del poblat fortificat

Desconeixem què va passar amb la població entre el segle V i el II aC, i esperem que futures excavacions arqueològiques ens donin respostes a aquest enigma. El que sí sabem és que ja en època ibera (possiblement entre els segles III i II aC) el poblat va renàixer, si bé ara fonamentalment com a fortalesa militar. Ja durant el període Iber, els ilergetes van fortificar el nostre poblat, convertint-lo en un fort oppidum: l'antic sistema defensiu de Castellets es va modificar i ampliar construint tres torres iberes (segons Ignacio Royo) adossades a la muralla ciclòpia, dos en el pany de muralla del Nord, de planta rectangular i de les que una conserva encara una alçada aproximada de tres metres, erigides amb pedres anguloses de mida regular travades amb fang i rebles als forats. Però per quina raó es va fortificar de bell nou l'antic poblat? Tot sembla indicar que, a més d'una funció simbòlica (que sempre n'hi ha, d'això), l'oppidum ilergeta sobre l'Ebre tenia una funció fronterera, i és que aigües avall, ja a Riba-roja i Faió, es desenvolupava un altre grup iber rival: el dels ilercavons.

És en aquesta darrera fase que el nostre poblat deixa la protohistòria i entra de cap en la història escrita. Ara ja podem donar-li nom, ja que la zona és mencionada per Juli Cèsar als seus «Comentaris de la Guerra Civil». En el transcurs de les operacions de la batalla d'Ilerda, els governadors de Pompeu, en Luci Afrani i en Petreu, van organitzar la seva retirada cap a la celtibèria per obtenir reforços i van manar prendre barques per tot l'Ebre i conduir-les a Octogesa. Aquest oppidum era a la ribera de l'Ebre, distant vint milles d'Ilerda, i allà mateix van formar un pont de barques (que permetria creuar el riu i pujar a Porxina per Valldurrera). Les tropes de Cèsar van intentar tallar el pas dels reforços i van abandonar els campaments per, fent una gran marrada per evitar els camins directes sota control dels homes de Pompeu (camí de Sant Miquel i camí del Mig, de Seròs), anar cap a Maials travessant les barrancades (valls d'Adar). Quan les tropes d'Afranius van veure que les de Cèsar desviaven definitivament el camí cap a Octogesa, van sortir d'Ilerda cap allà pel camí més dret (el que seria el camí del Molí d'en Roca al Pedrós) per arribar abans i ocupar els monts i cingleres («angustias montesque»), és a dir, els estreps de Montmaneu i Picarda. Però els de Cèsar, més ràpids, van fer-se amb el camp.  No continuem amb la descripció dels fets i ens centrarem en la localització d'Octogesa. Hom ha considerat, per interpretacions errades, que aquesta era una ciutat, quan en realitat només estem davant d'un oppidum què seguint la descripció i aplicant la lògica, estava situat sobre l'Ebre i, necessàriament en el seu marge esquerre. D'altra banda, el text indica que l'oppidum estava a vint milles (no arriba als trenta quilòmetres) d'Ilerda, fet que anul·la la possibilitat que es trobés a la zona de Riba-roja ni Flix, com opinen alguns autors, i menys si tenim en compte que aquests dos eren nuclis de la zona Ilercavona i, per tant, en el moment de la batalla estaven en el bàndol de Cèsar, fet que impossibilita que els homes de Pompeu poguessin formar allà un pont de barques per buscar reforços. Hom ha identificat Octogesa, també, amb el poble de Mequinensa, assimilació impossible en trobar-se a l'oest del Segre. Salvant les exageracions de Cèsar (especialment en el que fa referència a la dificultat dels passos), tenint en compte la distància (34 quilòmetres) i la coincidència en gran part (per no dir tota) de la descripció geogràfica, cap la possibilitat que l'oppidum d'Octogesa es correspongui amb el jaciment de Castellets. La importància de la plaça no és la seva mida (en res una ciutat i menys encara durant l'Iber Ple), ni per ser un punt central del territori, sinó per ser una fortificació fronterera (oppida) del migdia dels ilergets, situada immediatament sobre l'Ebre, lo suficientment aigües avall de l'aiguabarreig del Segre per permetre establir un port fluvial i, no menys important, controlar el pas més còmode des de la ribera de l'Ebre a l'altiplà de les Valls de Seròs per, un cop creuar el riu, dirigir-se cap a les terres dels Sedetans (Casp) en lloc d'aigües avall cap al territori dels Ilercavons. A manca d'altres jaciments hem d'identificar els Castellets amb l'Octogesa cesariana.

Què se'n va fer de la nostra Octogesa? Com en altres jaciments d'aquest tipus, al seu dia es van localitzar restes arqueològiques d'època romana a la part baixa, en concret al Barranc de Júlia, i hi ha mequinensans que parlen de l'existència de diferents estructures, similars a un moll, als peus de Castellets, avui dia ofegats tots ells sota les aigües de l'embassament i sota l'espigó construït per a la pesca. Del poblat fortificat poc sabem ja que no ha estat excavat més que en un parell de cates no planificades que han mostrat el seu gran potencial. Abandonat al destí del temps, els Castellets, Octogesa, roman oculta sota la pols de l'oblit, a l'espera que algun dia científics i institucions vulguin saber alguna cosa més del nostre passat.

En voleu saber més? Aquí us deixo un llistat de llibres i articles on es fa menció al jaciment arqueològic dels Castellets:

