diumenge, 16 de març de 2014

Senyor Ministre, a qui hem de votar? Cultura democràtica al Poble Vell de Mequinensa

Per: Jacinto Bonales

No és cap novetat dir que Espanya no ha estat tradicionalment un país democràtic. Llevat de l'actual règim, tan sols va experimentar dos períodes pròpiament democràtics: la curta II República i la més minsa encara I República. La resta de l'època contemporània ha hagut de viure en règims força diversos, des del totalitarisme militarista del General Franco fins l'absolutisme de Ferran VII, passant per tot un rosari de «democràcies» censatàries, basades totes elles en retallar drets polítics (i evidentment electorals) a la gran majoria de la població. Fruit d'aquesta manca de «tradició» democràtica fou la difícil adaptació dels pobles (vull dir, dels seus habitants) als canvis de règim polític.

Una clara i contundent mostra de la manca de tradició democràtica de l'Espanya del segle XIX i de les primeres dècades del XX era el sistema electoral. Aquest s'havia creat sota el sistema de les eleccions censatàries: es creava un cens dels «principals» veïns de cada localitat, i només aquests tenien dret de vot. Si observem les lleis electorals de la Restauració podem veure com aquesta limitació al vot es va anar reduint: l'any 1878 només podien votar els homes, de més de 25 anys, que paguessin més de 25 pessetes de contribució territorial l'any, o 50 pessetes d'industrial (a més dels acadèmics, oficials militars, artistes reconeguts, mossens, funcionaris que cobressin més de 2.000 pessetes l'any, i els mestres). És a dir, més o menys un 5% de la població espanyola podia votar. L'any 1890 es va augmentar el cens, podent votar tots els homes de més de 25 anys, que tinguessin el ple ús dels seus drets civils. Aquest sistema es mantindrà fins la Constitució de 1931 (la de la II República) on s'autoritzà el vot de les dones.

Això no volia dir que aquests electors podien escollir lliurement els seus candidats al Congrés. Bé, sí que podien, però tant se valia, ja que el seu vot no comptava: en totes les eleccions (excepte les de 1919), va guanyar per amplia majoria el govern que les va convocar. Un cop plena l'urna electoral, no calia fer el recompte: es destruïen les paperetes (qui sap si baixarien riu avall en una navegació postelectoral...), i les autoritats competents donaven el resultat «adequat». Era el conegut com sistema caciquista i els seus corresponents «pucherazos».
 

Desconeixem els resultats electorals de Mequinensa de tota la Restauració (temps al temps), però sí el còmput de vots de la circumscripció de Casp, on estava inclosa la nostra vila (1). L'any 1891 va guanyar les eleccions al Congrés dels Diputats, Bernardo Carlos de Vara y Aznárez (Partit Conservador), si bé desconeixem la quantitat de vots que va rebre. A les següents, de 1893, ho va fer el liberal Juan Mompeons y Goser amb el 99,68% dels vots. El 1896 de nou el conservador Vara y Aznárez (80,89%), i el 1898 el liberal Joaquín Miravete Escuder (56,19%). Ambdós es rotarien en l'elecció, amb Vara y Aznárez el 1899 (99,92% dels votos), i Joaquín Miravete el 1901 (99,83% dels vots). Al més clàssic bipartidisme «tornista» de la Restauració.

A partir de 1903 apareix una figura política, Angel Osorio Gallardo, que es va convertir en el senyor candidat per excel·lència. Advocat conservador, i des de 1916 conservador  - maurista, era l'«encasillat» per antonomàsia de Casp. Va sortir escollit per primer cop l'any 1903, com a clar torn al liberal Joaquín Miravete, amb un 57% dels vots. Però aquí s'acabava la rotació en els resultats: Angel Osorio seria diputat al Congrés per Casp a les eleccions del 1905 (100% dels vots) i del 1907 (99,03%). A les eleccions de 1910 semblava que alguna cosa anava a canviar: el Govern, davant les pressions de Maura, va decidir que a Casp tornaria a sortir escollit Angel Osorio, però el Partit Liberal de Casp estava ja fart de que no li toqués part del pastís, presentant al candidat Antonio Motos. Així que, amb gairebé la meitat dels alcaldes de la circumscripció, entre els quals estava l'alcalde de Mequinensa, van anar a Saragossa a protestar davant el Governador Civil, exigint que sorgís escollit el seu candidat «con o sin apoyo ministerial»(2). Però no va servir de res, ja que Angel Osorio va tornar a guanyar aquell 1910 amb el 52,49% dels vots.
 

