dissabte, 13 d’octubre de 2012

Notes sobre el moviment obrer a Mequinensa abans de la II República


Per Jacinto Bonales

Entre la Mequinensa socialment pacífica i conciliadora que els llibres d’història local ens mostren pel primer terç del segle XX, i el record d’alguns veïns del poble vell, de la Mequinensa la Roja d’abans de la guerra, hi ha un clar desequilibri, per no dir un contrast ben constatable. No és per a menys: a la manca de documentació a l’arxiu del nostre Ajuntament es suma el silenci imposat al llarg de dècades i la carència d’estudis monogràfics sobre el moviment obrer a la Franja. Malgrat tot, petites notícies escampades arreu ens permeten esbossar mínimament l’existència i importància d’aquest moviment reivindicatiu que, en diversos moments, va mostrar el seu caire revolucionari.

Mequinensa, poble comercial (encara que cada cop menys), agrícola i sobretot miner, va aglutinar en la seva societat tot un seguit de corrents polítics –que pujaven i baixaven pel riu– que s’unien als interessos socials dels diferents sectors de la població: d’una banda els moviments catòlics i conservadors –fins i tot de l’autoritarisme militar d’aquell primer terç de segle–; d’altra, reformistes, progressistes i demòcrates; i, de forma contundent, moviments obrers que aglutinaven un contingut polític –socialista , àcrata i posteriorment comunista– a les reivindicacions socials i laborals dels diferents obrers –mitjançant el sindicalisme–, ja fossin del camp, ja de les mines i els llaüts.

Un exemple d’aquest dinamisme polític el van protagonitzar els republicans l’any 1904 quan van celebrar un míting al poble, acte que es va fer cèlebre a la premsa lleidatana:
                        “(...) També podria ocuparme,
                                    deixant está’ls lleydatans
                                    del humor que á Mequinensa
                                    tenen los republicans
                                    puig mirin que es cosa nova
                                    fé un mitin á dins del riu
                                    predicant doctrines sanes
                                    als pobres del vegueriu. (...)” (5)

Senyoretes de Lleida passejant en barca per Mequinensa. 1908.





I és que el moviment republicà a Mequinensa tenia força empenta en aquells principis de segle. Un republicanisme que topà amb els conservadors monàrquics en diferents ocasions. A l’agost d’aquell 1904 es produí un enfrontament quan el propietari d’unes mines intentà donar el nom de “República” a un nou jaciment. El governador civil es negà a acceptar el nom, tot declarant que el reglament de mines permetia “rechazar los nombres de los registros que pudieran ser ofensivos y malsonantes”. Aquest fet fou denunciat pel periodista Manuel Ciges Aparicio al diari El Progreso que fou encausat, encara que absolt, per una denúncia d’injúries al governador (6). Tot plegat va degenerar en un enfrontament als carrers de Mequinensa entre monàrquics i republicans, sortint els joves a “rondar” per la vila. Per acabar amb la qüestió el Govern Civil de Zaragoza va enviar un contingent de forces de la Guàrdia Civil al nostre poble (7).

Per fer-nos una idea del moviment obrer al poble tant sols hem de guaitar la situació política a finals del període: si a les eleccions municipals de 1931 –que desembocarien en la proclamació de la II República– la corporació municipal quedaria formada per dos republicans, un socialista i vuit independents, al maig de l’any 1936 trobem documentats 20 afiliats a la CNT (molt per sota de Fabara, per exemple, amb 55 afiliats, on el sindicat anarquista tingué un important paper entre els jornalers del camp i petits pagesos) (1), i sobretot nombrosos afiliats a la UGT, fins al punt que a finals d’aquell any a Mequinensa s’organitzaria la Federació de Zaragoza de la UGT (2). La presència de moviments sindicals és lògica, tant en la vessant minera (amb diversos membres de la FAI i de la CNT, però sobretot de la UGT) com de la vessant agrícola (amb predomini de la FTT dins la UGT) (3). El comunisme però, no tindrà incidència fins l’esclat de la guerra, essent perseguits els membres del PCE per tota la comarca l’any 1935 (4), i presents al consell municipal en plena guerra, l’any 1937.