- Alonso, Natàlia; Junyent, Emili; Lafuente, Àngel; López, Joan B. (1998). "Chronologie des ages des métaux dans la basse vallée du Segre (Catalogne, Espagne) a partir des datations 14C". En: Évin, J.; Oberlin, C. (eds.). Actes du colloque C14 Archéologie: 3ème Congrès International, Lyon, 6-10 Avril 1998, Paris: Mémoires de la Société Préhistorique Française, p. 287-292.
- Barrachina Ibáñez, Amparo M. (2003). "Dos noves necròpolis d'incineració a la conca del Millars. El Mesón del Carro i la Vilavella (Castelló)". En: Quaderns de prehistòria i arqueologia de Castelló, 23, 2002-2003, p. 141-150.
- Barrachina Ibáñez, Amparo; Cabanes Pellicer, Sebastià; Viciach i Safont, Anna; Arquer Gasch, Neus; Hernández García, Francisco José; Vizcaíno León, David (2011). "En Balaguer 1 (Portell de Morella), gènesi i evolució d'una comunitat rural del ferro antic a la comarca d'Els Ports". En: Revista d'Arqueologia de Ponent, 21, p. 9-36.
- Barroso, Rosa; Bueno, Primitiva; Camino, Jorge; Balbín, Rodrigo de (2007) "Fuentenegroso (Asturias), un enterramiento del Bronce Final-Hierro en el marco de las comunidades atlánticas peninsulares". En: Pyrenae, 38, vol. 2, p. 7-32.
- Bea, David; Belarte, Mª Carme; Diloli, Jordi; Noguera, Jaume; Sardà, Samuel (2012). "Los asentamientos fortificados del curso inferior del Ebro. Siglos V-III aC". En: Belarte, Mª Carme; Benavente, José A.; Fatás, Luis; Diloli, Jordi; Moret, Pierre; Noguera, Jaume (ed). Iberos del Ebro. Actas del II Congreso Internaiconal (Alcañiz - Tivissa, 16-19 de noviembre de 2011). Tarragona: Institut Català d'Arqueologia Clàssica, p. 111-128.
- Bea, David; Diloli, Jordi; García Rubert, David; Gracia, Francesc; Moreno, Isabel; Rafel, Núria; Sardà, Samuel (2008). "Contacte i interacció entre indígenes i fenicis a les terres de l'Ebre i del Sénia durant la primera edat del ferro". En: García Rubert, D.; Moreno Martínez, I; Gracia Alonso, F. (coord.): Contactes. Indígenes i fenicis a la Mediterrània occidental entre els segles VIII i XV ane. Ajuntament d'Alcanar, Signes Disseny, p. 135- 169.
- Belarte, Maria Carme; Malgosa, Assumpció; Noguera, Jaume; Olmos, Pau; Piga, Giampaolo (2013). "Las necrópolis protohistóricas tumulares de Cataluña meridional: el ejemplo de Sebes (Flix, Tarragona)". En: Trabajos de Prehistoria, 70, 2, p. 295-314.
- Belarte, Maria Carme; Noguera, Jaume; Olmos, Pau (2012). "Novedades sobre el mundo funerario en la Ribera d'Ebre". En: Iberos del Ebro. Actas del II Congreso Internacional (Alcañiz-Tivissa, 16-19 de noviembre de 2011). Tarragona: Institut Català d'Arqueologia Clàssica, p. 17-35.
- Beltrán Lloris, Miguel (1976). "Museo de Zaragoza. Secciones de Arqueología y Bellas Artes". Zaragoza, p. 54-61.
- Beltrán Lloris, Miguel (1990) "Prehistoria de la provincia de Zaragoza". En Bolskan, 7, p. 9-22.
- Bonales Cortés, Jacinto (2016). "Traces d'un passat llunyà. El Baix Cinca (1200 aC - 1149 dC)". Memoria de investigación inédita, Institut d'Estudis del Baix Cinca.
- Burillo, Francisco; Picazo, Jesús Vicente (1994). "L'Urbanisme protohistòric a la vall mitjana de l'Ebre". En: Cota Zero, 10, p. 102-114.
- Castellano, Alba (2014). La introducció del torn a la plana occidental catalana (segles VII-VI a.n.e.). Trabajo final de grado. Universitat de Lleida.
- Cerdeño, Mª Luisa (2005). "Arqueología funeraria celtibérica". En: Historiae, 2, p. 1-26.
- Cerdeño, Mª Luisa (2008). "El uso de las evidencia materiales en la investigación de la Cultura Celtibérica: la zona arqueológica de El Ceremeño (Guadalajara, España)". En: Trabajos de Prehistoria, 65, 1, p. 93-114.
- Cerdeño, Mª Luisa; García Huerta, Rosario (2001). "Las necrópolis celtibéricas: nuevas perspectivas de estudio". En: García Huerta, Rosario; Morales Hervás, Francisco J. (coord.). Arqueología funeraria: las necrópolis de incineración. Ediciones de la Universidad de Castilla-La Mancha, p. 141-190.
- Cerdeño, M. Luisa; Marcos, Fátima; Sagardoy, Teresa (2002). "Campos de urnas en la Meseta oriental: nuevos datos sobre un viejo tema". En: Trabajos de Prehistoria, 59, 2. p. 135-147.
- Colet, Anna; Gené, Montse, G.I.P. (2005). "El món funerari durant el Grup del Segre-Cinca III (950-750 cal a.n.e.): la necròpolis de Roques de Sant Formatge (Seròs, el Segrià)". En: Revista d'Arqueologia de Ponent, 15, p. 151-166.
- Equip Sarró (2000). "Les Roques del Sarró (Lleida, Segrià): Evolució de l'assentament entre el 3600 cal. a.n.e. i el 175 a.n.e.". En: Revista d'Arqueologia de Ponent, 10, p. 103-124.
- Espejo Blanco, José Manuel (2001). "La cerámica con asas de apéndice de botón: un estado de la cuestión". En: Pyrenae, 31-32, p. 29-55.
- Esquerda Ribes, Mateu; Gallart Fernández, Josep; Llussà Guasch, Antoni; López Melción, Joan B. (2009). "Assentaments del Grup del Segre Cinca II a Granyena de les Garrigues (1250-950 ANE)". En: Urtx, p. 51-71.
- Faro Carballa, José Antonio (2015). "La necrópolis de El Castillo (Castejón, Navarra). Vajilla e instrumental metálico de sacrificio y banquete en el valle medio del Ebro (s. VI - III a.C.)". En: Lucetum, 34, p. 21-118.
- Faro Carballa, José Antonio; Unzu Urmeneta, Mercedes (2006). "La necrópolis de la Edad del Hierro de El Castillo (Castejón, Navarra). Primeras valoraciones: campañas 2000-2002". En: Complutum, 17, p. 145-166.
- Gallart, Josep; Lussà, Antoni (2010). "El jaciment arqueològic de Pena IV (Torregrossa)". En: Mascançà, 1, p. 97-116.
- García Gazólaz, Jesús; Sesma Sesma, Jesús; Tabar Sarrías, Mª Inés (2001). "La fosa sepulcral de La Saga (Cáseda, Navarra)". En: Trabajos de arqueología Navarra, 15, p. 115-122.
- Gardes, Philippe (1995). "Proto-urbanisme et mutation sociale dans la vallée de l'Èbre à la charnière de l'Âge du Bronze et de l'Âge du Fer: quelques réflexions générales". En: Mélanges de la Casa de Velazquez, 31, 1, p. 7-30.
- González Pérez, Joan-Ramon; Medina Morales, Josep (2011). "El fossat de Carrassumada (Torres de Segre, Segrià, Lleida)". En: Revista d'Arqueologia de Ponent, 21, p. 129-140.
- Gusi, Francesc; Luján, José (2011). "Enterramientos infantiles y juveniles durante la edad del bronce peninsular: una aproximación cuantitativa". En: Quaderns de Prehistòria i Arqueologia de Castelló, 29, p. 153-208.
- Izquierdo Peraile, Maria Isabel; Arasa i Gil, Ferran (1999). "La imagen de la memoria. Antecedentes, clasificación y cronología de las estelas ibéricas". En: Archivo de Prehistoria Levantina, XXIII, p. 259-300
- Junyent, Emili (2009). "El fossat, les defenses de la fortalesa dels Vilars d'Arbeca (segles V-IV a. de la n.e.) i la guerra ibèrica". En: Cicle de conferències Patrimoni arqueològic i arquitectònic a les Terres de Lleida, 2009. Generalitat de Catalunya, p. 135-154.