L'any 1914 la situació va explotar. A les eleccions va sortir escollit un altre candidat, però també del Partit Conservador: el vell diputat Bernardo Carlos de Vara y Aznárez (52,62%). Els liberals van reclamar per via judicial i finalment, el Tribunal Suprem els hi va donar la raó, així que va suspendre els resultats i va manar unes noves votacions... guanyà de nou, ara, Angel Osorio amb el 53,07 dels vots. El Partit Liberal va caure, doncs, en la més profunda crisi. L'encasellat Osorio va continuar com a Diputat per Casp a les eleccions de 1916 (53,07% dels vots); de 1918 (96,92% dels vots) i de 1919 (94,06% dels vots), arribant a ser designat ministre de Foment (3). L'any 1920 ni tan sols va caldre fer les votacions, ja que la d'Osorio va ser la única candidatura presentada, sent proclamat per l'«article 29» de la llei electoral de 1907. Finalment la rotació es va dur a terme a la darrera elecció de la Restauració, l'any 1923, essent escollit el Liberal - Agrari Rafael Bosque Albiac amb el 56,94% dels vots, que només va exercir el seu càrrec uns mesos: la dictadura de Primo de Rivera va acabar amb aquesta pseudodemocràcia.
 

No tornaria a haver eleccions fins la II República. A les eleccions municipals de febrer de 1931, al nostre poble va guanyar una majoria liberal-conservadora, fins i tot republicano-conservadora, davant els socialistes i republicans d'esquerra (van sortir escollits 2 republicans, 1 socialista i 4 independents)(4). La majoria «tradicional» gestionaria el consistori fins la Guerra Civil, havent d'encarregar-se de les noves eleccions legislatives. I és que aquell 1931 havia noves eleccions al Congrés, i el senyor Osorio es va presentar... però per la circumscripció de Madrid, com a «Monárquico sin Rey al servicio de la República»! I ara? que havien de fer amb els vots, a Mequinensa? Un dels nous regidors del consistori republicà de Mequinensa no ho va dubtar, i va escriure una carta a Manuel Ossorio, fill de l'etern candidat. Creiem que no calen comentaris i que el contingut de la carta ho exposa clarament: en plena democràcia, les «autoritats vives» no estaven disposades a «repartir» llibertat.

«Sr. D. Manuel Ossorio
Muy Sr. mío y distinguido amigo:
En vista de que estamos en periodo electoral y ya creíamos que su padre no se presentaría, pero sí creíamos que hubiera presentado a Vd. o alguna persona de su confianza, pues todos los amigos de esa contábamos con apoyarle y particularmente mi padre que aunque desgraciadamente sin lista, siempre está con el Sr. Ossorio.
Pues como primer concejal de la alcaldía de este pueblo y vicepresidente de este Sindicato Agrícola y Republicano y lo mismo como particular, me pongo a sus órdenes para todo cuanto les pueda ser útil y deseando si es que V. tiene interés por alguno de los candidatos que se presentan por esa, para poderles prestar nuestro apoyo si es conveniente.
Y esperando traspasará mis noticias a su padre, lo mismo un saludo de mi padre y Vd. lo recibe de éste su atento s.s.
Isidro Callizo» (5).

Notes:

(1) Resultats extrets de l'Arxiu del Congrés dels Diputats.
(2) «El Poble Català», núm. 1.827, del 3 de març de 1910.
(3) Entre el 15 d'abril de 1919 i el 20 de juliol del mateix any.
(4) «La Libertad» del 14 d'abril de 1931, pàgina 8.
(5) Centre Documental de la Memòria Històrica (Salamanca); Político-Social, Madrid, Lligall 736, 2a part, document solt.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Què et sembla aquesta notícia? digues la teva!!!