Aquest moviment obrer reivindicatiu no era, però, nou. Ni molt menys. Al llarg de tot el primer terç del segle XX trobem referències a l’organització del moviment obrer a través ja de revoltes, ja de nombroses vagues. Força curiosos van ser els esdeveniments de l’any següent, el 1905, entre els miners de Mequinensa i els de la Granja d’Escarp. Aquell any la crisi agrícola va provocar que nombrosos jornalers i petits pagesos d’ambdós pobles necessitessin treballar. Una de les opcions era entrar a treballar a les mines, però aquestes no estaven precisament en un moment d’alta demanda de mà d’obra. El somatén de la Granja intentà forçar l’admissió de treballadors a Carbonífera del Ebro, generant-se una mena de “manifestació” d’obrers davant les mines; a aquests es van sumar altres obrers agrícoles del propi poble de Mequinensa: la seva reclamació consistia en demanar que es rebaixessin els jornals dels miners que ja treballaven per poder ser admès un major nombre d’obrers. A la següent jornada laboral van acudir els obrers de la Granja així com 200 de Mequinensa, el que va obligar a tancar la mina i a ser custodiada per la Guàrdia Civil. La presència de la benemèrita va fer desistir dels seus propòsits als obrers en atur (8).
Però sens dubte el moment més interessant i que en el futur s’haurà d’estudiar en profunditat és durant la famosa Setmana Tràgica de Barcelona de l’any 1909. La revolta catalana contra la guerra del Marroc tingué un efecte immediat i directe al nostre poble: A tot Aragó només hi hagué algarades a Zaragoza, i un intent de manifestació contra la guerra a Monzón que es va avortar. Però a Mequinensa gran part del veïnat va sortir al carrer protestant contra la guerra, tallant el pas de les barques per l’Ebre, destruint el telègraf i evitant que els reclutes del poble poguessin incorporar-se a files. S’inicià també una vaga a les mines, fàbriques i als comerços. Davant la “perturbación sediciosa” el governador civil envià de nou les forces de la Guàrdia Civil fent un total de 25 detencions, entre els que es comptaven almenys dos dones. Al mes d’agost la situació estava ja calmada, retirant-se a Zaragoza els números de la Guàrdia Civil, però mantenint empresonades a 24 persones. 
La conflictivitat social que havia al nostre poble fou motiu per a que el Governador Civil de Zaragoza demanés al Ministeri de Governació crear un quarter de la Benemèrita a Mequinensa, puesto que encara trigaria anys a establir-se. Al novembre d’aquell 1909 s’inicià una campanya per l’alliberament dels 24 presos a través de la premsa, que aconseguí la seva llibertat provisional a l’espera del corresponent judici per sedició. El poble, però, ràpidament prengué un paper predominantment “patriòtic” i després de la presa del Gurugú, Mequinensa visqué una manifestació patriòtica amb toc de campanes, celebracions, balls populars i crits de "Viva España" per arreu. Es tractava d’un veritable sentiment patriòtic o més aviat d’una “política” per a salvar als veïns encausats? Probablement una mica de tot. L’any 1911 una comissió municipal es presentà davant el president del govern (Canalejas) demanant clemència per als veïns, però no tingué resultat: el judici es celebrà al març de 1914: els encausats van negar els fets, i tots els testimonis del poble els hi van donar la raó, la causa va quedar, doncs, tancada per quant el fiscal hagué de retirar la denuncia (9).

Entremig d’aquests fets es produí la vaga dels treballadors d’un dels ponts sobre el Matarranya de l’any 1913. Sembla ser que els obrers –d’origen mequinensà- cansats de la pressió del contractista i amb el recolzament de gran part dels veïns de Mequinensa, es van declarar en vaga demanant treballar solament onze hores diàries, reivindicació que sembla ser van guanyar (10).

A partir de 1916, i degut a l’extraordinari increment de l’explotació minera de la conca de Mequinensa, es va disparar el sindicalisme socialista i anarcosindicalista al poble, situació que tingué la seva repercussió directa en les actuacions reivindicatives –bàsicament vagues– que es desenvoluparien fins l’adveniment de la Dictadura de Primo de Rivera i la prohibició dels sindicats. Així, al gener de 1916 els miners de Mequinensa es van declarar en vaga de forma coordinada amb els de Mataporquera (Santander), Sanlúcar (Cádiz) i d’Oraja (Astúries) (11); en uns moments en que el conjunt de miners de Mequinensa i la Conca minera superava ja els 900 obrers (12).

A aquesta li seguirien les vagues d’octubre de 1919 (13), de novembre de 1920, i de novembre de 1922, guanyant diferents reclamacions, entre elles l’augment d’una pesseta per tona de carbó extret (14). La darrera vaga anterior a la II República fou la més llarga, des del 9 d’agost fins al 3 d’octubre de 1923 afectant als miners de la Carbonífera del Ebro. 

Amb la Dictadura de Primo de Rivera s’aturarà tot el moviment sindical legal. No en debades l’aparició del miner Antonio Vidallet Roca, trobat mort a l’Ebre, a l’agost de 1929 (15), ens fa volar la imaginació i recordar els esdeveniments narrats per Jesús Montcada a la seva magna obra Camí de Sirga...

Notes:
(1).- Julián Casanova: Anarquismo y revolución en la sociedad rural aragonesa, 1936-1938, p.27.
(2).- Ídem, p.233.
(3).- Herminio Lafoz Rabaza: Dirigentes y cuadros socialistas y de la UGT en Aragón (1931-1939).
(4).- La Vanguardia, 4 de setembre de 1935.
(5).- La Veu del Segre, 24 de setembre de 1904.
(6).- Archivo Histórico Provincial de Zaragoza, Sentencias criminales, 1904, núm. 250.
(7).- La Vanguardia, del 17 d’agost de 1904.
(8).- ABC del 27 i del 29 de juny de 1905.
(9).- La Vanguardia, 6 i 23 d’agost de 1909, 24 de novembre de 1909, 26 de febrer de 1911. ABC del 26 de febrer de 1911 i del 1 d’abril de 1914.
(10).- La Vanguardia del 7 de juliol de 1913.
(11).- La Vanguardia del 6 de gener de 1916.
(12).- ABC del 3 de novembre de 1916.
(13).- Víctor Lucea Ayala: El pueblo en movimiento. Protesta social en Aragón, 1885-1917.
(14).- La Vanguardia del 2 i del 29 de novembre de 1922.
(15).- La Vanguardia del 27 d’agost de 1929.

                       


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Què et sembla aquesta notícia? digues la teva!!!