- Junyent, Emili; Lafuente, Àngel; López, Joan B. (1994). "L'origen de l'arquitectura en pedra i l'urbanisme a la Catalunya occidental". En: Cota Zero, 10, p. 73-89.
- Junyent, Emili; López Melción, Joan B. (2015). "Les excavacions dels anys 1973-1974 i 1980 al Tossal del Molinet (el Poal, Pla d'Urgell): una aldea de la primera edat del ferro i època ibèrica". En: Mascançà, 6, p. 73-98.
- Junyent, Emili; López Melción, Joan B.; Moya, Andreu; Tartera, Enric (2009). "L'accés fortificat i les portes en el sistema defensiu de la fortalesa dels Vilars (Arbeca, les Garrigues)". En: Revista d'Arqueologia de Ponent, 19, p. 307-333.
- Jusué Simonena, Carmen; Tabar Sarrías, María Inés (1995). "Estelas funerarias en Navarra. Su evolución en el tiempo". En: Cuadernos de Etnología y etnografía de Navarra, 65, p. 77-106.
- López Cachero, F. Javier (1999). "Primeros ensayos urbanísticos en el NE peninsular: el ejemplo de Genó y los poblados de espacio central". En: Pyrenae, 30, p. 69-89.
- López Cachero, F. Javier (2007). "Sociedad y economía durante el Bronce Final y la primera Edad del Hierro en el Noreste Peninsular: una aproximación a partir de las evidencias arqueológicas". En: Trabajos de Prehistoria, 64, 1, p. 99-120.
- López Cachero, F. Javier (2008). "Necrópolis de incineración y arquitectura funeraria en el noreste de la Península Ibérica durante el Bronce Final y la Primera Edad del Hierro". En: Complutum, 19, 1, p. 139-171.
- López Cachero, F. Javier (2011). "Cremation cementeries in the Northeastern Iberian Peninsula: Funeral Diversity and Social Transformation during the Late Bronze and Early Iron Ages". En: European Journal of Archaeology, 14, p. 116-132.
- López Cachero, F. Javier; Pons i Bru, Enriqueta (2008). "La periodització del bronze final al ferro inicial a Catalunya". En: Cypsela, 17, p. 51-64.
- López Melción, Joan B. (2000). L'evolució del poblament protohistòric a la plana occidental catalana. Models d'ocupació del territori i urbanisme. Tesis doctoral, Universitat de Lleida.
- Lorenzo Lizalde, J.I. (1991). "Paleoantropología de la necrópolis del Bronce Final Campos de Urnas de Los Castellets II (Mequinenza, Zaragoza)". En Arqueología Aragonesa 1988-1989. Zaragoza: Diputación General de Aragón, p. 547-550.
- Mateo Bretos, Pilar (1994). "Influencia de la calidad del suelo en la ubicación de poblados y necrópolis. El Bronce final en el sur de Lleida". En: Pyrenae, 25, p. 71-92.
- Maturén, Víctor E.M. (2009). "El Grupo del Hierro del Alto y Medio Ebro. Cabezo Morrudo (Rodén, Zaragoza) dentro del marco del 'Subgrupo del Ebro Medio Occidental'". En: Saldvie, 9, p. 97-118.
- Maya González, José L. (1986). "Incineració i ritual funerari a les valls del Segre i del Cinca". En: Cota Zero, 2, p. 39-47.
- Maya González, José L.; Barberà, Josep (1992). "Etnogénesis y etnias prerromanas en Cataluña". En: Complutum, 2-3, p. 167-184.
- Maya González, José L. (1997). "Reflexiones sobre el Bronce Inicial en Catalunya". En Saguntum (PLAV). Homenatge a la Pra. Dra. M. Gil-Mascarell Boscà, vol. 2, núm. 30, p. 11-27.
- Minguell Corman, José Antonio (1991). "Limpieza y restauración de material arqueológico procedente de Los Castellets de Mequinenza (Zaragoza)". En: Arqueología Aragonesa, p. 589-592.
- Molas, Dolors; Rafel, Núria; Puig, Ferran (1983). "Necròpolis del Coll del Moro (Gandesa, Terra Alta). Campanya de 1984 al sector Maries". En: Butlletí Arqueològic, V, 4-5, p. 21-71.
- Moret, Pierre (2002). "Reflexiones sobre el período ibérico pleno (siglos V a III aC) en el Bajo Aragón y zonas vecinas del curso inferior del Ebro". En: I Jornades d'Arqueologia - Ibers a l'Ebre. Recerca i interpretació, Tivissa, 23-24 novembre 2001., Ilercavònia, 3, p. 111-136.
- Moya, Andreu; López, Joan B.; Lafuente, Ángel; Rey, Javier; Tartera, Enric; Vidal, Ares i Equip Vincamet (2005). "El Grup del Segre-Cinca II (1250-950 cal. a.n.e.) a les terres del Baix Cinca: el poblat clos de Vincamet (Fraga, Osca)". En: Revista d'Arqueologia de Ponent, 15, p. 13-58.
- Muñoz Rufo, Vanessa (2006). "El Coll (Llinars del Vallès): una segona tomba del Ferro I". En: Cypsela, núm. 16, p. 183-194.
- Neumaier, Joachim (1995). "Los Campos de Urnas del sudoeste europeo desde el punto de vista centroeuropeo". En: Revista d'Arqueologia de Ponent, 15, p. 53-80.
- Neumaier, Joachim (2006). "Mito, artesanía e identidad cultural: los 'campos de urnas' peninsulares y languedocienses a la luz de elementos 'italianizantes'. A propósito del paradigma de los urnenfelder 'norte' y 'sur' entorno del 1300-700 ar1. ane". En: Quaderns de Prehistòria i Arqueologia de Castelló, 25, p. 147-166.
- Pellicer Catalán, Manuel (1984). "Elementos ultrapirenaicos y hallstattizantes en el horizonte del Bronce Final - Hierro del noreste hispano". En: Habis, 15, p. 309-343.
- Pellicer Catalán, Manuel (2008). "Los inicios del rito funerario de la incineración en la Península Ibérica". En: Revista Tabona, 16, p. 13-35.
- Pérez, Claire (2014). "La métallurgie des alliages cuivreux en péninsule Ibérique à l'âge du Bronze final: la réevaluation du site de Siriguarach (Alcañiz, Teruel)". En: Cuadernos de Prehistoria y Arqueología, 40, p. 51-55.
- Pérez Conill, Jordi (2009). "Aportació a l'estudi de la necròpolis d'incineració de Can Missert de Terrassa (Vallès Occidental)". En Terme, 24, p.177-188.
- Picazo Millán, Jesús V. (2005). "El poblamiento en el Valle Medio del Ebro durante la Prehistoria reciente: zonas y procesos". En: Revista d'Arqueologia de Ponent, 15, p. 97-117.
- Pons Brun, Enriqueta (2003). "De l'edat del bronze a l'edat del ferro a Catalunya: desplaçaments, estades i canvi cultural". En: Cota Zero, 18, p. 106-130.
- Pons Brun, Enriqueta; Solés Coll, Alba (2002). "Pi de la Lliura (Vidreres-la Selva): primers avenços sobre la necròpolis d'incineració del bronze final (1100-950 ac). Part I: medi, excavació i descripció analítica de les tombes". En: Quaderns de la Selva, 14, p. 61-93.
- Quetglas, Pere (2010). "El camino que lleva a Otogesa". En: Moreno Hernández, Antonio (Coord.): Julio César: textos, contextos y recepción. De la Roma Clásica al mundo actual. Madrid: UNED, p. 101-112.
- Rafel Fontanals, Núria; Hernández Herrero, Gemma (1990). "Sistemas y prácticas funerarias en la necrópolis del Coll del Moro (Gandesa, Terra Alta)". En: Zephyrus, 43, p. 339-348.
- Riudor, Noemí; Trigo, Maria (1997). "L'assentament de l'edat del Bronze de les Roques dels Mestres (Alcarràs, Segrià)". En: Revista d'Arqueologia de Ponent, 7, p. 289-294.
- Rodanés Vicente, José M.; Picazo Millán, Jesús V. (2005). "Excavaciones arqueológicas en el Cabezo de la Cruz (La Muela, Zaragoza). Campaña 2004". en: Saldvie, 5, p. 295-320.
- Rodríguez Duque, Josep-Ignasi (1989). "El jaciment de l'edat del Ferro del Mas de la Cabra a Seròs (Segrià)". En: Empúries, 48-50 (1986-1989), p. 250-259.
- Romeo Marugán, Francisco (2002). "Las fortificaciones ibéricas del valle medio del Ebro y el problema de los influjos mediterráneos". En: Moret, Pierre; Quesada, Fernado (coord.). La guerra en el mundo ibérico y celtibérico (ss. VI-II a. de C.): Seminario celebrado en la Casa de Velázquez (marzo de 1996). Casa de Velázquez, p. 153-188.
- Rovira Port, Jordi (1991). "Reflexiones sobre los primeros Campos de Urnas en la península ibérica: una arribada marítima". En: Cuadernos de Prehistoria y Arqueología Castellonenses, 15, p. 157-171.
- Rovira Port, Jordi; Cura Morera, MIquel (1989). "El món tumular català des del bronze antic fins època ibèrica. Continuitat versus substitució". En: Espacio, Tiempo y Forma, S. I, Prehistoria y Arqueología, 2, p. 153-171.
- Royo Guillén, José I. (1986). "Los Castellets de Mequinenza (Zaragoza). Cuarta campaña de excavaciones arqueológicas". En: Boletín del Museo de Zaragoza, 5, p. 401-403.
- Royo Guillén, José I. (1986). "El yacimiento de Los Castellets y su necrópolis tumular de inhumación e incineración (Mequinenza, Zaragoza)". En Arqueología Aragonesa. 1984. Zaragoza: Diputación General de Aragón, p. 47-53
- Royo Guillén, José I. (1987). "La necrópolis tumular de 'Los Castellets' de Mequinenza (Zaragoza). Campaña de 1985". En Arqueología Aragonesa. 1985. Zaragoza: Diputación General de Aragón, p. 71-74.
- Royo Guillén, José I. (1987). "Mequinenza. Arqueología". Voz en la Gran Enciclopedia Aragonesa, Apéndice II. Zaragoza, p. 224-226.
- Royo Guillén, José I. (1990). "Las necrópolis de los Campos de Urnas del valle medio del Ebro como precedente del mundo funerario celtibérico". En: Necrópolis Celtibéricas. II Simposio sobre los Celtíberos. Zaragoza, p. 123-136.
- Royo Guillén, José I. (1991). "Los Castellets de Mequinenza (Zaragoza). Trabajos realizados en 1986". En Arqueología Aragonesa, 1986-1987. Zaragoza: Diputación General de Aragón, p. 145-148
- Royo Guillén, José I. (1991). "La necrópolis tumular de Los Castellets II (Mequinenza, Zaragoza). Quinta campaña". En Arqueología Aragonesa 1988-1989. Zaragoza: Diputación General de Aragón, p. 121-125.
- Royo Guillén, José I. (1991). "Los Castellets de Mequinenza (Zaragoza). VIª Campaña de excavaciones arqueológicas". En Arqueología Aragonesa 1988-1989. Zaragoza: Diputación General de Aragón, p. 127-131.
- Royo Guillén, José I. (1992). "Los Castellets, Mequinenza". En VV.AA. Arqueología 92. Museo de Zaragoza. Zaragoza, p. 230-233.
- Royo Guillén, José I. (1992). "Estudio de materiales de Los Castellets de Mequinenza. Campaña de 1990". En Arqueología Aragonesa 1990. Zaragoza: Diputación General de Aragón, p. 81-87.
- Royo Guillén, José I. (1993). "El mundo funerario de los campos de urnas del valle medio del Ebro. Aproximación a su problemática". En Bajo Aragón Prehistoria. Segundos encuentros de prehistoria aragonesa. Caspe-Zaragoza, 1986. IX-X, p. 89-100.
- Royo Guillén, José I. (1994). "Estelas y cipos funerarios en la necrópolis tumular de los Castellets de Mequinenza (Zaragoza, España)" en Carlos de la Casa (editor): Actas. V Congreso Internacional de Estelas Funerarias. Soria, 117-134.
- Royo Guillén, José I. (1996). "Ritual funerario y cultura material en las necrópolis tumulares de los Castellets de Mequinenza (Zaragoza): una aportación al estudio del Bronce final / Hierro I en el N.E. peninsular". En: Gala. Revista d'Arqueologia, Antropologia i Patrimoni, 3-5 (1994-1996). Actes. Models d'ocupació, transformació i explotació del territori entre el 1600 i el 500 A.N.E., p. 93-108.
- Royo Guillén, José Ignacio (2000). "Tipología funeraria, ritos y ofrendas en las necrópolis del valle del Ebro durante la Primera Edad del Hierro (s. VIII - x. V a.c)". En: Dedet, B.; Gruat P.; Marchand, G.; Py, M.; Schwaller, M. (ed.): Archéologie de la Mort. Archéologie de la Tombe au Premier Âge du Fer. Actes du XXIe Colloque International de l'Association Française pour l'Étude de l'Âge du Fer. Conques - Montrozier, 8-11 mai 1997. Lattes: CNRS, p. 41-58.
- Royo Guillén, José I. y Ferreruela, Antonio (1983). "Excavaciones del Museo de Zaragoza: Noticia preliminar sobre la necrópolis de inhumación e incineración de Los Castellets (Mequinenza, Zaragoza)" en Boletín del Museo de Zaragoza, 2, p. 211-219.
- Royo Guillén, José I. y Ferreruela, Antonio (1985). "El poblado y necrópolis tumular de Los Castellets (Mequinenza, Zaragoza). Estudio preliminar de los materiales depositados en el Museo Provincial de Zaragoza". En XVII Congreso Nacional de Arqueologia, Zaragoza, p. 393-417.
- Royo Guillén, José I. y Ferreruela, Antonio (1985). "Nuevos materiales del poblado de Los Castellets de Mequinenza (Zaragoza)", En Bajo Aragón Prehistoria. VI, p. 237-240.
- Royo Guillén, José I.; Gómez Lecumberri, Fabiola (1988). "El conjunto de abrigos con arte rupestre de Mequinenza (Zaragoza)". En: Bolskan, 5, p. 175-199.
- Ruiz Zapatero, Gonzalo (1997). "Migration revisited. Urnfields in Iberia". En: Díaz-Andreu, Margarita; Keay, Simon (ed).: The Archaeology of Iberia: The Dynamics of Change. Londres: Routledge, p. 149-174.
- Ruiz Zapatero, Gonzalo (2007). "Antes del Hierro. Cultura y sociedad en el centro de la meseta (ca. 1200 - 500 a.C)". En: Estudios sobre la Edad del Hierro en la Carpetania: registro arqueológico, secuencia y territorio. vol. 1, p. 37-62.
- Ruiz Zapatero, Gonzalo; Lorrio, Alberto J. (2005). "La celtiberia: entre la complejidad y la afinidad cultural". En: Palaeohispanica, 5, p. 657-684.
- Sesma Sesma, Jesús; García García, Mª. Luisa (2006). "Llanos del Escudero II. Una cista de la edad del bronce en las Bardenas Reales de Navarra". En: Revista del Centro de Estudios Merindad de Tudela, 14, p. 7-24.
- Sesma Sesma, Jesús; García García, Mª Luisa (2012). "Dos sepulturas tumulares de la edad del bronce en Navarra". En: Cuadernos de Arqueología de la Universidad de Navarra, 20, p. 185-216.
- Utrilla, P.; Rodanés, J.M.; Rey, J. (1993). "La ocupación de la cueva del Moro de Olvena (Huesca) durante el bronce final". En: Tabona, VIII, 2, p. 563-591.
- Utrilla Miranda, María del Pilar; Pérez Fernández, Arturo; Domingo Martínez, Rafael (2001). "Cuarcitas talladas en Cantarrayuela (Pradejón, La Rioja). Los hallazgos de choppers en terrazas del río Ebro". En: Kalakorikos, 6, p. 9-26.
- Vàzquez, Maria Pilar (2000). "Les necròpolis dels camps d'urnes del bronze, ferro i època ibèrica del Baix Segre. Aspectes cronològics i rituals". En: Revista d'Arqueologia de Ponent, 10, p. 65-101

diumenge, 9 d’agost del 2015

La regalíssia de Mequinensa, l'or en pal!

Per Jacinto Bonales

Durant moltes dècades el nom de Mequinensa ha estat relacionat amb el carbó, però no sempre ha estat així. El nom de la nostra vila s'ha difós per moltes raons i, durant una bona temporada, ho va fer per un altre recurs natural: la regalíssia. Tothom al poble -o així hauria de ser- recorda o ha sentit a parlar de la fàbrica de regalíssia de Perdrix; però la nostra història és molt, molt més antiga.

La regalíssia ha estat aprofitada des d'antic per a consum com a dolç i com a producte medicinal. Creix espontàniament en terrenys de ribera, argilosos, prop de rius, però no a tot arreu: al sud d'Europa i, dins la península ibèrica, a la Vall de l'Ebre, part del Duero i alguns punts del Tajo i del Jarama. Molt aïllada es troba també en alguns pobles de Llevant, Andalusia i l'Algarve portuguès. Així doncs, no es troba en qualsevol lloc, i per aquesta raó des del segle XIII es conreava a Itàlia, i molt més tard, a partir del segle XVI a Anglaterra, on es començarien a fer dolços de regalíssia a Pontefract (Yorkshire). A la resta d'Europa encara es trigaria algun temps a produir. I és aquí on comença la nostra història, al darrer terç del segle XVIII...

El complex industrial de Mequinensa.
Foto: Facebook, grup Mequinenza/Mequinensa
A l'Espanya de Carles III van començar a moure's diferents iniciatives pre-industrialitzadores. El creixement demogràfic i l'expansió econòmica ho permetia, i les condicions del comerç internacional i de la indústria -en expansió- també encoratjaven a "imitar" pràctiques productives de més enllà de les fronteres. És així que un noble de Terol (formava part d'una companyia amb altres companys, probablement burgesos) va veure l'oportunitat d'aplicar a Espanya una indústria que a Anglaterra estava generant molts ingressos: el tractament de la regalíssia i l'obtenció de derivats d'aquesta. Estem parlant del noble Pedro Dolz de Espejo y Pomar, governador i superintendent de les mines del Collado de la Plata (prop d'Albarracín), propietari de la fortalesa i pardina de Los Ares, que arribaria a ser regidor perpetu de la ciutat de Terol, Cavaller de la Reial i Distingida Ordre de Carlos III i Comte de la Florida (nomenat per Carles IV). El seu interès per les iniciatives industrials el va portar a ser soci -des de gener de 1786- de la Real Sociedad Económica Aragonesa de Amigos del País; potser per anhel de participació o potser (i gairebé segur), per aconseguir els contactes necessaris per fer bons negocis.  El cas és que Don Pedro va voler crear una fàbrica de regalíssia, i on l'havia de construir? Doncs a Mequinensa, on hi havia molta matèria primera, molta aigua, i estava situada en un punt neuràlgic per aconseguir "escapar-se" el màxim possible dels impostos duaners que hi havia entre Catalunya i Aragó.

Així doncs, cap a finals de 1785 i principis de 1786, "Pedro Dolz y Compañía" van crear la primera fàbrica de regalíssia d'Espanya a Mequinensa. Però els problemes no van trigar a arribar: obstacles de l'ajuntament i dels propietaris de terres, vigilància duanera, cobradors d'impostos... però encara era l'època dels privilegis senyorials, i a Don Pedro Dolz no li va costar gaire aconseguir els seus objectius en moure bé els seus contactes. Va ser efectivament així; el 2 de juny de 1786 el rei, a Aranjuez estant, va concedir a "Don Pedro Dolz y Compañía" diferents "gràcies" per al foment de la fàbrica que havien establert a la vila de Mequinensa i beneficiar així el comerç del "palo dulce" anomenat "regaliza".

Dones treballant la regalíssia a la fàbrica Perdrix.
Foto: Facebook, grup Mequinenza / Mequinensa
L'èxit de la fàbrica va ser fulminant, de tal volta que uns mesos després, el 15 de juny de 1787, el vitorià José de Santa Maria va aconseguir l'aprovació de la construcció d'una fàbrica idèntica a Corella (Navarra), al temps que projectava ampliar la producció amb una altra fàbrica a Alfaro. Don Pedro va continuar gestionant els seus interessos davant la Cort, i el 22 de febrer de 1788, al Pardo, el rei va concedir a la nostra companyia la llibertat de drets reials per un termini de deu anys, afectant a tota la regalíssia que pogués aplegar i sempre i quan es tractés a la fàbrica de Mequinensa. Unes exempcions fiscals que serien ampliades pel rei el 6 de març del mateix any a Madrid, a instància del mateix Consell d'Hisenda: els propietaris de la fàbrica serien considerats veïns de Mequinensa (amb tots els usos, drets, beneficis i càrregues) mentre la fàbrica estigués en funcionament, de tal volta que podrien recollir tota la regalíssia dels voltants del riu sense impediment de l'Ajuntament, i també la fusta i llenya que necessitessin dels monts comuns. Pel que fa a la regalíssia, podien agafar-la tant de terrenys públics com privats, sempre que no fessin mal als béns de cap propietari. És més, els propietaris dels terrenys havien de deixar la regalíssia, sense poder agafar-la ni vendre-la. En resum, s'ajudava a la companyia a desenvolupar-se amb força.

La competència ja no s'aturaria. A finals d'aquell any de 1788, concretament al novembre, es donava llicència per la construcció d'una altra fàbrica de regalíssia, amb els mateixos privilegis, a Corella (Navarra), a favor de Ramon Octavio de Toledo i Jose Antonio de Sola, d'aquella població; i el 1798 seria Pedro Simón Jauralde el que aixecaria una nova fàbrica, ara a Mamblas-Urdán (Saragossa).

La fàbrica de regalíssia de Mequinensa continuaria en ple funcionament almenys fins les guerres napoleòniques, i sembla ser que també després, fins les guerres carlines. Aquest tipus d'indústria es va expandir ràpidament cap a França, instal·lant-se la primera fàbrica a Moussac (Gard) al segle XIX, important la matèria primera d'Espanya, Itàlia i l'Orient Mitjà. Què va passar amb la nostra fàbrica? ho desconeixem. Tan sols sabem que anys després a Mequinensa hi havia una fàbrica de regalíssia de la família Perdrix, que en tenien una altra a França, concretament a Uzès (també al Gard), que va perdurar fins al segle XX.1
Etiqueta de la regalíssia A. Perdrix.
Foto: Andreu Coso Catalán / Facebook grup Mequinenza / Mequinensa
 
Era el mateix edifici? també ho desconeixem. En tot cas, la fàbrica mequinensana ja havia estat superada en producció pels grans complexes de Saragossa: a finals del segle XIX Espanya exportava unes 2000 tones de regalíssia en rama i 750 tones d'extracte, i a la dècada de 1930 Espanya era el primer productor mundial de regalíssia (i els Estats Units els principals consumidors), i la fàbrica "Zara", de Saragossa, la major fàbrica d'extracte de regalíssia del món.
  
1 La informació sobre la fàbrica Perdrix ha estat proporcionada per Andreu Coso Catalán.

dilluns, 26 de gener del 2015

Joan Barter: un compositor mequinensà a la Catedral de Barcelona

Per: Jacinto Bonales

L'any 1648 naixia a Mequinensa en Joan Barter. No tenim dades de la seva família ni dels anys de la seva infantesa, fins que sent encara infant, va ingressar de cantor a l'escolania de la catedral de Lleida. Allí es va formar musicalment amb el mestre de capella Juan Merino al temps que exercia de cantor. Com a tot escolanet, li va canviar la veu, però en Joan no va abandonar el món de la música, destacant també com a organista. Això queda palès en el fet que a principis de 1664 va rebre una gratificació econòmica del Capítol de la Seu de Lleida pels serveis prestats a la capella fins aquella data. Continuà, doncs, com ajudant del mestre Merino fins que aquest va marxar a Ourense, on havia guanyat el magisteri d'aquella catedral. Joan Barter va aprofitar l'ocasió i va ser nomenat mestre interí de la seu lleidatana, càrrec que va ser confirmat sense oposició el 7 de setembre de 1668.

De les seves bones aptituds musicals no hi ha dubte: al febrer de 1682 moria el mestre de la catedral de Barcelona, en Lluís Vicenç Gargallo, i es va convocar oposició per tal de cobrir la vacant, guanyant la plaça Joan Barter, que fou nomenat mestre de capella de la seu barcelonina el 13 de juliol d'aquell any. Des d'aquella posició va fer una política activa per afavorir els cantors, tant des del vessant de l'educació exercint de mestre docent de l'escolania de la catedral, com en la vessant professional en provar de millorar la qualitat i la quantitat dels membres de la capella de música incrementant el planter amb nous cantors. Val a dir que fins i tot va cedir una part del seu habitatge com a sala d'estudi de l'escolania.

Com a mestre de capella de la seu de Barcelona, Joan Barter va afavorir la modernització musical, facilitant la integració dels nous instruments musicals més moderns com els violins i els oboès, en un procés de transició cap al barroc més simfònic del segle XVIII. Sí, era mestre de capella, però també va destacar per les obres que va compondre: s'han conservat bastants obres del nostre compositor, de tipus religiosa, com misses, salms, un magníficat (el Magníficat del primer to, compost en compàs ternari) i diversos villancets, algun dels quals és considerat com a tono pel seu caire intimista i escrit en romanç. Es coneixen al voltant de trenta obres en romanç del nostre autor, destacant el Magníficat del primer to, el tono Ruyseñor, clarín del albor, el tono a sol Respirad, flores, fragancias (amb Xeremia i acompanyament, dedicat a la Concepció de Maria), el villancet a sant Narcís Canten las aves (a 14 veus en quatre Cors), o la Misa a dos tiples.



I és que com a mestre de la seu barcelonina havia de fer cada any la música per la celebració de la festa del patró de l'Acadèmia Angèlica, o de sant Tomàs d'Aquino, que es celebrava a l'església del convent de Santa Caterina. A més va composar música per la festa de la confraria de la Puríssima a la catedral (3 villancets el 1688); pel convent de sant Josep dels Carmelites Descalços (4 villancets el 1690); per una festa d'acció de gràcies promoguda pels majorals del sant Crist de la Ribera de Sant Joan (3 villancets el 1691); o pel convent de la Mercè (4 villancets el 1693 i 2 el 1696).



Les seves obres van tenir molt de ressò i eren interpretades a diferents esglésies de Catalunya. Per això s'han conservat partitures en algunes d'elles, com per exemple a la parròquia de Verdú (Urgell, Lleida).
Portada de "Lamentacion a 8 veus, 1687."
Arxiu Comarcal de la Segarra, Fons Musical, Caixa 9.
Primeres notes de "Lamentacion a 8 veus, 1687"
Arxiu Comarcal de la Segarra, Fons Musical, Caixa 9.
Segons els musicòlegs, Joan Barter tenia una personalitat musical molt definida, i buscava una nova expressivitat utilitzant instruments solistes, la interpretació del llenguatge vocal i instrumental, les variacions rítmiques i les variacions agòniques. En resum, era una figura de transició entre el stile antico i el stile moderno.

El 7 de desembre de 1696 Barter va sol·licitar la jubilació al capítol barceloní, que li concedí al temps que nomenava coadjutor al que seria el cèlebre Francesc Valls, deixeble del músic mequinensà. Joan Barter va morir el 5 de desembre de 1706, restant les seves despulles al claustre de la catedral de Barcelona.

Si voleu saber més:

- Esteve Betrià: "Joan Baster i Josep Ferrer: vides paral·leles a un segle de distància" a Temps de Franja, núm. 104 (març de 2011), p. 17.

- Daniel Codina i Giol: "La música religiosa a la ciutat de Barcelona (ss. XVII-XIX)" a Anuario Musical, núm. 57 (2002).

- Josep M. Gregori i Cifré: "La música de l'arxiu. Ruyseñor de Joan Barter i El gozo, l'alegria de Picanyol" a El Sot de l'Aubó, núm. 44 (2013). A més de diversos comentaris en diferents CD.

- Josep M. Salisi: "Obres del fons musical de la parròquia de Santa Maria de Verdú a l'Arxiu Comarcal de la Segarra" a Miscel·lània Cerverina, 19 (2009), 249.

- Cor Francesc Valls: "Mestres de Capella de la Catedral de Barcelona al segle XVII". LMG2123.
 

 

diumenge, 28 de desembre del 2014

La vella sèquia del marge esquerra del Segre i el seu molí

Per: Francesc Aran, amb la col·laboració de Maria Jesús Llavero.

Sabem que a l'any 1213, quan es va fundar el Monestir de Santa Maria d'Escarp, entre altres bens se'l va dotar amb el molí fariner de la Granja, amb la seva sèquia, caixers i marges, per tant el tram de la sèquia de la Granja d'Escarp ja existia.
 
Aquella sèquia començava una mica més amunt del pont vell de Seròs, creuava per l'antic sot de Vilaseca, arribava al molí fariner, passava llindant les cases de la Granja d'Escarp on la seva població s'abastia d'aigua, i continuava cap al barranc de Sant Jaume on desaiguava novament al Segre.

Croquis del tram final de la sèquia. 1922. IGN
No en tenim notícia de quan la sèquia es va perllongar fins a l'Ebre, però sí en tenim constància que a començaments del segle XIX continuava cap al molí de Mequinensa, i que aquest molí era el titular d'aquest nou tram que recollia l'aigua del final de la sèquia del molí de la Granja, d'allà on abans desaiguava al riu, prop del barranc de Sant Jaume de la Granja d'Escarp. Aquest nou tram que donava força motriu al molí de Mequinensa, també regava les hortes de Campells i Dellà Segre, just davant de l'actual poble de Mequinensa, i acabava a l'Ebre. Per la documentació es pot percebre els patiments dels usuaris mequinensans, usuaris d'un tram d'una sèquia que prenia l'aigua gairebé a 17 quilòmetres Segre amunt. També són patents els esforços per garantir un cabal suficient per assegurar els cultius d'unes hortes que, tot i ser fèrtils, eren difícils de conrear, des de finals del segle XIX i fins a mitjans del XX. Cal recordar que en aquella època no hi havia pont sobre el Segre, per la qual cosa l'accés des de Mequinensa a les partides del marge esquerra no era senzill i s'havia de fer mitjançant la barca ubicada al costat de l'anomenada Horta Vella, tal i com en aquest mateix bloc s'explica en una altra entrada.

Aiguabarreig del Segre i l'Ebre des del Castell.
A l'esquerra, espai irrigat per la sèquia poc abans
de desaiguar a l'Ebre. ICC.
L'argument per defensar l'aprofitament de l'aigua es va presentar com un dret immemorial i així es va exposar quan la Llei d'Aigües de 13 de juny de 1879 va regular els usos i aprofitaments dels cursos de les aigües, recollint-se el fet que era un dret ja reconegut i un costum immemorial, determinant que la sèquia, els seus caixers i marges, des de la boquera al Segre, en el terme de Seròs, fins la Carrerada i els trams del barranc de la Grallera i la bassa molinal, eren propietat del molí de la Granja d'Escarp; la resta de la sèquia, fins a l'antic desguàs al Segre, era dels regants granjolins, llevat dels ponts, abeuradors i camins que eren propietat de l'Ajuntament de la Granja. A partir de l'antic desguàs, fins al seu acabament a l'Ebre, en el transcurs de les hortes de Campells i Dellà Segre, eren propietat del molí de Mequinensa.
 
Primera pàgina de l'aprovació del
reglament de regants
Les despeses generals de la comunitat de regants es pagaven per tots els usuaris en proporció a la quantitat de terra que regaven, però les despeses de conservació, neteja i manteniment les havien de pagar els propietaris de la sèquia, cada un en el seu tram, llevat de les que pertanyien a l'Ajuntament de La Granja, que es pagaven pel comú dels propietaris afectats.
 
El propietari del molí de Mequinensa havia d'abonar al de la Granja la meitat de les despeses ocasionades en el tram de la seva propietat, des de la boquera fins a l'esmentat molí, atès que la nova sèquia de Mequinensa aprofitava l'aigua d'aquell molí. Alhora, el molí mequinensà, com a propietari de la sèquia que regava les hortes de Campells i Dellà Segre, era lliure de cobrar aquesta aigua.
 
El cabal d'aigua de tota la sèquia molinal es va veure afectat per les importants obres hidràuliques de l'empresa "Fuerzas y Riegos del Ebro SA" (RFESA), associada a la "Barcelona Traction, Light and Power Companyi limited" més coneguda com "la Canadiense", que en posar en funcionament la central hidroelèctrica d'Utxesa el primer d'abril de 1914, va modificar el cabal natural del Segre, regulant-lo segons les seves necessitats de producció, cosa que afectava l'entrada natural d'aigua a la sèquia.
 
Segona pàgina de l'aprovació del
reglament de regants.
Aquesta circumstància va generar reclamacions per part de tots els usuaris de la sèquia, especialment del titular del molí de la Granja, arribant als tribunals. El litigi es va finalitzar amb una resolució que determinava un cabal constant de 800 libres per segon, que eren els que es consideraven suficients per la força motriu del Molí de la Granja, del que era propietari en aquell moment Wenceslao Albareda Font; i pel Molí de Mequinensa, propietat aleshores de Francisco Adell Casal. També es van tenir en compte per determinar aquest cabal els regadius de les respectives hortes. La resolució va ser dictada pel Governador Civil de la província de Lleida el 26 de desembre de 1918 i obligava a "Fuerzas y Riegos del Ebro SA" a garantir el cabal a la sèquia, però no va ser fins el 9 de desembre que es converteix en Reial Ordre i per tant d'obligat compliment sense possibilitats de recurs.
 
Les ordenances de la Comunitat de Regants de la sèquia de la Granja d'Escarp, que comprenien també els molins i els regs de Campells i Dellà Segre, es van aprovar per Reial Ordre de 5 de gener de 1923 i recollien els drets immemorials de tots i els nous cabals determinats, regulant el funcionament de la Comunitat més de tres anys abans que el Reial Decret de 5 de març de 1926 regulés la constitució de les Confederacions Hidrogràfiques que havien de coordinar els recursos hídrics de les conques dels grans rius, la primera va ser la de l'Ebre.
 
Ordenances de la Sèquia
Sembla ser que les obligacions i el cabal fixat en la Reial Ordre generalment no s'acomplien, i van haver nombroses reclamacions per part dels moliners, dels regants, i de l'Ajuntament de La Granja, moltes van acabar en les altes instàncies, amb poques resolucions definitives.
 
Atesos els continus requeriments, l'any 1933, la Companyia "Fuerzas y Riegos del Ebro SA" va acabar per fer un projecte d'estació elevadora per l'adequada dotació de la sèquia en origen. Aquesta estació es va construir durant el 1934 una mica més avall del pont de Seròs, és a dir, més avall de la boquera que alimentava la sèquia per gravetat, i després de diversos retards en l'arribada dels materials i màquines necessàries, es va posar en funcionament el 1935 amb dos grups de bombes amb motors de 20 cv cadascun que havien de complementar el cabal quan l'entrada natural era insuficient pel descens del nivell del riu.
 
Els conflictes van continuar de ben segur, ateses les constants reclamacions, especialment dels dos molins i dels regants de Campells i Dellà Segre per intentar abastir-se amb la dotació que els corresponia. Els regants de La Granja imputaven la manca de cabal a l'empresa "Fuerzas y Riegos del Ebro SA" que, segons ells, no acomplien els cabals fixats, però la Companyia es defensava al·legant la manca del manteniment adequat de la sèquia que, segons ells, provocava una pèrdua important del cabal per l'acumulació de llots en alguns punts que impedien el decurs normal de l'aigua.
 
Durant bona part de la guerra civil es va interrompre el subministrament regular per bombeig i sols es va disposar del que entrava per gravetat.
 
Passada la guerra civil no va millorar la situació, ans al contrari, els regants de Mequinensa no podien veure garantit l'aforament d'aigua per poder regar els seus horts, ja que sovint no els arribava ni el cabal mínim necessari i reclamaven solucions. Per solucionar-lo, al 1939 es substitueixen els motors de les bombes per uns altres de 25 cv, cosa que havia de permetre que cada bomba elevés un cabal de 400 litres per segon, és a dir, suposant que no entrés res per gravetat, però aquesta mesura tampoc va resoldre els problemes d'insuficiència de subministrament, especialment a la cua de la sèquia. El aquell moment, segons les estimacions de la Companyia, el 25% del cabal en còmput anual entrava per gravetat i el 75% era subministrat per l'estació elevadora, però al 1944 ja es bombejava gairebé el 100% del cabal, ja que el nivell del riu mai no arribava a la boca d'entrada.
 
Durant la dècada dels anys 40, el bombeig es veia afectat sovint per restriccions de subministrament elèctric, reparacions, desplaçaments del riu, aterraments i acumulació de graves a la zona d'embocadura de les bombes al pont de Seròs, que la Companyia atribuïa a riuades i avingudes. Les diferents explicacions de l'empresa que teòricament havia de garantir el cabal a la sèquia i la reiteració dels incidents i manca de subministrament, van provocar diverses queixes dels usuaris de l'aigua a les autoritats.

Les reclamacions per manca d'aigua continuen, per aquesta raó "Fuerzas y Riegos del Ebro SA" va fer comprovacions del cabal que subministrava a la sèquia en l'embocadura, que sembla que eren força ajustats als 800 litres per segon, i més i tot en alguns moments, segons manifestà l'empresa, però això no va satisfer als usuaris i les queixes van continuar per part de l'Ajuntament de La Granja i, sobretot, dels regants de Campells on l'aigua que arribava era clarament insuficient.

Primer sindicat de regants de l'any 1923
Finalment va ser la Confederació Hidrogràfica del Ebro la que va atendre les reclamacions de l'anomenada "Associació de Regants de les hortes de Campells i Dellà Segre de Mequinenesa", i estimant les seves peticions, dictà l'Ordre Ministerial del 7 de juny de 1947 on es disposava la separació de les comunitats i dels cabals del Molí i l'horta de la Granja per una banda, i de Campells i Dellà Segre per una altra. El cabal de dotació per a les hortes de Campells i Dellà Segre, que aleshores eren unes 55 hectàrees, es va fixar en 210 litres per segon que "Fuerzas y Riegos del Ebro SA" havia d'elevar des d'una nova estació que s'havia de construir a l'inici d'aquest tram de sèquia. També s'establí que l'estació de bombeig havia de funcionar 8 hores diàries. La mateixa resolució deixava a la sèquia de La Granja una dotació total de 560 libres per segon, dels quals 420 eren pel Molí en cabal constant i la resta per al reg de les 97 hectàrees que hi havia des de la boquera fins al Molí, i les 53 hectàrees des d'aquesta indústria fins al barranc de Sant Jaume ja aprofitaven la dotació del Molí per regar. En aquestes consideracions, ja no hi ha cap referència al Molí de Mequinensa. Aquesta Ordre Ministerial, però, va ser recorreguda per la Companyia "Fuerzas y Riegos del Ebro SA", que considerava que mantenir dos estacions de bombeig era una càrrega sobrevinguda que no se li podia imposar, i mentre es tramitava el litigi les decisions de la Ordre Ministerial van quedar en suspens.

Els regants de Campells i Dellà Segre continuaven patint la manca d'aigua i la situació es va agreujar especialment per que la Companyia suspenia el subministrament d'aigua a les nits, circumstància aquesta última que afectava de manera greu als regants de Mequinensa, atès que era quan podien intentar regar amb més garanties, ja que durant el dia i en èpoques de reg intents, no els arribava casi aigua. Això provocà una nova queixa dels regants mequinensans a la Companyia que no va ser atesa perquè poc temps després van haver de presentar-la al Governador Civil de Zaragoza. El molí de la Granja, i l'Ajuntament també van presentar queixes al Governador Civil de Lleida per la mateixa circumstància. També aleshores la Confederació va sortir en defensa del regants i els 28 de desembre de 1949 va ordenar a "Fuerzas y Riegos del Ebro SA" que mantingués la dotació en origen "independentment si s'aprofitava o no l'aigua elevada".

Finalment el 8 de maig de 1953, el Tribunal Suprem va dictar sentència acollint les pretensions de la Companyia, i els hi va revocar definitivament l'Orde Ministerial que aprovava la separació de les comunitats i fixava dotacions independents, El subministrament havia de ser únic i en origen, per la qual cosa, la sèquia i els seus usuaris continuaven com una unitat.

El principi del final... la construcció del nou pont
sobre el Segre
La situació no es va solucionar al persistir els problemes de sempre i la dotació de 3.9 litres per hectàrea en conjunt que atorgava els 900 litres de cabal unificat, que havia de resultar més que suficients per al reg, no ho era ja que a l'entrada de la sèquia al terme de Mequinensa no arribava el cabal per garantir el reg normal de les hortes de Campells i Dellà Segre i, per descomptat, no es podien ni plantejar la possibilitat d'intensificar els regadius d'aquestes zones.

Aquests regants, però, no van defallir i el 4 de novembre de 1963 es va publicar al "Boletín Oficial de la Província de Zaragoza" les Ordenances i el Reglament de la Comunitat de Regants de Mequinensa, que es sotmetia a informació pública. L'empresa FECSA, que des de 1952 havia adquirit els drets de "Fuerzas y Riegos del Ebro SA", va presentar al·legacions en contra d'aquesta constitució de la Comunitat. No sabem com va acabar aquest últim intent de donar una solució al reg de Campells i Dellà Segre. Al 1969, es van acabar les obre de la presa de Ribarroja la qual cosa implicava el consegüent ofegament del poble vell de Mequinensa, però també la inundació de les hortes històriques de Campells i Dellà Segre. La darrera part de la sèquia va quedar sota el nivell de l'aigua de l'embassament, i amb això es van acabar definitivament les reclamacions que legítimament havien reivindicat diverses generacions de petits propietaris de les hortes de Mequinensa, del marge esquerra del Segre.